La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Lo CresolOrigen: El futur de les viles i pobles petits | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de desembre del 2015)
És un fet més que evident que la gran majoria de viles i pobles petits de l’Estat Espanyol, i més concretament de les nostres terres, estan travessant un període de pèrdua d’habitants continua i en alguns casos progressiva, any darrere any. No cal tenir grans coneixements demogràfics per entendre el que passa, només cal observar les piràmides poblacionals: molts vells, pocs joves i escassísims naixements. Hi ha cap solució per frenar o endarrerir aquesta greu sagnia? Amb allò que fa referència a la gent gran, cap ni una. En quant als joves que se’n van a les ciutats o pobles grans de la contrada o més llunyans, o a l’estranger, a la recerca de treball malgrat la crisi general, només la possibilitat de poder treballar al poble, amb unes condicions més o menys normals, podria detenir en certa mesura el despoblament. Però, com fer-ho? Vull dir, com crear llocs de treball als pobles? No esperi el lector que jo, en el poc espai d’aquesta columna, li pugui oferir l’ungüent miraculós, tot i que puc indica-li allò que no s’ha d’esperar o demanar per impossible, ineficaç o fora de la realitat. La vella cantarella de demanar directament als governs la creació de llocs de treball és un disbarat i, a la vegada, una impossibilitat en una economia europea de lliure mercat. Les institucions públiques ja en tenen prou en establir les condicions òptimes per al bon funcionament de l’economia, em refereixo a les estructures econòmiques fonamentals. Esperar subvencions fiscals o a fons perdut per crear petits o grans negocis estables no és pas una solució. Si la rendibilitat d’un negoci o explotació familiar està basada en les subvencions públiques, mal negoci és aquest i tindrà els dies comptats. Els bons negocis i les explotacions familiars estables i productives han de sortir de idees innovadores, de donar un valor afegit al producte que no tenen els altres, de fer les coses diferents de com s’han fet tota la vida, de prendre riscs i d’aprendre dels errors, etc., etc. La salvació dels pobles no vindrà de fora, han de ser els propis habitants, en especial els joves, els que s’impliquin en la recerca de noves possibilitats de creixement econòmic. Si així no es fa, el perill de desaparició de moltes viles petites va en augment.
José Miguel Gràcia
Origen: Votar per les nostres viles | Viles i Gents
Votar per les nostres viles
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de desembre del 2015)
Ha arribat la campanya electoral després d’una llarga precampanya en tot lo seu ritual: blocs cronometrats a les teles, notícies de portada als informatius, polítics que abracen xiquets i repartissen globus o fotos, debats dels candidats, debats de periodistes… I paperassa a les bústies que sintetitza els programes de cada partit, tan sintètica com els eslògans que van repetint los candidats.
Fa uns anys que no voto a la meua vila aragonesa, obligada a empadronar-me a la ciutat catalana de residència. Això o no rebre atenció sanitària. Però encara penso en clau rural a l’hora de votar, amb la consciència culpable per l’abandó, i miro les propostes dels partits sobre l’Espanya interior, despoblada i envellida, engolida per les ciutats. La nostra llei electoral pondera el vot de la circumscripció sobre el nombre de votants, amb la voluntat d’equilibrar el despropòsit demogràfic. Los programes van per un altre camí, amb líders, estètiques i missatges ben urbans.
Entre els pasquins propagandístics rebuts, un partit emet un missatge únic de plantar cara a l’Estat i cap proposta de govern; un altre es planta contra el secessionisme i desgrana una llista de temes ben diferents de la gestió realitzada. Dos aposten per la integració Catalunya-Espanya: un fa una llista sensata de solucions, cap d’elles sobre temes rurals; l’altre demana un acte de fe, ni una proposta acompanyant la cara del candidat a Madrid i la candidata a Barcelona.
A Catalunya, rics en partits, em queden algunes propostes per rebre: dos d’esquerra, tres de centre-dreta. No hi tinc massa confiança. Lo sistema de partits establert —tot i les noves aparicions—, forts amb llistes tancades, se pot permetre tractar els votants com a menors d’edat d’elecció en elecció. Així los candidats aniran fent quilòmetres atents al director de campanya. I després, com en aquella caravana de Mister Marshall, continuaran ignorant l’àmbit rural, ben instal·lats als seus escons. Sé d’un partit que va més enllà i amb tota impudència, obertament, se vol carregar los seus alcaldes en nom de l’eficiència “ciutadana”, és a dir, urbana.
