Source: Per què el castellà, i no el català, va devorar l’aragonès?

Per què el castellà, i no el català, va devorar l’aragonès?

Les oligarquies aragoneses es van castellanitzar molt abans de la creació de la monarquia hispànica

Marc Pons
Foto: Cartoteca de Catalunya

Les llengües anteriors

L’aragonès va ser la llengua de l’Aragó medieval (segles IX a XIV), però, des d’un inici, va haver de conviure amb altres llengües que tenien una arrel històrica més profunda o que havien estat importades durant l’expansió cristiana. En el primer cas, sabem que el protobasc (que les fonts de l’època anomenen basquenz) era la llengua popular de bona part d’aquella societat. I sabem, també, que les bosses de població morisca que havien quedat dins dels nous dominis cristians conservarien la seva llengua (un sincretisme local d’àrab, d’amazic i de llatí vulgar anacrònic) durant segles. Llengües ben diferents de l’aragonès, que era la llengua de les elits ―sobretot urbanes―, del comerç i de l’evangelització. Molt abans que les tropes del rei Alfons el Bataller assolissin la línia de l’Ebre (1118), la societat aragonesa ja era plurilingüe.

Gravat de Daroca (1779), obra de Palomino / Font: Biblioteca Nacional Hispànica

Les llengües posteriors

La conquesta de les valls de l’Ebre (Saragossa, 1118), del Jalón (Calatayud, 1120) i del Jiloca (Daroca, 1120) representaria un abans i un després en la història del petit regne d’Aragó. En tan sols dues dècades, Alfons el Bataller havia duplicat la superfície del regne. Però, per un altre costat, Aragó no comptava amb els recursos demogràfics suficients per colonitzar aquells amplíssims territoris de nova incorporació i el rei Alfons ―que també era monarca de Pamplona― va recórrer a contingents de colons dels seus dominis més occidentals (Haro, Nájera, Miranda) que parlaven castellà o dialectes orientals del castellà. Aquestes colonitzacions introduirien la llengua castellana a Aragó, amb la particularitat que, en el decurs dels segles posteriors, aquell castellà importat adquiriria els girs propis i característics d’un dialecte local.

De llengua de cancelleria a llengua local

No obstant això, des del segle IX fins al segle XV, l’aragonès va ser la llengua de la cancelleria (del poder) i la llengua franca (la més coneguda i la més prestigiada). I, molt probablement, va ser la llengua d’ús social majoritari. Però aquest predomini es va començar a esberlar a finals de centúria del 1300, molt abans de la coronació del castellà Ferran de Trastàmara (1414). Les fonts documentals de l’època delaten que les classes oligàrquiques de Saragossa (noblesa, classes mercantils) havien iniciat un procés d’abandonament de l’aragonès en benefici del castellà que s’intensificaria en el decurs del segle XV i que s’escamparia com una taca d’oli pel territori durant els segles XVI a XIX fins reduir el domini lingüístic a la matriu original (les valls pirinenques aragoneses).

Gravat de Bujaraloz (1668), obra de Baldi / Font: Biblioteca de Florència

Llengua i interessos econòmics

La gran qüestió que planteja aquest fenomen és: ¿per què posats a abandonar la llengua pròpia del país les oligarquies aragoneses es van inclinar cap al castellà, que en aquell context era una llengua més estrangera que el català? I per contestar a aquesta qüestió no hi ha una resposta única, sinó que aquella deserció responia a la suma de diverses causes. Una seria la culminació d’un llarg i progressiu allunyament de les elits catalanes i aragoneses, que, tot i formar part d’un mateix edifici polític, mai havien compartit els grans projectes polítics i econòmics de la Corona. Una altra seria que, simultàniament, les oligarquies aragoneses s’havien apropat a les castellanes per una qüestió de comunió d’interessos econòmics. I una altra seria que castellà i aragonès eren dues llengües molt similars que facilitaria aquest “abrazo del oso”.

