La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 d’agost del 2012)

En Jesús Moncada és vist per molts només com a escriptor, malgrat que sempre ha estat pintor i escriptor, si bé amb èpoques de més predomini d’una activitat artística sobre l’altra: del 1960 al 1980 el dibuix i la pintura, i a partir del 1981 la literatura. Tanmateix la pintura queda arraconada des del moment quan, als inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat, Moncada decideix dedicar-se quasi exclusivament a la literatura, i no ha començat a ser coneguda i degudament valorada fins després de la mort de l’artista el 2005. En aquest sentit tenen un gran paper els llibres que passo a comentar. Prames de Saragossa i Pagès Editors de Lleida, dues editorials que si no existissen ja, s’haurien d’inventar, han presentat aquests darrers mesos una part molt considerable de l’obra moncadiana, centrada en la producció d’aquest autor com a pintor i dibuixant. Prames ha publicat en la seua col•lecció As tres Serols–Las Tres Sorores–Les Tres Sorors el volum Jesús Moncada. L’univers visual. Llapis, tinta i oli. El Universo visual. Lápiz, tinta y óleo, llibre d’art amb nombroses reproduccions amb la coloració corresponent: des dels linòleums en blanc i negre als olis de colors llampants, sempre perfilats. El poeta i crític d’art Pedro Pablo Azpeitia classifica la producció pictòrica d’en Moncada en tres èpoques cronològicament determinades que anomena Quaderns negres, Quaderns grisos i Quadern eclèctic, de dibuixos els dos primers i de pintura el tercer, i marcats tots ells per l’expressionisme, i en el cas del tercer també per la pintura metafísica, sense abandonar-hi mai, això sí, l’expressionisme. Pagès Editors recull a Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada a cura de Mercè Biosca i amb pròleg de M.P. Cornadó 150 mostres a tot color d’aquesta activitat de l’artista desenvolupada a partir de 1982, i que fins ara havia estat escassament divulgada. És tracta de dibuixos concebuts com a dedicatòries de llibres seus a amics i companys, il•lustratius també de la pròpia literatura i d’aspectes quotidians de l’artista, amb els seus alter ego: la Xuta Cassandra, el Cocodril Nelson i el Menjapedres. Ambdós llibres: un encert i un plaer.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 d’agost del 2012)

Així és com s’anomena a Roma, però val la pena preguntar-se el perquè. En primer lloc cal dir que cap ciutat té tant patrimoni i que les riqueses artístiques repartides pels palaus i les esglésies són gairebé inigualables.
Però tres són les obres que fan a Roma especialment única (i les tres relacionades amb l’Esglesia catòlica-cristiana): El Coliseu, el Panteó i la Capella Sixtina. Cap ciutat del món pot presentar tres obres d’aquesta magnitud. La relació de l’Església amb la Capella Sixtina és obvia, però la que té amb les dos obres de la Roma imperial és totalment oposada: gràcies a l’Església (que el cristianitzà al segle VI) el Panteó és el monument més ben conservat de l’antiguitat clàssica; gràcies a l’Església (que el considerà un enemic de la cristiandat i l’espolià en varies ocasions), el Coliseu és una ruïna (il•lustre, però ruïna).
El Coliseu i el Panteó són dos obres Mestres de l’arquitectura i de la enginyeria. Més harmoniós, equilibrat i artístic ( i espiritual i còsmic) el Panteó, punt de partida de tots els edificis cupulars, observatoris, planetaris, etc., i primer edifici de l’historia que donà importància arquitectònica a l’espai interior; més grandiós i espectacular el Coliseu, macroestructura de peu de cinquanta metres d’alt i cinquanta i cinc mil persones de cabuda, punt de partida de tots els estadis moderns. Els dos eren edificis d’utilitat pública i es van construir en un temps curt (quatre anys el Panteó i sis o set el Coliseu). Bellesa, monumentalitat i matemàtiques al servei de d’utilitat pública. La ciència i l’art al servei del futur.
El treball pictòric de la Capella Sixtina representa l’esforç d’una persona per imposar la seva llibertat individual sobre el poder omnímode de la jerarquia eclesiàstica, obrint noves portes a la humanitat. I assoleix l’harmonia entre allò que és sagrat i allò que és profà, entre la transcendència espiritual i d’humanisme, el cristianisme i el paganisme, fent palès un estudi gairebé científic —física i psicològicament— de l’ésser humà, presentat com diu la bíblia: a imatge i semblança de Deu.
Roma ofereix moltes coses més, però només en aquestes tres en té prou per representar d’utòpica, però molt humana idea de l’eternitat.
Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’agost del 2012)

