Origen: Libertad Digital

 

Libertad Digital 2015-11-06

La líder del PP de Aragón, Luisa Fernanda Rudi, ha dicho en Es la mañana de Federico de esRadio, sobre la nueva ley de lenguas que quiere imponer el Gobierno regional, que espera “que el sentido común se imponga y no se tomen esas medidas”.

Rudi ha explicado que el nuevo Gobierno socialista, “en coalición con Chunta Aragonesista y apoyado por Podemos, han dicho que encargarán a la universidad un estudio para convertir en lengua vehicular el aragonés“. Dicha ley también pretende impulsar el catalán. “¿Nexos con el catalán? Al final, todos venimos del latín“, ha añadido.

Rudi ha explicado que “el término aragonés lo acuñan desde hace unos años desde la izquierda, especialmente los que originariamente venían del entorno del PSA (Partido Socialista de Aragón) que luego fue absorbido por el PSOE”. De ahí, “quedan rescoldos que luego se agrupan en la Chunta Aragonesista”.

Debilidad de Lambán

Luisa Fernanda Rudi ha subrayado que “el problema de Aragón” es que tiene un presidente, el socialista Francisco Javier Lambán, “con una base muy débil” ya que la mayoría del parlamento aragonés son 34 escaños y el PSOE tiene sólo 18. Gobierna gracias “a que tiene un consejero de Chunta, que supongo que todas estas cosas de la lengua es el precio que pone este grupo, y el escaño de IU”. Finalmente le hicieron presidente “los 14 escaños de Podemos que sin embargo no ejercen de gobierno” por lo que el PSOE lleva “4 meses con políticas de gestos”.

Sobre el último fichaje de Podemos, el ex Jemad José Julio Rodríguez, ha dicho que es “sorprendente, que fiche por un partido que esté apostando por romper la soberanía nacional, no parece razonable”.

