La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Lo CresolSource: Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell | Viles i Gents
(Publicat al Diario de TEruel el dissabte 5 de març del 2021)
Seguidisme o convicció
La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.
L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.
Per la transcripció. Artur Quintana
Source: La insostenible costa de giner | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de febrer del 2022)
Pels romans giner era el mes del deu Janus, que tenia una cara mirant al passat irrecuperable i l’altra al futur incògnit. A l’imaginari popular significa una costa difícil de puiar, perquè sol arribar amb la dalla de la mort a la mà. Ho diuen les estadístiques, i ho explica, segurament, lo mal temps, que ataca els més dèbils i els vells. Enguany, en plena sisena onada de la pandèmia pel COVID-19, continuen los contagis i les víctimes, unes 200 diàries, i ja no en fem ni cas, esgarrifats molts de nosaltres dels partes diaris de víctimes dels principis, ara fa dos anys. És pel cansament pandèmic, diuen los analistes, i per la sensació d’immunitat que donen les vacunes i la confiança de la majoria de patir sense massa dificultat los símptomes lleus de la nova variant òmicron. O potser és que l’anticicló que vivim a les terres baixes des de cap d’any mos ha instal·lat psicològicament a la primavera; giner pareix març i febrer és com un abril anticipat. Sentim així l’etapa de la renovació natural i vital, protegits pel cel enorme i el sol radiant. És innegable el canvi climàtic que patim, quan estos dos mesos eren sempre los més freds de l’any. I perquè com a primavera és ben estranya, amb gelades al matí, ni una gota d’aigua de pluja des de fa molts dies, i sense la boira dixant una mica d’humitat a la terra seca. Què podem fer com a ciutadans davant de les forces naturals incontrolables? Les campanyes de conscienciació per separar residus i reciclar de forma individual no són prou sense una política industrial decidida. Los fòrums internacionals no es fiquen d’acord, i les altes instàncies nacionals parlen d’acabar en les energies fòssils i d’apostar per les renovables i sostenibles, però sense dissenyar un pla racional de desplegament ordenat. Tindran força les al·legacions de particulars i plataformes per aturar la invasió caòtica de plaques solars i centrals eòliques i els seus efectes desconeguts? A la costa de febrer los paisatges d’Aragó encara respiren lliures de la ferralla insostenible.
María Dolores Gimeno
Continuar llegint… A les mestres | Viles i Gents
Continuar llegint… L’Emèrit i el seu acompanyant | Viles i Gents
Font: El ribagorçà, nova llengua romànica? | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Ho ha proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.
Artur Quintana
Source: La llengua és més que comunicació | Lo Finestró
(Publicat al Diaro de Teruel)
Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: “és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana” Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles. Res més lluny de la realitat, perquè quan una llengua es mor desapareixen un munt de coses més. En primer lloc podríem dir que qualsevol llengua és una manera diferent de veure el món del grup dels seus parlants. La llengua cohesiona interessos i sentiments col·lectius més enllà de les ideologies polítiques o religioses. Qui pot negar que la llengua forma part de la identitat d’un poble? Els mots de cada llengua conformen un arxiu vivent d’història per la seua evolució etimològica i semàntica. Quanta informació condensen els mots! L’oralitat d’una llengua dóna lloc a una especial codi musical diferent d’una altra. Per tot, quan una llengua es mor, es moren moltes coses més i es produeix una pèrdua cultural de la humanitat. Dins d’un món globalitzat en tants i tants aspectes, les llengües pròpies minoritàries –amb Estat o sense– haurien de ser un reducte viu, protegit, desglobalitzat i de visions culturals i històriques amplies, sense caure en concepcions utòpiques d’un món passat. Ara i avui sense cap mena de dubte l’anglès és la lingua franca –comerç, ciència, publicacions, organismes internacionals… –, de tot el món i és oficial a 40 o 50 estats, mentre el francès ho és a 30, un cert estàndard d’àrab a 25 i a 20 estats el castellà. Protegir i estimar una llengua és parlar-la, escriure-la, transmetre-la, estudiar-la i no pas negar-li el nom, segmentar-la i encapsular-la en documentals folklòrics indocumentats com si es tractés d’un material fòssil.
José Miguel Gràcia
Source: Optimisme crònic | Viles i Gents