Ara són dies de festes majors a moltes poblacions de la nostra terra, que es dediquen als diversos sants patrons que presidixen altars, capelles i celebracions. Ben sovint des de la fundació de cada poble, i sobre un substrat pagà, s’han anat passant un seguit de tradicions religioses: misses, professons, folclore… Tot configura una manifestació col•lectiva que es manifesta en públic. Mos mudam als actes principals i preparam los millors plats: guarnim lo nostre vestit i la taula. I enramam carrers i cases particulars de diverses maneres perquè tot ha de demostrar alegria festera amb color i luxe.
En l’evolució de la festa patronal tradicional s’han anat incorporant elements laics lligats al moment, i així es programen nous actes musicals o esportius i també s’afegixen símbols moderns. Abans los dies previs a la festa, les dones preparaven los llançols més ben bordats o la millor colxa de ganxet de la família per ficar-ho al balcó, i més si pel carrer havia de passar la professó. Les amigues i veïnes, que coneixien les millors peces de l’artesania local, en les ocasions festives podien tornar a mirar-se-les. Algunes cases continuen enramant-se així, expressió d’uns temps en què les mans femenines s’ocupaven en manufactures artístiques, però a poc a poc, ja des de l’anterior règim, s’han anat imposant les banderes. Contemplar ara les que pengen als balcons particulars resulta un curiós exercici sociopolític. Tenim aquells que fiquen només una bandera o una altra, o l’estatal o l’autonòmica de les quatre barres, i qui, més integrador, posa les dues, amb o sense escut, però també algun atrevit reivindica un altre sistema amb la tricolor republicana. No hai vist exhibida cap estel•lada per les viles de la Franja Sud. També observo la moda de guarnir-se amb banos, barrets, samarretes, cinturons i rellotges amb los colors roi i groc hispànics, amb o sense bou Osborne, no sé si fruit d’una afirmació identitària, de la passió esportiva per la Roja extesa a l’expedició olímpica o de l’atracció del top manta de les paraetes ambulants dels immigrants africans a les nostres festes.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 d’agost del 2012)

No penseu que aquest títol es refereix a països africans o a zones allunyades del nostre país; ben al contrari, fa referència a nosaltres, a la pell de brau. No fa massa temps vam conèixer que hi ha dos milions dos cents mil nens a Espanya dins del que es considera pobresa o en gran risc de estar-hi, altrament dit, que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa segons l’OCDE. I el que és més greu, aquesta xifra, que ha augmentat un deu per cent en dos anys, s’ha assolit quan el nombre global de nens disminuïa, per reducció de la taxa de naixements i per el retorn dels emigrants als seus països d’origen. Només tres països europeus, Romania, Letònia i Bulgària ens superen en aquesta esfereïdora taxa de pobresa. En un país amb 6 milions d’aturats i amb 1,7 milions de llars on tots els seus membres són a l’atur, no podria ser d’altra manera.