UGT – Les notícies de llengua i treball – Octubre de 2015 – Pàgina 59

Ressenya Assaig polític

La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics

Joaquim Montclús i Esteban

Institut d’Estudis Catalans

Des de fa gairebé quaranta anys, l’historiador i periodista calaceità Joaquim Montclús s’ha ocupat –i preocupat– públicament de les terres –i dels seus habitants, pretèrits i presents– administrativament aragoneses de llengua catalana, i ho ha fet de tal manera que ha arribat a comptar amb una obra bibliogràfica prou extensa que comprèn innombrables col·laboracions a la premsa catalana i en diverses publicacions col·lectives, així com l’edició de diferents obres signades individualment. Una bibliografia que, en volum, s’inicià el 1983 –fa més de trenta anys!– amb la publicació de La Franja de Ponent avui, títol al qual han seguit Una vila medieval entre fronteres (1987), La catalanitat de la Franja de Ponent. Crònica de 20 anys (1999), Matarranya. Crònica de viatge (2012), i la miscel·lània obra que ara ens ocupa: La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics (2014). Doncs bé, en aquesta darrera obra en volum, Montclús vol projectar-hi un retrat històric, jurídic i –afegim–, sociològic i polític d’un territori que té, ara per ara, una difícil articulació i que mai ha constituït una unitat politicoadministrativa. En concret es tracta del conjunt de poblacions que conformen la coneguda Franja (Oriental, si qui se la mira ho fa des de l’Aragó interior; de Ponent, si la mirada es fa des de la franja de la Catalunya marítima; i d’Aragó si qui l’observa és una entitat acadèmica que aspira a l’objectivitat científica). I vet ací la primera sorpresa d’aquesta, en principi, prou desconcertant obra, ja que en el títol mateix s’obvia la denominació que l’entitat editora –Institut d’Estudis Catalans– ha emprat institucionalment i tradicional, tal com encara ara fan moltes altres institucions acadèmiques catalanes: La Franja d’Aragó. Cal dir que molt sovint –per evitar polèmiques nominalistes– es recorre a denominar simplement, per tal d’evitar complements denotatius, aquest territori com la Franja. Tot i deixant de banda la denominació del territori administrativament aragonès i lingüísticament català, trobem que aquesta obra és un vast conjunt impressionista de reflexions i descripcions de caràcter subjectiu i extensió desiguals. Així, al costat d’un intens i vast detallisme en la descripció d’unes comarques –Matarranya i, en menor mesura, la Ribagorça–, d’unes etapes històriques –l’Edat Mitjana– o de determinades institucions –gairebé nominals– i tímides accions reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes d’aqueix territori i dels seus habitants, trobem que s’hi fa una descripció massa prima d’unes altres comarques, fets històrics o iniciatives culturals i reivindicatives directament relacionades amb el territori i la societat –present i pretèrita– descrits. És clar, que en els «aspectes» del títol potser ja es vol manifestar la parcialitat que caracteritza l’obra. Sembla com si massa sovint s’haja pretès elevar anècdotes fugisseres a categories permanents; de magnificar fets de poca volada i d’escassa incidència en la societat del territori descrit. Això passa –per assenyalar només dues afirmacions prou controvertides–, quan s’apunta que la llengua catalana era parlada a Graus, Casp o a l’oest d’Alcanyís, però, això sí, sense aportar altra cosa que comentaris escadussers i opinions impressionistes (és a dir, no documentades) fetes fa cent o cent cinquanta anys en un context no gaire acadèmic. També pot resultar desconcertant (i en aquest cas molt més que controvertit) afirmar, per exemple, que a la que es denomina Franja de la Franja, és a dir a les poblacions de «Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Saünc, Sessué i Vilanova d’Éssera […] encara parlen una forma dialectal catalana –per més que algunes persones i, fins i tot, alguns filòlegs vulguin negar-ne l’evidència– que a poc a poc es va perdent». Evidentment, si es vol ser prou rigorós, hauria calgut apuntar que cap filòleg ni sociòleg/sociolingüista de formació (ni cap dels parlants nadius d’aquestes localitats) subscriurien la tesi que pretén sustentar les paraules citades. No es pot, repetim, intentar elevar anècdotes esmunyedisses a categories irrefutables. Només caldria haver llegit amb atenció i profit les anotacions de Joan Coromines –reconegut i rigorós científic de la llengua– quan escrivia el 1970 que: «En acabar observem que és totalment infundada (llevat potser d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc és segura, i en tot cas no se n’ha donat una demostració satisfactòria), l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca, i pel que fa a altres valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles». En definitiva, potser millor que ens deixem acomboiar un cop més pels clàssics –Amicus Plato, sed magis amica veritas– per afirmar que l’obra que ens ocupa ens presenta, en essència, una anàlisi controvertida, peregrina, feble, parcial i molt poc aprofundida. No es traca sinó d’un seguit d’anotacions impressionistes a propòsit de la societat de la Franja i de la seua història que serveixen per confeccionar un relat no sempre prou matisat, un discurs destinat fonamentalment a ciutadans lectors de l’àrea metropolitana de la franja marítima de Catalunya, intel·lectualment inquiets i força motivats en la (re) construcció de la nostra nació. Però encara que ja se sap que, com diuen per la part meridional de la Franja, tota brossa fa paret, potser que ens comencem a preguntar quina és la paret que volem bastir, quina és la nació que volem (re)fer. Amb tot, és d’agrair que el màxim organisme cultural del país haja volgut afavorir una aproximació a la societat catalana en general –ni que sia d’una manera poc convencional i potser amb una mirada un xic esbiaixada– d’un territori de difícil articulació, un territori –i els seus habitants– sovint desatès per totes bandes i de perenne discussió a propòsit de la seua identitat nacional i cultural, com és l’anomenada Franja (de Ponent/Oriental/d’Aragó: trieu el complement del nom que més us plaga, si és que us cal).

Esteve Betrià

Origen: Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt | Lo Finestró

Origen: Lliurament del VIII Premi Franja a Javier Giralt | Lo Finestró

El passat diumenge es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya, en aquest cas del Matarranya i del Bergantes, organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Llengua i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giralt, Director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa

Si entreu aquí podreu llegir l’interessant discurs de Javier Giralt que va pronunciar després de rebre el premi de mans del president d’ASCUMA, Joan Lluís Camps. En dies posteriors parlarem dels altres actes de la Trobada.

