La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de maig del 2013)

La Comissió d’Ensenyament, Universitat, Cultura i Esport de les Corts d’Aragó ha aprovat el Projecte de Llei d’Ús, Protecció de les Llengües i Modalitats Lingüístiques d’Aragó (Llei de Llengües). Aquesta Comissió està formada només per membres del PP i del PAR, perquè els altres grups —PSOE, CHA i IU— la van abandonar per les desbaratades i demagògiques declaracions que va fer la coordinadora, Maria José Ferrando, del PP, i per la impossibilitat de tirar endavant cap de les esmenes que havien presentat.
Són mentiders el PP i el PAR, de principi, perquè el projecte que han aprovat ni protegeix, ni fomenta l’ús de les dues llengües pròpies d’Aragó, ni de les seues modalitats, tot el contrari, està pensat per fer-les desaparèixer. Tant és així que se’ls nega el seu propi nom. Són mentiders perquè l’objectiu més important que tenen és la derogació de la Llei del 2009. Si no existís la dita Llei, no haguessin gosat de fer-ne cap d’altra.
Són analfabets, “lingüísticament parlant”, perquè, què altra cosa es pot dir quan ignoren els criteris científics de tots els acadèmics, filòlegs, lingüistes, escriptors, associacions culturals, …? Són analfabets, “lingüísticament parlant”, perquè ni saben, ni poden, ni volen protegir realment el català i l’aragonès, ni cap de les seues modalitats. Només els faré una pregunta: ens podrien dir quins han estat els assessors tècnics — acadèmics, filòlegs, lingüistes i escriptors— d’aquesta nova llei. Seria força interessant conèixer-los.
Són anticonstitucionals perquè no respecten l’article 3, apartat 2 de la Constitució espanyola que diu. “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts.” Si l’estatut no ho fa també és anticonstitucional. Són anticonstitucionals també perquè la llei que han aprovat tampoc respecta realment el que diu l’article, 3, apartat 3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” On és el respecte, si en compte d’anomenar a les dues llengües pròpies, com a català i aragonès, se’n diu a la llei que han aprovat: LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica). Si no fos un escarni, petaria a riure indefinidament.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el 6 d’abril del 2013)

Poc més podrem afegir a una expressió escènica que a la pica del seu llarg recorregut ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Teatre de Catalunya només l’any passat, quan encara pot seguir escalant amunt en altres serralades, apostada com ha estat per un bell cúmul de trajectòries artístiques, composades a partir de fèrtils bancals culturals, rics en creativitat, sedimentats per reflexions del tot quallades.
Amb tot, ens plaurà de donar un cop d’ull d’àliga voleiant l’escena, per gaudir dels factors a partir dels quals els seus components humans han tingut prou capacitat d’harmonitzar les seves forces, ja que hi han confluït, per començar, la nostra benvolguda i colpidora Carme Sansa i Albert, intèrpret tant de mots com de melodies a més d’haver esdevingut un dels referents en l’activisme socio-cultural al nostre país, essent per ella per qui celebrem el Premi Nacional del 2012; ella monologa la proposta que amb el director Xavier Albertí, rellevant personalitat teatral en haver pres cura de la dramatúrgia contemporània, especialment en la nostra llengua, així com de la restauració d’un teatre musical d’arrels pròpies per la que no ha escatimat demostracions d’estima i qui ens serà director del Teatre Nacional de Catalunya a partir del Juliol del 2013, dèiem, ha desenvolupat ara aquesta visió per a l’escena de Vostè Ja Ho Entendrà a partir del text del novel•lista italià Claudio Magris. El prestigiós germanista italià nascut a Trieste l’any 1939, Catedràtic de Llengües Germàniques de la Universitat d’aquesta mateixa ciutat, que ha conreat una obra literària formada sobretot per novel•les i assaigs en els quals reflexiona tant sobre la idea d’identitat i tolerància com també sobre les ideologies del sXX a la llum de la conflictiva història d’Europa a partir d’un revelador pensament filosòfic, ha estat nomenat l’any 2011 Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. I de rebre’l aquí, a casa nostra, n’ha estat en part responsable Anna Cassassas que d’ençà la seva dedicatòria a la traducció literària del francès i l’italià al català principalment, apropant-nos, entre d’altres, a les obres de’n Magis, en el cas de Vostè Ja Ho Entendrà publicada per Edicions 1984 dins la col•lecció Mirmanda, s’ha revelat ella mateixa també al 2011, autora de l’assaig El ritme de la prosa.
A Vostè Ja Ho Entendrà, és la pròpia Eurídice qui ens expressa, en acabat, perquè es negà a seguir Orfeu en baixar a cercar-la més enllà de tot infern conegut. No ens ha d’estranyar gens, doncs, que la eròtica força de la paraula, única, punyent, hieràtica, dita per Carme Sansa, en el poètic so que se’n desprèn d’aquesta bella traducció, ompli de llum aquesta escena humana sempre enfosquida pel trasbals que ha produït, des de l’inici dels temps en la nostra imaginació aquest mític relat.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2013)

