La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de setembre del 2013)

Rajoy ha contestat la carta de Mas, en diumenge i amb l’adreça equivocada, on diu que el diàleg està obert. Mas li dirà que una majoria del poble de Catalunya vol decidir el seu futur ja. Rajoy contestarà que la Constitució espanyola i les lleis ho impedeixen, i ell ha de complir-les. Mas dirà que tot es qüestió de voluntat política, i afegirà que el Parlament de Catalunya haurà de tirar endavant la Llei de Consultes catalana, perquè també vol complir la legalitat. Rajoy, un xic més enèrgic, que la portarà al Tribunal Constitucional. I fins aquí arribarà el diàleg, un temps perdut, mentre els desitjos dels catalans envers un referèndum per dir que sí a la independència anirà augmentant dia rere dia. Els partits polítics i les organitzacions cíviques pro independència empenyent de valent al president. Mentre tant els jovents catalans, allunyats de tot sentiment d’espanyolitat, estan veient una porta oberta a un futur il•lusionant que, per a ells, és la independència, Els seus pares: uns són tant o més independentistes que els seus fills, i molts d’altres, castellano-parlants, amb dubtes, tenen estelades a casa. I uns altres més…
De què haurien de parlar Mas i Rajoy?: de com cercar una sortida política, que ara ja és urgent, per poder portar a terme la consulta. Això seria el més democràtic i racional, i tal vegada es convertiria en una mena de fre de les ànsies separatistes d’una part de la població de Catalunya, en veure que es fa cas de la seues demandes. Tant les lleis com les constitucions tenen escletxes, per tant les interpretacions d’alguns preceptes no són pas les mateixes per a tothom. Les sentències del Tribunal Constitucional normalment es decideixen per petites diferències. Si hi hagués voluntat política de debò es trobaria una solució o es retocaria la Constitució (amb una trucada telefònica es va canviar fa molt poc temps). Les coses van per un altre camí. Espanya, com sempre, arribarà tard. Si la Constitució espanyola és una llosa que aixafa el dret de expressar-se dels ciutadans de Catalunya, Espanya té un greu problema de convivència, llibertat i democràcia.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de setembre del 2013)

