Skip to content

Archive

Category: Bens de la Franja

Source: La Generalitat amenaza con restringir prestaciones sanitarias en Aragón tras la operación de Sijena

El director de los Servicios Territoriales de Cultura en Lérida, Josep Borrell, avanza que podrían «repensar» dar servicio de Salud en la Franja

Actualizado:

El director de los Servicios Territoriales de Cultura de la Generalitat en Lérida, Josep Borrell, ha advertido este lunes de que la operación policial para trasladar 44 obras de Sijena desde el Museo de Lleida puede perjudicar a los aragoneses que viven en la Franja y reciban asistencia sanitaria en la capital del Segrià.

«Puede ser que a la gente de Aragón les pase factura, porque hay servicios que presta Cataluña a los aragoneses de forma desinteresada y generosa y que se paga, como el servicio sanitario, pero podría ser que nos lo repensáramos», ha afirmado a las puertas del museo, mientras técnicos embalan las piezas de arte para su traslado.

«Creo que es un error, de alguna manera el conflicto podría tener el amparo del Tribunal Supremo (TS), no sé por qué tanta prisa. Eso mismo decía el ministro», ha subrayado.

 

Source: Aragoneses

, Madrid

Las relaciones entre Aragón y Catalunya pudieran ser mejores. Mucho mejores. Hace unos años, dos diarios estuvimos a punto de dar un pequeño paso en esa dirección. Concluida la Exposición Internacional de Zaragoza dedicada al ciclo del agua, parecían darse las condiciones para una mejor entente. La Expo del 2008 había sido un éxito, al que contribuyó de manera significativa el público catalán, gracias a la entonces reciente puesta en marcha de la línea de AVE entre Madrid y Barcelona. En este contexto, el Heraldo de Aragón y La Vanguardia empezamos hablar de la posibilidad de un editorial de los dos diarios para favorecer el entendimiento entre Aragón y Catalunya. Recuerdo que la idea surgió durante una visita al recinto de la Expo zaragozana.

La crisis económica se aproximaba al galope y el director del Heraldo, Mikel Iturbe, insistía, con muy buen criterio, en que era el momento de poner en primer plano las posibilidades de cooperación entre Barcelona y Zaragoza, pensando en los profesionales, en los empresarios, en los estudiantes universitarios… Tuvimos varias conversaciones al respecto. Dos ciudades importantes situadas a trescientos kilómetros de distancia parecen condenadas a competir entre sí, pero también pueden ayudarse y cooperar. Intercambiamos ideas y llegamos a tener preparado un borrador. Una tarde nos llamaron de Zaragoza, con voz preocupada: “Aquí el ambiente se vuelve a caldear con la cuestión de las obras de arte sacro; quizá será mejor que esperemos un poco”. Guardamos el borrador en un cajón y ahí está, esperando a que deshiele. En ocasiones lo releo y no puedo evitar una cierta nostalgia.

En uno de los párrafos finales, dice lo siguiente: “A menudo, el enconamiento y la exageración de algunos conflictos ha impedido aunar voluntades entre aragoneses y catalanes. La existencia de algunos litigios que exigen una paciente y equitativa solución, la pervivencia de antiguos prejuicios, la prudencia con que hay que abordar asuntos de alta sensibilidad como la política lingüística, y la cautela que exige la gestión del agua, no pueden hacernos olvidar en estos momentos de dificultad económica que es mucho más fuerte lo que nos une que lo que nos separa. La crisis también es un desafío a la vieja mentalidad territorial. La crisis exige alentar el espíritu de cooperación y explorar nuevas escalas y nuevos ámbitos”. Principios del 2009. Otra manera de enfocar las cosas parecía posible. Luego todo se complicó.

(AP)

La intensa reivindicación del corredor mediterráneo que vino meses después –en este caso, una colaboración muy activa entre Barcelona y València–, seguramente no ayudó a mejorar las cosas. En Aragón habían hecho bandera del corredor central, que dejaba en segundo plano la conexión ferroviaria catalana con Europa mediante la construcción de un gran túnel en los Pirineos centrales. Un túnel que los franceses rechazaron, por razones económicas, medioambientales y políticas. En París no quieren más agujeros en el Pirineo. En París siempre han deseado tener la llave principal de las relaciones estratégicas con España. La opción del corredor mediterráneo ha ganado fuerza –que nadie cante victoria–, pero ello no supondrá la ruina de Aragón. Gracias a su magnífica situación geográfica, a unos trescientos kilometros de Madrid, Barcelona y Bilbao, la ciudad de Zaragoza mantiene un gran potencial como área logística.