Enguany és l’aniversari del naixement de Beppe Verdi (també de Wagner): 200 anys.
Un filòsof pro-germànic (i un xic estalinista) conegut meu, sempre reia quan hom parlava de Verdi: per a ell (un bon aficionat a la música) Wagner era revolució, innovació, poesia, profunditat, espectacle total. Verdi era llisament la xaranga. Era com comparar la filosofia i la disciplina germànica amb la superficialitat i la frivolitat dels mediterranis; El rigor sociopolític alemany enfront del caos italià (i, de passada, espanyol). Evidentment aquest sabut era poc aficionat a l’art, i, clar, com tothom sap, els italians, tenen poc que dir en això de l’art.
És fàcil despreciar a Verdi perquè tenia com norma complaure al públic, al…”vulgo”, com deia en Lope. Era una vergonya per als romàntics, que inventaren allò del “Geni Creador”, un ésser superior i carismàtic que havia de guiar els gustos grollers del públic analfabet. Wagner era un geni, Verdi un “entretenidor” d’ignorants. Perquè poc mèrit tenen moltes de les seves composicions artesanals (els “anys de gal•leres deia ell) I poc mèrit té Rigoletto: “la Dona é mobile”i quatre refilets més (com la melodia de la Juanita Banana), o Il Trovatore, teatralment infumable i musicalment sorollós, o La Traviata, melodrama patètic i actualment inversemblant, o l’Aida, principalment una marxa triomfal trompetera amb desfilada de figurants i elefants de Botswana per a representar a les places de bous.
En realitat Verdi es veu com un populista, un demagog musical, que va acumular una gran fortuna i va dedicar els darrers anys de la seva vida a fer obres de beneficència, per a ser acomiadat com un heroi nacional. Mentrestant, després de l’impressionant Don Carlo, passava el temps composant ja per a n’ell mateix als setanta i pico d’anys una tragèdia tan perfecta, moderna i commovedora com Otello, o una brillant màquina teatral que obre les portes del teatre musical del segle XX: Falstaff (acabada als vuitanta anys), només per a que Schiller, Shakespeare i els musicòlegs li acabessin també donant la raó.
Enveja, pura enveja (es compren, perquè no tothom té la sort de compartir intimitat amb una muller extraordinària, la seva guia i ajuda: Peppina Strepponi).
Llarga vida a Verdi.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de desembre del 2012)

De “declaració d’amor” se subtitula el darrer llibre d’en Günter Grass Grimms Wörter (Les paraules dels Grimm), publicat enguany, declaració d’amor a la llengua alemanya. I en Grass ho fa comentant des de tots els punts de vista possibles molts mots de la seua llengua que figuren, o falten, al Deutsches Wörterbuch (Diccionari alemany ) d’en Jacob i en Wilhelm Grimm, publicat del 1854 al 1954, el Diccionari Català-Valencià-Balear de la llengua alemanya, mots que l’atrauen especialment, sobretot per amor o per vergonya, seguint amb llibertat l’ordre alfabètic. I així hi figuren Weltschmerz i Weltanschauung, paraules que poc o molt han entrat en el nostre català, i, evidentment, Volk i Wagen, però també Konzentrationslager (“camp de concentració”), d’origen castellà —recordeu que els primers Konzentrationslager foren creats a Cuba pel general mallorquí Weyler—, Endlösung (“la solució final”, eufemisme per l’Holocaust) o judenrein (“net de jueus”). A través de tota aqueixa inexhaurible parauleria en Grass descriu els treballs i els dies dels germans Grimm, grans germanistes i indoeuropeistes, autors de llibres i llibres sobre aquests temes, i hi presenta els patiments que sofriren en la inacabable publicació del Wörterbuch. I per si encara no n’hi havia prou els Grimm aplegaren, amb especial interès per part d’en Wilhelm, els Contes per als infants que tothom coneix. En Grass dialoga amb els mots i amb els Grimm, i els conta, ell també, la seua pròpia vida i la història alemanya dels darrers dos-cents anys. Aquests meravellosos Grimms Wörter només tenen un mal: són de difícil, per no dir impossible traducció. I és llàstima, llàstima gran, perquè són un model que es podria aplicar de manera pareguda al nostre Diccionari Català-Valencià-Balear, amb uns autors, mossèn Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, que no eren germans com els Grimm, però sí com si haguessen estat pare i fill, si no de dret, de fet, ambdós grans romanistes, i mossèn Alcover arreplegador com en Wilhelm —no tant en Jacob o en Moll— de contes d’infants. I tant els uns com els altres amb una història dels seus països igualment de turmentada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2012)