La revista digital de teatre Episkenion naix des de València de les cendres d’una altra gran fita, Stichomythia, de la que els seus components humans se’n senten hereus tot i que no estrictes continuadors. Episkenion, en contrast amb la seva predecessora, és una revista que es gesta afora de la Universitat però amb decidida vocació universitària. Per tant, emmirallada en l’au Fènix, podrem dir d’Episkenion que gràcies a l’esforç titànic i altruista del seu comitè de redacció compost per Remei Miralles Tomás, Rosa Sanmartín Pérez i Josep Lluís Sirera Turó es tracta d’un colós renaixement. I és que: Nunca es siempre en teatro.
En un total de dues-centes setanta pàgines hi ha reunits un comitè científic de vint-i-cinc components d’universitats de tot el món, partint de tot l’estat Espanyol —entre ells Mercè Saumell i Àlex Broch de l’Institut del Teatre de Barcelona als qui destaquem aquí tot pagant el deute que la influència tan pròxima de la seva tasca ens representa—, seguint per altres principals universitats d’Europa, Hispanoamèrica i els Estats Units, i amb més d’una vintena de col•laboradors encarregats de sis grans seccions, Artículos, cinc estudis crítics teatrals pròpiament dits; Experiencias, dues de les tres que s’exposen sorgides del seu entorn més immediat, la Comunitat Valenciana: Teatro de lo Inestable i Francachela Teatro que en erigir-se teatre instrument de denuncia social, transcendeixen tota sort de localismes; Testimonios, amb la profunda i estimulant entrevista que Robert March entaula amb Juan Mayorga; Hemeroteca amb la que ens obsequia el mateix J. Lluís Sirera i el dramaturg Rodolf Sirera amb el seu Teatro Español 1978-1992 damunt el qual ja en feia reflexió i crítica l’any 1993; Textos, la secció que donarà cabuda a peces escèniques que a més del seu interès pel propi valor dramàtic ho siguin també per l’aposta als llenguatges renovadors: tres en son en aquest primer número, una d’ells, l’eloqüent dramatúrgia de Julio Fernández Peláez, i les altres, parafrasejant la decidida voluntat que es manifesta des de l’editorial de fer una revista oberta a totes les llengües de la península, son dos textos escrits en català: l’un des de UK, el del sempre paradigmàticament provocador —estètica i intel•lectualment— treball de John London, i l’altra, el d’una servidora sota signant d’aquesta Escena Humana; I per acabar, contundents Reseñas de textos dramàtics. A la revista pròpiament dita, però, que pot ser descarregada a la web oficial www.episkenion.com , encara hi ha entrada a una setena secció que gaudeix de vida pròpia: No somos crític@s.
El repte és gran, tal i com diu en Josep Lluís Sirera en la declaració de les directrius científiques que exposa al seu brillant pròleg Por los caminos del teatro, ja que fora de la comoditat de l’àmbit acadèmic que oferia fins ara la Universitat de València, hi ha des d’Episkenion la condició de mantenir el rigor acadèmic dels articles seleccionats i el risc dels textos dramàtics que aquí es publiquen. Tot plegat sense deixar de ser conscients de la problemàtica que suposa l’escassetat de revistes acadèmiques especialitzades en investigacions teatrals a la hora de fer públics estudis sobre el teatre hispànic i llatinoamericà contemporanis. Estudis, segueix establint J. Lluís Sirera, que han de contribuir a nodrir el nostre coneixement i a enriquir la pràctica escènica propiciant noves lectures crítiques i encetant nous debats. Un dels quals, i en tot cas el que avui destacarem en la nostra Escena humana, és el per què des d’Episkenion es vol afrontar tal risc, i la resposta queda contundentment servida en plasmar els moments paradoxals que viu la vida teatral espanyola, i en particular la Valenciana, essent aquesta, lògicament, la que els queda més a prop, en tant la crisi econòmica i social del moment castiga cruament a tots els professionals del teatre, guillotinant a un bell munt d’iniciatives alternatives a l’institucional. I amb tot, des d’Episkenion s’obre una petita escletxa per la que s’ha d’escolar una brisca ni que sigui feble, d’oxigen, amb la que s’enalteixen l’esforç dels que tossudament creiem en una altra manera de concebre i d’expressar l’escena. Des d’Episkenion, queda, doncs, declarat que davant aquesta situació, havien de fer el possible per ajudar a la professió teatral, brindant-los-hi una plataforma crítica i compromesa amb la seva tasca; una plataforma que permeti visualitzar iniciatives, d’altra manera condemnades, tot i el seu interès, al silenci.
En consideració a aquesta deferència, no ens queda més que agrair pregonament a tota la formació d’Episkenion que se’ns rescati del crematori en vida que és el mutisme, la no existència, i ens posi, d’aquesta manera, damunt l’Escena Humana.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 d’agost del 2013)

L’etern conflicte espanyol amb la Gran Bretanya, per la sobirania del Penyal de Gibraltar s’ha tornat a escalfar pel llançament de blocs de formigó al mar des de Gibraltar. Espanya ha intensificat els controls de entrada, la qual cosa ha produït interminables retencions. També prepara accions legals i estudia portar l’assumpte al Consell de Seguritat de les Nacions Unides, fent front comú amb Argentina, en aquest cas per la sobirania de les Malvines. D’altra banda, David Cameron ha dit que està preparant “accions legals sense precedents”. Tot acabarà en res.
Algú pensa que la Gran Bretanya, algun dia, transferirà la sobirania del Penyal a Espanya o les Malvines —“hermanita vuelve a casa”, com diu la cançó d’Ariel Ramirez i Atahualpa Yupanqui— a l’Argentina?
No seria més fàcil i democràtic deixar parlar els ciutadans dels territoris qüestionats? Los “llanitos” ja ho han fet en dues ocasions i en ambdues s’han manifestat favorables a romandre com estan. Que es faci un referèndum a les Malvines i sabrem el que pensen els habitants d’aquelles terres. No sé si cal preguntar als de Melilla i Ceuta si volen seguir pertanyent a Espanya, en tot cas, si el regne del Marroc, presenta formalment reclamacions de sobirania, es fa una consulta als ceutís i melillencs i es posen els resultats sobre la taula. Per què no s’ha fet encara el referèndum al Sàhara. I si preguntéssim als habitants del Comtat de Trevinyo, ara de Burgos, si volen pertànyer a Àlaba, de la qual estan envoltats? Té dret Catalunya a decidir per majoria el seu futur com a poble independent o restar a Espanya com ara? Qui por gosar dir que no és pas un plantejament ben democràtic?
Se’ns omple la boca de paraules i frases com: llibertat, democràcia, drets ciutadans individuals i col•lectius, dret de decidir, etc.; i quan algun país, nació o grup de ciutadans volen exercir-los apareixen els drets històrics, els antics tractats, els drets derivats de la conquesta, la sobirania compartida, les interpretacions restrictives de les constitucions, etc. Si alguna cosa és prou manipulable, aquesta cosa és la història. I què en penseu de les normes i els drets constitucionals? S’apliquen tots amb la mateixa diligència?

