(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)

L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de setembre del 2011)

A l’edifici més bonic de l’antiguitat —Sthendal dixit— ja l’havia qualificat el gran Miquel Àngel de “disseny angèlic, no humà”. Estem parlant del Panteó de Roma, temple consagrat a tots els deus i construït per ordre de l´emperador Adrià a principis del segle II. Es va edificar en tres o quatre anys. El romàntic Lord Byron el definia amb cinc qualificatius: “senzill, ferm, sever, auster i sublim”. Segons els clàssics dos eren les qualitats d’allò que ells deien “monumental”: senzillesa i grandesa. Va ser el primer temple de l’antiguitat que valorava l’espai interior, que respira espiritualitat i connexió amb el cosmos. En una paraula: humanitat.
 No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
Possiblement avui Miquel Àngel diria el mateix: “disseny angèlic, no humà”, però amb un altre sentit. Perquè ara som al segle XXI, malgrat que l’església i els seus fans semblen no adunar-se’n.
És definitiu: les obres s’acabaran l’any 2026 (“casualment” el centenari de la mort d’en Gaudí). Meravellós. Molts no han pogut ni podran, jo…hi arribaré?

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u d’octubre del 2001)

Va existir un temps sense Intereconomies i amb passions interlingüístiques, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, quan l’ideal romàntic de recuperar llengües i cultures regionals va originar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i l’Estudio de Filología de Aragón (1915). L’EFA, dirigit per Juan Moneva y Puyol, catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de Saragossa, va impulsar diversos projectes, com un Diccionario aragonés, que comprenien tot lo territori lingüístic aragonès, és a dir, castellà, català i aragonès, segons ha estudiat María Pilar Benítez a María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (Rolde de Estudios Aragoneses, 2010). Moneva, que té dedicat un cèntric carrer saragossà, era tot un personatge: conservador maurista, catòlic i de geni insuportable —així el retrata Ramon Mur a la introducció a El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado (Cesba, 2008, p. 42)—, havia après lo català llegint cròniques medievals i s’obstinava a parlar-lo i escriure’l als seus amics catalanoparlants com lo citat Membrado, natural de Bellmunt del Mesquí.
Uns anys abans, al 1878, Marcelino Menéndez Pelayo havia guanyat la càtedra de Literatura Espanyola de la Universitat Central de Madrid amb un programa d’història de la literatura que incloïa la castellana, la catalana i la galaica-portuguesa. Lo savi càntabre, que va estudiar los dos primers anys de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, dominava el català i set llengües més. També l’admirava, com demostren les seues paraules a la reina Maria Cristina als Jocs Florals de Barcelona de 1888: “Aquí teniu, Senyora, la llengua catalana brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna” (Mario Crespo, “Menéndez Pelayo y el catalán”, Alerta, 11-IX-2011). Deixeble i editor de les obres de Milà i Fontanals, amic d’erudits catalans i mallorquins amb qui es va correspondre també en la seua llengua materna, va merèixer denominar durant uns anys lo carrer Torrent de l’Olla del barri de Gràcia barceloní que, més tard, l’Ajuntament, oblidant amistats antigues, va tornar al nom originari. Trobaríem personalitats i actituds similars avui en dia?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2011)