—S´ha de espanyolitzar Catalunya— va dir l’ínclit senyor Wert.
D´acord. Però possiblement més s’hauria d’espanyolitzar Madrid o Aragó (molt castellanitzades). I més encara Castella o la mateixa Espanya.
El problema d’aquest personatge (i de molts espanyols) és que no s’expressa bé, i que confon Espanya amb Castella. Perquè en realitat ens està comunicant que s’hauria de castellanitzar (més encara) Catalunya. I això és rebutjar la realitat per imposar una idea.
És cert que Castella (amb Andalusia) és la comunitat més característica d’Espanya, la més arquetípica (o potser arquetòpica), però no vol dir que sigui sinònim d’Estat Espanyol. Perquè la realitat espanyola és el conjunt de totes les seves comunitats, amb les seves peculiaritats i les seves diverses llengües i cultures. I per molt que el castellà sigui la llengua més parlada i tingui el dret d’anomenar-se espanyol, Espanya no és ni de lluny Castella (de moment).
Catalunya és amb Madrid la comunitat que conta amb més espanyols de tot arreu (entre ells molts aragonesos), la més plural. Però mentre a Catalunya els drets de les dos llengües (castellà i català) estan totalment garantits, a Madrid no es pot dir el mateix. Per això inferim que Catalunya és la comunitat espanyola més representativa.
Més flagrant és el cas d’Aragó, que funciona com si fos una extensió (o un barri) de Castella, i que només reconeix la llengua castellana (estrangera en origen) i no les seves autòctones (català i aragonès). També accepta amb normalitat la numeració dels reis castellans, com si fossin d’Aragó o d’Espanya, anomenant així Alfons XII al que hauria de ser VI d’Aragó o I d’Espanya, o Felip II al que en realitat és I d’Aragó i I d’Espanya. Curiosament critica o se’n riu de la numeració que fan els catalans dels reis d’Aragó (Pere III en lloc de Pere IV, etc.).
Per tot això, i perquè Espanya és una realitat (plural) i és com és, i no una idea a imposar, s’ha de descastellanitzar i s’ha d’espanyolitzar més, i això s’ha de fer a tots els territoris.
Espanya (i ho sento pels que ho enyoren) ja no és una “Unidad de destino en lo universal”.
Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2012)