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’agost del 20139

La quera és un insecte. Viu a gust dins del moble, que recorre de dalt a baix. Rosega amb insistent nyec nyec, fica ous, se multiplica… Discreta, deixa la marca del minúscul forat i una fina polseta davall. Del moble passa a la biga —o igual venia d’allí— i se’n va al barandat, al marc de la porta, a un altre moble… Una mà fumiga forat a forat lo que es veu i a cegues a la part oculta, un dia i un altre. Massa fronts oberts. Formen part de la casa gran i vella dels pares i dels seus records. Allí està el llit, també corcat, tauletes amb àlbums de fotografies, solonars buits, llibres atossalats en caixes, roba d’altres temporades que es guarda per si toca disfreçar-se, algun Rosebud amagat de la infància… Tot hi cap enmig de l’amenaça de les queres. Són los corcs de la fusta.
Los queruts són diminutes queres humanes que s’obstinen a rosegar espais més grans, més difícils, sense desfallir a cop de queixa. Alguns ho fan un a un, però funcionen millor junts, en grup, en associacions de distinta tipologia. Viuen dins de la immensa peça social, construïda durant segles, amb fusta dels propis boscos, i apunten als drets humans en general o en particular als avantatges civils, les reivindicacions lingüístiques, los abusos individuals o col•lectius, les arbitrarietats, etc. La mà fumigadora també és ací més ampla i potent, i mira d’acabar amb los queruts insistents a cop de llei. Però ells, a poc a poc, mos a mos, van aconseguint modificar la duresa imposada i variar algunes normes injustes, rígides o absurdes. No fan en estos casos una tasca oculta sinó oberta en converses particulars, cridant al carrer o gràcies a la difusió vertiginosa de les noves xarxes socials. Són éssers vius i continuaran reproduïnt-se seguint la llei de la vida, més potent que les seues mínimes dimensions, que no convé menysprear. Queres humanes, queruts del món, uniu-tos!

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juliol del 2013)

Darrerament he llegit el text d’un blogaire que se sorprèn que entre els catalans tant l’obra com la persona d’en Machado siguen molt ben vists i considerats, malgrat que aquest poeta en els seus escrits manifeste un profund anticatalanisme. Machado efectivament escriu, amb desvergonyiment, quan l’adveniment de la República, que Los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos son los que se la llevarán. Quan es preparava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932 el qualifica de atraco en economia i d’intolerable a l’ensenyança. Més tard, al Mairena, diu dels catalans: desconfiad siempre … suelen ser españoles incompletos de quienes nada grande puede esperarse. Realment penós, però entenc que el blogaire encara s’hauria de sorprendre més que Machado, un home que en altres temes sempre mostrà ser extraordinàriament crític i honest, pogués fer seues les infàmies i matusseries de l’anticatalanisme, difondre-les i defensar-les. En descàrrec del poeta s’ha de dir que en els darrers dos anys de la seva vida, refugiat en terres de llengua catalana —primer a València, després a Barcelona i finalment a Cotlliure, on va morir—, va mostrar l’enteresa i la dignitat necessàries per a poder substraure`s a l’abassegador anticatalanisme de la gran majoria dels seus —i dels nostres— conciutadans. A Barcelona llegia en lengua catalana, i no deu ser casualitat que esmente pel seu nom justament Maragall, mossèn Cinto, Ausiàs Marc i Llull, els màxims poetes dels tres grans territoris de la llengua catalana: Catalunya, el País Valencià i les Balears —els Països Catalans, doncs. Ja a les acaballes declararà: Qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes, cuantos decimos .. bajo un diluvio de iniquidades ‘Nosotros no hemos vendido nuestra España’ y el que esto se diga en catalán o en castellano en nada amengua ni acrecienta su verdad. Que Machado fos anticatalanista durant tants anys no ens hauria de sorprendre gaire —vista la seua formació i ambient era quasi inevitable—, però sí que no pogués alliberar-se del seu anticatalanisme fins que no va conviure dos anys amb catalans sota les difícils circumstàncies de la Guerra.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juliol del 2013)