La crisis ha sido terrible. La crisis ha arrasado muchas cosas, entre ellas, un enfoque más pactista de las relaciones de vecindad. Ya disponemos de suficiente perspectiva para constatarlo. La crisis lo ha enervado todo. Ayer finalmente explotó en la calle el litigio de las obras de arte sacro.

La Guardia Civil entrando de madrugada en un museo diocesano. Gente gritando de rabia en la calle por el traslado de unos sarcófagos medievales. Los Mossos d’Esquadra usando las porras que no empleó en septiembre y octubre. Y un camión rumbo al pueblo de Sijena, donde le esperaban cantando canciones de Labordeta.

Aragón, 1 – Catalunya, 0, dice el marcador, en este tiempo en el que todo es crónica deportiva. Cuando el camión llegó a Sijena, faltaba una caja. Una caja llena de votos, que pronto estará en manos del candidato legitimista de Bruselas.

 

Luis María Beamonte (PP): “Todavía hay mucho patrimonio aragonés fuera de esta comunidad y tenemos que seguir luchando por él”Nacho Escartín (Podemos): “Los bienes tienen que estar en Aragón, pero traerlos con nocturnidad y con la Policía de por  medio no es el  mejor escenario”

Source: “Día histórico” para el PP y críticas desde Podemos por la “utilización irresponsable” de los bienes de Sijena

Albert Velasco, conservador del Museo de Lleida, publica una lista de piezas que no han merecido la atención de las autoridades aragonesas

Source: Piezas de Sijena en los museos españoles que (casualmente) no son reclamadas

La Audiencia de Huesca muestra dudas sobre si el pago de más de cien millones de pesetas acordado por las monjas y la Generalitat “no se ha satisfecho todavía”La resolución de los contratos debería conllevar la devolución de más de 2 millones de euros, con los intereses de los entre 23 y 34 años transcurridos desde las transacciones

Source: ¿Quién reembolsará a Catalunya lo que pagó a las monjas que le vendieron los bienes de Sijena?

Source: En directe: La Guàrdia Civil entra de matinada al Museu de Lleida per endur-se les obres de Sixena | VilaWeb

Source: El jutge autoritza la Guàrdia Civil endur-se les obres de Sixena “fins i tot” per “la força”

Source: Sixena pedra de toc | VilaWeb

Ha canviat de banda, el procés? Això sembla. El procés que ara cal seguir de prop és el de recentralització extrema de l’estat espanyol, de l’Espanya de les autonomies, del cafè per a tothom. Mireu el cas Sixena.

El que sigui que passi a Catalunya a partir del 21 de desembre no serà el procés que hem conegut en els últims cinc anys sinó tota una altra cosa. Mentrestant, des de fa un mes, amb el govern i el parlament clausurats –i Sànchez i Cuixart empresonats durant força dies més, ai–, qui porta la batuta és el govern central. I Sixena n’és l’indici i el símptoma del que pot passar, del que ja està succeint.

Les coses van tan de pressa aquests dies que no hi vull pensar, si les peces conservades fins ara al museu de Lleida s’han traslladat a Osca quan aquestes ratlles es publiquin. El punt és un altre: on anirien? Al museu de Barbastre? I si així fos, on?, als magatzems? Anirien al monestir de Sixena, que no té condicions? Potser a algun museu de la capital mateixa? No se’n diu res, d’això. I mira que el trasllat podria ser aquest dia 11 mateix. En fi, són incògnites d’un cas que s’aprofita del 155 per tirar milles.

Penso més aviat en allò de què no parlem. Dos aspectes substancials que en realitat es redueixen a un: ens importa, veritablement, l’art de Sixena?

