La Franja

Twitter / Mireiagalindo: MAPA (Mapa Aragonés Propio ….

MAPA (Mapa Aragonés Propio de Aragón). %

Barcelona TV – #aranésòc. Lo benasqués – Jornalet.

Artur Quintana: «La ley de Lenguas surge del anticatalanismo, una forma de ganar votos de forma indigna».

Artur Quintana ha ampliado y reeditado su tesis doctoral sobre el catalán de La Codoñera. El barcelonés presentó el libro en Alcañiz frente a varias decenas de personas.

¿Qué puede encontrar el lector en ‘El català de La Codonyera’?
Es una gramática del catalán que se habla en la provincia de Teruel, es decir, en la comarca del Matarraña y en parte de la del Bajo Aragón. Aunque en el título solo se incluya el catalán de La Codoñera, la publicación aborda la lengua de una forma más general. Si bien es cierto que se dan muchos más detalles del hablar en este municipio por sus especificidades.

Una de estas singularidades podría ser que la lengua en este municipio presenta rasgos fronterizos con el castellano.
En efecto, las peculiaridades más específicas son un sinfín de castellanismos que se han inmiscuido en el idioma. Aunque las formas castellanas están presentes en todo el catalán que se habla en España, en el caso de dialectos como el de La Codoñera es mucho más evidente. Por el hecho de estar a la frontera y no tener una normativa catalana ha vivido al margen de la conjunción con otros dialectos. Eso provoca que conserve arcaísmos como las formas «piau» y «cial» para referirse a «peu» y «cel». También hacen correr la zeta, que significa que utilizan este fonema sordo pese a no ser propio del catalán.

¿Por qué se registra la presencia de estos castellanismos en la zona?
Porque el castellano ha sido lengua oficial desde el Decreto de Nueva Planta en 1707. Desde entonces, se ha perseguido cualquier lengua que no fuera la castellana, entre ellas el catalán. Esto se ha situado bajo el dominio del Estado absolutista de Felipe V y monarcas posteriores. El catalán en Aragón era lengua oficial hasta la irrupción del régimen de los Borbones, aunque ya estaba de capa caída por la mayor presencia del castellano. Cabe reiterar que en la Corona solo eran oficiales el aragonés y el catalán.

¿Y el castellano?
No, porque no existía aquí. Los miembros de las instituciones lo utilizaban algunas veces, especialmente cuando tenían que dirigirse a cargos de los reinos castellanos. Pero para dirigirse a cualquier otro territorio utilizaban el catalán. Y cuando se comunicaban con reinos vecinos, más a nivel oficial, solían hacerlo en latín.

¿Se podría decir que la situación actual del idioma es peor que hace cuatro siglos?
Totalmente. Estamos ante el final. Si seguimos la ley vemos que incluso el catalán ha desaparecido. Ya no utilizan este nombre para referirse a él. La propuesta de ley de Lenguas no puede ser peor. Es una declaración de guerra para que desaparezca la lengua en las cinco comarcas aragonesas. No tiene contemplaciones. Y todo surge del anticatalanismo que, por desgracia, se ha instaurado en España. Es una corriente que gana votos de forma indigna y los políticos se benefician de ella. Desde mi punto de vista, así ganan elecciones de forma indigna.

Presentación en Huesca/Uesca de “El aragonés: una lengua románica”.

Centro Cultural Matadero, 24 de abril, 20 horas

Moviment Franjolí per la Llengua: Entre l’aragonès i el català; el cas de Benasc.

En un context de recentralització de l’estat espanyol i tensió política pel cas català, es pot dir que la Franja està patint (com la resta de Països Catalans) els danys colaterals d’aquesta situació per la seva condició d’especifitat lingüística i cultural dins d’un Aragó que nega la seva condició multicultural, a imatge i semblança del que fa l’estat espanyol. Amb un govern autonòmic negador d’aquesta pluralitat i anihilador de la llengua catalana dins el seu territori, que vol encabir acientíficament dintre de la llengua aragonesa, ens pareix que, avui més que mai, s’ha de refermar la condició de la catalanitat franjolina i de la diferent filiació lingüística entre les llengües aragonesa i catalana. I per això, que millor que mostar el cas dels parlars de Benasc a l’Alta Ribagorça (el benasqués o patuès), a mig camí entre l’aragonès de transició al català, alguns lingüistes el situen a una banda o l’altra segons criteri.
Una curiositat lingüística que ens presenta l’historiador valencià Vicent Baydal d’una manera molt interessant, tot i que obviem que també cerqui uns paral·lelismes amb el cas del País Valencià i la relació de llengua i nació vers Catalunya que creiem fora de lloc. Reproduïm parcialment el seu article a continuació afegint un vídeo on es reflecteix el parlar de Benasc i l’enllaç al final del post original del blog Vent de Cabylia.