María Dolores Gimeno
Origen: De dol i de sol | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de novembre del 2015)
El dol és per la mort, al juny, d’en Roberto Cortés Alonso, a Saragossa, on havia nascut 43 anys abans. Possiblement ens veiérem en alguna ocasió; no ho sé, però freqüento la seua obra poètica, pel goig de llegir-lo, per la feina. Sempre m’ha atret la passió seua per la llengua alemanya i la cultura jueva, tant sefardita com asquenasita. Potser més encara m’atrau la dèria comuna de traduir la Todesfuge d’en Celan: Cortés a l’aragonès i jo al català, llengües que, com sabeu, el nostre nou president considera indignes de cooficialitat. En Cortés ja no ha pogut tenir notícia d’aquestes declaracions presidencials, però les pressentia el 2004 quan escrivia A nuestra luenga perbibirá en a memoria d’os muertos. Com a en Desideri Lombarte li agradaven els aurons i, a més, passejar-se baxo as telleras, la gran avinguda berlinesa de Unter den Linden, d’aquest Berlín que ell va donar-nos en llengua aragonesa, i que m’ha servit de guia ara al gener quan hi he tornat després de trenta anys d’absència; o nuebo museyo chodigo mos amuestra a suya frontera metalica de zinc, sin de finestras, fent-nos pensar en as bitimas aragonesas engarcholatas con as suyas parolas, entre as parez d’os bagons d’a muerte, con destin á os campos d’acotoladura… .
I el sol és per la publicació enguany pel Club Editor de la novel·la Lo libre dels grands jorns [El llibre dels finals en la versió d’en Joan Lluís Lluís] d’en Joan Bodon, el màxim escriptor occità dels nostres dies, a qui Alcanyís ha dedicat un carrer sens o saber, i de qui ja tenim, sortosament, la versió catalana i castellana de Lo libre de Catòia. Escric –sortosament– perquè els escriptors en llengües maleïdes, i l’occitana n’és una, solen obviar-se a l’hora de fer-ne traduccions a les dites llengües universals, tanmateix de vegades les coses surten bé. Esperem, doncs, que no trigue a eixir la versió castellana d’aquesta segona obra bodoniana, i d’altres en eixa llengua, en català i aragonès. I que també ben prest tinguem una bella i acurada edició de l’obra completa d’en Roberto Cortés.
Artur Quintana
Origen: Immersió. Patrimonials | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de noviembre del 2015)
Les llengües fortament minoritzades i discriminades, com és el cas, ací a l’Aragó, de l’aragonès i del català, només poden sobreviure, si als territoris on són llengües pròpies i/o històriques l’ensenyament és majoritàriament en aquestes llengües, amb immersió sense excepcions ja des de la guarderia, i vehicularització de la llengua minoritzada. Que aquests programes donen bons resultats és cosa provada –només cal mirar cap a Israel amb l’hebreu, i no és l’únic exemple: sense que calga anar lluny en tenim també, de bons resultats, entre els nostres veïns: al País Basc, al País Valencià i a Catalunya. I és per això, perquè és ben sabut que aqueixos programes donen bons resultats per a les llengües minoritzades, que molts dels nostres polítics, en llur afany per fer desaparèixer tota llengua que no siga la castellana, s’esforcen qui sap lo perquè no hi siguen aplicats els dits programes -és el que passa aci a l’Aragó on en el millor dels casos només hi ha un ensenyament irrisori de l’aragonès i del català-, o hi posen tants entrebancs com poden perquè no puguen funcionar bé els programes d’immersió i vernacularització allà on són presents –els casos del País Valencià i les Balears en són emblemàtics, i no pas únics, evidentment. Tenen aquests polítics molt de poder: una constitució que només pot ser interpretada com els convé, i en cas d’interpretacions no convenients disposen d’altres mitjans per a inutilitzar-les, com tothom sap. Nosaltres, els que no volem ser discriminats per raons de llengua, per parlar aragonès o per fer-ho en català, tenim la força de la raó, mentre que ells tenen la raó de la força –que val molt més, per més que no siga gens democràtica. Què ens queda davant de la força? Esperances, o potser utopies? Sabem que no es poden aplicar judicis de valor a les llengües, que no hi ha doncs llengües bones o dolentes, que totes són igual de vàlides, que al cap d’uns tres a quatre anys qualsevol llengua morta pot tornar a tenir parlants patrimonials, volem viure en democràcia… Tot això ho sabem, i ells ho saben. Eppur ... .
