La ullaeta | Viles i Gents.

La ullaeta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de febrer del 2014)

 Per fer la ullaeta es necessita habilitat. Resulta fàcil tancar breument un dels dos ulls però no tant mantindre ben obert l’altre mentrestant. És sobretot un gest simpàtic de complicitat d’un emissor que, molt sovint, vol transmetre un missatge dissimulat a un receptor concret, mirant d’ocultar-lo a la gent que té al voltant. Això tampoc no és fàcil. Amb menys dissimul i amb certa audàcia, també pot tindre la intenció d’expressar atracció o afecte. Part del món codificat les imatges, podríem dir que com a gest val més que mil paraules.

Tant és així que en esta societat nostra de la comunicació ràpida, instantània, l’expressió facial ha migrat als suports tecnològics: sms, whatsapps, xats…, en forma d’emoticons o de la seua alternativa combinant signes de puntuació. Ací la ullaeta és un signe important i diversificat. Tenim la simple i amb nas i amb una mica de sofisticació la que fa la burla amb la llengua ;P o la que està rient al mateix temps ;-D. Són nous codis que mos permtissen abreviar el discurs escrit entre les presses de la vida moderna, frenètica però molt comunicada. J Del gest físic amb significat que ha passat de generació en generació, podria acabar desapareixent substituït per la seua icona? Continua la gent fent la ullaeta a la vida real o és ja, solament, un signe virtual?

La ullaeta té dins seu la virtut de la transformació. I és que abans de viatjar a les tecnologies com a imatge, es va constituir en frase feita i, més que això, en una metàfora d’ús corrent en àmbits cultes: tal pel·lícula que “fa una ullaeta” a un determinat director, a una altra pel·lícula…, expressant no ja complicitat maliciosa sinò reconeixement intel·lectual, homenatge.

 Reflexió final: imagino que el codi de la ullaeta, com la resta de gestos, no és universal, així que potser convé evitar-lo fora del nostre entorn, on tots coneixem encara lo seu significat. Perquè tot i el perill de desaparició, qui no ha feit la ullaeta alguna volta? O a qui no li n’han feit alguna?

María Dolores Gimeno

França al natural | Viles i Gents.

França al natural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de febrer del 2014)

Les fronteres entre  nacions no  responen a motivacions de geografia física, les anomenades fronteres naturals, sinó a motivacions culturals, per tal com són creacions humanes. Només per casualitat es correspon la frontera natural amb la cultural: és el cas  d’Islàndia, i poques més n’hi deu haver. Les fronteres culturals són la norma: pensem només, en les de Portugal o en les de Suïssa. Malgrat aquesta evidència França sempre s’ha esforçat en justificar el seu imperialisme sobre alemanys (Alsàcia-Lorena), bascos (Iparralde), catalans (Catalunya Nord), …, amb les anomenades fronteres naturals. Això a França tothom ho té plenament interioritzat, com mostra l’anècdota viscuda per mi a Espira, a Alemanya. Un comunista francès, teòricament lliure de xovinisme, ens féu una conferència i en referir-se a Espira va dir una frase com ara: Ací, més enllà del Rhin …, que va provocar la hilaritat de tots els presents, conferenciant inclòs, perquè Espira és més ençà del Rhin, vist des de França. El conferenciant havia estat víctima de la política-ficció oficial francesa que pretén que el Rhin és la frontera natural amb Alemanya. S’ha de dir que França només aplica el mite de la frontera natural quan li convé, altrament l’oblida. Així veiem que en haver de precisar la frontera entre França i Alemanya al nord d’Alsàcia, els francesos imposaren que havia de ser natural. Decidiren que la frontera seguiria un rierol, la Lauter. Això tenia per als francesos un inconvenient: la frontera natural deixava del costat alemany l’única vila grandeta de la comarca: Weißenburg. Aleshores els francesos van declarar que això de les fronteres naturals no valia i es van quedar Weißenburg, rebatejat ara Wissembourg. És el mateix que van fer quan la Guerra Gran, en decidir que calia dur la frontera natural dels Pirineus a la nova frontera natural de l’Ebre. L’inconvenient era que la vila més important d’aquest territori —Catalunya sencera ja havia estat incorporada a França— era Saragossa, que quedava, hélas, més enllà de l’Ebre. Van fer el mateix: declararen que això de les fronteres naturals no valia, i inclogueren Saragosse a França. Coses de política-ficció.