La Banqueta, amb dringant traducció al català de Ricard Borràs i escrita per un dels nostres contemporanis dramaturgs francesos, Gérald Sibleyras, ens ha arribat al Teatre Poliorama fins el 31 de juliol per a formar part del Festival de Teatre del Grec que tots els inicis d’estiu es pot gaudir a la ciutat de Barcelona.
Aquesta comèdia que tan destrament ha sabut establir Paco Mir en ser un dels homes de teatre més calidoscòpics amb què compta la nostra escena, ens indueix amb l’efectivitat de la seva direcció i la lucidesa de la seva adaptació, per una escena humana d’allò més sucosa, la del conflicte en la convivència.
Bé ho projecta un dels personatges en fer-nos la següent reflexió: “L’hàbitat d’una parella reflexa el seu estat anímic, és una mena de metàfora que manifesta el progrés o l’erosió de la seva relació. En el nostre cas, com no vivim junts, el nostre hàbitat és aquesta banqueta.”
I és que es tracta d’un duetto de pianistes, una parella artística, dos homes que després de vint-i-cinc anys tocant a quatre mans i compartint la mateixa banqueta damunt la qual deleixen al més exigent dels públics melòmans internacionals, han arribat a la cruïlla de la seva crisis existencial, i prova de la seva erosió n’és la inversemblant, però divertidíssima per absurda, visió de com els minva la seva la banqueta, fins al punt en què els serà impossible tornar a seure-hi plegats.
La funcional factura de la posada en escena que la producció de Botarga i Vania ha estat admirablement capaç d’assumir malgrat els durs temps que corren per les iniciatives privades, es disposa amb coherència al servei dels dos actors encarregats de l’escumós duel dialèctic, Ricard Borràs i Pep Ferrer, ambdós proven un cop més una assentada reputació en l’esgrima de les complicitats escèniques, més importants que mai en aquests cas, ja que s’ha d’estar molt ben cohesionat quan la tanda febril que exigeixen aquestes rèpliques tan plenes d’humor com de sentit han de ser interpretades al servei de la discòrdia.
Paco Mir, elegantment, ens ha complagut amb aquest text en escena doblant reptes: fer-nos riure mentre ens deixa pensant.
Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de maig del 2013)

Les oronetes comunes, blanc i negres, són aus que van i venen. Fugen del fred cap a terres de calor a fer el seu niu. Metàfora d’emigrants i viatgers a la recerca de treball o nous horitzons, s’instal•len a un perxe al carrer, o davall d’un ràfec, d’una finestra o el balcó d’una casa. I es queden mentre el temps acompanya. Discretes i prudents, n’hi ha oronetes que volen rutinàriament des del poble d’origen, a on passen les vacances, a la ciutat de destinació, a on treballen, i així passen la vida entre l’espai rural (inhòspit i buit durant l’hivern però ple d’humanitat i alegria als estius) i la massa urbana, sovint entre dues regions i maneres de fer, de viure i, inclús, de parlar. És un feit estacional i repetit durant la història, creador de noves identitat, ambidextres, amb la memòria de les raïls, que s’estimen, i el gust pel present a on residim. Nihil novum sub sole.
A voltes s’assimilen tant al nou entorn que poden acabar de caps de la colònia amb la que es mouen. Són les oronetes líder. En tenim exemples ben destacats a la comunitat aragonesa, la qual han arribat a presidir: Hipólito Gómez de las Roces, Emilio Eiroa i Luisa Fernanda Rudí, procedents d’Astúries los dos primers i sevillana l’actual presidenta. De la vila gironina de Ripoll, “bressol de Catalunya”, és la nostra consellera de Cultura Dolores Serrat. Precisament a Catalunya, terra de destinació de tants aragonesos en diverses èpoques migratòries, va acabar de consellera de Governació Maria Eugènia Cuenca, filla de Calataiud, i és sabut que Josep Antoni Duran i Lleida, president d’Unió Democràtica de Catalunya, partit de la coalició governant a la comunitat veïna, és d’El Campell a la Llitera oscense.
Quina és la pàtria del polític oroneta? Importa el seu origen administratiu? N’hi ha una identitat intrínseca immutable o cal crear-ne una de nova fora de l’espai originari? Un és d’a on naix o d’a on vol? I les pobres oronetes de la frontera, d’a on són?

