Source: El tuit i la mort
Enmig de les tempestuoses onades de la política i la judicatura, criden l’atenció dues notícies culturals. Una és un tuit del president d’Aragó. “Empiezo la última novela de Eduardo Mendoza, que, como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. Sembla un elogi, però és la instrumentalització del novel·lista de La ciudad de los prodigios amb la intenció de denigrar l’escriptura en català.
Per molt menys, el president Torra ha estat descrit com a racista. En l’article que tothom va qualificar de supremacista, Torra no associava tots els espanyols amb les bèsties, sinó només els que, precisament, no suporten el català. Torra posava l’exemple d’un passatger que va protestar als diaris de Suïssa per haver hagut de sentir el català entre les llengües usades per la companyia. Torra, que és un nacionalista d’arrel romàntica, va escriure una faula molt desafortunada, no pas racista, per criticar els intolerants. En accedir a la presidència, gràcies a unes frases tretes de context, va circular la falsa idea que ell relaciona tots els espanyols amb les hienes.
El president Lambán no és supremacista, tot i l’evident sentit del seu tuit: concedeix jerarquia a la llengua alta, apta per als escriptors de qualitat, i deixa a entendre que la llengua catalana és per als escriptors de baixa estofa. Per combatre aquest plantejament pedestre, alguns li han recordat Ausiàs Marc, Carner i Rodoreda. El mateix Lambán, en plena polseguera, va escriure un tuit suposadament rectificador dient que un dels millors en català era aragonès. Es referia a Jesús Moncada, autor de Camí de sirga, que evoca el món perdut sota el pantà de Mequinensa. Efectivament, Moncada era un dels grans, com Francesc Serés, també aragonès del Baix Cinca, és avui un dels millors. Però aquest no és el tema. Qualsevol persona culta sap que tota llengua és potencialment creativa i que només el talent dels escriptors determina el lloc que ocupen en el cànon (per bé que l’imperi del mercat i el context sociopolític en condicionen l’èxit i la popularitat).
És desolador que un president menystingui de manera espontània una llengua que, per a més inri, forma part de la comunitat que dirigeix. Però el més greu és que això sigui popular. Siguem clars: menystenir la llengua catalana és rendible a Espanya. Quan es busquen les raons de l’augment de l’independentisme, ningú no recorda que, de tant sembrar prejudicis contra una cultura mil·lenària que ha sobreviscut a tota mena de dissorts, ha germinat la llavor de la desafecció.
En aquest context, la mort del gran antropòleg Lluís Duch ens fa tocar de peus a terra. Era un gegant cultural. La seva monumental antropologia és un compendi, escrit en català, del pensament que el món actual ha atresorat sobre la condició humana. Duch és un dels que més ha contribuït a situar la llengua catalana en el concert de l’alta cultura europea, però ha passat 82 anys entre nosaltres de manera gairebé invisible. Ens ofenen quan ens menystenen la llengua, però ignorem els que la cultiven a fons i la fan perdurar.