 Artur Quintana   

Pelats com un vimi | Viles i Gents.

Pelats com un vimi

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 8 de març del 2014)

L’economia ocupa una posició rellevant a la premsa del nostre món, convertida en notícia contínua per la complicada conjuntura mundial. Coneixem los noms dels banquers, dels ministres del ram, de les autoritats financeres internacionals, dels empresaris més rics segons Forbes i d’altres rànkings, de les temudes agències de qualificació que fan i desfan… Al costat de tot este sistema mediàtic de rics i poderosos està la classe mitjana, una massa nombrosa en descens, i els pobres sense nom. Són nivells diferents que no tenen connexió entre ells a la manera dels estaments de l’Ancien Régime. Envoltant-ho tot, los tecnicismes del gremi econòmic (actius, índexs, preferents, cotitzacions, PIB, prima de risc, minijobs…) han passat al lèxic estàndard dels profans en la matèria, que continuen sense entendre-la.

Ara els indicadors prenen vida pròpia i mos anuncien un panorama optimista, que solament noten a l’estament superior: un circuit del luxe que viu una happy hour sense fi. I així entre els que estan damunt i els demés va obrint-se una bretxa cada volta més gran. És l’acabament del somni de la classe mitjana, patidora pacient de retallades o, més dramàticament, espectadora d’un atur que es fa endèmic. De l’aurea mediocritas (la daurada mitjania que predicava Horaci) pel treball digne i els drets assegurats al buit de la falta d’ingressos i perspectives, pitjor quan avança l’edat. Si bona part de la societat occidental, que s’havia malacostumat al benestar de l’alegre consum, viu ara les renúncies quotidianes, alguns dels seus han caigut dins del forat sense solució de la pobresa endèmica. Nous temps difícils, que va descriure Dickens al segle XIX, o els temps moderns que filmar en blanc i negre Charlot, ara en pantalla de plasma de molts colors. Lo resultat pareix més dur per comparació amb allò que va ser: dels nous rics al nous pobres, pelats com un vimi. No podem fer massa cas als gurus de la ciència predictiva econòmica que parlen de brots verds, impossibles de créixer a vimis que fa temps que estan secs.

María Dolores Gimeno

Lleis tan retrogrades com efímeres | Lo finestró del Gràcia.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de novembre)

No s’entén la facilitat, la pressa i la gosadia amb les que legisla el Partit Popular, o potser sí, mitjançant decrets-lleis o lleis aprovades a les Corts amb la seua majoria absoluta. Són normes de tipus general o purament ideològiques que precisarien l’acord, encara que numèricament no el necessitin, d’altres forces polítiques, a fi i efecte d’evitar canvis dràstics quan arribi al poder un altre partit, o el PP perdi la majoria, la qual cosa és més que evident en aquets moments. No sé si és producte de la seua prepotència adduint els onze milions de persones que els van votar, o un sentiment d’ingenuïtat en pensar que tot allò que legislin restarà per sempre. Jo em decanto per la primera alternativa  d’intenció claríssimament involucionista.

Tot aquest afany legislatiu del PP podria tenir un sentit si les reformes tinguessin com a destí els canvis tan necessaris dels partits polítics i de gairebé totes les institucions de l’Estat —caduques i desprestigiades pel gruix de ciutadans— i el canvi de model social i econòmic, que algun dia s’haurà de fer, si volem que els ciutadans tornin a confiar en el seus dirigents i les seues institucions, en injectar un xic d’il·lusió a la societat i no malmetre més encara l’Estat del benestar.