Artur Quintana
Origen: Voluntat de no voler entendre’s | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el disabte 26 de setembre del 3015)
Com s’ha arribat fins aquí? Es pregunta molta gent, fent referència al tema secessionista català.
En realitat no sé fins on hem arribat, ni on arribarem, però és ben cert que la confrontació de nacionalismes ja fa pudor. Quan la legislatura del president Aznar era el “Plan Ibarretxe”, ara és la “hipotètica” independència de Catalunya. Macroeconòmicament la economia “va bé” (o això diuen) i territorialment sempre hi ha problemes: un tros del que encara és Espanya vol “fotre el camp”, ara Catalunya, abans el País Basc (no sé si això forma part de l´ADN del PP).
El nacionalisme català diu que tots els que parlen català no són espanyols, són catalans. El nacionalisme espanyol no reconeix la llengua catalana a l’Aragó perquè considera que en una comunitat veritablement espanyola és impossible que es pugui parlar català; considera aquesta llengua aliena a la espanyolitat (disfressada d´aragonesitat). Si no fos així no tindria cap inconvenient en reconèixer-la. Doncs els dos nacionalismes pensen el mateix. El nacionalisme espanyol reivindica des de fa una vintena d’anys les obres d’art religiós que hi ha als museus catalans, i no ho fa amb les obres que hi ha als museus madrilenys, i fins i tot al museu de Navarra (on hi ha bastant material de les “Cinco Villas”) Per què? Doncs, perquè en un cas considera que les obres són en un territori que tots compartim i que és semblant, i en l’altre cas, no, el territori és considerat aliè, per tant, usurpador.
Com vaig dir a un altre article, són aquestes ARRELADES XENOFÒBIES (odi o mania a allò que ens és estranger o que no sentim com a propi) que tan necessiten els nacionalistes per sobreviure i que tan ens empudeguen als que no ho som. I tan pudent és el tòpic victimisme català (especialment l’econòmic) com la hipocresia dels que avisen als catalans de les futures penúries econòmiques, socials, culturals o esportives en cas d’independitzar-se, i en realitat els preocupa la pèrdua econòmica, social, cultural o esportiva d’Espanya en cas de la secessió catalana.
En una cosa també tots coincideixen: en la voluntat de no voler entendre’s.
Antoni Bengochea
Origen: Viles paral·leles | Viles i Gents
Viles paral·leles
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2015)
Des de la finestra los vec passar en silenci pels carrers de la meua vila. De fesomia fina, les seues figures són altes, esveltes i elegants, vestits en lo “salwar kameez”, uns pantalons i casaca de cotó, normalment blancs o blaus lluminosos, que destaquen la seua pell obscura. Viuen a cases velles en grups d’hòmens. Venen del Pakistan.
La majoria treballa recollint fruita o fent altres faenes del camp. S’intuís certa repartició de tasques, perquè alguns són “vileros”, sempre a casa o al carrer, a càrrec, potser, de gestionar la distribució del treball de tots. Resulta insondable lo seu funcionament. Cada any, cada estiu, són una presència discreta, no sé si les mateixes cares… Se queden encara a l’hivern, quan la vila fa de base per eixir cap al Llevant a la campanya de la toronja.
La comunitat és tan nombrosa com discreta i pacífica. No fan soroll: parlen entre ells, s’assenten al carrer o a la vora del riu o passegen amb un mòbil a l’orella. Ja van tancar l’antiu locutori. De l’interior de les seues cases ixen les veus llunyanes de la televisió parabòlica o de programes de radio per wifi. Alguna nit, des d’un balcó, se desprenen les melodies d’un altre món d’uns instruments musicals de corda.
Esporàdicament se produís la integració aïllada i incerta de qui treballa per algun llaurador de la vila. També alguns s’han matriculat a l’escola d’adults, alumnes cultes que parlen urdu i anglès i volen dependre més. Se comenten idil·lis efímers, casats uns, solters los altres que tornen a casar-se amb la dona que la mare els ha triat.
A voltes s’assenten a la plaça a les escaleretes de l’ajuntament o en un banc, separats dels hòmens grans de la vila, habituals ocupants de l’espai central per mirar passar la gent i el temps. Les nits de l’estiu o en diumenge juguen a l’esport nacional, lo criquet, tan parsimoniós com ells. Pareix que van demanar un espai a l’Ajuntament, però han acabat per utilitzar un carrer ample, a on s’aturen respectuosos i somriuen al passejant. Vides paral·leles.
