PP, Par y PSOE rechazan, durante la última sesión plenaria, una moción de CHA que insta a DGA a no eliminar la mención expresa al «aragonés y al catalán de Aragón»
La sesión plenaria contó con un nutrido número de oyentes./ L.C.
Polémica por la lengua durante la última sesión municipal que se celebró en Valderrobres. El rifirrafe se produjo durante el debate de una moción que el grupo municipal de Chunta Aragonesista presentó en el orden del día y que instaba al Gobierno de Aragón a mantener la redacción actual del artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés.
En dicho artículo 4 se recoge, expresamente, que «el aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón». Lo hicieron después de que el nuevo ejecutivo autonómico de PP-VOX anunciase, como parte de su acuerdo de gobierno, la futura modificación de este artículo.
La propuesta fue rechazada por el resto de grupos políticos (PP, PAR y PSOE). «Pedimos que se respete la denominación de chapurriau que el nombre que nosotros, nuestros padres, abuelos y antepasados siempre hemos utilizado. En el actual texto se dice directamente que es catalán de Aragón y no se respeta, como sí sucede en Baleares o en la Comunidad Valenciana, la denominación que se le da a lo que aquí se habla», explicó el alcalde Carlos Boné. El primer edil añadió que «si lo que persigue la Ley es la conservación de nuestro idioma, la mejor manera es denominarlo chapurriau«.
No obstante, la sesión contó con numerosos vecinos que asistieron como oyentes a la sesión plenaria precisamente al incluirse este punto. Por su parte desde CHA manifestaron su temor porque se «vulneren» los derechos lingüísticos de los hablantes y recordó la modificación de 2013 que se refería a ambas lenguas como LAPAO y LAPAPYP. «En los últimos años se ha dotado a las lenguas de protección institucional y visibilización que han supuesto una mejora notable en su estudio y un impulso a su difusión. Por ello instamos a que se mantenga el actual artículo 4», explicó Iñaki Belanche, portavoz de CHA.
Desde la formación aragonesista subrayaron que su intención es «instar» al ejecutivo a que no modifique la redacción del citado capítulo. Por su parte Boné subrayó que, a su juicio, «en ningún momento se plantea» regresar a las denominaciones de 2013. A este respecto, desde la Asociación Amics del Chapurriau, cuyos integrantes estuvieron presentes en la sesión plenaria, expresaron, se informó a través de un comunicado, su respaldo a la postura expresada durante el debate de la moción de los portavoces del Partido Popular y Partido Aragonés y apuntaron a que Chunta Aragonesista «se quedó sola» en la votación.
Hermanamiento con Lespignan
Otro de los asuntos que se aprobaron durante la última sesión plenaria hizo referencia al hermanamiento entre Valderrobres y el municipio francés de Lespignan, de algo más de 3.000 habitantes y que está situado en Occitania. Fue hace varios meses cuando los representantes municipales del municipio francés visitaron Valderrobres. «Somos dos pueblos con muchas similitudes, les encantó Valderrobres, su alcalde nos subrayó esa similitud y manifestó que nuestro municipio les enamoró y por ello hemos iniciado los trámites para hermanarnos», concluye Boné.
El mar exerceix un influx poderós sobre la majoria de persones. Se l’associa amb la llibertat; tot i que, si ho mirem fredament, això no té cap sentit: el mar és una barrera que no ens permet anar més enllà amb els nostres mitjans anatòmics. Malgrat aquesta evidència, quan vaig decidir anar a viure terra endins, sentia, de vegades, una sensació d’ofec. Alguna nit m’abocava al balcó i imaginava que, en la foscor, el mar llepava els contorns del tossal on hi ha el poble.
