Clarió | Viles i Gents.

Clarió

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de setembre del 2014)

Fa tres anys, davant la discriminació del català a l’escola, han sorgit, venturosament, patriotes aragonesos, pares de família amb infants menuts, que han creat “CLARIÓ. Associació de Pares del Matarranya en defensa del català”, perquè aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana es continue transmetent de pares a fills. Enfront de la desídia i inoperància del Govern, quan no agressió oberta, declaren que volem fomentar l`ús de la llengua materna entre els sagals dins i fora de l’àmbit escolar’. CLARIÓ fa trobades lúdico-culturals –les ALIFARES CLARIÓ ja van per la tercera-, xerrades i tallers de formació per a pares i mestres, ofereixen materials didàctics i de difusió de la llengua …. Tot allò que els nostres governants haurien de fer, i no fan o desfan. Ja sabeu com és de difícil de tirar endavant una faena com la de CLARIÓ, sovint amb la indiferència, quan no animadversió de tants, i per això, i per tot el que fa, CLARIÓ mereix l’ajut de tots els aragonesos que no volem la destrucció del nostre patrimoni. Com tothom sap els nostres governs, tant el comunitari com el central, de sempre treballen per a destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana que parlem a la Franja Oriental. No serveix de res que tinguem una Constitució i un Estatut que estableixen que el català de l’Aragó és un ric patrimoni que cal protegir, fomentar, estudiar … . El Govern actua com si en relació al català de l’Aragó no valguessen les prescripcions constitucionals i estatutàries i persegueix i discrimina la pròpia llengua catalana amb empenta i eficàcia. Els resultats no es fan esperar: l’ús del català de l’Aragó va retrocedint, especialment entre els infants, i en bastants de pobles de manera alarmant. L’escola, una de les més bones institucions per al foment de la llengua pròpia, és també una de les millors per a destruir-la, si es dedica a perseguir-la –com així fa. Encara hi ha mestres d’escola, i no pas pocs malauradament, que entenen que la seva missió es fer desaparèixer tant l’aragonès com el català d’Aragó. Calen més CLARIONS.

Artur Quintana

Desideri Lombarte…l´empremta del poeta | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)

Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.

 Antoni Bengochea

Aragonese Language in 21st | Viles i Gents.

Tres escriptors aragonesos | Viles i Gents.

Programes de festes | Viles i Gents.

Escena Humana… en Estripar la terra | Viles i Gents.

La frontera | Viles i Gents.

La frontera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 d’agost del 2012)

L’establiment exacte de la frontera lingüística entre el castellà i el català a l’antiga comarca del Matarranya pareix que havia de ser faena fàcil, ja que ací, contràriament al que passa a la Ribagorça, no hi ha parlars de transició. N’hi hauria hagut prou de fer com recomanava Josep Pla: deia que allà on quan dius “Bon dia!” et contesten també amb un “Bon dia!”, ja saps que parlen català. Semblava, doncs, que aquesta faena havia de ser bufar i fer ampolles, però va costar Déu i ajuda arribar a saber si, posem, la frontera passava entre Bellmunt i Fórnols, o si anava entre unes altres viles. No va ser fins al 1949 amb la publicació de Noticia del habla de Aguaviva de Aragón pel filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner que es començà a divulgar el traçat exacte de la frontera. No hi havia ajudat gens que per part dels nostres filòlegs se seguís la doctrina monevista, precedent directe de l’actual facaisme governamental, segons la qual tot el que es parla a l’Aragó es aragonès, i en conseqüència: si a l’Aragó només es parla una llengua, no és possible establir-hi fronteres lingüístiques. Una doctrina de lingüística-ficció que no compartien els filòlegs d’altres països: alemanys, catalans, francesos. Tot plegat va provocar que en la primera meitat del segle passat la frontera tingués uns límits prou erronis. El més gruixut venia de la confusió entre la Canyada de Beric i la de Benatanduz com a localitat fronterera de llengua catalana. Quan aquest error es corregí, se seguí deixant del costat castellà no solament la de Beric, ans també Bellmunt i la Torre de Vilella. I així fins a Sanchis Guarner. Però encara Badia i Margarit deixava el 1950 fora del domini català aquestes tres localitats. És llàstima que la lletra adreçada el 1918 per Maties Pallarès a en Francesc Martorell de l’Institut d’Estudis Catalans no transcendís, i encara, fins al 2010. L’autor hi declarava que feia molts anys que estava persiguint saber quins pobles parlaven català i quins no, i descrivia exactament la frontera. Ens hauríem estalviat moltes marrades.

