Origen: Panorama de la ciencia del lenguaje. Primer sexenio de ZL | Zaragoza Lingüística
V Reconstruyendo el pasado lingüístico de Aragón
17. ¿Qué se hablaba en Aragón antes de la romanización? (Carlos Jordán Cólera)
18. Tres hitos en la historiografía de las lenguas minoritarias de Aragón (José Luis Aliaga Jiménez, Javier Giralt Latorre, M. Teresa Moret Oliver).
Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
No cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”, “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.
Artur Quintana i Font
Origen: Sesión de video: Cortes de Aragón – Parlamento
Ferrando Lafuente, María José Briz Sánchez, Gregorio Jesús Gaspar Martínez, Susana Herrero Herrero, María Bella Rando, Amparo Periz Peralta, Margarita Ferrando Lafuente, María José Pueyo García, Enrique Briz Sánchez, Gregorio Jesús Gaspar Martínez, Susana Bella Rando, Amparo Ferrando Lafuente, María José Pueyo García, EnriqueConferència del Dr. José María Enguita (Catedràtic de Llengua Espanyola de la Universitat de Saragossa), “Las hablas altoaragonesas: desde el ALEANR a nuestros días”, que s’impartirà el proper dijous 24 de novembre en el marc de l’homenatge al Prof. Brian Mott.
Font: José Enrique Gargallo
Accessible posteriorment aquí: http://www.cortesaragon.es/Videoteca.82.0.html?&no_cache=1
Documents que s’hi aporten: http://bases.cortesaragon.es/bases/ndocumenVIII.nsf/b7cf6c48ceba51a7c1256ca30047ecdd/c6688de9dcceadd5c125806d005fef8c?OpenDocument
Origen: El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó – Maria Teresa Moret i Javier Giralt – RLD blog
El 28 d’octubre de 2016, l’Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, van organitzar a l’Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres una jornada científica dedicada a la investigació sobre l’àrea catalanoparlant d’Aragó, la coneguda Franja. Fou l’oportunitat perfecta de fer visible a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa i, per extensió, a la societat aragonesa, la recerca que sobre la realitat lingüística d’aquest territori s’ha desenvolupat fins avui des de diferents perspectives.
És cert que la Franja no és una realitat tangible, perquè no s’identifica amb un grup humà concret, ni amb cap territori amb unes demarcacions definides i amb unes relacions internes ben assentades. Però, hi ha un fet lingüístic que li dóna unitat i que permet diferenciar-la d’altres zones dins la Comunitat Autònoma d’Aragó: en aquesta àrea es parla català, a pesar que encara avui molts aragonesos ho neguin, i per això ha estat objectiu d’estudi des que Joaquín Costa, en 1879, dediqués unes quantes pàgines a descriure el panorama lingüístic de la Ribagorça i la Llitera. Després vingueren la tesi doctoral d’Antoni Griera sobre la frontera catalanoaragonesa en 1914 i la ressenya que en féu Ramon Menéndez Pidal en 1916; d’aquestes dues aportacions s’ha acomplit el centenari, fet que ha justificat també la celebració d’aquesta jornada. D’aleshores ençà, la recerca sobre la Franja no s’ha aturat, de manera que, a la vora dels estudis descriptius de les varietats dialectals, se n’han desenvolupat d’altres de caire històric, sociolingüístic i literari, a través dels quals s’ha aconseguit tenir una visió exacta de la riquesa cultural d’aquesta zona d’Aragó, amb unes arrels compartides amb Catalunya. Per aquest motiu, els objectius de la jornada han estat, en primer lloc, divulgar la investigació duta a terme fins ara sobre la Franja d’Aragó des de diverses perspectives; en segon lloc, presentar els treballs que s’estan realitzant actualment sobre aquest territori; i, finalment, proposar noves línies de recerca d’interès científic i, sobretot, social.
Un total de set ponències i set pòsters tractaren aspectes relatius a la dialectologia, la sociolingüística, la història de la llengua i la literatura a les terres de frontera entre Aragó i Catalunya. La trobada es va iniciar amb les paraules del degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, Eliseo Serrano, qui va fer esment de l’existència d’una defensa de la diversitat lingüística ja des de l’Edat Moderna. El director del Departament de Lingüística General i Hispànica i organitzador de la trobada, Javier Giralt, va remarcar que, tot i que la investigació duta a terme sobre aspectes lingüístics d’aquests territoris de frontera ha estat prou prolífica, encara queda molt per fer i hi ha àrees que encara resten per explorar. La secretària de l’AILLC, Lídia Pons, va incidir en la producció investigadora de la Universitat de Saragossa. I, per últim, el director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó, José Ignacio López Susín, va repassar les accions que la Direcció està duent a terme i els esforços que s’estan realitzant per tal de potenciar i donar suport el trilingüisme a l’Aragó, sobretot des de l’àmbit de l’ensenyament de les llengües pròpies.