—S´ha de espanyolitzar Catalunya— va dir l’ínclit senyor Wert.
D´acord. Però possiblement més s’hauria d’espanyolitzar Madrid o Aragó (molt castellanitzades). I més encara Castella o la mateixa Espanya.
El problema d’aquest personatge (i de molts espanyols) és que no s’expressa bé, i que confon Espanya amb Castella. Perquè en realitat ens està comunicant que s’hauria de castellanitzar (més encara) Catalunya. I això és rebutjar la realitat per imposar una idea.
És cert que Castella (amb Andalusia) és la comunitat més característica d’Espanya, la més arquetípica (o potser arquetòpica), però no vol dir que sigui sinònim d’Estat Espanyol. Perquè la realitat espanyola és el conjunt de totes les seves comunitats, amb les seves peculiaritats i les seves diverses llengües i cultures. I per molt que el castellà sigui la llengua més parlada i tingui el dret d’anomenar-se espanyol, Espanya no és ni de lluny Castella (de moment).
Catalunya és amb Madrid la comunitat que conta amb més espanyols de tot arreu (entre ells molts aragonesos), la més plural. Però mentre a Catalunya els drets de les dos llengües (castellà i català) estan totalment garantits, a Madrid no es pot dir el mateix. Per això inferim que Catalunya és la comunitat espanyola més representativa.
Més flagrant és el cas d’Aragó, que funciona com si fos una extensió (o un barri) de Castella, i que només reconeix la llengua castellana (estrangera en origen) i no les seves autòctones (català i aragonès). També accepta amb normalitat la numeració dels reis castellans, com si fossin d’Aragó o d’Espanya, anomenant així Alfons XII al que hauria de ser VI d’Aragó o I d’Espanya, o Felip II al que en realitat és I d’Aragó i I d’Espanya. Curiosament critica o se’n riu de la numeració que fan els catalans dels reis d’Aragó (Pere III en lloc de Pere IV, etc.).
Per tot això, i perquè Espanya és una realitat (plural) i és com és, i no una idea a imposar, s’ha de descastellanitzar i s’ha d’espanyolitzar més, i això s’ha de fer a tots els territoris.
Espanya (i ho sento pels que ho enyoren) ja no és una “Unidad de destino en lo universal”.
Antoni Bengochea

(Publicat al Diariuo de Teruel, el dissabte 19 de gener del 2013)

La Música i la Ciència en Progrés, aquest és el títol d’un dels treballs que Arola editors ha tret a la llum la passada temporada en la seva col•lecció d’Assaig d’aquest compositor manresà emblema de la música contemporània al nostre país. Mestres Quadreny nascut al 1929, va gaudir d’una formació científica a l’hora que musical essent deixeble de Cristòfor Taltabull. La música de Mestres Quadreny es distingeix per un esperit de renovació permanent del llenguatge i per la incorporació de noves tècniques tant en la pròpia composició com en l’ús dels instruments; Peça clau en el trencaclosques creatiu que han significat les complicitats entre Joan Brossa, Miró, Tàpies, Villèlia, T. Codina i Joan Prats, esdevé punta del iceberg en l’aportació que la seva reflexió, a dia d’avui, ens fa arribar damunt els canvis dels paradigmes artistico-socials al llarg dels darrers prop de cent anys.
A La Música i la Ciència en Progrés, se’ns convida a fer un passeig paral•lel per la història de la música -per tant, la de l’art- i la del progrés científic -per tant, la del filosòfic- i veiem com, des de Pitàgores fins a la generació de postguerra, en un mon on sembla que la especialització cognitiva hagi de ser una via de sentit únic, la interrelació dels aparents antitètics, art i ciència, ens capacita de visió global, dotant-nos de la tan preuada perspectiva del tot, ja que en aquest plaent assaig, se’ns recorda que ambdós nusos del coneixement resideixen, essencialment, al mateix embrió humanista.
Més enllà d’una enumeració històrica de la música i de la ciència, d’aquest tractat en sura un apassionant perquè de tot plegat apostat en la condició humana que hi ha al darrera de cada innovació, de cada invent, de cada nova filagarsa de la qual ha estat irresistible la temptació d’estirar, impulsant o intercedint en la nostra evolució. En un acurat us del català assagístic, en son reconfortants, per exemple, l’exposició que se’ns fa de Beethoven a Hanslick retornant a Brahms, o l’aproximació o allunyament del sentimentalisme versus la forma o la raó del tombant del XIX al XX, o la transcripció del text de Darwin de l’Origen de les Espècies, talment un cant a la vida.
Agraïm a la publicació d’aquesta obra el llegat de repensar de nou la nostra escena humana.

