(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’octubre del 2010)

Un reconegut personatge de l’àmbit artístic aragonès em va dir una vegada al monestir de Veruela que l’òpera no li agradava gens ni mica, perquè la considerava antiquada, inversemblant i totalment fora de la realitat. També va afegir que de la música cantada l’interessaven les idees i els sentiments (sobre tot aquests), i no les exhibicions de puixança i destresa vocal. Mentre pontificava sobre això va afegir que ni n’havia vist mai cap, ni intenció que en tenia.
Les idees d’aquest catedràtic (semblava parlar ex cathedra) provenen de tres confusions que convé aclarir: voler lligar l’òpera amb la cançó i gens o molt poc amb el teatre; una incorrecta interpretació del terme líric o lírica, i confondre tot el gènere operístic amb un tipus o estil específic que n´anomenem Bel canto.
L’òpera és un invent italià. La paraula prové de l’expressió que deien els antics italians “opera in musica”, que vol dir obra (de teatre) amb música, i té el mateix significat que l’expressió “melodrama”. Les dos expressions, en origen sinònimes, volen dir drama (u obra de teatre) cantat amb musica (amb acompanyament instrumental). L’òpera és el primigeni d’aquests espectacles teatrals cantats com la sarsuela, l’opereta i, més actualment, el musical, etc. L’òpera és, doncs, teatre, un tipus de teatre diferent i complex, que de vegades també s’anomena teatre líric, que vol dir ni més ni menys teatre cantat, per diferenciar-lo de les peces teatrals que podíem dir normals.
La paraula lírica o gènere líric, com molt bé saben els estudiants de lletres, es relaciona amb la poesia, que antigament era cantada i anava unida a la cançó. Per això és incorrecte per redundant parlar de cant líric quan es fa referència a l’òpera. En realitat, quan s’esmenta l’adjectiu líric, es vol dir, com hem assenyalat més amunt, teatre líric, amb el sentit de teatre cantat. Si ens referim al cant, hauríem de dir amb dret i raó cant dramàtic (teatral) en oposició al cant o cant líric que seria tot tipus de cançó.
I la finalitat de l’òpera és en essència la mateixa del teatre i de la poesia: l’expressió de idees, sentiments i emocions. Del Bel Canto ja en parlarem.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de setembre del 2010)

Es senten frustrats, marginats, inadaptats al ritme normal de la classe. Les seves armes: molestar permanentment, fer comentaris impertinents, amagar-se dins de l’anonimat que dona la massa. Objectiu: afermar la seva personalitat a qualsevol preu i debilitar l’autoritat del professor, que pot acabar perdent els nervis i el control. És el moment de les bromes, les riotes o els esvalots. Quan fa falta són arrogants, mal educats i desvergonyits. Són els alumnes bandarres o gamberros; els coneixem, som professors de secundària. De vegades els hem de comprendre; és l’ensenyament obligatori.
Vet aquí que aquest edificant comportament és propi també d’alguns senyors diputats, polítics professionals, presumptivament ben educats. Ho fan molt sovint, però vull recordar un dels moments més coneguts, el que va patir l’ex-professor Sr. José Antonio Labordeta(a l’institut no li passava), que va perdre els nervis (però no el control de la classe) i va enviar a la merda a aquests inadaptats al sistema parlamentari. Curiosament aquests personatges (que no venen obligats, com els nostres adolescents) són alguns dels que d’una manera obsessiva afirmen que la LOGSE es va carregar l’ensenyament per voler democratitzar-lo i demanen més jerarquia i una autoritat gairebé policial per al professor.
Als instituts l’insistència en aquestes actituds és motiu d’expulsió (temporal, tot s’ha de dir). Si el professor (ara vull dir el President del Congrés) tingués la autoritat que ells demanen a l’escola, els responsables serien expulsats contínuament i el Parlament restaria més tranquil i més ben educat (malgrat que més buit).
Algunes altres perletes del Sr. Labordeta: Quan ell va fer esment de “los que fuimos silenciados y torturados por la dictadura”, va escoltar coses com “tu si que nos torturas con tus canciones”. Al acabar la seva intervenció al debat sobre els matrimonis homosexuals, va sentir com algú li engegà: “Maricón”, o com una diputada vasca d’un partit absolutament democràtic va ser tractada d´“Asesina”.
Aquests comportaments, que van més enllà del gamberrisme i que a un institut són intolerables si es coneix el responsable, semblen ser habituals al Congrés.
Cap on ens voler dur? I més ara, que malauradament ja no hi és el Sr. Labordeta (la veu del poble) per defensar-nos.

