Recentment he penjat al meu blog el treball Recull de vistes generals de la Sala Capitular de Sixena i uns comentaris. “Es tracta d’un recull d’imatges generals –totes les que hem pogut aconseguir– de la Sala Capitular de Sixena, ordenades cronològicament amb uns comentaris, sorgits de l’observació de les il·lustracions, els quals fan referència a l’estat general de conservació de l’estança, als canvis que s’han anat produint al pas del temps i a algun altre detall que hem considerat d’interès, il·lustratiu o simplement anecdòtic.”
El interessats podeu entrar aquí a la pestanya “Sixena” i després a “Recull de vistes generals de la Sala Capitular de Sixena pdf”.
Escric això el dia després de l’emissió del documental «Sixena: art de frontera», que ha estat realitzat per Eva Pelegrí i Àlex Francès. Les xarxes bullen. Les opinions flueixen. Hi ha qui no es mostra sorprès per res del que vam veure, mentre altres s’escandalitzen per algunes coses que es van mostrar i explicar. És un tema molt complex, amb múltiples derivades, i és normal que el ciutadà es perdi. Per això, cal agrair la tasca dels responsables del documental, que han hagut de glossar-ho tot en trenta minuts, quan segurament això no s’hauria aconseguit ni amb el doble de temps.
La disputa entre els governs d’Aragó i de Catalunya per les obres d’art allotjades en el passat en el monestir de Sixena.
“Tornar els frescos a la seva antiga seu, des del punt de vista teòric, seria just. Però, ara, la història ha fet el seu camí i ja no tenen ni la mesura per tornar a les parets antigues. És una intervenció que seria molt nociva.”
Així de contundent és Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural, quan es refereix a la sentència d’un jutjat d’Osca que obliga a traslladar una de les joies de l’art romànic del MNAC, els frescos del monestir de Sixena, al seu lloc d’origen.
En aquest “30 minuts” hem parlat amb experts per mirar de saber si hi ha riscos en el cas que els murals es restitueixin a la sala capitular d’aquest temple situat als Monegres. Hem donat veu tant a la part catalana com a l’aragonesa per analitzar des de tots els punts de vista un conflicte en què s’ha barrejat art i política.
En el reportatge també tractem la reclamació del govern aragonès i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, de les peces d’art que van sortir del monestir i que ara són al Museu de Lleida. En aquest cas un altre jutge ha sentenciat que les obres s’han d’entregar als antics propietaris.
El president a Espanya del Consell Internacional de Museus (ICOM) i director del Museu de Lleó, Luis Grau, qüestiona el fet que un patrimoni que s’exposa en un museu públic pugui retornar a mans privades a través d’un procés judicial finançat amb fons públics.
Ens aporten també la seva visió conservadors i restauradors d’art com Alberto Velasco, del Museu de Lleida, o Guillermo Torres, de l’Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals d’Aragó. A més, hem entrevistat persones que han estat clau en aquest litigi, com l’alcalde de Vilanova de Sixena, Alfonso Salillas, i l’advocat d’aquest ajuntament, Jorge Español, o els directors del MNAC, Pepe Serra, i del Museu de Lleida, Josep Giralt.
Un conflicte que va més enllà d’una simple disputa per unes obres art. Santi Vila, conseller de Cultura, afirma que “és evident que si no hi hagués el context polític que estem vivint i una llarga tradició de catalanofòbia, segur que aquest judici no s’hauria fet mai.”
Ens preguntem si realment un patrimoni que explica una història comuna de Catalunya i Aragó durant vuit segles ha acabat esdevenint una nova frontera.
Editorial de Locus Amoenus, una revista científica publicada pel Departament d’Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publica articles d’història de l’art, anàlisi estilística i iconogràfica, estudis sobre fonts textuals i documentals i ressenyes crítiques de llibres i exposicions. Podeu revisar la resta d’articles a: http://revistes.uab.cat/locus/index
Purna, l’organització juvenil independentista aragonesa, va publicar el passat 1 de febrer una entrada a la seua pàgina de Curious Cat on explicava el seu posicionament respecte a la Franja. Ací la resposta completa:
¿Por qué asumís los límites territoriales autonómicos impuestos por el estado español y no los cuestionáis? Lo digo en referencia al hecho que decís defender que Fraga no es Països Catalans.