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de juny del 2013)

El curt espai d’aquesta columna pot semblar tan insuficient com impropi per a tractar d’un tema de la complexitat de la crisi econòmica, tot i que, a vegades, cal sintetitzar al màxim per poder veure, no tot el bosc, si no només els arbres més grans del bosc. Ras i curt, només conec dues formes per poder créixer econòmicament i reduir l’atur, condició necessària per deixar enrere o superar la crisi: augmentar les exportacions i/o incrementar el poder adquisitiu dels ciutadans.
Exportar no és gens fàcil, més encara, molt difícil. Es necessita un bon producte i de preu competitiu, i a més, un mercat amb poder adquisitiu suficient. En aquests moments, quan la crisi econòmica s’estén per tota la UE, i els països emergents inunden el món de productes, l’increment de les exportacions, passa a ser gairebé una quimera.
El primer efecte de les retallades, que en la majoria dels casos es converteixen en nous acomiadaments o reduccions de sous i pensions, és la reducció del poder adquisitiu dels ciutadans, altrament dit, un encongiment de la demanda interior, la qual cosa produeix decreixement econòmic i atur. La crisi s’aguditza.
És ben cert que el dèficit públic no pot continuar als nivells actuals, però si només es brandeixen les retallades per reduir-lo, és gairebé pitjor el remei que la infermetat. Aquest és el gran error: quan es calcula la futura reducció del dèficit sumant les retallades —reducció de personal, baixada de sous i pensions—, om oblida del seu efecte negatiu, el qual, de vegades, potser superior, per la depressió de la demanda interna, a l’estalvi previst. La reducció del dèficit públic en situació de forta depressió econòmica, precisa de terminis llarguíssims i retallades de despeses molt selectives. Per què no es va incloure a la Constitució Espanyola un topall de l’atur, en compte d’un topall del dèficit públic? El FMI diu ara que es va equivocar amb Grècia al no avaluar els efectes negatius de l’austeritat, perquè tot ha empitjorat en aquell país. No trigaran massa a fer el mateix comentari respecte a Espanya. Ai! si no fos pel turisme…

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de juny del 2013)

A La Seca-Espai Brossa del barri del Born de Barcelona, s’està representant des del dia 23 de maig i fins el 23 de juny un vodevil proposat per un dels directors de més llarga trajectòria en qui s’entrecreuen la conjunció dels gèneres de la història del teatre amb la recerca escènica de primera avantguarda que encara tenim la sort de copsar damunt l’escena de casa nostra. Hermann Bonnin ha fet pujar a l’escenari la ben ritmada i sonora traducció que Jaume Melendres ens fa arribar d’una peça característica del divertimento francès: La Bella Ismènia del vuitcentista Eugène Labiche.
I per què no?
De joc escènic, es tracta aquesta volta, doncs a l’espai nu, son els actors i el text, només, el que juga.
De ben antic, d’ençà la tan preuada tradició de La Commedia dell’Arte, els personatges arquetípics feien d’espill al seu públic de l’entramat de les realitats quotidianes, de les concernents a allò que és essencialment social però també a les concernents a les de les relacions. Avui, si bé l’aportació social del seu argument ens queda -per sort!- lluny, no ens hi queden tant les directrius i els paranys amb els que el gènere humà encara s’ho ha d’entabanar per aconseguir els propis objectius i, en aquest sentit, la comèdia funciona, i tant que funciona.
Actors de ben consolidada trajectòria en les ganes de jugar el joc escènic, en completa Unitat de To que haguera dit el nostre savi -i no fa tant que desaparegut- mentor Ricard Salvat. És a dir, en harmonia en el ritme de les rèpliques, en la capacitat de fer creïbles les més pures de les convencions teatrals com son les expressions del aparts o les entrades i sortides impetuoses així com els indicis d’espietes rere teló pintat de les trifurques en curs… I és així que es mouen magnífics i efectius Jaume Pla, Mingo Ràfols, Lina Lambert, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta. Actors d’ofici, tots, i posada en escena, vestuari i atrezzo, en coherència a aquella veritat tan gran en l’art: de la simplicitat n’ix, també, el lluïment.
Una Escena humana, que per refrescant, per lleugera, per impretenciosa, és molt ben vinguda en aquests temps que correm.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de maig del 2013)