Per establir el llindar de la “pobresa relativa”, els experts ordenen de menor a major els ingressos de les famílies de tot un país i seleccionen el valor situat al centre (la mitjana). D’aquesta manera, les famílies amb ingressos que no arriben a un determinat percentatge d’aquesta xifra es consideren en situació de “pobresa relativa”

A banda de l’exactitud o coherència del sistema de càlcul, no hi ha cap mena de dubte que la pobresa en general i l’exclusió social augmenten dia rere dia a Espanya. I són els nens els més fràgils del sistema, els subjectes passius sense veu, però que en el futur reflectiran amb cruesa les conseqüències, perquè, a més, la pobresa familiar va acompanyada del deteriorament de la sanitat i de l’ensenyament. Per entendre de debò què és la crisi econòmica, hauríem de deixar a part, al menys de quan en quan, paraules com decreixement econòmic, retallades, atur, prima de risc, dèficit i deute públic, rescat, FME, BCE, Bundesbank, CEE; i pensar que, en la Espanya actual, molts nens hauran de deixar el menjador escolar per no poder-lo pagar, que a classe estaran més desatesos perquè seran més, que no podran tenir tot el material escolar necessari, que es quedaran sense beques, que els Ajuntaments reduiran les ajudes, etc., etc. I potser també, alguns nens aniran a dormir mal sopats o gens sopats. Això són també els efects de la crisi.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el 1 de setembre del 2012)

El teló de fons, aquesta vegada, la façana gòtica il•luminada de l’església de Sant Joan Baptista. L’escenari, un entarimat gentilesa de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan sota cura personal de Soraia Roig que junt amb l’equip tècnic de so i de llums van vetllar per l’òptima qualitat del bastiment de l’espectacle. La platea, la Plaça de l’Església. Perquè això és el que vam acabar tenint, un petit gran espectacle de Poesia i Música el vespre del 16 d’agost, que ni els millors somnis de nits d’estiu podrien desitjar. També per la resposta del públic, en una plaça plena, asseguts a l’aire lliure i en rigorós respecte teatral, ens retornaven amb la seva reverència a tots aquells que érem a l’escenari la germanor que les Veus de l’Aragó i de Catalunya s’intercanviaven de paraula un camí més, tant és en terres de frontera d’una banda com de l’altra.
Cinta Mulet ens va convocar a tots. Ella ha estat l’ànima d’aquest recital que ha dissenyat a consciència i amb objectius molt determinats ja que les veus, a més de ser les de les literatures d’ambdues bandes de l’Algars, havien de ser també interconnexió de generacions, i sota aquesta pauta, ens ha valgut la pena treballar a tots. Cinta Mulet va anar a cercar la participació dels joves del seu poble natal i va trobar la tan efectiva com afectuosa rebuda de l’Associació de joves “Passeu-me la bota”. Un grup de joves es van a vindre a assajar durant les seves vacances estiuenques la dicció i la interpretació de poemaris i diàlegs dramàtics que dels autors convidats s’havien d’elevar: d’aquesta manera l’estructura de l’espectacle era la recitació d’un text d’autor consagrat, acompanyat a l’escenari per un rapsode i, fent combinar cadències poètiques amb variants dialectals per ritmes interpretatius i timbres de veus, ens han aguditzat les oïdes. I parlant de regals auditius, per arrodonir aquests intel•ligent proposta de Cinta Mulet, les intervencions de paraula s’intercalaven amb les sensibles i eloqüents peces al piano de la també jove intèrpret Ester Vilar, i el preludi i cloenda del jove i valent saxofonista hortolà Jan Agut.
Així, doncs, vam poder gaudí dels poemes A rel de foscor i llum d’espera de Merxe Llop de Nonasp acompanyada de l’èmfasi d’Enric Serrano; vam deixar-nos portar per la força dels versos de Esfera. Traspunt en la Serena i D’un sol esclop de Juli Micolau de La Freixneda acompanyat per la delicadesa de Rosanna Rel; vam xalar de valent amb la interpretació de la brillant lectura dramatitzada que ens va fer la jove actriu i promesa escènica Gal•la Sabaté a duo amb l’envellutada veu d’en Roger Dobon del text teatral Fora de temps, fora de lloc d’una servidora, qui va tenir el paler de dirigir-los a més de tenir també l’honor de fer volar al vent un fragment de La Venta de l’Hereva; vam escoltar els versos extrets de El somni d’un riu i Els castells de la memòria de l’Alfredo Gavin de Tarragona que en no poder fer acte de presència va ser exposat per la clara declamació de la rapsoda Lorena Vives amb l’ajut de l’Enric Serrano de nou. I aquesta vacant no la vam haver de lamentar perquè en el seu lloc vam poder deixar-nos seduir pels mots del més jove dels autors, el tarragoní Adrià Tàrrega amb Boques en Calma que tot i precoç, prou profund i madur; i per acabar, Isabel Ortega que va venir de Tarragona ens va emocionar a partir de Runa Plena, Nòmada, Medusa i encara ens va deixar estrenar alguns dels seus poemes inèdits molt ben a compassats per Anna Maria Gil.
Una Escena Humana que escau a la capacitat de convocatòria que algú com Cinta Mulet mereix haver-se guanyat.