Per contra, el que tenim és la llei d’Educació de Wert que no la vol ningú amb l’excepció del PP; la reforma laboral en vigor i les modificacions que estan preparant i que buidaran de drets la legislació laboral existent; les reformes de la justícia de Ruiz-Gallardón amb tots els membres de la magistratura en contra; el projecte per a reformar la llei de l’avortament; la llei de Seguritat Ciutadana que s’està gestant, etc., etc. Tot el conjunt està pensat per anar cap enrere, en alguns aspectes retornar a la situació preconstitucional.

Se equivoca el PP si pensa que amb les seues lleis podrà barrar el canvi social. Tot se n’anirà en orris quan els ciutadans, de manera tan plausible com desitjada, mitjançant les seues paperetes a les urnes, empenyeran el PP cap a l’oposició. Si més no, és el gran desig que molts tenim. Només un dubte: tenim realment uns bons substituts?

                                                                                               José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Profecies :: October :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’octubre del 2013)

10 d’octubre de 2013. Avui fa 200 anys que va néixer Verdi.

Al principi de Novecento de Bertolucci, un bufó (símbol del secular endarreriment de la pagesia italiana) anuncia: “Verdi è morto”. Amb ell, moria el XIX. Avui celebrem el seu naixement, la seva vida i la seva obra. La vida i la obra d’un home que, amb l’acrònim del seu cognom, va donar il•lusió a la nova Itàlia, i que representa els valors i la mentalitat de tot el seu segle.

Les obres de Verdi són plenes de turbulències i d’humanitat. De vegades es critica el seu tremendisme, però… què es podia esperar d’una persona que, als 26 anys, havia perdut a la seva estimada muller i als seus dos fills? A punt de tirar la tovallola, un gran èxit el catapultarà a la fama: Nabucco. El seu cor d’esclaus esdevé tot un cant a la llibertat. El mestre Muti l’utilitza avui per protestar contra les retallades a la cultura i reivindicar l’òpera com símbol i essència d’Itàlia.

Partint del melodrama belcantista i romàntic, que feia furor en aquella època, Verdi inicia un viatge que el durà cinquanta anys més tard a la culminació de l’òpera italiana: les dos peces shakespearianes de maduresa: Otello (74 anys) i Falstaff, (80 anys), un drama i una comèdia humana com mai s’havien vist a l’òpera, amb una continuitat dramàtica sorprenent i una riquesa musical totalment al servei de l’expressió dramàtica. Ni rastre de l’òpera de números per a lluïment dels “divos” de torn; ni rastre del virtuosisme belcantista. El vell Verdi ens deixa a les portes del teatre líric contemporani. Mai un compositor madur havia arribat tan lluny. Entremig Macbeth, obscura, innovadora e incompresa; la Traviata, principi de l´òpera realista (crítica a la hipòcrita i conservadora burgesia); la humanitat de Rigoletto; frescos històrics com el regicidi de Ballo in Maschera o la llegenda negra espanyola en Don Carlo; la síntesi entre l’exotisme romàntic i la Grand Òpera francesa en Aida, i especialment la originalíssima adaptació a la tradició italiana de les innovacions del drama musical wagnerià.

Per tot això, en un dia com avui, volem brindar per Verdi.

Antoni Bengochea

mitjançantViles i Gents :: Un brindis per Verdi :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Ballen com abans :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Els arcs de l’Aljaferia :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Escena Humana… Jordi Coca: El Teatre de Josep Palau i Fabre. :: November :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de novembre del 2013)