Anem al primer aspecte. De moment Sixena és una arma electoral i prou. Ho podem veure als mitjans. Sobre les decisions dràstiques del 155 respecte d’aquesta història, només es demana l’opinió als partits polítics. No li importa, al món cultural? Perquè si així és, si només forma part del combat electoral, pleguem. Reconeguem de forma neta que només interessa com a pedra per a llançar contra l’adversari i seguir-nos mantenint en el paper de víctimes, pobres de nosaltres que hem conservat aquest art i no ens donen ni les gràcies.

L’altre aspecte és que Sixena porta cua. Ja s’han començat a alçar les veus que reclamen el retorn a l’arxiu de Salamanca de la documentació catalana històrica que tant ha costat de recuperar. Són qüestions de la memòria col·lectiva que es poden trastocar molt i molt. Si, com pareix, només importen des del punt de vista de la brega política, malament rai.

Fet i fet, l’afer Sixena s’assembla molt al 155. Potser per això s’han posat en marxa l’un i l’altre a la vegada. El 155 és l’eina més decisiva, ara, de la recentralització de l’estat espanyol començada fa temps, en l’època ja d’Aznar i el naixement de Ciutadans a Catalunya contra l’escola. Fa temps que passa, és que ara el procés s’ha tret la màscara del tot. Les veus que sostenen que el 155 és inconstitucional, com sovint explica aquí el director Partal, no tenen de moment gaire ressò. Veurem què passa ara amb el recurs de Podem al congrés de diputats en aquesta direcció. Sixena s’assembla al 155 perquè també tracta d’establir jurisprudència. I pot establir-ne, i tant que sí.

La pregunta llavors serà: l’estat espanyol està disposat a considerar les reclamacions als seus museus que li poden arribar segons com acabi el cas Sixena? L’estat espanyol també és part del patronat del MNAC. Amb el 155, ha deixat de donar suport al recurs del museu contra el trasllat de les obres conservades a Lleida. Aquest és el canvi substancial del ministeri. De moment, el ministeri no parla del trasllat dels murals conservats a Montjuïc. Ho veurem? Què farà a partir d’ara, l’estat? Si el 155 ha obert la capsa de pandora territorial, Sixena també ho pot fer en el seu ram.

En suma, que en aquesta història no s’hi val a badar. Potser que tinguem clar si l’art de Sixena ens importa o no: després de les obres del museu de Lleida pot venir la reclamació dels murals conservats al MNAC, que seria una desgràcia cultural arrencar i que vés a saber com es conservarien a Sixena. Si no ens importa, deixem-ho córrer; però llavors no fem comèdia, no ho plorem com si fos d’importància cabdal, si us plau.

Source: L’Audiència rebutja el recurs de la Generalitat per les obres de Sixena, dos anys i mig després de presentar-lo | VilaWeb

El ministre espanyol aprofita la intervenció de la Generalitat

Source: Méndez De Vigo aprofita el 155 i ordena el trasllat dels béns de Sixena a l’Aragó

El govern espanyol ha utilitzat el 155 perquè la Generalitat no presenti cap recurs

Source: El Museu de Lleida planta cara al govern espanyol i recorre contra l’ordre de lliurament de les obres de Sixena

Source: Méndez de Vigo, reacio a devolver a Aragón las obras de arte de Sijena

El litigio que enfrenta desde hace 20 años a Aragón con la Generalitat ha dado un giro con Méndez de Vigo como responsable provisional del Departamento de CulturaEl nuevo titular del Juzgado de Huesca, Antonio Martín, le requiere la entrega inmediata de las 44 obras histórico-artísticas tras las continuas negativas de los anteriores responsables, Santi Vila y Lluís PuigEl Gobierno de Aragón confía en una resolución favorable a sus intereses antes de las elecciones del 21DLas obras artísticas del Monasterio de Sijena: una compleja trama que enfrenta a Aragón y Catalunya desde hace 20 años

Origen: El Juzgado de Huesca le pide a Méndez de Vigo que ordene la devolución de las 44 obras de Sijena coincidiendo con el 155

Origen: El jutge demana al ministeri que porti les obres de Sixena a Aragó aprofitant el 155

Durada de00:02:11

Un jutge d’Osca ha demanat al ministre de Cultura espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, que traslladi a l’Aragó les 44 obres d’art de Sixena del Museu de Lleida. Ho fa emparant-se en l’article 155, que estableix que el ministre és l’actual responsable del Departament de Cultura de la Generalitat.