La gent s’apinya a les costes, busquen els habitatges amb vistes al mar, s’hi asseuen a la vora per relaxar-se. Jo també —les poques voltes que puc i quan no hi ha gaire gent— en gaudeixo. Tanmateix, sempre recordaré la vegada que vaig sentir que podia ofegar-me, no solament jo, sinó també les meues filles, quan vam deixar de fer peu i un corrent silenciós impedia que avancéssim cap a la platja. Tot estava en calma, però aquella massa d’aigua va jugar amb nosaltres una estona massa llarga. Després de moltes braçades amb la menuda enganxada al coll, vaig tocar el fons amb la punta del dit gros. Terra ferma!
Recentment, s’ha ficat damunt la taula lo debat de la regulació de l’ús dels telèfons mòbils entre els xiquets i adolescents. Per parlar-ne partiré d’un cas personal:
L’any 2007 vaig fer la comunió i, a mi i a pràcticament tots los meus quintos, algun familiar (oncles, padrins…) mos va regalar lo nostre «primer mòbil». Teníem 8 / 9 anys en aquell moment. Lo meu ere un NOKIA blau marí i platejat amb tapa, teclat i sense càmera de fotos ni, evidentment, internet. De manera que no servie per gaire cosa més que per telefonar i enviar algun SMS, si tenies «saldo» (sinó ni això).
La verdat és que recordo que a aquell mòbil primitiu no li’n vaig fer gaire, de cas. Passada la comunió, a casa em van dir que no el necessitava per res (totalment d’acord), quedant-se d’esta manera apagat i guardat a la seua caixa, i utilitzat únicament i convenientment quan mons pares anaven de viatge.
Regalar un telèfon mòbil, és a dir, un objecte nou que en aquella època s’estave democratitzant, ere sinònim de fer un bon regal al xiquet o xiqueta en qüestió (sense cap mala intenció). Però, pensant-ho bé, què fa amb un mòbil un infant de 9 anys?
Pots parlar amb ell per telèfon i et contarà coses d’en Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, perquè van passar la Guerra Civil junts a Terol». Josep Cruanyes, expert en la vida i obra d’en Boix, em remetia el desembre de 2023 a Miquel Morera, l’últim supervivent de la 30 Divisió republicana, la unitat destinada a les Conques Mineres on Boix va «fer la guerra».
Miquel Morera, amb 103 anys, em va atendre telefònicament i em va donar detalls sucosos del seu company de trinxera, que va saltar a la fama en acabar la II Guerra Mundial. Com a deportat i fotògraf de Mauthausen, el seu testimoni va ajudar a condemnar a dirigents nazis al judici de Nuremberg.
Encara que han passat més de 80 anys del seu pas per Alcanyís, Montalbán, Utrillas, Martín del Río o Vivel del Río, Morera se’n recordava perfectament d’aquells perillosos dies on tenia com a company al «fotògraf de Mauthausen», amb el qual coincidia també en edat i procedència.
Avui en dia tot ha de ser curt. Vivim a un món minimalista, simple, telegràfic. Al periodisme, t’exigeixen frases curtes i articles diminuts. Hi ha qui només llegeix els titulars. A Netflix, sèries que no passon dels 30 minuts. I no parlem dels micro-vídeos de deu segons que trobes a Instagram. Sense saber com, hem acabat al món de la ximplesa més absoluta.
George Orwell creia que les persones necessitem paraules per expressar les idees, i que sense un vocable amb què pensar, moltes coses deixarien d’existir. Com podríem saber què és l’opressió, si no tenim una paraula per descriure-la? Com podríem saber què és la llibertat, si ningú mai ens n’ha parlat? La RAE té, actualment, més de 100.000 paraules al seu diccionari. Una persona adulta en coneix solament unes 5.000. Una persona «de la generació Z» en coneix menys de 1.000. Si no passe un milacre, los adults del futur es comunicaran amb poc més d’eixes 1.000 paraules. Imagineu quantes idees estaran en pràctica desaparició en unes dècades.