Antoni Bengochea

El moviment de la Cançó d’Autor, a saguers dels seixanta va prendre com una teda pels quatre costats de l’Estat, començant per Catalunya que ere la part més avançada i on més prompte collaven les novetats culturals que arribaven des d’Europa i Nord-Amèrica. I els pioners de la Cançó Popular Aragonesa, en un primer moment, no fèiem altra cosa que copiar els estils i formes que veiem en los autors més coneguts: Pete Seeger, Dylan, Brassens, Paco Ibáñez, Joaquín Díaz… i Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Pau Riba, Serrat… de la Nova Cançó. Estils i formes que prompte es van decantar a continguts clarament aragonesistes, que en el cas de José Antonio ha resultat ser un model de una força i repercussió extraordinàries.
El protagonisme dels cantautors en la Transició ere tan gran que les discogràfiques volien tindre algun representant de cada regió; i a mi em van cridar els de ZAFIRO-novola- companyia espanyola important, de la que ere accionista destacat l’empresari de Saragossa Agustín Félez.
Labordeta, des del Primer Encuentro de la Cançó Aragonesa, de novembre del setanta-i-tres, va ser el líder indiscutible. Ens portave dotze o quinze anys, tenie una carrera i una posició social i econòmica prou consolidada; i ja ere el més destacat del grup d’intel·lectuals progressistes d’on van sortir ANDALAN i altres iniciatives polítiques que, anant el temps, han tingut molta influència en la conformació de l’aragonesisme actual d’esquerres, enfrontat a eixe altre aragonesisme carca i bieldelasroces que, en los fets importants, sempre va del bracet en eixa dreta mal educada que s’enfotie del polític-cantautor quan prenie la paraula a la tribuna del Congrés dels Diputats.
La consolidació democràtica va restar protagonisme als cantautors i només van aguantar els que ja eren famosos al final de la Dictadura. Lo que per alguns va ser una llarga travessia del desert o simplement la retirada. Peró a Labordeta, el bon seny, les seues capacitats, coherència política i moltes ganes de completar lo seu projecte personal, van portar-lo primer a la TV, on s’hi va fer tan conegut i després a la política aragonesa i estatal. En lo bon resultat que tots els aragonesos i la majoria dels espanyols ja coneixen. Per això ens ha dolgut tant perdre a l’amic i company J.A. Labordeta.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de juliol del 2010)

Al rader suplement literari Styli•locus (3) lo Dr. Artur Quintana parlava del teatre com lo “gènere més desatès” entre les lletres catalanes a Aragó, mancat d’infrastructura, però descrivia un panorama actual més esperançador. Sense anar més lluny, lo segon volum de la col•lecció “Lo trinquet”, de l’Instituto de Estudios Turolenses, és la peça teatral Fora de temps, fora de lloc de la Marta Momblant, companya d’esta columna, que Quintana menciona entre els nous dramaturgs franjolins; i al suplement citat s’extracta una escena de la Resposta a Cartes Impertinents, en què Momblant adapta al teatre l’epistolari de la Maria Aurèlia Capmany.
La lectura dels dos textos deixa endevinar entre les preferències temàtiques de l’escriptora —que cultiva altres gèneres— la reflexió sobre la condició femenina i la seua afectivitat, tractades en diferents registres. Si l’adaptació és un “Divertiment Autocrític” —diu lo subtítol—, l’obra original mos oferix una anàlisi reflexiva i serena de l’imprevisible món dels afectes, que s’obstina a seguir una lògica diferent a la que marca la societat. A poc a poc, escena a escena, van creixent quatre personatges de diferents edats que coincidixen en un mateix espai, una empresa barcelonina, tot i que tres d’ells hi han feit cap des de Beseit en diferents etapes. L’apropament és de dos en dos gràcies al diàleg i poca cosa més: la professional atractiva i el madur seductor; lo madur seductor i la jove estudiant; la jove estudiant i el jove executiu; lo jove executiu i la professional atractiva, tancant lo cercle. Los personatges parlen, sinten i manifesten les atraccions cap a l’altre, fascinats per una imatge mental que s’han creat. Però dones i hòmens prenen la iniciativa buscant l’afecte de qui pensen que volen i així troben nous afectes. Perquè teatre és paraula en escena, la màgia de l’intercanvi verbal que desfà prejudicis i fa avançar l’acció, la vida. L’autora domina l’art del diàleg, que és la carn que crea personatges, la fibra que teixix trames amb temes concrets i quotidians, és a dir, universals. Caldria trobar un “lloc” per a este nou “temps” teatral tan prometedor.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de febrer del 2010)