Marta Momblant

Diuen los experts que una de les pours més corrents de les criatures és la motivada per la temor a l’obscuritat. Pensant-hi, em venen a la memòria els enormes casalots de la meua infància, plens de foscos i enigmàtics penetrals, que em tenien absolutament acovardit. A casa Sastron, al carrer Gigantes, hi teníem establerts, simultàniament, los tres negocis de casa: lo cafè, la tenda i la panaderia. Però la il•luminació elèctrica de la planta de més avall, la que obrie al carrer Pla, ere molt escassa, ja que per a donar una mica de claror a les set dependències s’havien disposat solament tres llums de poca potència. En tals circumstàncies, fora de l’entrada i el passadís, la resta ere, per a mi, una successió d’obscures i romàtiques estances susceptibles d’amagar terrorífics monstres àvids de capturar xiquets indefensos. Certament, per si sola, la foscor ere motiu més que suficient per a fer volar la imaginació. Ara, qualsevol cruixit o lleu soroll podie representar una nova amenaça d’algun fantasma o d’alguna horrorosa criatura de les que habitaven les tenebres. El cert és que bona part d’aquelles dependències, i particularment l’entrada, s’empraven com a magatzem de la tenda. I a mi em tocave baixar innombrables vegades cada dia a pujar de tot: sifons, gasoses, botelles de lleixiu, etc. Però hi havie en particular un quarto tancat amb una porta negra gran, situada davall de l’escala, que em tenie particularment obsessionat. L’escala formave com una ce, i jo baixava sempre amb molta precaució: un esglaó detràs d’un altre i mirant de reüll per a fugir escales amunt si aquella porta sinistra s’obrie. Ara, a la tornada els pujava de dos en dos, sense mirar res i corrent com un esperitat. De menut no hi vaig voler entrar mai. Era ja un homenet quan, un dia, mon pare m’hi va acompanyar amb una llanterna i vaig poder comprovar, per a la meua tranquil•litat però una mica desencisat, que allí no hi habitave cap monstre i que allò ere, pura i simplement, l’antiga quadra de la casa.

Article publicat a la columna “Viles i gents”, periòdic La Comarca del 13 de juliol de 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de juliol del 2012)