La resolució reclama que s’executi de manera immediata una sentència provisional del 2015 que obligava a lliurar les obres. A través d’una providència, el nou titular del jutjat de primera instància número 1 d’Osca demana també al ministre que especifiqui on són les peces i que informi sobre quan i com es traslladaran perquè el govern de l’Aragó les pugui rebre amb garanties. A més, insta la Guàrdia Civil a dissenyar un dispositiu per fer el trasllat amb seguretat.

 

Jorge Español, l’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, confia que el procés no s’allargui:

“El ministre haurà de fer les seves gestions, la Guàrdia Civil, les seves, i quan l’operació estigui dissenyada, es posarà una data. Esperem que sigui d’aquí a un mes, no crec que triguin gaire més.”

La mateixa petició de devolució de les obres ja s’havia fet al conseller de Cultura, primer a Santi Vila i després a Lluís Puig. Tots dos s’hi van negar adduint impediments legals i que al monestir de Sixena no hi ha les condicions per mantenir les peces en bon estat.

De fet, a la providència del jutge es recorda justament que tant Vila com Puig estan encausats al Tribunal Suprem per la seva negativa a la devolució dels béns, com a presumptes responsables de delictes de desobediència a l’autoritat judicial, i també de prevaricació en el cas de Vila.

Notícia relacionada: la Fiscalia del Suprem demana investigar Santi Vila i Lluís Puig pel cas Sixena

Ara, les parts tenen cinc dies per presentar recurs.

♦ Notícia relacionada: Sixena demana al Suprem una euroordre de detenció contra el conseller Lluís Puig

Origen: La Franja, present a la mostra “Dicen que hay tierras al este”, del Palau de Sástago. | Mas de Bringuè

EXP ESTE 4

A l’esquerra, fotos del Centre Excursionista de Catalunya. A la dreta, detall del quadre de Viladrich “Boda en Fraga”-

FOTOS: Luis Correas

TEXT: Màrio Sasot

Els territoris, la gent i la cultura de la Franja com a referents de normalització de convivència fronterera, de lligams humans i familiars comuns i de pont entre dues cultures amb una llengua comuna estan presents de manera rellevant  al Palau de Sástago de Saragossa en  l’exposició “Dicen que hay tierras al este”. La mostra, que es podrà veure fins al 7 de gener de 2018, repassa amb gran aparell documental, gràfic i artístic, les relacions històriques, econòmiques, comercials i culturals entre Aragó i Catalunya durant els segles XVIII al XX.

Entre els elements franjolins més destacats de la mostra podem veure un magnífic quadre de Jesús Moncada, cedit per l’Ajuntament de Mequinensa i la família de l’autor de Camí de Sirga dins  l’apartat que mostra l’èxode d’artistes, escriptors i intel·lectuals des d’Aragó a Catalunya. També es mostren els treballs que les associacions culturals de la Franja han fet  en forma de llibres de divulgació i d’investigació i el seu historial reivindicatiu en defensa del català i del seu ensenyament als seus territoris.

Però potser el colofó més representatiu de la Franja com a clau de les relacions de veïnatge entre Aragó i Catalunya és un gran retrat del pintor català Miquel Viladrich, “Noces a Fraga”, que habitualment es pot veure a la sala d’exposicions del Palau Montcada de Fraga, i que representa la boda entre una jove fragatina i un jove d’una localitat lleidatana pròxima a la capital del Baix Cinca.

La mostra, organitzada pel govern d’Aragó i la diputació de Saragossa i  patrocinada per les fundacions La Caixa i Telefónica, consta de 12 espais temàtics i el material utilitzat ha estat aportat per 71 institucions públiques i privades procedents d’Aragó, Catalunya i altres punts d’Espanya. En la seva confecció han participat professors de les universitats d’Aragó i Catalunya i intel·lectuals com Josep Borrell i Ignacio Martínez de Pisón, que escriuen sengles articles en el catàleg.

