La Franja

Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel Aristregi

Però Velasco no solament lamenta, sinó que argumenta amb fets. Ha regirat tot el patrimoni catalogat pel govern d’Aragó i un terç de les peces es troben al Museu de Lleida. Ni rastre de les altres que hi ha repartides per museus i esglésies de l’estat espanyol. Ens en posarà exemples, alguns d’escandalosos i que l’indueixen a pensar que darrere aquestes reclames hi ha un sentiment anticatalanista.

—Hi ha desenes d’obres d’art de Sixena repartides per l’estat espanyol. Per què no han estat reclamades pel govern aragonès?
—L’argument que sempre utilitza l’Aragó per a justificar que no es reclamen aquestes obres és la sentència de la jutgessa d’Osca, segons la qual la declaració del monestir de Sixena com a monument nacional el 1923 abastava tant l’edifici com el contingut de les obres d’art de l’interior. Això vol dir que per a vendre-les, s’havia de demanar una autorització al ministeri competent. És clar, aquest és l’argument que utilitzen per a no reclamar les obres que estan en uns altres museus i que van sortir abans del 1923. Aquesta sentència és molt discutible. Hem de recordar que és fonamental: aquesta sentència és d’un jutjat de primera instància i ha estat recorreguda. Això anirà a l’audiència d’Osca i al Tribunal Suprem molt probablement, que haurien de ratificar aquesta decisió.

—Ara, la sentència no diu pas que aquestes obres ja estiguessin al Principat de Catalunya
—Aquest és un matís important. Quan la Generalitat i el MNAC van adquirir les 97 peces de Sixena el 1983, 1992 i 1994, aquestes ja estaven en territori català des de feia molts anys. Perquè les monges se’n van anar del monestir de Sixena el 1970 i es van instal·lar a Valldoreix. Quan se’n van anar es van emportar les peces. Algunes les van dipositar al Museu de Lleida i unes altres al MNAC. Uns quants anys després, van parlar amb la Generalitat, van arribar a un acord i es van formalitzar tres compres els anys que he dit. Aquest matís és molt important. De fet, el TC, el 2012, ja va sentenciar que la Generalitat i el MNAC havien exercit correctament aquest dret de compra i que l’Aragó no tenia dret de retracte perquè les peces ja eren fora del seu territori.

—I després del 1923, tan sols Catalunya ha obtingut peces procedents de Sixena?
—No. Hi ha un cas molt interessant que és el d’un fragment del retaule major que es conserva al Museu del Prado. No se sap del cert si en va sortir abans o després del 1923, però en el cas que en sortís abans, aquesta peça es va posar a subhasta el 2002 i ningú no la va reclamar. La casa de subhastes hauria d’haver notificat que posaven a la venda una peça d’un monument nacional que era catalogat. No ho va fer ningú. Vull dir que si ens posem a filar molt prim, arribarem a molts llocs que no ens agradaran. El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols.

—Si es ratifica la sentència de la jutgessa d’Osca, es pot obrir un meló de demandes.
—Efectivament i això assentarà jurisprudència. A partir d’aquí, Aragó podrà reclamar allò que consideri. I no ho oblidem, uns altres pobles, ciutats i comunitats de l’estat espanyol també podran començar processos similars. Aquest és el gran perill d’aquesta sentència. I no solament abastaria museus, sinó col·leccionistes privats i monuments. Hi ha un cas molt curiós com el de la Catedral de Tarazona, que va ser declarada monument nacional el 1921. El 1939, un cop acabada la guerra, s’hi va començar una restauració. Van remodelar tota la zona del claustre i dos retaules que hi havia a les capelles els van regalar a dues parròquies aragoneses. És clar, això també seria abastat per aquesta sentència. Es van treure d’un monument nacional. Tant hi fa que es traslladin quaranta metres com cent quilòmetres. Segons el que diu la jutgessa, no es podien tocar. I de casos d’aquests n’hi ha infinits.

—Expliqui-me’n un més.
—El més al·lucinant de tots. La catedral d’Osca va ser declarada el 1924 monument nacional. Bé, doncs el 1969 hi van començar una restauració i van desmuntar tot el cor de la nau central; un cor renaixentista excepcional, preciós. Als canonges els sobraven peces perquè volien aclarir la nau central per fer-la més diàfana i no volien tornar a muntar el cor. Entre les peces que els sobrava, hi havia una reixa del segle XVI, i se la van vendre juntament amb un faristol, unes escultures barroques, dues piques baptismals… El cas més curiós és que la majoria d’aquestes peces va anar a parar al Santuari de Torreciutat, el santuari promogut per Josepmaria Escrivá de Balaguer. Però tot i l’alt valor que tenen, ningú no les ha reclamades ni ningú no les ha catalogades.

—Casos com aquests demostrarien que les reclames de Sixena responen a un motiu polític.
—També s’ha de dir que aquestes reclamacions, que reben el nom de restitucions patrimonials, a escala internacional sempre es fan des d’un punt de vista regionalista, autonomista, nacionalista i, és clar, amb contingut polític al darrere. Sempre és així. Que ningú no s’enganyi. A les reclamacions dels grecs dels frisos del Partenó, o a les reclamacions dels egipcis que hi ha al British Museum o al Louvre, hi ha un component polític important darrere. Els aragonesos no fan res diferent de la resta del món i fins i tot algunes reclamacions catalanes tenen un contingut polític al darrere. No és res dolent. Però sí que és dolent quan les teves reclamacions per a la restitució patrimonial entren en conflicte amb una comunitat veïna amb la qual t’uneixen infinitat de llaços històrics, econòmics i vivencials. Una comunitat que, a més, és a tocar i hi comparteixes una frontera natural com la Franja.