Marta Momblant

(Publicat el dissabte 25 de gener del 2013)

No fa gaire s’ha publicat Refranes del Aragón que se fue (Saragossa: Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias de Zaragoza, Gara d’Edizions 2012) a cura d’en José Luis Aliaga Jiménez, conegut investigador de la llengua aragonesa. El llibre és l’edició molt reelaborada de l’obra Colección de refranes, modismos y frases usados en el Alto Aragón que havia escrit l’any 1902 en Benito Coll y Altabás, i havia quedat inèdita fins fa pocs anys. Amb molt bon criteri el curador ha presentat per temes els refranys que en Coll havia ordenat alfabèticament i hi ha afegit uns pocs refranys trets d’unes altres fonts, indicant-ne sempre la procedència. Són refranys recollits de les nostres tres llengües: n’hi ha, doncs, en aragonès (no gaires), en castellà estàndard (bastants), en castella d’Aragó (molts) —que Aliaga mai no anomena així, sinó de cinc o sis maneres diferents (castellano rural, vulgar, vulgarizante, subestándar popular …)—, i català d’Aragó (no gaires). Els textos aragonesos són escrits en ortografia castellana —l’única coneguda a l’època—, mentre que els textos catalans vacil•len entre l’ortografia castellana i la catalana, aquesta evidentment prefabriana. Els refranys van precedits de dos pròlegs molt informatius d’Aliaga: un per a tothom, i un altre per al públic sense curiositat filològica. Recomano encaridament prescindir d’aqueixs distinguos i llegir els dos pròlegs com si fossen un de sol, perquè si encara avui en dia es poden dir coses sobre l’aragonès com “el lenguaje de nuestros refranes es afrancesado en el Pirineo” (p.18), tal com denuncia Aliaga, tothom hauria de llegir la informació del segon pròleg. Només una observació: Aliaga indica (p. 21, nota 12) que el procés de substitució de l’aragonés és “(quizá irreversible)”, dos mots que sobren, car tota llengua ben documentada, com és l’aragonesa, per molt agònica que es trobe, fins i tot si fos morta, sempre podrà ser reversible. Però prou comentaris: llegiu els pròlegs, hi aprendreu moltes coses útils i aclaridores, i fruïu dels refranys, des dels turolencs: A Sant Martí, posa’t a cullí, de la Torre de Vilella, fins als pirinencs: Pa Nadal , cada güella en su corral.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de gener del 2013)

Jo entenc per música clàssica totes les manifestacions històriques de la música culta, des del cant gregorià i els trobadors fins a les darreres creacions de la avantguarda electroacústica o els minimalismes contemporanis. Per suposat el jazz també. Quan equivocat estic.
Perquè he gaudit de la música dels trobadors, d’esplèndids madrigalistes com els Scholars, d’agrupacions com les d’en Jordi Savall, Al Ayre Espanyol, English baroque Soloists o Les Arts Florissants amb programes de música antiga (anterior al barroc) o pròpiament del barroc (inclòs el gran Monteverdi). I he disfrutat amb la música de cambra que va des de Telemann a Stockhausen, Cage, Dusapin o Saariaho, passant pels millors quartetistes de corda: Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Bartok, Webern, Schönberg, Shostakovich o Janacek.
Però tot això ha desaparegut.
Què s’ha fet de la música contemporània?: de l’Ensemble intercontemporain de Boulez o de la London Sinfonietta?; i del barroc, què se’n ha fet? Què passa amb el gran Bach? Què s’ha fet de Trevor Pinock, del cor Monteverdi, de Koopman, de Suzuki, de Hogwood, de Minkowsky, de Kuijken o del Concentus Musicus de Viena?. I dels fills de Bach o Stamitz i l’escola de Manheim…I de les simfonies Londres del pare Haydn?. I dels grans compositors del segle xx…és que estan apestats? Quin perill!: Strawinsky, Xenakis, Messiaen, Gerhard, Ligeti, Lutoslawsky, Bartòk, Falla o Britten (del que enguany es celebra el centenari).
I el Lied…on és? Perquè d’òpera ni en vull parlar.
Doncs sembla ser que això no és música clàssica, perquè fa fugir a l’instruït i exquisit públic que va als concerts. Perquè aquest públic (segons els organitzadors) només vol els quaranta principals, els Hit Parade, els divos mediàtics i la música orquestral de la segona meitat del XIX.
No fa gaire un amic em va dir que si programaven allò que jo demanava (Bach, Haydn, Webern, Messiaen, Britten o les darreres simfonies de Mahler) el pùblic encara fugiria més. Bé, ja ho tinc clar; si la clàssica són els quaranta principals i l’endogàmia musical contínua, sóc jo el que sobro, aquest no és el meu món. Ja vindran temps millors o sempre em restaran els passats…o els discs. Adéu.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de febrer del 2013)