Molts dels grans dramaturgs de la història han estat també poetes. O fins hi tot, primerament grans poetes. Per citar-ne alguns, només alguns, faré crida pel bé de la memòria col•lectiva que ja a l’antiga Grècia els dramaturgs eren nomenats, poetes, des de Sòfocles, i mirem-nos després Shakespeare, o Oscar Wilde, amb Lorca o ara l’Albert Mestres, i, així en podríem anar anotant… I és que el seu amor per la paraula, la seva, més ben dit, reverència, per la paraula, aquella que professen intrínsecament els poetes a l’hora d’atrevir-se a sortir de la mètrica per intentar navega entre les aigües de la Dramàtica, fa que els suri, fins hi tot sense voler, bellesa.
I d’aquesta manera, fem atenció a Cinta Mulet i Grau.
Paraula bella, que d’un text escrit, el fa desitjar ser dit.
Això també és teatre. I diem “també”, expressament, per bé que, sí, el teatre és moltes coses, és, per exemple, conflicte, crítica social, judicis de valor, emocions… i totes elles imprescindibles; però no oblidem -que darrerament sembla que ho fem- que també és paraula. I la paraula que es escrita, i després dita, amb bellesa, ens apropa al plaer, un plaer semblant al que proporciona la música, —mots en lloc de notes per aconseguir melodies, cadències, ritmes, embrancades com estan pel seu parentesc en el si de les arts—, i amb aquest plaer és com se’ns complementa la quintaessencia dimensió del fet teatral.
Amb Cinta Mulet i Grau intuïm aquesta experiència en el transcurs de la seva peça, Qui ha mort una Poeta, tota una capbussada a la Poesia Escènica. I és entre els títols de Teatre Contemporani d’Arola Editors a l’abril del 2007, en la seva acurada col•lecció Textos a part, que s’hi inclou aquest bucle dramàtic de la poetessa d’Horta de Sant Joan. Tres veus de dona desprenen de les seves llagues femenines punyents sagetes. De denuncia. També de ressentiment. I de decepció. Que no per belles, menys doloroses. Retornant-nos aquest valor de paraula, al públic se li oferirien impactes carnals confrontats als impactes sublims: també per la anihilació de la pròpia veu poètica planyent la pròpia poesia i, en equació directe, l’ànima humana, la qual, divaga, perduda. El clam d’aquestes tres veus de dona que en harmònica fusió en fan una, esdevé dramàtic per l’encantament del seu so, pel contingut directe. I poesia, mort i bellesa són prou elements com per omplir bé, tot un escenari, que d’aquesta manera, Cinta Mulet ens porta de la mà, per la seva, d’Escena Humana.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 d’agost del 2011)

Les diputacions provincials s’han posat en qüestió. Vella institució creada al 1836, fruit de l’oposició popular a la invasió francesa de 1808 i les Corts de Cadis, es mirada com un residu inútil en temps de crisi perquè duplica competències i multiplica càrrecs en forma de diputats indirectes elegits entre els regidors municipals.
Per contra, les províncies de 1833 tenen bona salut; són la circumscripció electoral que produïx diputats i senadors estatals i, per tant, garantia de la democràcia directa i l’actual sistema de partits. Los concursos de bellesa, iniciativa empresarial decidida per jurats sui generis i un paripé de votació telemàtica, també són provincials. Però no importa haver nascut a la província en qüestió per a representar-la com a guapo o com a polític. Candidats “cuneros” van repartint-se des de la Restauració lo número u de les llistes de les províncies amb menys consciència identitària, juntament amb los locals, a la caça d’un escó obtingut a base de promeses que programen los imprescindibles assessors de campanya que ningú mai los reclamarà perquè ningú recordarà més avant qui és lo seu diputat. Dones de mides irreals, retocades i hiperblanc sonriure permanent; hòmens depilats i musculats amb roba metrosexual…, tots diuen representar territoris i repetixen altres frases estereotipades intentant provar que els guapos també pensen. No m’agraden eixes fires ràncies de bestiar humà ni en la tradicional versió femenina ni en la seua recent clonació masculina. No m’agraden tampoc les llistes electorals tancades, fruit de l’habilitat personal dins de l’estructura dels partits, ni els diputats que se desentenen dels seus representats quan ja s’han acomodat bé a Madrid.
A la tele apareix sonrient la Miss Espanya Paula Guilló Sempere a punt de marxar cap al Brasil al concurs de Miss Univers 2011. Diu que vol fer un bon paper representant “a la mujer española”; ni rastre de la terra terolana de conveniència a les paraules de Miss Teruel 2010, nascuda a Elx: valdria per a diputada. Posats a triar maneres de representar, preferia les difuntes matrícules de cotxes amb la “TE”.

Maria Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juliol del 2011)