—Us he llegit que darrere aquestes reclamacions hi podria haver un sentiment anticatalanista.
—És que si entres a la secció de béns mobles de la web del govern d’Aragó, a la base de dades trobaràs 298 peces. D’aquestes gairebé tres-centes peces, un terç és al Museu de Lleida. Però és que m’he mirat totes les fitxes i he vist que peces aragoneses catalogades en aquest fons i que estiguin fora de l’Aragó, no hi ha sinó les de Lleida. Ni les que hi ha al Museu del Prado, ni les del Museu Arqueològic espanyol, ni tantes altres peces aragoneses que hi ha per l’estat espanyol. I també és molt curiós que moltes peces que hi ha a museus i parròquies aragoneses, amb una importància excepcional, tampoc no siguin catalogades. I, en canvi, les de Lleida sí que són catalogades i n’hi ha algunes que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic. És clar, al final et preguntes si l’interès d’algunes peces és que estiguin a Lleida. Fa lleig…

—En aquesta catalogació, ni rastre de peces que estiguin a museus espanyols?
—No. Per exemple, el fragment del retaule major de Sixena, que està al Prado, no és inclòs entre aquestes 298 peces, com tampoc no ho són les dues taules del retaule major de Sixena mateix, que estan al Museu de Toledo.

—Tot plegat és una contradicció.
—Per exemple, un cas flagrant més. El 2009 la Diputació de Lleida va adquirir una pintura gòtica de Benavarri en una subhasta. Una subhasta per a la qual havien avisat l’Ajuntament de Benavarri, però el govern d’Aragó no hi va voler participar. La Diputació de Lleida va adquirir la peça, perquè era de Benavarri, perquè era de la Franja i perquè s’adequava al discurs del Museu de Lleida, i a més, era obra de Pere Garcia de Benavarri, que era un dels autors fetitxe de la col·lecció de gòtic del museu. Automàticament quan l’Aragó va veure que l’adquiria Lleida la va catalogar. Això els va permetre d’exercir el dret de retracte durant els següents sis mesos i automàticament van recuperar la peça. Aquestes actituds et fan pensar.

—…
—Mentre passava tot això, la Comunitat de Madrid catalogava tres peces de Juan de la Abadía, un altre dels grans pintors del gòtic aragonès, les tres procedents de l’església de Marcén, a Osca. L’Aragó no n’ha dit res, quan sí que ha corregut a recatalogar peces que ja eren catalogades al Museu de Lleida.

—De moment, de les 97 peces reclamades pel govern aragonès, 44 encara estan al museu de Lleida, del qual sou conservador. Expliqueu-me quin valor tenen?
—Aquestes peces són fonamentals per al Museu de Lleida. Aquest és l’únic museu del món que explica què és la Franja avui dia i què ha estat durant els segles en què el Bisbat de Lleida ha fet un paper fonamental en aquest nexe d’unió geogràfic entre els dos territoris. El Bisbat de Lleida s’endinsava en territori aragonès –les fronteres religioses no han coincidit mai amb les administratives– i això va crear tot un seguit de relacions que es remunten a l’edat mitjana. I el Museu de Lleida és l’únic que explica tot això. Si el desposseeixen d’aquestes peces de Sixena o de les famoses peces de l’art de la Franja, que aquest és un litigi més, perdrà un dels grans valors discursius, que és explicar aquest passat en comú.

—Però no totes són exposades. Per què?
—Bé, això és normal a tots els museus del món. Els museus grans, com ara el British o el Louvre, potser exposen un 1% o menys del fons total. Els museus tenen les sales d’exposició que tenen i no es pot exposar sinó una part petita. En el cas de Lleida, ja ens hauria agradat exposar moltes més peces de la Franja i Sixena. Però les sales arriben fins on arriben. Les peces, encara que siguin al magatzem, són vives. Aquest és un argument que ha utilitzat molt l’Aragó. Però és un argument que des d’un punt de vista tècnic no s’aguanta per enlloc.

—Per una altra banda, hi ha el litigi sobre els frescos, que s’hauran de restituir a la sala capitular del monestir. Quins riscs pot comportar això des del punt de vista de conservació?
—Sí, els riscs existeixen. Això ja es va posar de manifest al judici. Els tècnics del MNAC que van declarar al judici ja van explicar que era una operació molt complexa i que en qualsevol dels casos, aportaria afectacions a les pintures murals. Recordem que són cremades, arrencades, restaurades i posades sobre una estructura molt complexa. És impossible fer el trasllat sense que no hi hagi una afectació sobre les pintures. És una aberració des del punt de vista tècnic fer aquest trasllat. L’inconvenient és que a la sentència aquesta qüestió tècnica s’ha ventilat d’una manera excessivament superficial, quan és la clau de la qüestió.