 Artur Quintana

Programes de festes | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’agost del 2014)

A punt de tornar les festes majors, arriba puntual a casa lo programa corresponent. Se pareix als dels anys anteriors. La tapa és lo dibuix guanyador del concurs celebrat entre els escolars: enguany està la torre, segurament l’edifici més repetit, per més emblemàtic, al llarg de la història dels programes. Les pàgines centrals contenen les fotos de les “dames d’honor”, grans i xicotetes, i les envolten un llistat dels actes programats. No falta la salutació de l’alcalde, que fa balanç de lo que ha pogut fer i projecta lo que farà, i a continuació escriuen lo capellà, una mestra i també –enguany— algun veí important a la política o en algun àmbit professional: tenen l’estrany títol “saluda de…” en lloc del corrent i correcte “saludo”. Per suposat, ningú escriu en català, la llengua de comunicació habitual al poble que es pot estudiar a l’escola de forma optativa dins del marc legal vigent a l’autonomia aragonesa. Pocs però més interessants són los articles que revisen algun aspecte de la història local i de les tradicions populars o que es detenen en coses curioses de la vila. La majoria de les pàgines les ocupen anuncis comercials de tendes, bars i negocis locals, tot i que han anat reduint-se estos raders anys de crisi.

En format només ha canviat lo blanc i negre inicial pel color que ara tenen les pàgines institucionals i alguns dels anuncis, segurament més cars. Los actes són també els mateixos: ball a la plaça i a la glorieta, processó patronal, carreres pa grans i xiquets, estirar la corda, partit de futbol amb rivals de la zona, festival de jota, bou de foc, berena popular, focs artificials des del riu… La gent se mudarà, enramarà les cases, prepararà bons dinars i farà penyes. En certa manera, resulta tranquil·litzador que tot continuo igual que sempre. L’únic afegit últimament és la disco-mòbil pals jòvens, que preferixen tancar-se a les seues penyes i apareixen en algun moment avançat de la nit, lluny dels balls de l’orquestra. Única i significativa novetat d’un divorci generacional irreversible.

María Dolores Gimeno

Zona zero? | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de maig del 2014)

Un 14 de giner de 2012 vai publicar ací la columna “Acotolar paraules”. Primer “cresol” d’aquell any, havia decidit que titularia les columnes successives per ordre alfabètic, de l’A a la Z, lletra inicial rara. (Ho vai trencar en dos ocasions de pes al 2013: per l’incògnit Sant Jordi i pel Pilar incontestable.) Com a segon i principal criteri, eixa paraula havia d’estar en perill d’extinció dins del meu català franjolí, amenaçat per la fagocitosi de la llengua castellana veïna. És un procés de substitució intralingüística que va engollint termes habituals amb curiosos procediments de sufixació o menjant-se’ls del tot. “Hai alquilat la casa” pot dir tranquil·lament un veí qualsevol del Matarranya, la mateixa persona que no gosaria dir en castellà: “He llogado la casa”; o algú del Mesquí, bocí Baix Aragó encara catalanoparlant, tancarà un grifo quan en lo seu castellà mai diria “cierra l’aixeta del agua, por favor”. Les paraules que designen instruments obsolets, faenes agrícoles que ja no es fan, animals desapareguts o plantes desconegudes acaben totes a la fossa escrita de diccionaris, estudis lexicogràfics o dèries conservacionistes d’alguna cresolaire com jo, que de l’arbre caigut fa la columna. Cultismes i tecnicismes (als àmbits acadèmics, la religió o la política) o topònims de geografies externes –de Marruecos a Nueva York—, tota una història lluny dels avantpassats, no cal dir a on les anam a emprar.

Mirant l’ampolla mig plena en perspectiva, han continuat apareixent estos cresols sabatins igual que les “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís. La col·lecció “Lo trinquet” de l’IET té publicades cinc obres, les dos raderes d’autors de Pena-roja: Les aventures del sastre Roc d’Arça, novel·la pòstuma de Desideri Lombarte, i Menú: cuina del cor, poemari de Cesc Gil. L’Ascuma, que enguany fa 25 anys, ha encetat una col·lecció d’història amb Queretes: La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), d’Encarnita i Renato Simoni. I la Licantropia torredarquina de Carles Terès ha rebut una acollida i crítiques immillorables. Són lletra escrita molt viva. No s’acotolaran les paraules ni nosaltres.

 María Dolores Gimeno

Escena Humana… davant El setè cel | Viles i Gents.

Benvingut Greco | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’abril del 2014)

Hi ha artistes que, com els bons vins, guanyen amb els anys: es el cas del Greco.