Del sastre a casa passant pel banc dels acusats. Aquest és el camí que hauria de recórrer el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Camps, per un evident delicte de suborn impropi. Després de cinc dies sense dir paraula, el Sr. Rajoy va fer un comunicat on defensa l’honorabilitat del Sr. Camps, perquè “ningú es corromp per tres vestits”, l’honorabilitat d’un mentider, suposo volia dir . Tant d’enrenou només per tres vestits? Que va acceptar els vestits i altres peces, i va mentir, ho sabem ara i ho sabíem abans.
Per què els imputats en el cas de la trama corruptiva Gürtel van fer aquests regals a ell i al altres companys de partit? Per què el Sr. Rajoy no ha tingut mai la valentia, o senzillament l’honradesa, d’enviar a casa el Sr. Camps? Què sap el Sr. Camps que podria fer trontollar la carrera política del Sr. Rajoy? Quina és la veritat dels de Gürtel, del PP de València i el finançament il•legal del partit? El ciutadans tenim dret a saber-ho i els valencians més encara.
Ara tractaran de cercar qualsevol estratagema per evitar les entrades i sortides al jutjat. “Ofrezco mi sacrificio a España”, “soy inocente, completamente inocente” ha declarat fent-se el màrtir. Per a què la pena sigui, de moment, només monetària i mínima, sense inhabilitació política, evitant també una possible pena de presó, els altres s’autoinculpen, “ergo” són culpables.
Hauria d’haver dimitit fa temps. Tant de bo no s’hi hagués presentat a les eleccions… On és el codi ètic del PP? Quina cara més gruixuda! Sempre no els pot sortir bé. Una colla d’impresentables. I els altres tres imputats deixaran també la política?
L’han votat majoritàriament, diuen els del PP. Això no vol dir altra cosa que: o els votants no es creien els presumptes fets delictius del Sr. Camps i dels seus companys , o no els importava perquè ells haguessin fet el mateix.
Ha trigat prou, però aquesta vegada, el Sr. Camps farà el camí del sastre a casa. Passarà pel banc dels acusats? I els valencians seguiran votant majoritàriament el PP?
Jo em pago els vestits,
digué el senyor Camps:
eren els vestits
de feia deu anys.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’agost del 2011)

He visitat els Museus Vaticans per quarta vegada i he eixit amb la mateixa sensació que la primera, quan no em deixaven entrar adduint que no tenien canvi.
Els Museus tenen milers de visitants diaris, molts més que qualsevol lloc de la ciutat eterna. Jo només sóc un número. Però puc extraure algunes conclusions:
-És el museu més car que conec amb diferència i no fan cap tipus de descompte si no ets eclesiàstic.
– El visitant no pot triar les seccions a visitar. Hi ha un itinerari fixat que t’obliga a fer uns quants quilòmetres vulguis o no vulguis i a passar pels mateixos llocs. Ho fan per regular la visita de la Capella Sixtina, però no en volen saber res de posar numerus clausus. Aquest sistema fa gairebé impossible visitar bé algunes seccions, que encara ni conec. Això no passa a cap museu.
-Aquesta Capella està sempre plena de gom a gom. No et deixen seure a terra ni a les escales i la manera en que et fan callar, perquè-diuen-que-allò és un lloc sagrat, és humiliant.
-Cada vegada hi ha tancades més seccions al•legant que no tenen prou personal. Per suposat no et donen cap informació.
– És el museu amb més llocs de venda de souvenirs que conec (amb molta diferència). L’església té clar que Jesucrist quan reaccionà tan iradament contra els mercaders del temple, no es referia als mercaders del seu propi Corpus. Per això un amic meu diu d’aquest lloc que és el bordell més ben organitzat que coneix. (I que Miquel Àngel i Rafael em perdonin)
Malgrat tot això, la gent s’obstina en visitar aquest local encara que només siguin a Roma un o dos dies (completant la seva estada amb la Basílica de Sant Pere).
Us puc assegurar que Roma no sols té esglésies, places i monuments meravellosos (tots ho sabeu), si no que té una xarxa de palaus i museus excel•lents, ben organitzats, molt didàctics i a bons preus, la majoria gratuïts per als majors de 65 anys i en els que no cal patir l’excés de supèrbia i falta d’humilitat que destil•la aquest lloc.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juliol del 2011)