Al pati central del  Palau expositor s’erigeixen dos grans fotografies murals que reprodueixen una vagoneta de carbó i uns cables d’alta tensió, que representen les dues fonts d’energia procedents d’Aragó que durant dècades van contribuir al desenvolupament econòmic i industrial de Catalunya. L’Ebre com a via de trànsit de mercaderies d’oest a est i la construcció del port de Tortosa és una altra nova i interessant secció de la mostra. El títol de l’exposició: “Diuen que hi ha terres a l’est” (… on es treballa i paguen), un vers solt de la cançó de Labordeta, “Aragó”, relaciona especialment l’apartat dedicat a l’emigració d’aragonesos a Catalunya. “Més de mig milió d’ells van arribar a terres catalanes entre 1880 i 1990” – explica Alberto Sabio, uns dels comissaris de la mostra. Uns panells gràfics assenyalen els principals llocs d’Aragó d’allà on procedien i en un macro pla de Barcelona s’assenyalen ​​els principals barris on els emigrants aragonesos van assentar les seves residències.

L’impressionant desenvolupament industrial de Catalunya en els finals del XIX i principis del XX està representat amb pintures com el magnífic quadre “La fàbrica” ​​de Santiago Rusiñol, cedit per Foment del Treball.
La iniciativa d’acostament comercial i industrial als seus veïns de l’est per part de diferents pròcers de la Il·lustració aragonesa es reflecteix en grans quadres de Joan Faustino Bruil, Ramon de Pignatelli, el Comte Aranda, o al mateix secretari d’Estat de Carles III, Juan Martín de Goicochea, aquest últim obra de Goya. A la segona meitat de l’exposició s’explora, entre altres aspectes, les fructíferes relacions d’anada i tornada entre artistes plàstics, destacant a pintors i escultors aragonesos que van desenvolupar part de les seves carreres a Catalunya, com el maellà Pau Gargallo, Ramón Acín, Manuel Viola, o el Grup Trama. Les connexions culturals entre professors, científics i altres intel·lectuals d’un costat i altre de la ratlla, es testifiquen amb apunts biogràfics de gent com Fabià Estapé, economista català que va treballar un temps a la Universitat de Saragossa, Bosch Gimpera, arqueòleg que va treballar durant molt de temps en jaciments del Matarranya amb gent de la zona com Santiago Vidiella; Jaume Vicens Vives, o d’il·lustres aragonesos com Ramón i Cajal, Joaquín Costa, Odón de Buen, el professor José Manuel Blecua i altres més recents com Ignacio Martínez de Pisón, que han desenvolupat la seva tasca investigadora, creativa o docent a Catalunya. No oblida la mostra l’aportació d’aragonesos en els moviments revolucionaris que van agitar Barcelona en els 20 i 30 i durant la Guerra Cvivil, com Samblancat, Felipe Alaiz, Carrasquer, Maurín o Ortiz Ramírez, així com els de Gregorio López Raimundo i Alfonso Carlos Comín en el franquisme i la transició.

L’oci, la vida social i cultural dels aragonesos en l’emigració, amb el Centre Aragonès de Barcelona com a eix, i el naixement dels moviments autonomistes i aragonesistes a Catalunya tenin també el seu espai a Sástago.

Com a colofó ​​sentimental, a la planta primera s’exposa una extensa exposició de fotografies paisatgístiques d’Aragó, especialment del Pirineu, fetes per fotògrafs del Centre Excursionista de Catalunya.

El president d’Aragó Javier Lambán, va dir en la presentació de la mostra, que “Aragó, a causa dels llargs i forts llaços que ens uneixen, s’ha guanyat el ple dret a ser part de la solució en el conflicte entre Catalunya i l’Estat “. El cantant barcelonès Joan Manuel Serrat, va tancar l’acte inaugural de la mostra el passat 19 d’octubre,  interpretant la “Cançó de bressol” com a record a la seva mare belchitana i mostra d’afecte “a Aragó i els aragonesos”.

EXP ESTE 1

Hall d’entrada del Palau de Sástago, on comença la visita de l’obra.

 

tierras-este-DGA_expo_5_web

Escultura de Pau Gargallo

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.