L’alt ribagorçà o benasqués: català o aragonés?

L‘altre dia, en parlar de l’expansió medieval del català i l’aragonés cap al sud, vaig comentar que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d’isoglosses i una transició gradual entre les dos llengües, el que prova que s’hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d’aquella població la frontera lingüística era ben nítida, el que evidencia que foren idiomes trasplantats per nous pobladors. Però encara no havia sentit directament un d’eixos parlars de transició i ara ho he pogut fer gràcies a la bona faena d’Iberolingua, que ha donat a conéixer l’Archivo Audiovisual del Aragonés, un fons audiovisual de gravacions a persones que parlen l’esmentat idioma. Doncs bé, hi ha diversos exemples d’alguns dels parlars de transició que es conserven en la zona nord-oriental d’Aragó, bàsicament en la comarca històrica de la Ribagorça, on hi ha pobles en què es parla català occidental i en d’altres aragonés oriental, però amb tantes influències, préstecs i estructures comunes que es fa difícil establir el límit on acaba una llengua i on comença l’altra. Si no ho creieu o si no vos en podeu fer una idea, mireu estos vídeos de persones parlant en benasqués o alt ribagorçà, això és, la variant més nord-oriental de la llengua aragonesa: 

                                   (Documental en benasqués sobre l’hospital del poble)


Impressionant, no? Este alt ribagorçà o benasqués sembla català nord-occidental de pobles catalans com El Pont de Suert o aragonesos com Benavarri, i fins i tot, en algunes coses, recorda al valencià de la zona nord-occidental, d’alguns pobles dels Ports i el Maestrat. Tanmateix, també comparteix característiques amb el baix ribagorçà, que podeu sentir en el vídeo que pose a continuació i que majoritàriament -hi ha alguna excepció- és clarament aragonés, un aragonés oriental de transició cap al català, però al cap i a la fi aragonés. Així les coses, pel que fa a l’alt ribagorçà, hi ha autors, com Pompeu Fabra, Joan Coromines o Manuel Alvar, que han defensat la seua inclusió dins del català, però d’altres, com Joan Veny i Antoni Badia, el consideren part de l’aragonés. Tant és així que encara d’altres prefereixen no decantar-se per una opció o per l’altra i el classifiquen, simplement, com a benasqués o patués (que és el nom que li donen els seus parlants), declarant que és un parlar de difícil classificació, en contrast amb l’aragonés de transició al català i el català de transició a l’aragonés. Podeu veure gràficament esta darrera postura en l’últim dels mapes que enllace a continuació.

Presentació “Les cançons de la nostra gent” de Josep Galan.

dissabte, 20 / abril / 201319:00

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca us convida a la presentació del llibre Les cançons de la nostra gent, reedició musicada amb CD del llibre de Josep Galan. Tindrà lloc el proper dissabte dia 20 d’abril al Palau Montcada de Fraga, a les 19:00.

Cremar el patrimoni | L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 12 d’abril de 2013
Fa uns mesos que estic fent la traducció d’un llibre del castellà al català. A banda d’alguna construcció que em fa dubtar —recordeu que, gràcies a la dictadura, els de la meua quinta hem hagut d’aprendre a escriure el nostre idioma com hem pogut (tot i que, per als que s’han criat a l’Aragó, la democràcia tampoc no ha fet res per a treure’ls de l’analfabetisme)—, és un plaer traslladar de manera automàtica, talment com si les copiés, les frases d’una llengua a l’altra. Els neuròlegs ja ho diuen, que els bilingües tenim un enorme avantatge. Imagino el meu cervell —d’altra banda ben normalet— convertint sense gairebé esforç ‘cosecha’ en ‘collita’, ‘ganado’ en ‘bestiar’ o ‘alpargatas’ en ‘espardenyes’. M’aturo a pensar en aquestes parelles, posseïdores del tresor del bilingüisme, que cometen el greu error d’escamotejar-lo als seus fills. És com si els pares preferissin demolir la casa pairal, abandonar les finques i llençar al foc tots els estalvis en comptes de traspassar-ho als hereus. És un patrimoni que quedarà per sempre més fora de l’abast del pobres infants. I la culpa no és dels pares, que al remat l’únic que fan és allò que els hi ha inculcat els que tenen (han tingut i possiblement tindran) el poder. L’altre dia ja ho deia el Dr. Artur Quintana a la presentació del llibre El català de la Codonyera: «A l’Aragó només hi havia dues llengües: lo ‘parlar bé’ i lo ‘parlar mal’. Lo ‘parlar bé’ era lo castellà del doctor, del capellà o el secretari; i lo ‘parlar mal’ el castellà regional, l’aragonès i, és clar, lo català d’Aragó». Aquest concepte ha amerat generacions d’aragonesos, sovint escarnits pels que «parlaven bé», generalment tristos monolingües. I ha fet que, encara avui en dia, ben entrat el segle XXI, n’hi ha que pensen que cremar el patrimoni cultural és fer-los un favor als fills.