¿Quién ha dicho que asumamos los límites impuestos por el Estado? Lo que nos negamos a hacer es defender es un modelo de Estado-nación que parta de los postulados del nacionalismo lingüístico más liberal y rancio (¿sólo son aragonesas las personas del ámbito lingüístico aragonés?); una visión que ni se sostiene ni tiene fuerza o presencia alguna en la franja y el resto de Aragón.
Obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural), lo cual no supone ninguna contradicción dentro del proyecto nacional que defendemos, un Aragón trilingüe. Entender que la lengua catalana es propiedad exclusiva de la nación catalana es una idea que deja mucho que desear. Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras).
En todo caso defendemos lo que siempre hemos defendido, que la franja decida qué es lo que quiere ser, y si llega el momento en que decide que quiere ser catalana, lo asumiremos.
En PURNA hay militantes de la franja que, como soberanistas, revolucionarias y anticapitalistas que se sienten aragonesas, han decidido militar en una organización que consideran tan propia de su tierra como lo es de las militantes del Sobrarbe, Moncayo, Somontano o Zaragoza.
Y repetimos, estamos por el derecho a decidir, perp día de hoy, le pese a quien le pese, la gente de la franja, en una muy amplia mayoría, se siente aragonesa.
En el comentari hi he trobat diferents fal·làcies i judicis de valor que cal esmenar.
Tot i que no els agrade admetreu, el projecte nacional aragonès coincideix amb els límits autonòmics imposats per l’Estat. El discurs del trilingüisme aragonès té l’objectiu de justificar la inclusió de la Franja dins d’Aragó, amb qui no té lligams de cap mena. La divisió territorial entre el Torricó i Almacelles té el mateix sentit que separar Alcanar i Vinaròs o Portbou i Cervera de la Marenda.
Per contrarestar la seua manca d’arguments a l’hora d’incloure la Franja en el marc nacional aragonès, l’Esquerra Independentista aragonesa utilitza el recurs d’equiparar els Països Catalans amb un projecte lingüístic. A la resposta, arriben a qualificar com a “postulados del nacionalismo más liberal y rancio” la relació que atribueixen als Països Catalans amb la Franja de Ponent. Com diu a la seua resposta, aquesta visió no es sosté a la Franja perquè no és certa. A més de l’aspecte lingüístic, des de l’Esquerra Independentista catalana es destaquen la cultura comuna, o les relacions socioeconòmiques per construir el marc nacional. No es defensa que, com diu Purna, la llengua catalana sigue un patrimoni exclusiu de la nació catalana. Si no, no s’explicaria el posicionament de l’EI respecte a l’Alguer, considerat part de la nació sarda, o la inclusió de les comarques castellanoparlants del País Valencià.
Com s’ha dit, la cultura és un aspecte molt important a l’hora de construir unes relacions fortes, siguen del tipus que siguen. Sent sabedors d’això, Purna s’afanya en assenyalar que “obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural)”. És a dir, entre Fraga i Lleida, dos ciutat catalanoparlants que comparteixen referents socials i populars, existeix un salt cultural internacional? En canvi, segons ell, Saragossa i Fraga sí que formen part del mateix àmbit cultural. Un disbarat.
Més endavant, Purna considera que “Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras)”. L’afirmació, impossible de demostrar, és vaga i inconclusa. En canvi, sí que podem afirmar que quan l’Estat espanyol va imposar les seues fronteres provincials i autonòmiques, les viles de la Franja van quedar incloses dins d’Aragó per una arbitrarietat mal aplicada. Posteriorment també se van modificar els límits diocesans, amb centenars d’anys d’història, per fer-los coincidir amb el dibuix autonòmic. Com ha passat en altres punts dels Països Catalans, estes fronteres estatals, autonòmiques o provincials han intentat sempre provocar desconcert a partir de la confrontació identitària. La Franja no ha estat una excepció en esto procés de descatalanització.