Hi estic d’acord, faig meu aquest encapçalament que vaig llegir fa uns dies al Diario Vasco.
Feia referència a unes frases que va pronunciar un germà d’una víctima d´ETA, en relació a la legalització i el nou poder emergent de Bildu.
Les frases eren les següents: “s´ens ofereix una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”. Aquesta és la que més em va colpir. Però també afegia: “S’està perdent la batalla contra la deslegitimació del terrorisme” o “la democràcia és avui més dèbil”. No sé si aquestes expressions estan carregades de raó, però sí d´un profund sentiment, i comprenc que per als familiars de les víctimes és quelcom insuperable.
Però un desgraciat paral•lelisme em fa pensar que aquestes són en realitat les bases de la nostra democràcia i són les que es van establir a la Constitució del 78.
Efectivament, la nostra Constitució es va poder edificar tancant amb forrallat el llibre del passat més recent, i oferint-mos “una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”, i gràcies a aquest plantejament es va “anar perdent la batalla contra la deslegitimació del franquisme”, règim totalitari que practicà l’opressió i el terrorisme d’estat durant gairebé quaranta anys, produint, entre altres coses, moltes més víctimes que les d´ETA (independentment que s´estigui o no d’acord amb les xifres que dona Paul Preston en el seu llibre “L’holocaust espanyol”). També aprofito per recordar-vos que ETA va sorgir com a reacció als “25 años de paz” i si Espanya no hagués estat un règim dictatorial, possiblement d’aquesta banda terrorista no n’haguéssim sentit ni parlar mai. Per tot això i acabant amb aquest maleït paral•lelisme, la democràcia espanyola “és avui més dèbil”que les altres democràcies occidentals, perquè va néixer, créixer i es va desenvolupar en la Pau de l´Oblit, pilar bàsic de la tan gastada expressió “nuestra ejemplar transición”.
Tampoc això que dic sé si està carregat de raó, però sí d’un profund sentiment solidari amb els milers de víctimes del franquisme, amb les associacions per la Memòria Històrica o amb les persones que directa o indirectament van patir l´holocaust de Mauthausen.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 d’abril del 2011)

A la Col•lecció que dirigeix Rodolf Sirera a Teatre Tres i Quatre Edicions València, podem trobar al numero 52 La Nova Europa de John London, traduïda al Català per ell mateix i amb revisió de Josep Lluís i Rodolf Sirera.
The New Europe: Escenes from a Unified Continent va ser escrita i estrenada a l’any 2000 al teatre White Bear Theatre de Londres, i llegir-la avui és una molt bona invitació a fer exercici de reflexió.
John London, nascut a Londres al 1965, i a qui essent professor a la Universitat Goldsmith College de Londres on imparteix Història del Teatre i anàlisi performàtica, tot just acaben de fer-li públic durant aquest hivern passat el llibre: Contextos de Joan Brossa per la editorial Publicacions de la Universitat de Barcelona, fa més de quinze anys que està interessat pel teatre català trobant entre els seus treballs les traduccions a l’anglès dels dramaturgs Sergi Belbel, Rodolf Sirera i Lluisa Cunillé entre d’altres dramaturgs consolidats amb què compte en aquests moments la llengua de la nostra escena. I és a banda de tot això que la ferma trajectòria de John London traduint textos teatrals alemanys, italians, portuguesos, hebreus, romanesos, espanyols i catalans permet que trasllueixi a La Nova Europa el seu coneixement global de les ferides, les llagues i les cicatrius d’un continent vell de darrer terç del segle XX, que racionalment pretenen fer-se dir germans, però que encara suren entre mig de l’odi, la ignorància, la incomprensió i la intolerància que els han provocat les grans guerres.
Es tracta d’un text teatral valent on es succeeixen escenes de les situacions quotidianes que ens va suposar pels ciutadans europeus aquells primers pactes d’unificació, obrir-nos les portes entre nosaltres i descobrint-nos com a possibles iguals. I aleshores, és quan trobem a burgesos catalans amb irlandesos travant amistat amb uns espanyols que el primer que apunten és que no entenen els catalans; a uns anglesos amb por de viatjar a Portugal, a uns francesos rient-se per la manca de bon vi britànic, a turistes americanes menjant-se una hamburguesa després de fer-se retratar durant un passeig per la ruta Shlindler; a una guia alemanya disculpant-se públicament, un cop més, per l’holocaust que li han ensenyat a l’escola que van fer els seus avantpassats; a un romanès demanant asil polític a Espanya després que li ho hagin denegat als països baixos; a unes criatures de qualsevol barri de Roma demanant-ne entre elles si els feixistes son els bons o els dolents perquè pel que senten dir a casa seva, molt clar no els hi està quedant; i finalment, la revelació d’unes paraules que es feien plausibles com el Somni d’Orwell per una Europa unida, expressades per ell a París als anys vint, que acaben sent en realitat extractes dels primers capítols de l’autobiografia d’Adolf Hitler, Mein Kampf quan residia a Viena, abans de la primera guerra mundial.
Per un o per uns altres, per part dels culpables i per part dels altres culpables també, del que es pretenia en dissenyar la nova Europa, al que en aquesta nova escena humana avui vivim… Sí, crec que l’exercici retrospectiu que provoca, enalteix aquesta peça.
Marta Momblant