El seu present no va ser fàcil ni gloriós. D’evolució lentíssima, va fer les primeres obres interessants a Venècia quan ja tenia la trentena, i les primeres veritablement mestres a Toledo quan ja s’apropava als quaranta. Va abandonar Venècia (que ell pensava el seu destí artístic) per a vindre a pintar a l’Escorial i va ser dràsticament rebutjat pel rei Felip I (segon de Castella) per ser massa exòtic. Es buscava una decoració homogènia, sense “egos”, perquè per a aquest menester ja hi era el rei. Es va quedar a Toledo a falta d’altre esperant millor fortuna, i a la ciutat imperial el van aguantar perquè no hi havia res millor. Ara tot són festes i beneplàcits, però la seva estància toledana va estar carregada de problemes; sistemàticament infravalorat, els seus pleits amb les institucions foren permanents.

Amb l’entrada del realisme formal del barroc, va ser immediatament oblidat i així es va mantindre fins que el reivindicaren alguns pares de la modernitat com Manet o Cézanne. Amb la celebració del tercer centenari de la seva mort (1914) i gràcies a influències, entre d’altres, d’en Picasso, la majoria de les obres que ara es poden contemplar al museu del Prado van eixir a la llum (es conservaven als magatzems del museu i en mal estat). En aquella época el Greco no tenia sala pròpia al Prado i només s’exposaven alguns retrats (el Caballero de la mano en el pecho sempre es considerà el prototip d’auster i espiritual cavaller castellà, que és com dir Espanyol) i la Trinidad era la joia de la col·lecció.

Malgrat que la situació crítica d’aquest artista genial ha canviat notòriament, el gran públic té dubtes i el segueix considerant extravagant (la teoria del defecte visual encara té adeptes) i obres extraordinàries com la Inmaculada Ovalle del museu de Santa Cruz no són valorades ni pels toledans. Molta de la seva obra més avançada roman als Estats Units, ja que es va malvendre perquè no tenia prou vàlua. Ara torna per un temps limitat. Aprofiteu l’ocasió.

 Antoni   Bengochea

Lo xiquet i la xuta | Viles i Gents.

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils | Viles i Gents.

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2014)

Clàudio ens ha deixat, però la seva obra perdurarà per sempre.

No el vaig veure dirigir mai en directe, però he disfrutat amb ell moltes vegades, amb els seus discos, vídeos, concerts televisats, etc. I sobre tot, he disfrutat amb la seva presència, amb les seves idees, amb la seva persona.

Primer vaig conèixer els seus enregistraments. Amb ell vaig descobrir a Rossini i la meravellosa Carmen de la Berganza. Després van vindre Strawinsky (La Consagració) i Ravel (Bolero i els concerts amb la Argerich), els seus Verdis, les imponents simfonies de Mahler o l’emotiu Wozzeck amb la Wiener Philarmoniker. El meu disc preferit: El Supervivent de Varsòvia de Schönberg y obres orquestrals de l’intensíssim Anton Webern (DG).

Després em vaig assabentar de la seva portentosa carrera amb la Simfònica de Londres, o els seus vint anys a la Scala de Milà i posteriorment també a la Staastsoper de Viena, que el va reconèixer amb dos Concerts d’Any Nou (no memorables, aquell ambient decadent i fatxenda no era per a n’ell, persona tímida i humil). També recordo els seus emotius Requiems de Verdi, sobre tot el de 2002, després de recuperar-se (és un dir) de la seva greu malaltia.

Però sobre tot admiro la persona, que vaig començar a conèixer amb la seva tasca amb la Filharmònica de Berlín, a la que va rejovenir i democratitzar després de la llarga etapa amb el feixista Karajan: “No em diguin “maestro”, el meu nom és Clàudio”.

Amb ells va demostrar el seu compromís amb “l’empestada” música contemporània o va renovar totalment l’interpretació de les simfonies de Beethoven amb criteris historicistes. I la seva tasca amb les orquestres joves (o per al públic Jove), o la seva obra social, com els concerts a les presons o als hospitals, o el recolzament al revolucionari sistema musical veneçolà.

Per a un gran humanista con ell, la cultura era de gran valor, perquè “era com la vida, i la vida és bella”, però sobre tot l’importava “escoltar”: a la música o a les persones, li era igual, sobre tot “ESCOLTAR”.

Gràcies “maestro Abbado”; perdó: Clàudio.

Antoni  Bengochea

Escena Humana… a el Drac d’Or | Viles i Gents.

