Source: Nova normalitat | Viles i Gents
Source: Lo pare Faci | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de desembre del 2019)
Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Muela) dicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.
Artur Quintana
Source: Ruralitat i màrqueting | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de desembre del 2019)
La proliferació d’anuncis publicitaris anuncia el Nadal. A part de joguines i gastronomia exquisida, dominen les colònies cares i els cotxes d’alta gama representats per personatges i contextos eminentment urbans, amb un missatge associat a luxe, poder i èxit. Sorprèn així que Correus haigue encetat este mes de desembre la campanya #Yo me quedoper publicitar una plataforma en línia que distribuís productes de l’Espanya rural. Los protagonistes encarnen faenes diverses: ceramistes, un que forja ferro sobre una enclusa, un pare i un fill sobre un tractor…, i les reivindiquen des del seu poble com una elecció voluntària: “Me quedo porque amo lo que hago”. No és una imposició sinó una opció de prestigi: “Me quedo porque no quiero que se pierda este oficio, este sabor, este olor”. Les imatges són en un blanc i negre expressiu però modern al ritme de la música del grup salmantí Mayalde: “Me quedo porque pertenezco a este paisaje”. La plataforma funciona des del mes de maig, amb un grafisme atractiu i presentació pràctica: una pestanya mostra els 173 productors i desplega les dades (història, projecte, adreces, equip humà, opinions…); una altra separa la llista de productes, més de 1.000, amb fotos i preus. Se destaquen los més venuts: oli d’oliva en diferents envasos, un “sel·lenoscopi”, un pack regal de cervesa…. Les categories són sis, amb subcategories: artesania, moda, llar, salut i bellesa, alimentació i begudes. L’enviament és gratuït. Correus, societat estatal, és potser una de les poques estructures vertebradores de tot lo territori gràcies a les seues oficines per tota Espanya, i fa valer la seua capacitat logística. I per màrqueting o convicció, se fixa en l’Espanya buida perquè sigue l’Espanya visible, associada a un seguit de valors positius: productes autèntics (components i matèries primeres de qualitat, artesania rica, denominació d’origen), sostenibles per pròxims, únics i diferents, sotmesos a controls i procedents de bones pràctiques. Lo rural és així sinònim d’autenticitat, d’esforç i de responsabilitat social, i reivindicat com a l’orgull de l’origen, mostra un estil de vida no només possible sinó també imitable: “Me quedo porque quiero quedarme”.
María Dolores Gimeno
Source: Viles i Gents | Columnes d’opinió des del Matarranya
Source: El negacionisme a Montsó i a Torí | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
El negacionisme, rebuig a una realitat empíricament verificable, està molt de moda darrerament. Pensem en el negacionisme del canvi climàtic, de l’Holocaust o de l’existència de territoris aragonesos de llengua catalana, entre tants d’altres. A principis de segle Facao, coneguda associació negacionista –nega que a l’Aragó hi haja territoris de llengua catalana, pròpia i històrica– sol·licità de la Fira del Llibre Aragonès de Montsó un stand per a presentar-hi publicacions negacionistes. La Fira, encara que coneixia el negacionisme de Facao, va atorgar-li un stand, i per més que rebés queixes contra la presència de Facao, no en va fer cap cas. L’stand de la FACAO segueix present avui en dia a la Fira de Montsó. Enguany l’editorial italiana Altaforte, vinculada a l’associació ultradretana Casa Pound –el nom al·ludeix al gran poeta nordamericà Ezra Pound admirador i col·laborador del Duce–, sol·licità i obtingué del Saló del Llibre de Torí un stand per a presentar-hi les seues publicacions negacionistes –nega l’Holocaust i exalta el feixisme–, malgrat que el Saló coneixia el negacionisme d’Altaforte i la seua vinculació feixista. Les queixes no trigaren a aplegar al Saló: li anunciaren que si Altaforte hi era present no hi assistirien, entre d’altres, el col·lectiu bolonyès Wu Ming, en Carlo Ginzburg, en Piotr Cywinski, Director del Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau, el dibuixaant de còmics Zerocalcare o l’Associació de Partisans. També la Regió i l’Ajuntament de Tori demanaren al Saló que no acceptés la participació d’Altaforte. Resultat: el Saló retirà l’autorització a Altaforte de participar-hi. Francesco Polacchi, director d’Altaforte, i membre de Casa Pound, presentà a fora del Saló les seues publicacions, entre les que destacava un llibre sobre l’ultradretà Matteo Salvini, i difonia també obres com Léon Degrelle, fascism per Dio e la patria –Degrelle era cap de les SS belgues i es refugià a Espanya on el Caudillo sempre el va protegir–, mentre declarava que tenia tot el dret a la llibertat d’expressió i a participar al Saló. Se li va argumentar que el feixisme no és una expressió, sinó un crim. Re, coses que passen.