A l’estiu s’allarguen los dies i així creix la vida. Los ulls estan més hores oberts a la llum del sol, i eixim més als carrers, les terrasses, les piscines, les platges o a l’ombra d’algun arbre. S’altera lo nostre ritme vital, que es fa més lluger, tranquil…, i no patim tant per les coses “importants” que dicten los que manen. Ficaré dos exemples:
1) La consellera de Cultura d’Aragó se posa a fer de filòloga i s’inventa una nova llengua: l’aragonès oriental. Este “descobriment” desperta diverses reaccions: al costat Est de la Franja apareixen grups a Facebook, xistes en forma de mapes panaragonesos, paròdies a la tele o articles irònics, que generen un debat social; al costat Oest, se queixen les associacions culturals i la comunitat científica però ni a la premsa ni al carrer se susciten ni reaccions ni controvèrsia crítica. La llengua és un patrimoni immaterial, i com que a diferència dels retaules o les escultures eclesiàstiques, que se veuen i se toquen, no es pot canviar de museu, la política la fa seua amb un extravagant canvi de nom.
2) Les autoritats autonòmiques, estatals i europees miren d’administrar una economia feita malbé. Los beneficis astronòmics dels bancs i caixes han desparegut en un tres i no res per un gran forat negre: ningú pot explicar del tot com ha passat. Mirant de tapar-lo, les decisions i contradecisions polítiques fan pujar i baixar la Bolsa i les primes de risc, noves cançons de l’estiu. Los diners són un altre concepte immaterial amb regles més il·lògiques que les lingüístiques. Los indignats ja no saben com indignar-se davant del mur político-econòmic ni si la indignació és suficient.
L’estació estiuenca és una època propícia per escampar obstinacions ridícoles, notícies difícils, decisions incomprensibles. Són los filagarxos dels teixits d’uns emperadors que han desfilat a l’hivern pel tòtem televisiu de l’interior de les cases, tapats pels titulars alarmants de la crisi. A l’estiu, al nostre aire fresquet, anàrquic, los ham vist despullats, amb la temptació de viure sense fer-los cas.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juny del 2012)

Aquests mots, o uns de semblants, cridaven per les Amèriques els anglesos, espanyols, francesos i portuguesos que volien independitzar-se de les metròpolis ara fa poc més de dos-cents anys. Els primers a inaugurar amb èxit l’independentisme americà van ser els Estats Units el 1776, seguits per Haití el 1804. Després vindrien els altres països – Colòmbia, Mèxic, Brasil, … . Alguns, com Puerto Rico, sols canviarien de dependència, i d’altres encara són dependents: les Malvines, Grenlàndia … . Pròpiament no van ser guerres d’independència sinó civils, d’anglesos contra anglesos, espanyols contra espanyols etc., perquè les poblacions indígenes, les indiades que en diuen, van seguir tan dependents com sempre d’uns amos que van fer tot el que pogueren, i en gran part continuen fent-ho, per destruir-los llengua i cultura, o eliminar-los sense més contemplacions. Però això no sembla haver alterat gaire les celebracions de les independències del 2009 al 2011. Tanmateix s’observa que en una enquesta feta el 2010 pel llatinobaròmetre, on es preguntava de quin país s’havien independitzat, el 57% de la població ho ignorava. Sorprèn, realment. I així vaig decidir de fer una minienquesta amb la mateixa pregunta ací pel Baix Aragó, i preguntant també de qui ens vam independitzar en la nostra Guerra d’Independència. A la primera enquesta l’informant no ha sabut dir-me de qui s’havien independitzat els americans i ho ha justificat exposant que Amèrica queda molt lluny; quant a la pregunta sobre la nostra Guerra d’Independència ha respost correctament. A la segona enquesta l’informant ha dit sense pensar-s’ho gaire que no sabia cap de les preguntes, per declarar a continuació , reflexionant-hi, que Espanya no s’havia independitzat de ningú. En explicar-li jo que no va ser així, i que si França hagués guanyat la Guerra de la Independència hauria fet avançar la frontera fins a l’Ebre i Saragossa, l’informant m’ha comentat que tampoc hauria estat tan malament de ser francès, afegint que així ens hauríem alliberat de l’espoli i l’imperialisme català. Davant d’aquest darrer comentari ja no m’he atrevit a fer més enquestes. Algú, més valerós, podria continuar i treure’n, potser, sorprenents i interessants conclusions.

Artur Quintana