Escena Humana… a el Drac d’Or

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de febrer del 2014)

Hi ha una dicotomia que ve d’antic entre els escenaris occidentals: treball de primera figura i comprimaris al voltant, o treball de companyia on la potent energia coral ens dona com a resultat un fet teatral brillant i absolutament quallat; afegim-hi divertiment i transgressió i tindrem el cas de la peça que fins el 16 de febrer es pot veure al Teatre Akadèmia de Barcelona on se’ns està oferint El Drac d’Or. Teatre en estat pur. Àcidament, els actors transvestits en dones i les actrius interpretant homes, violacions i violència, prostitució i esclavització, misèria humana i paròdia cultural, se’ns fa entrar en un món tant absurd com real. Cinc actors interpretant vint-i-dos personatges d’edats o gènere indistints en un espai buit i l’univers asiàtic d’una cuina d’un restaurant de menjar ràpid vietnamita, xinès i tailandès al si de qualsevol ciutat europea del nostre temps se’ns apareix. Olors, esquitxos d’oli, peles de verdures, ànecs caramel·litzats penjats i decapitats, woks espetarregant, greix pel terra, per les parets i pel sostre que regalima, esdevé tangible en l’imaginari dels nostres ulls. Les complicitats descarades i frontals que detonen Òscar Molina, Mingo Ràfols, Bàrbarà Roig, Clara del Ruste i Oriol Casals en la trepidant successió d’escenes ben cohesionades pel seu director Moisès Maicas, es projecten divertides i cruels a la vegada. El gest és net. Els canvis que els  intèrprets articulen per ells mateixos en passar d’un conflicte a l’altre son vertiginosos i, sense cap artifici, esdevenen espectaculars. Plaer de joc escènic. Essencial, sense presumpció ni gratuïtat, producció i text queden ben amalgamats. Roland Schimmenlpfennig, autor de  Der goldene Drache a qui ha traduït de l’alemany Anna Soler Horta al més ben temperat dels ritmes escènics que ofereix la llengua catalana, planteja agosaradament damunt el paper mateix prestidigitació en la teatralitat i resolució en la denuncia, tal i com, lluny d’amagar-se’n, ens ha deixat ben palès al seminari de dramatúrgia avançada que gràcies a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia ens ha ofert recentment el mateix autor a la Sala Beckett Poblenou. Risc i aposta, doncs, per part de la jove productora Teatre Invisible en residència al Teatre Akadèmia, que en aquesta nostra Escena humana ens fa fer-nos un tip de riure… per no haver de plorar.

 Marta Momblant

La furgoneta dels Acero | Viles i Gents.

La furgoneta dels Acero

(Publicat a La Comarca el 14 de febrer del 2014)

Els fets delictius del robatori de la furgoneta dels Azero, en la que hi van destrossar les portes del restaurant Neres de la Torrocella per endur-se’n la màquina ‘traga-perres’, i també els instruments musicals dels coneguts artistes del rock, ha demostrat altra volta que la seguretat ciutadana pels nostres pobles està ben descuidada.

Però aquesta notícia, que torne a sembrar d’intranquil•litat la comarca, ha desviat una miqueta l’atenció d’un altra que s’ha produït a nivell nacional, segurament més bona pel conjunt dels territoris al voltant d’Alcanyís.

M’estic referint a la cancel•lació del procés de privatització de la sanitat madrilenya i la seguida dimissió del polític que la encarnava, el conseller Fernández-Lasquetti, que han estat a punt de consumar un negoci redó ocupant la Sanitat Pública en nom del liberalisme econòmic, doctrina de la que hi són tant amics els actuals governants.

Dic notícia bona pel Baix Aragó, perquè eixe canvi de política a la capital de l’Estat, forçat per la ciutadania, la Marea Blanca i una majoria dels professionals sanitaris, a casa nostra hi podrie significar (segons es comente entre els metges de l’Avinguda d’Aragó), que es parare del tot el projecte del nou hospital, de construcció privada; i que ens quedarem com ara estem, a esperar temps millors. Perquè, vist lo que ha passat a la Comunitat de Madrid, els polítics com la senyora Rudi, que segueixen a ulls clucs els plans privatitzadors del Govern, ho podrien tindre fotut, en les pròximes eleccions, com no facin aviat marxa enrere i atenguen les demandes de la majoria de la població, tant poc partidària de la privatització de la Sanitat. Esperem que els rebentapisos que han assaltat el restaurant Neres, siguen castigats de manera exemplar per la Justícia. I els que afavoreixen el negoci privat en la sanitat del Baix Aragó, tinguen el correctiu electoral que mereixen.

Tomàs Bosque