Presentació de “El català de la Codonyera” | Lo finestró del Gràcia.

El dia 5 d’abril s’ha presentat aquest llibre, obra de n’Artur Quintana, a l’auditori del Palau Ardid. L’autor va ser presentat pel president del CESBA, José Ignacio Micolau, entitat  patrocinadora de l’acte, que d’entre les seves obres va destacar-ne una Gramàtica catalana, encàrrec del Govern, així com també la col·laboració als reculls de literatura popular catalana de l’Aragó, Lo Molinar i Bllat colrat!. A continuació l’editor Chusé Aragués de Gara Edizions va parlar en nom seu i dels altres editors (Institución Fernando el Católico y Prensas Universitarias de Zaragoza) i indicà que amb El català de la Codonyera s’inaugurava l’obertura a la llengua catalana de la col·lecció Ainas, on fins ara només s’havien publicat textos referits a l’aragonès. De la detallada exposició de l’autor volem ressaltar la seua declaració que el català de la Codonyera continua essent ara tan perseguit i discriminat –no té presència en cap acte oficial ni paraoficial i continua vetat a l’escola- com fa quaranta anys sota el franquisme.  Val la pena observar, com va dir també n’Artur Quintana, que el seu llibre si bé pel nom va referit expressament al català de la Codonyera, en la pràctica és una gramàtica i un diccionari del català de Terol, parlat a les comarques del Matarranya i del Bajo Aragón. Tomàs Bosque i la seua reneboda, Natàlia Zapater de sis any d’edat, com a bons rapsodes i cantors, van oferir un esplèndid recital de contes, cançons, jocs, refranys, embarbussaments, tornaveus, …, de la literatura popular catalana de la Codonyera . L’acte es va cloure cantant artistes i públic la coneguda cançó codonyerana Roda la mola. Tant els editors com l’autor preveuen que el llibre es presentarà a altres indrets de l’Aragó, i no perden l’esperança que algun dia no del tot llunyà es podrà fer també a la Codonyera, tal com cal.

Lluís Roig

“El català de la Codonyera” es presenta a Alcanyís | Lo finestró del Gràcia.

El divendres 5 d’abril, a les 20 hores, es presentarà al Palacio Ardid (Biblioteca) d’Alcanyís el llibre El català de la Codonyera d’Artur Quintana. A més del propi Artur Quintana, intervindran Tomàs Bosque  i Chusé Aragüés, editor.

És vergonyós que no es pugui presentar a la Codonyera. El risc d’aparèixer les pancartes y samarretes del 20 de març del 2010 no ha desaparegut. Quan la majoria, així ho sembla, d’un poble no defensa l’ensenyament i la protecció de la seua llengua i, òbviament, la protecció de la seua cultura, alguna cosa greu deu d’estar passant en aquesta societat.

En el primer aniversari dels tristos fets del 2010 escrivia “Si em deixés portar per la ironia o infravalorés els fets, diria que va ser una victòria pírrica dels “insurrectes”. No va ser així, estimat lector, ja que va guanyar, sense cap mena de dubte, la rusticitat, la manipulació i la intolerància, i per tant, va perdre la il·lustració i la llibertat d’expressió, i com a conseqüència els valors democràtics. Aquell dia a la Codonyera, el vent garbí s’emportà un esquinçall de democràcia.” Tot segueix igual.