Tot i així, dir des de l’EI aragonesa que la gent de Fraga se sent aragonesa és fer-se trampes al solitari. A la Franja, el sentiment majoritari és una aragonesitat lligada a ser espanyol. Afirmar que “a día de hoy, le pese a quién le pese, la gente de la Franja, en una muy ámplia mayoria, se siente aragonesa” com a argument legitimador de l’activitat de Purna al territori és llançar-se pedres al seu terrat. En primer punt, perquè reconèixer esta identitat com a pròpia els desautoritza com a organització d’esquerres i independentista. En canvi, si no s’hi identifiquen i consideren el sentiment dels franjolins com a imposat, estan reconeixent la legitimitat de l’EI catalana de reivindicar i treballar per un territori nacionalment assimilat, en referència al sentiment d’espanyolitat.
Pel que fa a l’últim punt, cal assenyalar que tots els ajuntaments de la Franja estan governats pel PSOE, el PP o el PAR, a excepció del d’Aiguaviva on governa Ganar Aiguaviva. El partit que històricament ha recollit el vot aragonesista, la Chunta Aragonesista, té representació a cinc municipis, tots ells al Matarranya: Maella, Nonasp, Queretes, la Torre del Comte i Vall-de-roures. Per altra banda, no existeixen assemblees de Puyalón ni de Purna a les comarques de la Franja.
(Article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís)
Sala Capitular de Sixena després de l’incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol
Josep Miquel Gràcia
Allà per l’any 1748, Montesquieu va publicar l’obra L’Esprit des Lois on establí, com sabem, la divisió de poders de l’Estat en les tres ben conegudes branques: la legislativa, l‘executiva i la judicial. Totes tres són importants i necessàries, però cadascuna en el seu àmbit i actuant sense interferències. Quan algú dels tres poders envaeix els terrenys dels altres per desistiment, imprudència o manca de responsabilitat, els resultats solen ser injustos i antidemocràtics. Però, encara més, si se n’aprofiten d’ algú o d’alguns dels tres poders per resoldre temes que en res tenen a veure amb els poders de l’Estat com són les ciències, l’art o la tecnologia, els resultats solen ser catastròfics.
El tema és ben ampli, tot i que ara només em referiré a la justícia i, mitjançant un parell d’exemples, fer més visibles els seus límits, altrament dit, que la justícia no pot ser el bàlsam de Ferabràs –poció màgica que per tot serveix, la qual n’apareix al Quixot abastament, i prové d’una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia del segle XIII. Per començar, a Sancho Panza no li va anar massa bé.
Anem al cas dels dos exemples, dels quals en vull parlar: de plena actualitat, encara que ve de lluny, hem de qualificar el conflicte explícitament judicial, però tan o més tàcitament polític, com és el de les pintures i obres d’art, provinents del cenobi montnegrí de Sixena (Osca) reclamades insistentment pel govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena a la Generalitat de Catalunya, i més concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (MdLL). En aquest cas, com en tants altres, només un acord amistós entre les partes hauria pogut posar fi al conflicte; doncs no, les peces d’art eren “de retop” a Catalunya i el seure’s al voltant d’una taula a negociar, escoltant les raons de l’altre, ja era perdre, pensarien ambdues parts, dic jo, quan ben al contrari, és guanyar. Les paraules robatori i espoli dirigides a Catalunya no han afavorit gens ni mica l’entesa, oblidant-se’n d’unes altres, com abandó i desídia secular –que han florit conseqüentment– referides a l’Aragó. En realitat el conflicte és doble, d’una banda estan les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, salvades després de l’incendi de 1936 pel català Josep Gudiol, arquitecte i professor d’art, i que ara hi són exposades al MNAC de Barcelona, degudament restaurades i restituïdes. D’altra banda tenim 44 peces o obres d’art al Museu de Lleida, provinents d’una compra de l’any 1983 de la Generalitat a les monges sanjoanistes de Valldoreix, hereves del monestir de Sixena. Aquestes 44 obres estaven dipositades al Museu de Lleida des de l’any 1972. És mes que probable que si aquestes obres no les hagués preservat i comprat la Generalitat, les monges les haguessin venut a qualsevol antiquari per acabar les obres del convent de Valldoreix com ho vam fer amb joies i petits objectes valuosos. Que bé, ara no tindríem el conflicte!