En l’actualitat, el concepte de «slow food» està en boca de tothom. Parlem de plats cuinats a foc lent, amb ingredients de temporada i preferiblement locals
En l’actualitat, el concepte de «slow food» està en boca de tothom. Parlem de plats cuinats a foc lent, amb ingredients de temporada i preferiblement locals. Una pràctica que ens fa recordar els costums del passat. De fet, aquesta manera de cuinar no és cap novetat; els nostres avantpassats ja ho feien fa molts anys. En aquella època, no hi havia més opcions: calia cuinar amb els ingredients disponibles. El ritme de vida i l’organització del temps eren molt diferents dels que tenim avui dia.
Està més que comprovat que a la majoria de la gent, des de jóvens, els agradaria tindre un bon ritme, cantar bé i tocar algun instrument. Però després cal tindre algunes aptituds musicals, que en lo meu cas crec he pogut heretar de la bisagüela Cecilia Cases, que devie ser molt entonar; i especialment de les tradicions de la Codonyera, un poble menut on abans de la Guierra de 1936, n’hi havie piano a cinc cases, dos orgues a les iglésies, tocadors de rondalla, i cantors vocacionals que interpretaven, a les misses i oficis, los repertoris en llatí de ressonàncies gregorianes i de la música culta. Però no n’hi havia prou en los bons antecedents i tindre un oïdo fi; si no haguérem tingut moltes ganes i necessitat de perseguir fins al final, lo somni de la música.
el Matarraña con casi dos millones y el Maestrazgo con 1,5 para lanzar nuevos productos turísticos. De los dos ayuntamientos, a Aguaviva llegarán 1,5 millones y para Beceite, casi 1,6,
Lo 40è aniversari de la Declaració de Mequinensa convoca centenars de franjolins de Nord a Sud
// M. D. Gimeno Puyol
L’1 de febrer de 1984, un moment històric es va gestar al Castell de Mequinensa. 17 alcaldes de la Franja van estampar les seues signatures en una declaració que avui perdura com a símbol de la lluita pels drets lingüístics dels catalanoparlants aragonesos. Eren moments d’eufòria democràtica i d’empatia autonòmica en les diferències. Quatre dècades després, este 24 de febrer de 2024, l’Ajuntament de Mequinensa ha marcat l’aniversari en una jornada reivindicativa que també commemorava el Dia Internacional de la Llengua Materna.
Representants de diverses associacions culturals van debatre el text del manifest, coordinats pels regidors Darío Vidallet i Raquel Caballé. La sol·licitud de cooficialitat del català va ser una de les principals demandes, destacant-ne el paper com a llengua materna, pròpia i històrica a l’Aragó trilingüe; i es va consensuar la supressió del complement a la denominació “català d’Aragó”, considerat superflu i sense paral·lel en altres llengües. Una vintena d’associacions de la zona catalanoparlant hi van participar, entre les quals l’Associació Cultural del Matarranya, el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, Iniciativa Cultural de la Franja, Fem Memòria, Gent del Matarranya, Clarió-Associació de Famílies en Defensa del Català, CSA l’Argilaga i “La Nit en Blanc” de Massalió, Associació Cultural i Gastronòmica La Barraca 2.0, Amics de Nonasp… Entre els activistes de l’aragonès hi havia Rolde de Estudios Aragoneses.
