Source: Per què el castellà, i no el català, va devorar l’aragonès?
Per què el castellà, i no el català, va devorar l’aragonès?
Les oligarquies aragoneses es van castellanitzar molt abans de la creació de la monarquia hispànica
Foto: Cartoteca de Catalunya
Saragossa, 5 de setembre de 1414. Ferran de Trastàmara, el candidat guanyador del Compromís de Casp (1412), era coronat rei d’Aragó. Pocs mesos abans havia estat nomenat comte de Barcelona i, posteriorment i successivament, seria investit amb la resta de corones dels diferents estats que, en aquell moment, formaven l’edifici polític catalanoaragonès. Tradicionalment, s’ha considerat la coronació de Ferran ―el primer monarca de la nissaga castellana dels Trastàmara al tron de Barcelona― com l’inici de la substitució gradual i progressiva de la llengua aragonesa en benefici de la castellana. Però, en canvi, la investigació historiogràfica recent ha posat en relleu que aquest procés de substitució s’havia iniciat molt abans. Per quina raó la llengua aragonesa va cedir terreny al castellà i, en canvi, no ho va fer en benefici del català?
Representació de Saragossa (1647), obra de Mazo / Font: Museu del Prado
Què era la llengua aragonesa?
L’aragonès era ―i és― una llengua llatina del tronc de les llengües iberoromàniques. Com el castellà, l’asturià, el gallec o el portuguès. No és el cas del català, que amb l’occità i el francès forma part de les llengües gal·loromàniques, tot i que alguns estudiosos actuals sostenen que la llengua catalana té més parentiu amb les llengües del tronc italoromànic. Sigui com sigui, el que sabem és que l’aragonès va néixer cap al segle IX als Pirineus Centrals, al solar del comtat navarrès d’Aragó ―sobre el territori de les actuals comarques de la Jacetània, Alt Gàllego i Sobrarb―. I sabem, també, que la llengua aragonesa es va projectar cap al sud (la plana d’Osca i la vall de l’Ebre) seguint l’expansió territorial dels primers reis aragonesos (segles X i XI) i, encara més, la dels primers comtes-reis catalanoaragonesos (el Baix Aragó, segles XII i XIII).
Les llengües anteriors
L’aragonès va ser la llengua de l’Aragó medieval (segles IX a XIV), però, des d’un inici, va haver de conviure amb altres llengües que tenien una arrel històrica més profunda o que havien estat importades durant l’expansió cristiana. En el primer cas, sabem que el protobasc (que les fonts de l’època anomenen basquenz) era la llengua popular de bona part d’aquella societat. I sabem, també, que les bosses de població morisca que havien quedat dins dels nous dominis cristians conservarien la seva llengua (un sincretisme local d’àrab, d’amazic i de llatí vulgar anacrònic) durant segles. Llengües ben diferents de l’aragonès, que era la llengua de les elits ―sobretot urbanes―, del comerç i de l’evangelització. Molt abans que les tropes del rei Alfons el Bataller assolissin la línia de l’Ebre (1118), la societat aragonesa ja era plurilingüe.
Gravat de Daroca (1779), obra de Palomino / Font: Biblioteca Nacional Hispànica
Les llengües posteriors
La conquesta de les valls de l’Ebre (Saragossa, 1118), del Jalón (Calatayud, 1120) i del Jiloca (Daroca, 1120) representaria un abans i un després en la història del petit regne d’Aragó. En tan sols dues dècades, Alfons el Bataller havia duplicat la superfície del regne. Però, per un altre costat, Aragó no comptava amb els recursos demogràfics suficients per colonitzar aquells amplíssims territoris de nova incorporació i el rei Alfons ―que també era monarca de Pamplona― va recórrer a contingents de colons dels seus dominis més occidentals (Haro, Nájera, Miranda) que parlaven castellà o dialectes orientals del castellà. Aquestes colonitzacions introduirien la llengua castellana a Aragó, amb la particularitat que, en el decurs dels segles posteriors, aquell castellà importat adquiriria els girs propis i característics d’un dialecte local.
De llengua de cancelleria a llengua local
No obstant això, des del segle IX fins al segle XV, l’aragonès va ser la llengua de la cancelleria (del poder) i la llengua franca (la més coneguda i la més prestigiada). I, molt probablement, va ser la llengua d’ús social majoritari. Però aquest predomini es va començar a esberlar a finals de centúria del 1300, molt abans de la coronació del castellà Ferran de Trastàmara (1414). Les fonts documentals de l’època delaten que les classes oligàrquiques de Saragossa (noblesa, classes mercantils) havien iniciat un procés d’abandonament de l’aragonès en benefici del castellà que s’intensificaria en el decurs del segle XV i que s’escamparia com una taca d’oli pel territori durant els segles XVI a XIX fins reduir el domini lingüístic a la matriu original (les valls pirinenques aragoneses).
Gravat de Bujaraloz (1668), obra de Baldi / Font: Biblioteca de Florència
Llengua i interessos econòmics
La gran qüestió que planteja aquest fenomen és: ¿per què posats a abandonar la llengua pròpia del país les oligarquies aragoneses es van inclinar cap al castellà, que en aquell context era una llengua més estrangera que el català? I per contestar a aquesta qüestió no hi ha una resposta única, sinó que aquella deserció responia a la suma de diverses causes. Una seria la culminació d’un llarg i progressiu allunyament de les elits catalanes i aragoneses, que, tot i formar part d’un mateix edifici polític, mai havien compartit els grans projectes polítics i econòmics de la Corona. Una altra seria que, simultàniament, les oligarquies aragoneses s’havien apropat a les castellanes per una qüestió de comunió d’interessos econòmics. I una altra seria que castellà i aragonès eren dues llengües molt similars que facilitaria aquest “abrazo del oso”.
La reculada de l’aragonès
La desaparició de l’aragonès a Saragossa (segle XV) va impulsar la castellanització de la meitat sud del país. Quan es van casar els Reis Catòlics (1469), l’aragonès ja havia desaparegut del Baix Aragó i estava retrocedint a la vall de l’Ebre. Quan Felip V va liquidar a sang i foc els Furs d’Aragó (1707), l’aragonès ja havia reculat al nord dels Monegres. I a principis del segle XX, l’aragonès ja estava reclòs a les valls pirinenques. L’aragonès ha reculat fins quasi desaparèixer (només el parlen 20.000 persones) perquè les elits del país es van castellanitzar. Però, també, perquè les classes populars el van abandonar. Històricament, l’imaginari popular ―fabricat per les oligarquies― el rebaixaria de la categoria de llengua pròpia a la d’un simple “patuès” marginal. Dissortadament, per l’aragonés se ha feyto de nuit (‘per l’aragonès s’ha fet de nit’).