María Dolores Gimeno
Origen: Agost cultural | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
D’ençà fa uns anys s’ha estès com taca d’oli la costum —benvinguda sigui— de celebrar la setmana cultural a gran nombre de pobles, més enllà de les pròpies festes patronals, dedicades als actes tradicionals, lúdics i de disbauxa —penyes, música, menjar i beure, a dojo. No descriure la quantitat de jornades culturals que tenen lloc en el transcurs dels quinze primers dies del mes d’agost per a la canalla i la gent gran, tot i que algunes d’elles no arriben a rasar la ratlla de lo cultural. Em vull centrar només en tres o quatre del Baix Aragó i del Matarranya, de veritable i alta qualitat, a les que penso assistir-hi, encara que no ho faci a tots els actes, donada la seua quantitat. Començo pel “XI edición del Festival Internacional de cine de Calanda. 22 x Don Luis” que tindrà lloc del 2 al 7 d’agost a Calanda. Es presenta aquest any sota el lema “El desig i la pèrdua”. Hi haurà presentació de llibres i taules redones, i, per sobre de tot, moltes, moltes pel·lícules i curts a la secció oficial i a la paral·lela. El 2 d’agost començarà el tradicional Cicle d’Orgue del Matarranya a Fondespatla i continuarà el 23 d’agost a Mont-roig —organista, ballarí i cantant—, sota la direcció de Margarita Celma. Francachela Teatre i la Comarca del Matarranya organitzen la III edició de Matarranya Íntim els dies 7, 8 i 9, per portar les arts escèniques d’avantguarda al medi rural. La localitat triada enguany és Pena-roja de Tastavins, en la qual s’hi desplegarà un recorregut teatral que es desenvoluparà a l’interior de les cases del poble amb espectacles multidisciplinars per a tots els públics, sota la direcció de Jacobo Roger. Hi haurà música, dansa i teatre. Set espectacles diferents que s’aniran repetint cada hora el dissabte i diumenge. I si voleu, per acabar us afegiré la torna, es tracta de l’Escola d’Estiu de “Clarió” que sota el títol “Escola Nostra” organitza les següents activitats: el 31 de juliol, taller de ball a Mont-roig i la Portellada; l’1 d’agost, excursió, “Som arqueòlegs” a Queretes; el dimecres 5, nit de contalles, Lo Floro a la Freixneda; i el dilluns 12 a Valljunquera, contalles d’un despoblat, Mas de Llaurador. Com podeu veure no hi caben més coses en una quinzena
José Miguel Gràcia
Origen: Votar sempre és bo | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de juliol del 2015)
Conèixer el que pensen els ciutadans mitjançant les urnes sempre és adequat, encara que la seua utilitat no sembli prou urgent o necessària. La democràcia real no es justifica només votant cada quatre o cinc anys, això només és una pantomima de la democràcia participativa. El passat diumenge els grecs van votar en referèndum la pregunta proposada per Tsipras que va resultar guanyadora, s’entén el “no”, malgrat tenir la Troica en contra i la majoria dels governs de la UE. Amb el “no” guanyador no s’arreglarà el gravíssim problema del deute públic de Grècia, ni la pobresa, ni el frau, ni els desequilibris financers en general —de cap manera tampoc ho hagués arreglat el “si”—, però ara el Sr. Tsipras compta amb un ventall més obert de possibilitats i amb més poder per portar a terme altres mesures que seran diferents de les que s’havien aplicat en el passat. Ara per ara a ningú l’interessa que Grècia se’n surti de l’euro encara que el pes econòmic d’aquest país sigui relativament petit amb relació a tota la UE. S’ha d’imposar el realisme per ambdues parts i deixar de banda les pors i les amenaces. He fet referència al realisme i no és cosa banal, Grècia mai podrà pagar la gran part del deute al BCN, ni la del FMI, ni la dels altres creditors. Cal una gran quitança. Podrà pagar Portugal, Espanya, Itàlia i altres països? Penso que tampoc. El gran problema de Grècia és econòmic, tot i que les solucions han de contemplar el prestigi de la UE, la situació geoestratègica de Grècia i un munt d’aspectes polítics, dins i fora de la península hel·lènica. Amb això de preguntar als ciutadans, per si de cas, jo no me’n refio dels que diuen, com ha fet el Sr. Rajoy, que les decisions importants del govern no s’han de preguntar al poble, perquè la responsabilitat és del govern. La ministra de Justícia, Sra Tejerina, aprofitant el referèndum de Grècia,va dir que les urnes son perilloses. Ho pensava de debò, o va ser un lapsus linguae? Si algun cop es va acceptar que “els referèndums el carrega el diable”, avui el gruix dels ciutadans crec que no pensa el mateix.
