La Franja

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2017)

Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya,  acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017)

Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística.  Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia.  Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.

Juan Luís Camps  

(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 José Miguel Gràcia   

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)

A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig del 2017)

No hi ha cap poble a la Comarca del Matarranya que no faigue al menys una festa en honor a la seua Mare de Deu. Imatge localitzada en una de les ermites que vigilen o presideixen lo territori des de llocs privilegiats especialment per les extraordinàries vistes i paisatges que es poden gaudir des d’aquelles. L’estructura d’estes festes sol ser molt pareguda en totes les viles. Una missa pel mati per començar la jornada, que acabarà amb lo cant emocionant dels goixos. Los de Queretes foren versionats i cantats per la Marina Rosell en honor de l’arquebisbe de Barcelona  Juan José Omella Omella, molt devot de la Mare de Deu de la Misericòrdia. Desprès una petita processió al voltant de l’edifici amb la benedicció dels termes tot invocant, cada any amb més força, la vinguda de la pluja. A Queretes també ens acompanya lo “bicho” que tots los anys fa agradables recitacions en acabar la missa.

Tot seguit es passa a fer lo vermut a la barra de la Junta de l’Ermita i a preparar lo dinar que s’organitza per colles d’amics. Comença a córrer vi i cervesa acompanyats per la incansable xaranga del poble. Lo dinar té com a base una paella, fideuà o estofat comunitari que prepara una empresa de càtering, també del poble, i que se complementa per diferents plats i begudes preparats pels assistents. Tant abans del dinar com a l’hora del café es costum de donar una volta per les diferents taules i donar compliment a les saboroses  invitacions. I quan menys tu esperes una bona jota arranca los aplaudiments del personal.

En acabar lo dinar i la llarga sobretaula comencen los jocs i divertiments per a tothom amb l’acompanyament incansable de la música festiva de la xaranga. Primer lo sorteig dels regals donats per particulars en benefici i per al manteniment de l’Ermita. Desprès los jocs tradicionals per a xiquets i joves. És del tot encoratjador veure al xiquets i joves gaudir dels jocs ancestrals molt allunyats de mòbils i altres artilugis moderns, dels que he de confessar que jo també soc addicte. Salt de la corda, corregudes de sacs, corregudes per parelles amb los turmells lligats, pujar per la barra ensabonada per recollir el premi d’un conill o pollastre, etc. etc. Tindríem que fer més festes com estes: comunitàries, senzilles, musicals, saludables (física i mentalment) i també molt reconfortants. Si, reconfortants. Per alguns per la espiritualitat que emana d’estos centres marians que tenen tants adeptes i per altres senzillament pels preciosos paisatges i pau que els envolten.Per molts anys, viva la Mare de Deu de la Misericòrdia de Queretes.

Juan Luís Camps