Ionesco, un dels grans obeliscs de l’escena europea del període d’entre guerres mundials, aportà a la llengua francesa un magnífic corpus dramàtic en la vesant del Teatre de l’Absurd. Per exemple, a la famosa obra La Cantant calba (La Cantatrice chouve, 1950) els personatges barregen les seves identitats malgrat ells mateixos i no s’acaben dient res més que incongruències. L’essència del tall dramàtic de l’absurd és la denuncia de la vida quotidiana de l’home mitjà, del que està ofegat per la banalitat, del que només se sent inquietat per la necessitat personal, d’aquell que, en definitiva, ha quedat mutilat per la manca d’imaginació. Es descomponen la lògica formal del comportament il•lustrat per quedar enlluernats únicament amb els components irracionals, portant-nos a l’absència de raó de ser, surant en l’absurd intrínsec… com anar avui a El Corte Inglés de Barcelona, rebre el comprovant del tiquet de compra imprès en català i la persona que l’ha despatxat agraint i acomiadant-se en castellà, al mateix temps que pels pobles de la Franja, pots acudir a un acte institucional, per exemple, al lliurament de premis d’un certamen de dibuixos infantils, on l’acte es desenvoluparà amb la naturalitat del català i l’auditori bandint a la mà l’eina per la qual se’ls ha convocat, una carta oficial, en castellà.
Ens ha tocat viure en la veritable escena humana de l’absurd.
A una banda del nostre territori lingüístic, l’oficialitat de la llengua, amb llàgrimes i suor, ha aconseguit imposar la seva normalització just quan cada cop és més difícil trobar un catalanoparlant pels carrers de la Ciutat Comtal, on ja no es pot anar ni a la Boquería a demanar “Posi’m una dotzena d’ous, si us plau”, perquè no t’entendran, enorgullits a l’hora d’escriure literatura catalana que aviat ningú no copsarà, mentre que a la Franja, on pots expressar-te amb els teus veïns amb la llengua mare comuna, has d’anar demanant “por favor” a les escoles que ensenyin una mica als nens, a llegir els contes en la llengua que dicta el cor de les seves àvies.
Tot plegat si que és absurd. Al menys, a La Cantant Calba, la inconnexió dels seus personatges i les incongruències que es diuen son totes en la seva mateixa llengua.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de gener del 2010)

Encara que diuen que una imatge val més que mil paraules, l’expressió verbal és la forma més perfecta que té l’ésser humà de comunicar les seues idees, voluntats i sentiments. És també la nostra principal diferència amb los animals i va vinculada al progrés de l’espècie humana. Los mots mos prenen i els convertim en expressió, passió i confrontació —ho demostra lo llarg debat legal de l’Aragó trilingüe— o en matèria literària i d’estudi. I és que les llengües evolucionen incorporant a les seues paraules la memòria dels orígens, remota i indesxifrable, que molts estudiosos de la filologia intenten descobrir davall de les etimologies, los topònims i els antropònims. Així han anat apareixent diccionaris, recopilacions o estudis, entre les quals vull recordar los treballs de Desideri Lombarte sobre la seua Pena-roja natal. Perquè los noms diuen qui som i d’a on venim, qüestions que mos importen ja que mos vinculen a la família i al món inexplicable.
Segons l’època han anat les modes i les normes, i si en passats temps predemocràtics només hi havia una possible denominació toponímica —i del “nom de pila”—, ara prevaleix la de la llengua originària a la zona. Hi ha també una tradició feita norma lingüística de traduir los noms de ciutats importants a la llengua del discurs, cosa que unida al costum i obligació d’utilitzar les denominacions castellanes, ha creat prudents adaptacions gràfiques a viles franjolines com Arenys de Lledó-Arens de Lledó, la Codonyera-La Codoñera; o curioses traduccions com Fontdespatla-Fuentespalda, Massalió-Mazaleón, la Sorollera-La Cerollera, la Torre de Vilella-Torrevelilla. S’han configurat així falses etimologies amb associacions conceptuals simples o imaginatives. Una Ordre Ministerial de 1840 obligant tots los ajuntaments espanyols a adoptar un escut propi va provocar en molts d’aquells que no en tenien produccions heràldiques dignes d’un Walt Disney o un Harry Potter cassolà, com alguns topònims traduïts. La Llei de Llengües d’Aragó del passat desembre establix que els topònims seguiran únicament la denominació tradicional amb la restricció “d’allò establert per les comarques i municipis” (art. 33), lo que promet continuar amb la toponímia literària.

María Dolores Gimeno