Les dues jutgesses d’Osca que porten les causes separadament han dictat, fins avui, sentències favorables al Govern d’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Cal no oblidar que el Tribunal Constitucional havia dictat una sentència el 2012, després de 24 anys, de tipus menys concret i favorable a la Generalitat. Cap de les raons de la Generalitat, que ha recorregut les sentències de les jutgesses d’Osca, han estat tingudes en compte. Malgrat que les sentències no són fermes, les magistrades han dictat ordres a fi i efecte que els dos museus catalans retornin ja les obres a Sixena –els terminis ja s’han esgotat. I ara entrem en allò que s’escapa de la justícia: quins són els coneixements o autoritat d’una jutgessa per avaluar els danys segurs, segons experts internacionals, d’arrencar i retallar les restes de les pintures murals del MNAC i portar-les a Sixena? Tindrà la Sala Capitular de Sixena, que s’està restaurat novament ara, les condicions, tant ambientals com de suport adequades? Els tècnics diuen que no. Llavors, abans de fer despeses improductives i pledejar a fons, no hagués estat més raonable consultar els tècnics i experts en art i provar d’arribar els polítics a acords amb la part contrària? La catalanofòbia ha jugat i juga el seu paper. El lloable gaudi de l’art és una altra cosa.
L’altre conflicte o plet es centra en la devolució de les 44 obres d’art a Sixena que ara hi són al Museu de Lleida. Recordem que 55 peces d’escàs valor artístic, no catalogades ni exposades ja han estat retornades a Sixena. La jutgessa ha declarat nul·la la compra de la Generalitat, fonamentalment per dos motius, perquè es va fer després de l’any 1923 –any de la declaració de Sixena com a Monument Nacional– i per la manca d’exercici del dret de retracte –no existia encara la DGA–, sense admetre almenys com a atenuant la insistència de les monges en vendre les peces, mitjançant el bisbe Malla, ni la conservació i protecció dels béns per part de la Generalitat durant tan llarg període. No cal dir que obres importants d’art de Sixena n’hi ha als museus d’Aragó, a altres museus espanyols i per tot el món. No és casualitat que tot el focus es centri sobre les de Catalunya. No vull deixar-me al tinter que Vilanova de Sixena va pertànyer al bisbat de Lleida fins l’any 1995, la qual cosa explica en gran part els fets. Ara ha sortit una nova dificultat en declarar-se el Museu de Lleida com a museu d’interès nacional, amb lo qual la sortida de pecs de la col·lecció esdevé força difícil. Per què no s’ha cercat una solució política que fes possible la interrelació del Museu de Lleida amb els museus aragonesos i amb exposicions temporals o temàtiques a Sixena, en una sala preparada a l’efecte, de béns de Sixena o més enllà dels de Sixena? Cercar una solució és el camí casi segur de trobar-la.
Posem-nos en el cas que in extremis i per la força, el Museu de Lleida ha de tornar les 44 obres d’art a Sixena. Per exemple, els tres sarcòfags s’haurien de col·locar a l’església per complir la sentència que diu que han de recuperar “la ubicació original”. I d’altres peces que la ubicació original ja no existeix? Fins on arriba la unitat indivisible del Monument Nacional? S’hi imagina el lector la quantitat d’euros que fan falta per convertir uns espais com els de Sixena –Sala Capitular, dormitoris i església– en un museu com caldria. Pensem també en el seu manteniment. Parlem-ne clar, el problema real que tenim va més enllà dels diners, i no és altre que la manca de visitants als museus, especialment els de les petites poblacions. I a més, no deixaria de ser una victòria pírrica el trasllat de les 44 peces, perquè la mateixa sentència, en fixar l’any 1923 com a punt crític, impedeix la recuperació d’obres emigrades a Saragossa, Osca, Toledo, el Prado i qui sap en quins llocs més, a part de les que hi ha al MNAC, es clar. M’agradaria conèixer l’opinió dels directors dels museus de Saragossa i d’Osca al respecte. Suposo que les competències de les jutgesses en poc poden ajudar en aquests problemes ben reals.