El programa de mà de l’espectacle que es va poder veure al Circol Maldà de Barcelona del 23 de gener al 17 de febrer d’enguany, s’ha encapçalat d’aquesta manera: Senzilament complicat és una preciosa miniatura en el conjunt de l’obra dramàtica de Thomas Bernhard. La peça -que el dramaturg va escriure el 1986 per al gran actor Bernhard Minetti- oscil•la entre la tragèdia i la comèdia, entre la follia i la consciència màxima, entre la soledat i els deliris de grandesa.(…)
I això mateix és al que vam poder assistir els espectadors d’aquesta coherent producció de Bohèmia’s.
Durant aquests dies, però, qui tenia el privilegi de fer parlar el personatge de Bernhard era en Josep Minguell, de llarga trajectòria fiançada pel Mètode, d’un treball interpretatiu meticulosament composat per petits mons a parir de cada un dels girs del tex, dels pensaments del personatge, de les reflexions d’un temps.
Thomas Bernhard, un significatiu humanista que transmeté amb coherència vida i acció en llengua alemanya durant el S. XX, una veu clarobscur no tan llunyana, un pensament intens, un autor que travessa el seu representant a l’escena.
Coherents els mots ben encabits dins un espai escènic que tan aixoplugava al personatge com als espectadors: el Circol Maldà amb el seu nostàlgic decadentisme era essencialment l’Espai, per acollir aquest treball.
L’harmonia de base venia donada per la traducció al Català de l’Anna Soler Horta, de nou rica, des enfarfegada, intensament volàtil. Atributs tots molt d’agrair damunt d’un escenari, i més encara quan es tracta d’autors l’Existencialisme dels quals, ens empremta la ment.
De l’escena a les mans, aquest text es pot gaudir en plaent lectura en l’edició que Lleonard Muntaner a posat a disposició del públic en la seva col•lecció Teatre.
I de les mans a l’escena, aquest difícil, gaire bé inaudit -avui més que mai!- pas que han de fer els directors per a posar dempeus una dramatúrgia, n’és responsable de la seva coherència en Moisès Maicas, que amb la seva proposta aconsegueix el tan cobejat repte de cassar intel•lectualitat i fet teatral per aquesta arriscada Escena Humana.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de marçdel 2013)

Darrerament he passat uns dies amb uns bons amics calaceitans que em contaren una anècdota de Don Santiago Vidiella i Jassà, el conegut polígraf calaceità. Ells l’havien sentida de boca d’un avantpassat que l’havia viscuda. Vidiella, que sempre havia escrit en castellà la seua extensa obra -recordareu aquella gran activitat seua com a director del Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón-, va rebre l’any 1916 un encàrrec de l’Orfeó Calaceità per fer-hi unes conferències de tema local. Don Santiago va entendre que si se tracte d’un convit amorós de pa de casa, convé que tot sigue de casa, i no ho pareixerie totalment si desgranarem la conversa EN CASTELLANO , i per tant havia de ser en la llengua dels oients, i va justificar encara amb més arguments el fet de parlar-hi, per acabar dient No me cal esforçar en demanar la benevolència i atenció de l’auditori perquè tos conec i sé que sou carinyosos i atents. Però les coses van eixir malament i ací ve l’anècdota. Hi havia un ball programat per a després de la conferència, i el públic estava delerós per anar-hi. S’impacientaven, i xerrotejaven entre ells, que això de parlar de coses tan conegudes com del tronc de nadal, el tema de la conferència, i a més en una llengua que tothom sabia, no tenia cap mèrit ni interès, que qualsevol ho podia fer i no calia conferència. Més valia que callés. L’enrenou va anar augmentant, i no faltaren crits ni insults: ‘Calla, pesat! Pudent! Tronc de Nadal!’. Don Santiago va acabar la conferència com pogué, i dies més tard les tres més que faltaven. I aleshores a casa, imaginem-lo ja més asserenat, posà una nota al text de les conferències que resumida venia a dir que tot plegat l’havia desplagut, però tanmateix li agradava si significava que el públic volia que les coses serioses es fessen en castellà. Aquesta nota ha estat posteriorment comentada, amb gran encert, per J. Ignacio Micolau com una mostra punyent de la consciència lingüística escindida de tants aragonesos de llengua catalana aleshores i en l’actualitat.

Artur Quintana