La Tossuda coherència de l’Alquimista, títol amb el que en Jordi Coca ha encapçalat el segon del capítols de I. Aproximació a la Dramatúrgia de Josep Palau i Fabre tot iniciant aquest estudi meticulós, rigorós i humanament respectuós com el propi autor, que s’ha pogut portar a terme gràcies als recolzaments de la Fundació Palau i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ja ens dona una idea de la forta personalitat amb la que pot haver quedat impregnada l’obra d’un altre dels intel•lectuals exiliats i malparats que s’ha cobrat la situació política i social del s. XX a casa nostra.
Jordi Coca subtitula el seu llibre Alquímia i revolta (1935-1958) per a endinsar-se per primera vegada al nostre país en l’obra dramàtica d’aquest home de pensament i obra radical, peça perfectament encabida entre les diferents realitats dignes de reflexió a les que avui som tots deutors. Tal i com explica en Coca, aquest període centre el pas dels 18 als 41 anys de Palau i Fabre amb la intenció de convidar al lector a fer-nos partícips dels anys d’aprenentatge d’un poeta que des de ben jove volia ser dramaturg i que a Catalunya es sentia descontextualitzat. Això pel que fa al panorama cultural, que en el seu cas és vital com cabria esperar en un home de la seva dimensió, ja que pel que fa al personal, l’any 1945, ofegat per les circumstàncies familiars, més les de la dictadura, més les de la moral i l’estètica dominant, faran que Palau opti, finalment, per desplaçar-se a París on hi viurà fins l’any 1961.
Arribat a aquest punt, no podem deixar de fer un cert paral•lelisme en aquesta Escena Humana amb una part de l’experiència vital de Milan Kundera, per la centrifugació que significa l’experiència de l’exili tant territorial com cultural, així com la renuncia a expressar-se en la llengua materna i la coincidència que tot i el poliglotisme d’ambdós autors, la seva tria els hagi portat a escriure en llengua francesa, segurament, per ser socialment una eina senzillament agraïda.
És ben interessant veure, tal i com ens acompanya a apreciar en Coca, que és en la totalitat de l’obra Palaufabriana, exhaustiva i ambiciosa en el més ple dels sentits, la poesia, els assaigs, l’activisme cultural, la pròpia Fundació Palau, les traduccions, les versions lliures, el periodisme, la gran recerca Picassiana que passa a ser un dels seus principals eixos creatius així com el llegat del seu aprofundiment en l’obra i la persona d’Antonin Artaud en la seva Revolta del Teatre Modern, on podem trobar com l’Alquimista cercava un teatre d’idees i poètic alhora, més proper a la tragicitat moderna de Garcia Lorca, i una dramàtica molt més influenciada per la rauxa de l’existencialisme que va caracteritzar la seva generació, com en d’altres dels més significatius autors de les nostres lletres, nomenant com exemples a Manuel de Pedrolo i a Maria Aurèlia Capmany, coincidint amb ells, si menys no en essència, en “no tenir una idea reductora de l’ésser humà. L’home no és únicament un animal racional, social, psíquic o biològic. El seu ésser és un constituir-se a si mateix, i d’aquí la importància de la llibertat.”
L’elegant apropament que Jordi Coca ens ofereix en el seu estudi, publicat enguany a Galàxia Gutenberg Cercle de Lectors, extret de la seva pròpia tesi doctoral que duia per títol El laberint del jo. Fonaments per a la interpretació del primer teatre de Josep Palau i Fabre (1935-1958) enriqueix, certament, la nostra Escena Humana.

Marta Momblant

Viles i Gents :: La carteta :: November :: 2013.

Viles i Gents :: Minories hispano-alemanyes :: November :: 2013.

(Publical al Diario de Teruel, el dissabte 9 de novembre del 2013)