José Miguel Gràcia
Ives Roqueta
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de maig del 2015)
És considerat un dels més grans escriptors occitans, sinó el més gran, de la generació de postguerra. Ha mort el quatre de gener al seu mas de la Serra, al Roerga. Escrivia en occità, llengua de l’Aran, oficial no solament allà, ans també a tot Catalunya, i en el passat medieval ho havia estat en algunes viles pirinenques, a Jaca especialment. Escrivia en occità, llengua tan espanyola com ho puguen ésser el basc o el castellà. Continuar llegint… Ives Roqueta | Viles i Gents
Els fasts del nacionalisme hispano-aragonès
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de maig)
Aquest és el sentiment general que em transmet l’exposició sobre Fernando el Catòlic (el rei que “imaginà Espanya i la obrí a Europa”). Sí: fasts, ostentació, impròpia d’una època de crisi econòmica en que les retallades a l’erari públic i als drets dels treballadors estan a l’ordre del dia. Gastar-se un milió i mig d’euros en aquest esdeveniment (que ha esquinçat el pressupost de cultura) és un exabrupte tan gran com la Sagrada Família de Barcelona.
Tampoc està històricament justificada la data, perquè no commemora res, el rei castellano-aragonès morí l’any 1516; clar que és comprensible, ja que les eleccions autonòmiques són ara, al maig del 2015. Continuar llegint…Els fasts del nacionalisme hispano-aragonès | Viles i Gents
Eliminar alcaldes o la “fusió freda” ciutadana
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de maig del 2015)
Un alcalde i la seua corporació és lo motor del bon funcionament de la vida a cada municipi. A les eleccions del pròxim 24 de maig tocarà renovar-los, enmig d’un debat que qüestiona l’actual model d’administració local, atiat pels casos de corrupció, sorgits fonamentalment de l’especulació immobiliària i en un clima contrari a la superabundància de càrrecs polític, los seus sous i privilegis.
Continuar llegint.. Eliminar alcaldes o la “fusió freda” ciutadana | Viles i Gents
Llibreries rurals | Viles i Gents.
Llibreries rurals
(Publicat al diario de Teruel el dissabte 11 d’abril del 2015)
Una de les desgràcies de l’actual crisi és la desaparició de moltes llibreries. Vendre textos impresos ha anat disminuint al nivell de l’economia desfavorable, al mateix temps que s’ha hagut de conviure amb les noves tecnologies, una forta competència que ha substituït la figura del llibreter de carn i ossos per grans plataformes de venta anònima i a distància, i el paper per diaris electrònics, llibres digitals, continguts de lliure accés… D’una manera o d’una altra, la gent ha continuat llegint, ara orientada per les campanyes de màrqueting de les grans editorials, que utilitzen bastant bé les possibilitats de promoció de l’era digital. Això si és que continuen preferint la paraula escrita als cants de sirena dels múltiples estímuls tecnològics.
Al món rural del nostre Aragó despoblat, no s’ha notat massa el declivi de la llibreria tradicional. La majoria de les viles no n’ha tingut mai cap. A la meua recordo la que va mantindre uns quants anys un fotògraf i lector informat, molt bon provida, que jo visitava amb reverència infantil; i un altre intent posterior d’una xica jove, més breu i combinat amb material de papereria. A part de les excepcions i de Serret de Vall-de-roures, les nostres llibreries han estat los estancs o la tenda que ven de tot: piles de llibres per encàrrec o l’obres d’un autor local al costat de les gominoles, diaris damunt dels estoigs de perfums, un best seller tocant a la caixa registradora, un llibre de cuina de l’associació de dones a la vitrina, còmics o literatura infantil i juvenil en època nadalenca… Un panorama de distribució difícil.
En defecte d’això, los raders anys s’ha anat creant una xarxa de Biblioteques Públiques, de titularitat municipal i patrocini autonòmic. Obren en horari limitat, no sempre tenen instal·lacions modernes ni un fons coherent, però van rebent novetats, algunes participen en programes d’animació a la lectura (en castellà) i tenen lectors freqüents de totes les edats. Juntament amb les xarxes socials, són una finestra oberta al coneiximent i la estètica, una companyia justa i necessària en la distància immensa del camp.
María Dolores Gimeno