Les conferències dels ponents que hi van participar conferiren un excel·lent nivell científic a la diada: Ramon Sistac (Universitat de Lleida): “Fronteres lingüístiques en una Europa sense fronteres”, va insistir en la definició de frontera i les accions que s’haurien de dur a terme des d’una òptica geolingüística; Pere Navarro (Universitat Rovira i Virgili): “Variació geolingüística del català al sud de la Franja d’Aragó”, va exposar, a partir de la presentació de mapes lingüístics, la riquesa dialectal dels parlars del Matarranya, tot incidint en les romanalles tan interessants que presenta la parla d’Aiguaviva (Terol); Esteve Valls (Universitat de Barcelona): “Cap a on va el català de la Franja? Alguns exemples de canvi lingüístic en curs”, va plantejar que, des d’un punt de vista dialectal, on ara trobem fronteres abans hi havia un contínuum entre els dos territoris; Artur Quintana (Institució Cultural de la Franja): “Panorama de la literatura contemporània catalana a l’Aragó” i Hèctor Moret (IES Miquel Tarradell): “A propòsit de la literatura popular catalana a l’Aragó”, van presentar el panorama literari de la literatura produïda a l’Aragó catalanoparlant, des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat; Josep Espluga (Universitat Autònoma de Barcelona) “Un enigma oriental: Franja, frontera i llengua vint anys després”, va incidir en les actituds dels frangencs vers la llengua; i va tancar la jornada el sociolingüista Natxo Sorolla (Universitat Rovira i Virgili/ UOC): “Repte a la Franja: detectar la fase prèvia a la interrupció familiar del català (i evitar-la!)”, el qual va presentar una comparativa entre les dades obtingudes sobre l’Enquesta d’Usos Lingüístics de La Franja de 2014 i les de 2004, tot assenyalant que només des de l’escola es pot evitar el trencament generacional que s’està produint en la transmissió de la llengua.
L’altra activitat destacada fou l’exposició de pòsters, els quals van tractar diversos temes que no foren inclosos en les col·laboracions dels ponents i van ser presentats en diferents llengües (català, aragonès i castellà): Elena Albesa (Universitat de Saragossa): “Presencia de catalanismos en documentación notarial bajoaragonesa: comparación entre dos momentos históricos”; Iris Orosia Campos (Universtitat de Saragossa): “Actitudes hacia el catalán de los futuros maestros aragoneses de Educación Primaria”; Pietro Cucalón (Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó): “L’ensenyament del català a l’Aragó”; Laura Farré (Universitat de Barcelona): “Estremida memòria, de Jesús Moncada: un homenatge a la dona mequinensana”; Chabier Gimeno i Miguel Montañés (Universitat de Saragossa): “Sociolingistica d’o catalán y aragonés dende l’analís d’o Censo 2011”; Maria Teresa Moret, Iraide Ibarretxe i Alberto Hijazo (Universitat de Saragossa / Universitat de East Anglia): “Tipologia semàntica i llengües minoritàries. Els esdeveniments de moviment en les llengües d’Aragó”; Laia Rosàs (Universitat de Barcelona): “El parlar de la conca central de la Noguera Ribagorçana: fronteres dialectals a la Terreta”.
La jornada de l’AILLC, amb les aportacions dels ponents i dels pòsters, fou un moment de recapitulació de la tasca desenvolupada en els darrers anys; fou l’ocasió d’orientar en una bona direcció els projectes en curs i els previstos per als propers anys; fou l’avinentesa de reflexionar conjuntament sobre la realitat lingüística de la Franja, tractant d’avançar en el camí docent i investigador; i, alhora, va permetre encetar relacions entre alguns especialistes de diferents àmbits de les ciències i continuar col·laborant amb d’altres. Gràcies a tots els participants –en paraules de Maria Teresa Moret, també organitzadora de la trobada– fou un d’aquells esdeveniments especials en què persones i institucions s’uneixen per vèncer entrebancs i condicionants, a favor d’un front comú, la supervivència d’una llengua.
Maria Teresa Moret Oliver i Javier Giralt Latorre
Universitat de Saragossa
Origen: Institución Fernando el Católico –
Inscripción OnlineP R O G R A M A
JUEVES, 17 DE NOVIEMBRE
9:00 h. Recepción de participantes (Aula de la Institución «Fernando el Católico»).
9:30 h. Presentación de las Jornadas.
9:40 h. Dr. Javier Giralt Latorre (Universidad de Zaragoza). El uso del catalán en
la Franja: balance de dos décadas.
10:30 h. Dra. Rosario Navarro Gala (Universidad de Zaragoza). El aragonés Cosme
Bueno y su Relación geográfica del Virreinato del Perú: algunas
cuestiones filológicas.