Facebook

Presentación del libro «El català de la Codonyera (Terol, Aragó)» de Artur Quintana i Font.
Con la participación de Tomás Bosque y Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions
Auditorio del Palacio Ardid (Biblioteca Municipal) de Alcañiz
Viernes, 5 de abril de 2013, 20 h.

El procés i els manuscrits de les Paüls

Joaquim  Torrent

La cacera de bruixes fou  un fenomen que a nivell europeu arribà al seu punt més àlgid a la fi del segle XVI i començaments del segle XVII. Les zones amb més tradició «bruixistica» del nostre àmbit lingüístic han estat el  Montseny, les Guilleries i la serra de Madres,  juntament amb el Turbó, a la Franja, muntanya mítica pel que fa a tradicions relacionades amb la bruixeria, de la qual es  deia que al seu cim i a l’immediat coll de les Ares es congregaven les bruixes per fer els seus «akelarres», i on no hi falten a la toponímia menor,amb exemples com «la Torre de les Bruixes».

Precisament no gaire lluny se celebrà el famòs procés de les Paüls, del qual disposem una abundosa i fidedigna documentació gràcies als anomenats «manuscrits de les Paüls». Aquests aparegueren  amagats al campanar de l’església d’aquesta  localitat. Són un total de cinc-cents seixanta-vuit documents dels segles XVI i XVII que en reflecteixen fidedignament la llengua, els costums, l’antroponímia i la toponímia, entre d’altres aspectes. La immensa majoria van ser escrits en català si bé un petit nombre són en castellà. Respecte a aquest fet, el professor Walter Heim diu:

«Els textos castellans traspuen en la morfologia i en el lèxic el català de l’escrivà, i és natural que així siga, atès que durant els segles XVI i XVII, en especial abans de la creació del bisbat de Barbastre, el castellà devia córrer poc per les Paüls» .
Aquests documents reflecteixen la vida quotidiana i la cultura material de l’època, amb interessantíssims lèxics de les diferents activitats. No s’oblida tampoc la vida religiosa, ni les referències a l’estructura social o a l’organització de la defensa.
El més interessant, però, és la informació sobre els processos de bruixeria. Segons afirma l’investigador  i capellà Domingo Subias, hi ha un foli amb data del 19 de febrer de 1593 que mostra com «prengueren i afogaren per bruyxas» una vintena de dones de Sempere (l’antiga denominació de les Paüls i el seu terme). El
document esmenta el nom de les dones, la casa i el poble. No ens informa del perquè de les execucions, però sí sabem, per petites notes de despeses, que es van plantar forques al Roder de Sant Roc i que es van gastar dos càntirs de vi per convidar
els capellans els dies d’execució.
Tots aquests valuosos documents han estat publicats en edició facsímil dirigida pel propi Subias. A més, ell mateix ha plantejat la possible representació de les dades i fets històrics citats en els manuscrits. D’altra banda, es promou senyalitzar
els camins que duen als llocs on s’esdevingueren aquests fets. Caldrà veure, però, si tot això es farà en català, i amb quin model lingüístic. Motius per dubtar-ne, malauradament, no en falten; començant per la manca de divulgació d’uns fets que,
per la seua trascendència i representativitat mereixerien ser més coneguts.

Fotos de la cronologia.

TEMES QUE TRACTAREM LO DIA 30 A LA XARRADA DE QUERETES FA 800 ANYS

Al 1192 l’orde de Calatrava dóna carta de poblament a Queretes: “En la era de 1230 (any 1192) la Religión da a cincuenta pobladores todos los términos y tenencias (confrontándolas) con los yermos, aguas y montes de Cretas. Reservan el dominio, horno y calonias y prohíben que no puedan ajenar, vender ni empeñar a caballeros ni religión alguna.” (Carlos Laliena, Sistema…, i Joan Lluís Camps, Recopilación…, BRAH, CSC, I-17, f. 71.)

Ecos de una charla en ZL | Zaragoza Lingüística.

El pasado lunes 11 de marzo, como sabéis, tuvimos la suerte de contar con el Dr. Javier Giralt, profesor titular del área de Filología Catalana de nuestro Departamento, quien nos habló de los nombres que ha recibido la variedad  hablada en la denominada “franja aragonesa” y nos dio razones  lingüísticas de que se trata de la lengua catalana.

A raíz de esta conferencia, nuestros compañeros de radio unizar le hicieron una entrevista. Podéis escucharla aquí mismo.