Tothom sap que Espanya té minories autòctones —bascos, catalans, gallecs, …—, el 25%, encara que molts fan com si no ho sabessen. A Alemanya, on són l’1%, la situació és inversa: fins i tot bastants dels qui ho voldrien saber, ho ignoren. Però n’hi ha, de minories: uns 50.000 danesos —incloent-hi uns comptats frisons— a Schleswig, i altres tants sòrabs a Lusàcia, si més no. Quines diferències existeixen en el tractament de les minories a Espanya i a Alemanya? Si a Alemanya un ministre declarés que cal alemanyitzar els sòrabs, només l’aplaudirien els partits neo-nazis, hauria de dimitir i s’hauria acabat la seua carrera política. A Espanya el ministre Wert declara que cal espanyolitzar —eufemisme per no dir “castellanitzar”— els infants catalans, no dimiteix ni cal que pateixca per la seua carrera política, perquè troba recolzament en molts partits, i, en tot cas, en la majoria absoluta dels diputats a Corts. A Alemanya no hi ha ministeri de Cultura i Educació perquè aquests temes són competència exclusiva dels länder, com a Espanya ho són també de les autonomies, i tanmateix ací existeix un ministeri de Cultura i Educació tan inútil com un goll, com diuen en alemany, o, si ho preferiu, com els gossos a missa. Evidentment Spain is different! Haureu observat que en xifres absolutes tant Aragó com Alemanya tenen les mateixes minories: unes 100.000 persones en cada cas. Cenyint-nos a l’escola trobem que els alemanys de llengua danesa tenen per a 5.650 alumnes 46 escoles i dos instituts de batxillerat, on només l’assignatura d’alemany és en alemany, la resta en danès. Tenen a més 55 guarderies en danès per a 1900 alumnes. El danès és la llengua vehicular de totes aqueixes escoles i guarderies. La situació per al sòrab és semblant. La de l’aragonès i el català a l’Aragó mostra que no hi ha cap escola ni cap institut on l’aragonès o el català siguen la llengua vehicular ni tampoc la de totes les assignatures, menys la de castellà. Davant d’aquesta situació haureu de concloure que no solament Spain is different!, sino que Aragon too!
Artur Quintana

Viles i Gents :: Der kaiser von Atlantis :: November :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de novembre del 2013)

De vegades em pregunten: una bona òpera per començar a gaudir del gènere? Difícil eludir els tòpics. Però a l’última persona li vaig respondre, en canvi, d’una manera més novedosa:
Der kaiser von Atlantis, i, ara, a preus mòdics, la pot veure a Saragossa, al Principal, en una producció casolana, de la Associación Aragonesa de la Ópera Miguel Fleta.
—I això què és? És que jo no n’entenc gaire.
—No es preocupi, jo tampoc la coneixia fa uns dies. L’òpera no cal entendre-la, és passió, és emoció.
—I de què va?
—La va composar un músic jueu alemany, Vicktor Ullmann, a un camp de concentració polonès l’any 1944. No es va arribar a estrenar; les autoritats la van prohibir al primer assaig general. És una reflexió sobre el poder i reivindica el valor de la vida humana i la dignitat de la mort. Al compositor, llibretista, director de escena i músics principals, els gasejaren a tots uns mesos després a Auschwitz. És una obra per estremir la memòria, i amb una “mise en scène” molt moderna. Un espectacle molt actual.
—Però una òpera contemporània… per començar no seria millor quelcom més clàssic?
—Home, si vostè és clàssic, per exemple, escriu a màquina, es trasllada en cavall o en diligència, no utilitza cap telèfon, guarda els aliments al rebost o a la fresquera, veu l’aigua del pou, no té llum elèctrica, etc…
—Però la música, no serà d’aquestes que en diuen “música de cassoles”?
—Miri, òperes bones, n’hi ha de dos tipus: les contemporànies i les de sempre, i aquesta és de les dos maneres. Resumeix el millor de la tradició alemanya de la música del segle XX: Mahler, Schönberg, Zemlinsky, Weill i el cabaret. I hi pot afegir una mica de paròdia i de Bach. I, sobre tot, emoció i reflexió. A més a més, només dura una hora; si no li plau gens ni mica, la tortura no serà molt llarga. Clar que si el que vol és el circ belcantista, ja sap…els refilets…amb cantants de segona fila, pot provar les coses de sempre a aquesta ciutat. Allego faran una Traviata.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Escena Humana… Àlies Gospodin :: August :: 2013.