11:20 h. Descanso.
11:40 h. Dr. José M.ª Enguita (Universidad de Zaragoza). Las hablas altoaragonesas
50 años después del ALEANR.
12:30 h. Dr. José Antonio Saura Rami (Universidad de Zaragoza). Reflexiones sobre
algunos rasgos ribagorzanos a la luz de la documentación medieval.
13:20 h. Coloquio.
16:00 h. D. Antonio Sánchez Portero (Centro de Estudios Bilbilitanos. Calatayud).
Cervantes. El Quijote apócrifo y su escondido autor Lián de Riaza.
16:50 h. Dra. Ana Mateo Palacios (IES Pedro de Luna. Zaragoza). Gonzalo García
de Santa María. Vida y obra de un erudito aragonés en la Zaragoza de los
siglos XV y XVI, reconstruida a través de los documentos conservados.
17:40 h. Descanso.
18:10 h. Dra. Francisca Soria Andreu (IES Goya. Zaragoza). El impulso a los estudios
filológicos en los Juegos Florales del siglo XIX.
19:00 h. Dra. M.ª Luisa Arnal Purroy (Universidad de Zaragoza). Los aragonesismos
que están, y los que no están, en el Diccionario de la Academia.
19:50 h. Coloquio.
VIERNES, 18 DE NOVIEMBRE
10:00 h. Dra. Rosa M.ª Castañer Martín (Universidad de Zaragoza). El habla del
Bajo Aragón turolense.
11:00 h. Dr. Johan Gille (Universidad de Uppsala. Suecia). INDE en la Grant
Crónica de España de Juan Fernández de Heredia.
12:00 h. Descanso.
12:30 h. Dr. Vicente Lagüéns Gracia (Universidad de Zaragoza). Cuestiones pendientes
sobre la caracterización lingüística del aragonés medieval.
13:30 h. Coloquio y clausura de las Jornadas.
Moció del PP a les Corts d’Aragó
Esto no es Trump
Esto lo hace el PP en Aragónhttps://t.co/GgWH5XePd3@FundGasparTorre @cfa_consello @Xordica @natxosorolla @EmeMarkt— Víctor Juan (@victorjuan) November 9, 2016
.@SusanaGaspar_Cs se ha reunido hoy en Cortes con representantes del seminario de sociolingüística de @UniZar. pic.twitter.com/aTyElxMCVi
— Ciudadanos Aragón (@Cs_Aragon) November 9, 2016
https://twitter.com/chabiergimeno/status/796308016765300737
https://twitter.com/chabiergimeno/status/796308512989216768
https://twitter.com/chabiergimeno/status/796309427531972609
https://twitter.com/chabiergimeno/status/796310874835353601
Lo català a la Franja va començar l’arreplega sistemàtica de notícies de la Franja fa 12 anys, el novembre de 2004, iniciant el camí del que posteriorment seria lafranja.net. Un camí que en esta última etapa de 7 anys (des del 2009) porta 9.386 notícies publicades, amb una mitjana de 30.000 visites anuals (100 visites diàries!). El moment de major activitat va ser amb l’aprovació de la llei del LAPAO, el maig de 2013. Si vols rebre un resum setmanal, dóna’t d’alta a aquesta llista.
Qüestió de noms
A l’Aragó es parlen avui en dia dues llengües, aragonès i català, que són la continuació, transmesa sense interrupció de generació en generació, del llatí que van dur al nostre país els conquistadors romans a finals del segle tercer abans de Jesucrist. Tan lícit/vàlid és anomenar-les llatí en el moment actual, com aragonès i català des de finals del segle tercer abans de Jesucrist.
Artur Quintana i Font, La Codonyera, Diada de Tots Sants del 2016
Origen: El català de la Franja, entre dues paradoxes – Esteve Valls – RLD blog
No és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.
Davant del repte de capgirar una situació sociolingüística tan adversa, fruit de dècades de contraplanificació lingüística, hom podria pensar que la qüestió de la qualitat de la llengua que parlen els franjolins és secundària, subalterna. No ho comparteixo en absolut. En un context de progressiva minorització demolingüística dels catalanoparlants, cal que els franjolins percebin la llengua catalana com una eina útil, necessària, pròpia i prestigiosa. Cal, doncs, no només enterrar el terme chapurriau (com sembla que estan fent sense complexos les noves generacions), sinó també eliminar de l’imaginari col·lectiu tots els prejudicis que aquesta denominació duu associats, a saber: que el que es parla als pobles de la Franja és una barreja de català i de castellà; i que els parlars són locals i, per tant, inútils per comunicar-se amb persones alienes a l’entorn més immediat.
Per això em semblen tan preocupants, d’una banda, els indicis que assenyalen una progressiva degradació dels trets propis de les varietats franjolines en favor de solucions adoptades del castellà; i, de l’altra, la tendència de les varietats nord-occidentals de banda i banda de la frontera administrativa a divergir cada vegada més.