Concentració a la plaça de l’Ajuntament. / Ajuntament de Mequinensa
Més de tres-centes persones, entre les quals es trobaven càrrecs electes municipals i provincials, es van concentrar a continuació a la plaça de l’Ajuntament al voltant d’una pancarta trilingüe que proclamava: “Soy de Aragón, hablo castellano / Soc d’Aragó i parlo català / Soi d’Aragón, charro aragonés”. Esta afirmació era la resposta a les restriccions polítiques en matèria lingüística del nou Govern d’Aragó, que ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística i les subvencions a les associacions culturals de les llengües minoritàries i que qüestiona la seua denominació científica. A la benvinguda de Antonio Sanjuán, l’alcalde de Mequinensa, va seguir la lectura del manifest: Teresa Ladrero, alcaldessa d’Ejea de los Caballeros i vicepresidenta de la Diputació Provincial de Saragossa, ho va fer en castellà; Raquel Caballé, filla de l’alcalde que va ser l’amfitrió mequinensà l’any 1984, en català; i José Manuel Latorre, diputat provincial i alcalde de La Almunia de Doña Godina, en aragonès. S’havia avisat tots els ajuntaments catalanoparlants, en un esforç organitzatiu notable; cal comentar que algunes corporacions conservadores van ignorar la invitació i no la van cursar als representants de l’oposició. Un grapat de vocables de Saidí (mullarero, calçotí, torretes…) exhibits en forma de minipancartes, les fotos espontànies dels manifestants davant del faristol oficial i les converses en vells amics dels pobles veïns van crear un ambient festiu en lo riu davant i un sol esplendorós, testimonis vibrants de la diversitat cultural i lingüística de la Franja. Molts dels assistents venien de la comarca del Baix Cinca, la presència de ribagorçans era nombrosa —i més, proporcionalment—, alguns van acudir del sud llunyà a l’Alt Matarranya i el Mesquí, però es va trobar a faltar la Llitera.
Representants d’associacions i institucions a l’escenari de la sala Goya. / Ajuntament de Mequinensa
L’acte central commemoratiu, a les 12 h, va desbordar l’aforament de la Sala Goya. S’hi van llegir poemes de Desideri Lombarte i relats de Jesús Moncada per part de membres del grup de teatre La Garbinada, posant en valor la rica tradició literària de la regió. La projecció del documental “En el corazón de las lenguas de Aragón: los hablantes” va oferir testimonis emocionants de parlants de català i aragonès sobre la importància de protegir la seva llengua materna. La veu del professorat la van representar la mequinensana Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, qui va recordar les evidències documentals i històriques que avalen l’existència de tres llengües a Aragó. I Mariví Basallo, cap del departament de Català de l’IES Baix Cinca, reivindicant lo dret dels alumnes a parlar i escriure la seua llengua pròpia.
Un col·loqui moderat per Míriam Riau —periodista de TV3 que conduïa l’acte, també mequinensana— va reunir tres dels alcaldes firmants de la declaració de 1984: Marcelino Iglesias, de Bonansa, José Albiac, de Nonasp, i Joaquín Pallarés, d’Areny. Les seues paraules tenien més de reflexió sobre la celebració històrica que sobre l’actualitat, perquè si en aquell moment van aconseguir incloure l’assignatura en català a l’ensenyament, ara continua sent d’elecció optativa i sense reconeixement al currículum, anomalia que ha ocasionat problemes enguany a l’Institut de Vall-de-roures. Iglesias, expresident d’Aragó —que va enllestir la Llei de Llengües tard i sense reconèixer l’oficialitat de les minoritàries—, va recordar oportunament que el govern conservador de Santiago Lanzuela va reconèixer el català i l’aragonès a la Llei del Patrimoni i a l’Estatut d’Aragó com llengües de la comunitat autònoma, en uns moments en què el PP pactava amb la CiU del president veí Jordi Pujol; però, amb dades de fa 40 anys, va afirmar que la Franja és la zona a on lo català està més viu, sense tenir en compte les greus circumstàncies actuals: trencament de la transmissió familiar de la llengua, efectes letals de la despoblació i la no integració lingüística dels immigrants.
Col·loqui amb Marcelino Iglesias, José Albiac i Joaquín Pallarés. / Ajuntament de Mequinensa
L’esperit de la jornada, en definitiva, anava en sentit d’afirmació pròpia i de reclamació política, tal com va remarcar un emotiu discurs final de l’alcalde Antonio Sanjuán, recolzat a l’escenari pels representants de les associacions que van subscriure el manifest. Una excepcional actuació de la fragatina Júlia Cruz, acompanyada al teclat per Carla Azanuy, interpretant cançons pròpies i d’altres cantautors —Serrat, Llach, la Sílvia Cruz…—, va concloure en bellesa i sensibilitat un dia feliç d’una Franja que aspira a preservar la llengua i cultura heretades. Caldrà fer una nova Declaració de Mequinensa?