 

 

Origen: “Conocer la realidad sociolingüística del aragonés evitaría aprobar leyes ideológicas”

“Conocer la realidad sociolingüística del aragonés evitaría aprobar leyes ideológicas”

Origen: Any 1923: “Se necesita médico para pueblo de la provincia de Teruel de habla catalán” | Xarxes socials i llengües

A partir de les notes de Pedro J. Bel, es va saber que el 16 de desembre de 1923 l’alcalde de Fórnols demanava un doctor per a la vila amb un anunci a La Vanguardia, i que hi especificava que la població era “de habla catalán”:

Per a Artur Quintana, que situa l’origen de la denominació pejorativa de xapurriau a principis del XIX, això significaria que no és fins després de la Guerra Civil que es consolida la denominació de xapurriau. Una prova més que tomba allò de sempre li ham dit xapurriau i el xapurriau dels iaios dels nostres iaios

La Consejera de Educación, Mayte Pérez, ha respondido a las preguntas de los lectores de Heraldo.es.

La persona que ocupe del cargo de Dirección General de Política Lingüística debería tener amplitud de miras, sensibilidad y voluntad de diálogo con las asociaciones implicadas con el aragonés. Pido para el aragonés:

• Una Ley de Lenguas consensuada, que cite las tres lenguas de Aragón y las distintas variedades de aragonés por su nombre.
• Una autoridad lingüística para el aragonés -estudio, academia, instituto-, de filólogos, escritores, independiente, etc.
• Una ortografía científica, flexible con las variedades, etc.
• Apoyar la enseñanza.
• Socialización y promoción del aragonés.

Saludos. (José Maria Satué)

Mayte Pérez: Gracias José María por sus aportaciones. Coincido plenamente en su análisis en cuanto a la aptitud y actitud que el nuevo Director General de Política Lingüística deberá acreditar y demostrar. Estoy convencida de que así será.

Origen: “Vamos a implantar otro tipo de política con el profesorado, sobre todo con los interinos” | Noticias de Aragón en Heraldo.es

Origen: https://drive.google.com/file/d/0B6kF4wPsGjnYSnpi… – Institució Cultural de la Franja de Ponent

Tenim el plaer de presentar-vos -a l’ enllaç superior- l’ excel.lent i documentat treball titulat “Albelda, una pugna entre sentiment i llengua”, elaborat per Iris carnicé Blanco, el qual ha estat guardonat amb el “Premi extraordinari de batxillerat al millor treball de recerca 2015” per l’ institut Torre Vicens de Lleida.

https://drive.google.com/file/d/0B6kF4wPsGjnYSnpib0hLd2FvZUxQOXNQNXZTbkQzSm8zMF9j/view 

Origen: Fuellas 227 – Consello D’a Fabla Aragonesa

Consello D’a Fabla Aragonesa

Ya son prestas as zagueras Fuellas, as 227, fendo repaso a las luengas menazatas d’Europa con un amplo treballo de 20 planas feito por Francho Nagore Laín e buena cosa d’informazions, entre atras, o recuerdo a o escritor en aragonés, Roberto Cortés.

Origen: Informe 2014 sobre la situación de la lengua aragonesa

Informe 2014 sobre la situación de la lengua aragonesa

REA participa en este documento trilingüe, que analiza la situación actual del aragonés

El Informe será presentado durante el XXIV Congreso de Lenguas y Culturas Europeas Amenazadas

Origen: L’ús del català a la Franja es redueix un 14% en 10 anys – Racó Català

Marc Nadal: El secessionisme lingüístic a la Franja de Ponent

Tal com hem vist al llarg del present treball, és un fet més o menys incontestable que el secessionisme lingüístic a la Franja de Ponent apareix de la mà de la dreta regionalista, del nacionalisme espanyol i dels secessionismes lingüístics del País Valencià i les Illes Balears. Així doncs, aquest moviment, que també reuneix certes contradiccions, l’acabem entenent com una excusa més contra el català, o sigui, com un instrument a favor del supremacisme castellà per crear confrontació. En aquesta línia, la defensa de les modalitats de l’aragonès oriental basada en la conservació de tot tret dialectal de cada poble fa llevar tota importància a qualsevol intent de normativització, que sovint es considera innecessari o accessori, i converteix la llengua local en una expressió folklòrica d’afirmació regional, però que al final no pot tenir el mateix valor que una llengua nacional, com el castellà. Per tant, al cap del carrer hom acaba trobant una diglòssia a favor de la llengua de l’estat, disfressada d’atavisme i identitat local. Continuar llegint…: El secessionisme lingüístic a la Franja de Ponent

Origen: Ansó acoge el curso de verano de la Universidad de Zaragoza: “Gestionar la diversidad lingüística de Aragón” – AraInfo

ARAINFO REDACCIÓN | 11/07/2015 07.07