En relació amb el primer d’aquests punts, en estudis recents he pogut constatar que en diversos indrets de la Franja s’estan produint canvis lingüístics que afecten la fonologia de les varietats autòctones (i, per tant, la sonoritat d’aquestes varietats, que no deixa de ser un dels elements que més influeix en la percepció dels parlants i, de retruc, en el prestigi associat a aquestes varietats). Alguns d’aquests canvis són, a tall d’exemple: la tendència a la desfonologització de les vocals obertes /ɛ́/ i /ɔ́/ per anivellament a /é/ i /ó/ en alguns parlants ribagorçans, la qual cosa dóna com a resultat un inventari vocàlic idèntic al de la llengua castellana; la tendència a l’apitxament, que sembla estar avançant de nord a sud des de la Ribagorça (on és un fenomen característic dels parlars locals) cap a la Llitera (on el canvi s’ha acomplert al llarg del segle XX) i el Baix Cinca (on ja és perceptible entre alguns parlants joves); la tendència a la desfonologització de /ʎ/ en favor de /j/, que ja és absolutament hegemònica entre els usuaris joves de la llengua; o la tendència a la despalatalització de /ʃ/, prou freqüent entre els parlants més joves de Fraga. Paral·lelament a l’extensió d’aquests canvis, que com s’observa són unidireccionals i tendeixen a escurçar la distància lingüística entre les varietats franjolines i el castellà, s’està produint una penetració imparable de termes provinents d’aquesta llengua en el lèxic nuclear del català de la Franja. Mots com sacar, enero, cebolla, pimiento, buey, erizo, lobo o jaula, que no formen part del grup de manlleus històrics del castellà en aquestes varietats, són d’ús habitual entre els parlants més joves d’algunes comarques en detriment de les formes autòctones. En alguns casos, fins i tot, aquests mots estan tan consolidats que els parlants els han adaptat a la morfologia catalana: ell pedís (del verb pedir ‘demanar’).
Paradoxalment, doncs, sembla que en el moment en què més parlants tenen clar que el que parlen no és cap barreja de llengües, la pressió de la llengua castellana en un entorn hostil a la normalització del català està contribuint a fer de les varietats franjolines una barreja. O, si es vol dir d’una manera més crua: les varietats de la Franja es podrien acabar convertint de facto en el chapurriau que no han estat mai. No cal dir que aquesta és una amenaça que plana sobre moltes altres varietats de la llengua; que això es produeixi en el català de la Franja, tanmateix, on és tan important treballar per augmentar el prestigi de la llengua en aquests moments incerts, és especialment preocupant.
I vet aquí una segona paradoxa, relacionada amb el segon prejudici que esmentava més amunt: que, en un moment en què la consciència d’unitat lingüística entre els franjolins augmenta, el contínuum dialectal nord-occidental s’afebleix. En efecte, sembla clar que al llarg del segle XX s’ha produït un augment de la distància lingüística entre les varietats situades a banda i banda de la frontera catalanoaragonesa, especialment a causa del procés d’acostament de les varietats nord-occidentals de Catalunya a les varietats catalanes de prestigi: l’oriental central, secularment, i l’estàndard, més recentment. Dit d’una altra manera: les discontinuïtats ideològiques que tradicionalment han afavorit un estat d’opinió contrari a la unitat de la llengua a la Franja s’estan neutralitzant en un moment en què precisament s’incrementen les discontinuïtats lingüístiques transfrontereres. Només dues varietats principatines semblen estar resistint parcialment la tendència a convergir amb l’estàndard: el ribagorçà, al nord, i el tortosí, al sud, avui dia els dos principals garants de la unitat de la llengua amb les varietats aragoneses.
Per tot plegat sembla evident que cal repensar amb coratge les polítiques lingüístiques de Catalunya i l’Aragó. A la Franja, caldrà treballar de valent per dotar la llengua de la projecció pública i el prestigi necessaris per fer augmentar la lleialtat lingüística dels parlants i revertir la pèrdua de transmissió intergeneracional entre els autòctons, com a primer pas perquè els nouvinguts sentin la necessitat de conèixer la llengua d’acollida. I a Catalunya, caldrà creure’s d’una vegada per totes que fer una política lingüística que treballi pel manteniment de la dialectalitat dels diferents parlars no afavoreix la fragmentació de la llengua, sinó que precisament contribueix a enfortir-ne la unitat des de la diversitat. És la vella idea de la dialectalitat al servei de la genuïnitat, avui més necessària que mai.
De tot això en parlarem a bastament el proper 28 d’octubre a la jornada El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó, organitzada per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i la Universitat de Saragossa. Si hi voleu venir, sereu benvinguts!
Esteve Valls
Universitat de Barcelona
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