Viles i Gents :: El Aragonés: una lengua románica :: September :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 d’agost del 2012)

En temps de penúria LAPAO-LAPAPYCA, de desbordat deliri de destruir tot el que no siga castellà per part del Govern amb la dita Llei de Llengües, és un plaer trobar-se amb un llibre com el que encapçala aquest article, on del primer moment queda clar que a l’Aragó s’enraonen tres llengües: aragonès, català i castellà. Ens retorna bona part de la nostra dignitat com aragonesos, d’aquesta dignitat que el nostre Govern fa tot el que pot per a furtar-nos-la. El llibre és escrit per als aragonesos de llengua castellana, que saben ben poc de la llengua aragonesa, malgrat tenir-la al davant. Es va publicar en fascicles al Periódico de gener a maig d’enguany i ara ha eixit com llibre i, a més, amb el Vocabulario básico bilingüe aragonés-castellano, castellano-aragonés d’Antonio Martínez Ruiz. Té disset capítols i s’hi presenta la història de la llengua aragonesa i de la seua literatura dels orígens medievals fins ara. Els autors han fet bé d’incloure a cada capítol un espai dedicat a la cultura que aquelles conformen. S’hi presenta igualment un autor de llengua aragonesa i se n’ofereix un fragment, prou ampli, en aragonès. Hi ha també un apartat, Fendo parola, amb mostres del lèxic aragonès ordenat per camps conceptuals. Des del capítol deu s’hi ofereix un curset d’aragonés. Una bona bibliografia tanca el llibre. En resum: excel•lent introducció a la nostra llengua aragonesa i a la seua literatura, amb amenitat i fonament. De lectura molt recomanable. Crítiques? Els autors podrien haver-se estalviat la frivolitat de voler-nos fer creure que els fragments en aragonés de la Pastorada de Castigaleu són la prova que s’hi parlava aragonès fa cent anys, substituït ara pel català. N’hi ha alguna altra d’aquestes frivolitats, poques, però. Ara que tenim un bon llibre sobre la llengua aragonesa i la seua literatura és l’hora de fer el mateix per a la llengua catalana de l’Aragó i la seua literatura, tant o més desconegudes entre nosaltres. Rolde, que de sempre defensa el trilingüisme aragonès, podria posar fil a l’agulla. Els altres–Universitat, associacions– hi col•laboraríem.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Rebordonits: de la inocència al profit :: September :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de setembre del 2013)

La paraula “rebordonit” traspua connotacions negatives. Sona a “bord”, és a dir, a persona de filiació dubtosa, a arbre que no fa fruit o a aquell que apareix salvatge sense cultiu. Deriva de l’arcaic “bordó”, del llatí “burdone” (‘mul’, ‘bastard’), segons indica el Diccionari d’Alcover i Moll per a la corresponent forma verbal “rebordonir”, que hi apareix amb sis acepcions diferents. Paraula poc comú dins del domini lingüístic català, va sent substituïda també en la derivació adjectiva per d’altres més similars a la corresponent castellana, tot i que encara es pot sentir de tant en tant en algunes zones rurals franjolines entre la gent gran.
Un “rebordonit” pot ser ja qui no té un creiximent normal, l’arbre al qual solament li creixen bordissos, ja un degenerat, algú “decaigut de la pròpia virtut”. La primera definició subratlla uns paràmetres generals que fan de norma; la segona comporta la creença que tots naixem amb unes qualitats primigènies virtuoses que anam perdent a mesura que la vida mos canvia. Naixem bons i mos fem malbé dins de la societat, com defensava Rousseau? Perquè mirant al voltant, s’observen molts rebordonits de diverses espècies, però destaquen sobretot aquells que es dediquen al servei públic, dins de les estructures polítiques tant dictatorials com democràtiques. Lo polític rebordonit usa la posició de privilegi per utilitzar allò que és de tots en benefici propi. Fica, per exemple, la mà a la caixa dels fons que provenen dels impostos ciutadans, demana sobres de diners a particulars a canvi de favors econòmics o laborals, obté privilegis afegits al sou (que ells i la resta de partis han votat unànimement), se fica a la faltriquera o butxaca allò que havia d’anar a parar a unes beques, a un hospital, a una escola… En fi, o menja bitllets o se’ls gasta en un increïble tren de vida. Això els rebordonits democràtics, perquè els dictatorials tenen les presons i les fosses comunes plenes. Jo sovint me’ls miro i em plantejo si estes persones sense compasió van ser alguna volta xiquets ingenus i despreocupats com tots.

María Dolores Gimeno