Artur Quintana i Font
Source: Cloenda de l’Any Fabra | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis en català, havia passat a l’Estat només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la Càtedra de Català, que recuperaria a la República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948 Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.
Artur Quintana
Source: Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)
El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó en traducció catalana d’en Guillem Nicolau, conegut també com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau, ni tampoc on va morir. Però sí sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans. Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat, per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.
Artur Quintana
Source: Jóvens rurals: invisibles? | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de febrer del 2019)
Acaba de publicar-se a França Les invisibles de la République (París, Robert Laffont, 2018), un assaig de 224 pàgines escrit per Salomé Berlioux i Erkki Maillard. Ara els autors, membres de l’associació Chemins d’avenirs —Camins de futurs—, estan fent l’habitual promoció editorial als principals programes televisius francesos. Però el seu contingut va més enllà, perquè l’obra té la intenció de conscienciar d’un problema i apunta a l’acció immediata. I és que tracten dels “invisibles” francesos: 2.3 milions que ara tenen de 15 a 19 anys d’edat, un 60% de la joventut francesa, que viuen a viles o pobles i ciutats xiconines, lluny dels centres de decisió política i econòmica. Estan preparats, i no obstant, la seua ubicació a la “perifèria” suposa una sèrie d’obstacles al seu futur professional en una etapa vital crucial. Falta d’informació en l’orientació escolar, exclusió de les xarxes econòmiques, mitjans de transport difícils, fractura digital, etc., són los temes que es revisen per concloure que estos jóvens queden fora del debat públic. Sense les mateixes possibilitats de poder realitzar lo seu potencial que els que viuen a les grans ciutats, patissen un “determinisme social” injust, contrari a la igualtat d’oportunitats, a la qual tots haurien de tindre el dret. En este sentit, l’associació Chemins d’avenirs (www.cheminsdavenirs.fr), fundada per la jove Berlioux, coautora del llibre, realitza xerrades orientatives i d’acompanyament entre els adolescents rurals que, amb la figura de “padrins” o tutors, miren d’extreure el potencial dels jóvens de la França perifèrica: reprendre l’explotació agrícola dels pares, crear la pròpia empresa o també la simple voluntat d’emergir sense encara ninguna vocació concreta. Després d’un primer any pilot, en què han acompanyat 300 jóvens, enguany ho ampliaran a 500, dins d’un projecte de tres anys per crear un “ecosistema d’èxit”. Sempre a l’avantguarda de les idees, l’actual França de les armilles grogues vol fer visibles i iguals los invisibles. Perquè la pèrdua de les seues oportunitats és també la de bona part del país. Encetarem també nosaltres este debat tan necessari?
María Dolores Gimeno
LA BARRACA DE QUERETESJuan Luís Camps
LA VALL DE BALAT José Miguel Gràcia
REGALS I FESTESMaría Dolores Gimeno
PRADO I MNACAntoni Bengochea
LA MIDA ÉS IMPORTANT (PER A LA POBRESA)? (VILES I GENTS)Natxo Sorolla
(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)
COMENTARISDEIXA UN COMENTARI
ALTRUISTESJuan Luís Camps
QÜENTO VA, QÜENTO VINGUECarles Sancho Meix
Ene 13, 2019 | 2 Comments
Viles i gents (Carles Terès).
Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació.
Ene 6, 2019 | 0 Comments
Viles i gents (J. A. Carrégalo).
A Mont-roig, a finals dels anys cinquanta i principis del sixanta, eren comptades les cases que disposaven de teléfon.
Dic 16, 2018 | 0 Comments
Viles i gents (Carles Sancho).
Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”
Dic 31, 2018 | 0 Comments
Viles i gents (Lluís Rajadell).
Al primer terç del segle XX un potent corrent migratori va portar a un miler de naixcuts a la província de Terol a embarcar-se a distints ports espanyols i francesos
Dic 9, 2018 | 0 Comments
Viles i gents(Natxo Sorolla).
Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó
Dic 24, 2018 | 0 Comments
Viles i gents (Tomàs Bosque).
Ere un dia d’agost de 1964. Tenia ja setze anys i estava en mon pare i les dos mules mantornant la Plana del Calderer, just a la vora de l’antic camí de Fórnols
Dic 3, 2018 | 0 Comments
Viles i gents (Carles Terès).
He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne.
Source: Anna | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)
Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10 anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al 1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg –que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany– li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia d’una ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.
Artur Quintana
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.