L’altre exemple que volia posar, on la política ha desistit o està utilitzant la justícia gairebé espuriament és el del procés català. Si un 80 per cent dels catalans desitgen decidir sobre el seu futur en el sentit de formar un estat propi o no, volen vostès un exemple més clar d’utilització de la justícia per part de l’executiu? Què s’està aconseguint jutjant càrrecs electes o inhabilitar-los? A quants s’han d’inhabilitar o empresonar? La democràcia no és perfecta, tot i que ofereix les urnes per resoldre els grans problemes. La justícia té unes altres tasques, també importants, però diferents. No incidiré més en aquest tema atenent que ja el vaig exposar en un ampli article en aquesta mateixa revista fa algun temps. Només volia portar-lo a col·lació com a exemple del tot adient al tema.
Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia
Demolidor editorial contra jutge cas pintures Sixena. Revista Locus Amoenus (UAB), una de les més prestigioses estat espanyol en hª de l'art pic.twitter.com/lALTMHNUVf
El president d’Aragó, Javier Lambán, acompanyat de la consellera d’Educació, Cultura i Esport, Mayte Pérez, el conseller José Luis Soro i l’alcalde Vilanova de Sixena han inaugurat avui els espais restaurats del monestir de Sixena, l’antic dormitori i la Sala Capitular. L’exposició només compta, per ara, amb els 51 bens retornats, —hi manquen dos encara—, provinents del MNAC. Sota la responsabilitat de Patrimonio de Aragón, les visites guiades per al públic comencen avui mateix i continuaran els divendres, dissabtes i diumenges en horari de 10.00 a 14.00 hores i de 17.00 a 20.00 hores. No s’ha complert el que es va dir, que serien les monges de Betlem les responsables. Aquestes seguiran obrint només els dissabtes l’església i el claustre, com fins ara.
El president aragonès, afirmant que era un dia històric, ha demanat a les institucions catalanes que actuïn amb el “sentit comú i amb l’alçada que cal exigir a qualsevol institució democràtica”, però ha insistit que no dubtarà a reclamar la intervenció policial si es produeix resistència al compliment de les sentències. Ha subratllat que les 95 peces del tresor artístics del monestir, van ser “espoliades” per Catalunya, i traslladades de “forma impròpia” al seu territori. Amb relació als frescos de la Sala Capitular, de la qual “mai havien d’haver sortit”, ha dit, van ser arrencats de forma “absolutament il·legal”. Tot i la manca de voluntat demostrada fins ara, ha dit Lambán, confia en què les institucions catalanes “estiguin a l’alçada” i ha desitjat mantenir una bona relació amb la comunitat veïna, ara bé, “sense haver de pagar el preu de renunciar als nostres drets”. No sé si les expressions “espoliades”, “absolutament il·legal”, “forma impròpia” i una presumpta manca de “sentit comú” contribuiran massa a mantenir una bona relació.
A les fotografies s’observa que el sostre de la Sala Capitular ha estat modificat o substituït per un altre convencional, i de les parets perimetrals s’ha arrencat la capa d’arrebossat que es va col·locar quan l’anterior restauració. La pedra ha quedat tota a la vista, completament nua. El sostre és pla i no hi ha entrades de llum com abans. En el seu origen, com sabem, l’estança estava arrebossada i després pintada, i el sostre amb el magnífic enteixinat mudèjar, que es convertí en cendres i fum l’any 1936.
El director General de Política Lingüística d’Aragó invita a l’acte de presentació de la nova Gramàtica de la Llengua Catalana a Fraga, la Franja
Benvolgut/Benvolguda senyor/senyora,
Amb motiu de la presentació de la nova Gramàtica de la Llengua Catalana per part del Doctor Vicent Pitach i Almela, membre de la secció filològica de l’IEC i professor de la Universitat de Castelló, us convidem a l’assistència a l’acte que tindrà lloc a Fraga, (centre CEIP Fraga III, situat al carrer Valle de Pineta), el dia 28 de febrer de 2017 a les 10:30 del matí, dintre de les activitats programades del XXVIII Seminari de català “Seminari autonòmic per als professors/es de llengua catalana” organitzat amb la col·laboració del CIFE d’Osca i l’UFI de Fraga.
Agrairem la vostra assistència a tan rellevant esdeveniment.
Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans Si un dia qualsevol aturéssim una persona pels carrers de Barcelona o Saragossa preguntant per les obres d’art del monestir de Sixena, segurament en una proporció alta no en sabrien explicar gaire cosa, sobre la seva existència i ubicació, i encara menys quant a la història d’aquests béns i
