La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Aragó, Catalunya, País ValenciàHoras después de vislumbrar cientos de lazos amarillos en la ciudad, los trabajadores municipales han procedido a la limpieza de los lazos en las calles.
Source: Así han terminado los lazos amarillos colocados en varios puntos de Zaragoza – HOY ARAGÓN
Los CDR de Cataluña están actuando más allá de la comunidad catalana. Sus actos reivindicativos han llegado hasta Zaragoza, y varias localidades aragonesas.
El Premio literario en catalán Guillem Nicolau recae en 2018 en Marta Momblant Rivas – Aragón_hoy
set. 17Source: El Premio literario en catalán Guillem Nicolau recae en 2018 en Marta Momblant Rivas – Aragón_hoy
El Premio literario en catalán Guillem Nicolau recae en 2018 en Marta Momblant
El jurado concede el galardón a la obra “Arbàgel. Un revolt de l’amor” de la autora, con raíces en Beceite
El Gobierno de Aragón ha recuperado esta legislatura la dotación económica de este reconocimiento, que el Ejecutivo anterior había retirado
La escritora barcelonesa Marta Momblant Ribas, con raíces en Beceite, ha resultado ganadora del premio literario en catalán convocado por el Gobierno de Aragón, que lleva el nombre del humanista y traductor maellano del siglo XIV Guillem Nicolau.
El jurado decidió por unanimidad otorgar el galardón a la obra titulada “Arbàgel. Un revolt de l’amor” que, abierta la plica, resultó ser original de Marta Momblant. El jurado ha otorgado el reconocimiento por sus altos valores literarios.
La novela premiada transcurre en el Matarraña. Se da la coincidencia de que esta autora ya ganó este mismo premio hace diez años, concretamente en 2009, con la novela “La venta de l’Hereva”. El jurado ha elegido esta obra por ser “Una historia rompedora protagonizada por un hombre mayor, íntegro y sensible, y una mujer que lucha por su libertad e independencia. El Jurado ha valorado la consistencia de una trama bien narrada en la que la autora maneja una lengua normativa viva y correcta con pequeños matices de las hablas locales del Matarraña, que enriquecen el patrimonio lingüístico. “Arbagel” es un magnífico retrato sociológico de la vida cotidiana y hace una crítica de las costumbres machistas en una propuesta vitalista del pueblo, el paisaje y sus habitantes”.
Source: Narcís Lloveras, defensor de la República | Lo Finestró
(Article publicat al Diario de Teruel)
La Sedició del juliol del 1936 triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.
Artur Quintana
TFG complet: Substitució i Manteniment Lingüístics: el cas benasquès
Alumna: Lídia Peres Muñoz
7. Conclusions
Hem vist que tenim representacions tant positives com negatives del benasquès. Ara per ara és difícil afirmar si hi ha manteniment o substitució lingüística a la Vall de Benasc, però amb les dades que tenim sembla ser que ja fa anys que s’està produint un canvi. Aquest canvi va començar amb la generació dels pares, quan la majoria van decidir deixar de transmetre la llengua autòctona perquè no la veien d’utilitat pels seus fills. Com deia Babia, quan una família és mixta ja no transmeten el benasquès com a llengua materna, els pares transmeten el castellà als fills. També deia (potser en broma) que com a mesura per salvar el benasquès seria bo que guanyés un Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. No ha estat així, però sí que ha participat en la pel·lícula Palmeras en la nieve, i els habitants de Benasc n’estan ben orgullosos. Babia s’equivocava quan deia que si el benasquès no té una ortografia unificada, ni lèxic, ni gramàtica fixats, no es podria implantar a les escoles. Hem comprovat que ja s’ha implantat a l’escola, l’única cosa que falta és que es facin més hores d’aquesta assignatura a tots els cursos. Molts estrangers han volgut aprendre’l, però per més que insisteixin no hi ha manera que els autòctons vulguin ensenyar el seu idioma; a la que veuen que algú parla patuès però no massa bé, automàticament canvien al castellà enlloc d’ajudar-lo a parlar millor. El Govern d’Aragó hauria de cuidar més la cultura i reconèixer el benasquès com a llengua oficial. El cas aranès va anar així i ha funcionat. Actualment trobem que molta part de la població ja ha passat a adoptar el castellà com a llengua primera perquè és la llengua de l’administració i la més parlada, i ara que els lingüistes han donat compte del cas benasquès i estan treballant en el manteniment de la llengua, el poble no li veu el sentit. El poble és conscient del problema de la desaparició de la seva llengua i no voldria que passés, però sembla que ja fa temps que ha assimilat el que potser ja no té retorn. També tenim el problema de la falta de feina a Benasc. Si tots els joves (o gairebé tots) acaben marxant a les ciutats que els poden oferir més possibilitats laborals, encara quedarà menys gent al poble que adopti la llengua autòctona dels pares, la faci servir i quan aquests joves tinguin fills en un futur també els hi transmetin.
Per explicar el manteniment de la llengua, trobem que encara hi ha famílies que transmeten el benasquès als seus fills, que de tant en tant es publica en patuès i que l’han començat a implantar a l’escola. Pensen que la llengua autòctona forma part de la seva cultura i que s’ha de mantenir com sigui perquè forma part dels seus símbols d’identitat. De moment ja és un pas que algunes famílies el vulguin mantenir, que els joves i estrangers estiguin disposats a aprendre’l i que s’hagi implantat a l’escola. També és molt bo que s’estigui negociant de fer més hores de patuès a l’escola i que els estudiosos estiguin creant una gramàtica del benasquès. El que haurem veure és si es pot revertir l’efecte ara que l’han implantat a l’escola i les noves generacions tenen oportunitat d’aprendre’l i a més els agrada la llengua, però falta augmentar més el seu ús, tant a l’escola com en tots els altres àmbits, sobretot en el familiar perquè és el més important; hem de remarcar que si es deixa de transmetre de pares a fills és quan desapareixerà del tot. Les nostres hipòtesis, doncs, eren correctes tant pel que fa al manteniment com pel que fa a la substitució de la llengua excepte una, la de l’augment del seu ús gràcies a la implantació de l’escola i els esforços de les elits. No és que sigui incorrecta, però és aviat per afirmar-ho. La podrem corroborar o desmentir d’aquí uns anys, quan els nens que ara estan aprenent patuès a l’escola hagin crescut i tinguin fills. Veurem llavors quina és la llengua que transmeten als seus descendents. Potser el benasquès encara es manté viu perquè la vall on es parla està protegida per altes muntanyes que fan difícil l’accés a la resta del territori espanyol i també a França, tot i que a França era més fàcil l’accés i sí que hi arribaven per comercialitzar (el patuès s’assembla molt al patois, d’aquí que s’entenguessin per comercialitzar). En definitiva, la seva situació geogràfica ajuda a que es mantingui perquè se situa a la part més oriental del Pirineu aragonès.
TFG complet: Substitució i Manteniment Lingüístics: el cas benasquès