Fa ben poc s’ha publicat el llibre La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca) d’en Javier Giralt Latorre, professor titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa. Es tracta de la transcripció i estudi dels 32 documents notarials en llengua catalana conservats a l’Arxiu Municipal d’Albelda, a la Llitera, trenta dels quals son del 1542 al 1560 i dos del 1582. L’estudi del professor Giralt comprèn tots els aspectes gramaticals dels documents: des de grafies i fonètica fins al lèxic i l’onomàstica, passant per la morfologia i sintaxi, i el tot completat amb uns minuciosos índexs. En el lèxic es registren tots els lexemes dels documents, es defineixen i se citen en el seu context, amb nombroses notes addicionals. Els noms de lloc i de persona hi són etimologitzats. En resum: un estudi exhaustiu i d’agradable lectura. Aquest treball se situa dins una de les línies de recerca del Grupo de Investigación del Catalán en Aragón, el propòsit de la qual és l’edició i l’estudi de tots els textos escrits en català a l’Aragó des dels orígens fins a l’abolició dels Furs el 1704, centrant-se bàsicament en la documentació notarial i processos criminals conservada en els arxius municipals de la Franja. Més endavant també s’haurà d’anar a altres arxius, especialment als episcopals de Saragossa, Lleida i Tortosa que guarden molts materials de procedència franjatina, i que en el cas dels dos darrers podrien demostrar la persistència de l’escriptura en català a l’Aragó amb caràcter paraoficial —l’Església— fins avui en dia. O no, i precisar-ne les dates de trencament d’aquesta tradició. Encara s’ha fet poca cosa en aquests arxius, si bé en un cas amb bons resultats pel que fa a textos literaris. I no es poden deixar els textos en català produïts a l’Aragó, però de fora de la Franja. Se’n troben a Saragossa, a Alcanyís, a Casp, a Capella … . Un desideratum és l’edició i estudi del Llibre d’Estatuts de la Confraria de Sant Nicolau de Graus escrit de 1516 a 1527 en català. De feina no en falta.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’abril del 2013)

El pintor britànic Francis Bacon en va fer quaranta variacions. Una veritable demostració de neurosi obsessiva. Cap d´elles es sembla a l’original. Els colors són absolutament oposats i l´intenció pictòrica mai n’és naturalista o realista, ni molt menys objectiva; sempre expressionista. Hi ha variacions en que riu, altres en que crida o altres en les que sembla desesperat. Però també n’hi ha que et fa sentir-te a tu, espectador, agredit, insultat, fins i tot vomitant-te al damunt tota la ira continguda del retrat original.
Aquest és sobri, molt sobri, amb una paleta restringida amb infinitat de variants de blanc, de vermell i unes puntades d’ocre. Les celles una mica arquejades i la boca ben tancada, sense exagerar. La sensació de fermesa i d’energia brolla de dins. Bacon sempre va dir que ni el va veure ni el volia veure, que no podria suportar-lo (es sospita, en canvi, que sí, que el va tindre al seu davant). Però ell (el retratat) està tranquil, relaxat. Pel seu voltant es pot sentir l’aire.
Si el voleu conèixer (al retratat) sentireu primer que ell us està vigilant a través d’un espill (un recurs molt barroc) i potser dubtareu d’entrar a la petita cambra on ell us espera, malgrat que no us vol rebre. Si tot i així goseu entrar-hi, haureu de lluitar per aguantar-li la mirada, i coneixereu els dos significats de la paraula SOBÈRBIA. Perquè sobèrbia és la tècnica pictòrica que ha creat una atmosfera carregada de tensió, amb un enquadrament tan directe que trenca la distància entre l’observador i el retratat; i ple de sobèrbia és el personatge que us està reptant, que us està transmetent que no sou dignes d’estar davant d´ell, que només sou unes ínfimes titelles ridícules que mai arribareu a comprendre el poder que ell representa, el poder del Yavé de l’Antic Testament, el poder i la sobèrbia de l’església quan es sent amenaçada.
Tota la técnica de Rafael, Ticià o el Greco en mans d´un renovador de la pintura: Velàzquez. El retratat: el papa Inocenci X Pamphili. Roma. El podeu veure (o potser millor fugir) al Palazzo Doria Pamphili, al centre de Roma.

Antoni Bengochea