La reculada de l’aragonès

La desaparició de l’aragonès a Saragossa (segle XV) va impulsar la castellanització de la meitat sud del país. Quan es van casar els Reis Catòlics (1469), l’aragonès ja havia desaparegut del Baix Aragó i estava retrocedint a la vall de l’Ebre. Quan Felip V va liquidar a sang i foc els Furs d’Aragó (1707), l’aragonès ja havia reculat al nord dels Monegres. I a principis del segle XX, l’aragonès ja estava reclòs a les valls pirinenques. L’aragonès ha reculat fins quasi desaparèixer (només el parlen 20.000 persones) perquè les elits del país es van castellanitzar. Però, també, perquè les classes populars el van abandonar. Històricament, l’imaginari popular ―fabricat per les oligarquies― el rebaixaria de la categoria de llengua pròpia a la d’un simple “patuès” marginal.  Dissortadament, per l’aragonés se ha feyto de nuit (‘per l’aragonès s’ha fet de nit’).

Treball complet: Escolà Sallán, Laia (2021) La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon. Castellà i català de transició a l’aragonès

Resum de La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès

La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès és un petit treball que se centra en una parella de Sant Esteve de Llitera. El marit és castellanoparlant monolingüe, mentre que la muller és bilingüe: parla castellà i català de transició a l’aragonès. A través d’una entrevista semidirigida, s’hi analitzen els factors sociolingüístics que han dut aquesta parella a adoptar el castellà com a llengua familiar.

En primer lloc, se’ns presenta una breu explicació de la situació sociolingüística a l’Aragó catalanòfon o Franja de ponent. En les enquestes que hem consultat (Sorolla, 2015), se’ns indica que la transmissió del català a les noves generacions dins la família és l’escenari més comú a la Franja, tot i les dificultats que implica el fet que el català no té cap pes a l’administració i ben poc en l’educació (segons l’àrea). La Franja és, doncs, una zona amb diglòssia evident. És destacable que els catalanoparlants semblen tenir certa reticència a anomenar la seva parla “català”. Menys de la meitat de parlants (44’6%) utilitzen la denominació “català”. La resta, utilitzen localismes com “Torrentí” o “Vilellà” (26’7%) o utilitzen la denominació pejorativa “xapurriau” (28’6%). Per tant, veiem que hi ha cert distanciament de la resta de la comunitat catalanoparlant.

Després, fa una breu descripció de la percepció que els habitants de Sant Esteve de Llitera tenen sobre la seva parla. El primer que es remarca és que s’hi parla una varietat dialectal anomenada català de transició a l’aragonès, la qual conté algunes variants lingüístiques pròpies del català i algunes altres pròpies de l’aragonès. Els parlants són conscients de la diferència evident entre la seva parla i el català dels mitjans de comunicació del Principat. Per a ells, es tracta d’una barreja entre català i castellà, i l’anomenen “xapurreau” o diuen que parlen “com a Sant Esteve”. La seva comunitat lingüística, doncs, es redueix a aquesta localitat i se separa de la comunitat catalanoparlant.

Un cop mencionat el marc teòric en el qual s’inscriu la recerca, s’analitzen les dades recollides en l’entrevista¹. L’entrevistada, MJPL, de seixanta-dos anys, ens explica que quan era petita a casa seva només es parlava català en transició a l’aragonès. El parlava amb la seva mare, el seu pare, amb els seus avis… L’element que va fer que la llengua a la llar passés de ser el català a ser el castellà va ser l’entrada a la família d’una persona castellanoparlant: el marit de l’entrevistada. A causa de la situació de diglòssia del català en aquesta zona, la regla d’acomodament al castellà és imperant. Per tant, l’entrevistada va adoptar el castellà com a codi de comunicació a casa amb el seu marit, però seguia parlant català amb la seva mare i la seva àvia. Quan van tenir dues filles, s’hi comunicaven tots dos en castellà. En un punt de l’entrevista, ens diu que creu que sí que els deia alguna cosa en català, però una de les filles (que apareix en un moment de l’entrevista) explica que mai. Afegeix que la única que li parlava català de ben petita era la seva besàvia. L’entrevistada ens explica que aquestes accions van ser naturals per a ella, que havent-hi el seu marit no es va plantejar de parlar català a casa. Aquestes dues filles, avui dia són castellanoparlants. Entenen el català de transició a l’aragonès, però no el parlen. La gran d’aquestes dues ara ja té dues filles, amb les quals també parla castellà. És interessant indicar que el seu marit també és nascut al poble i tenia els dos pares catalanoparlants, però ell parla castellà. L’entrevistada, en veient que a casa les seves netes enraonen només en castellà, també s’hi dirigeix en aquesta llengua. Ens trobem, doncs, amb una família que ha passat de ser plenament catalanoparlant a relacionar-se en castellà.

Aquesta situació no és excepcional d’aquesta família. Es pot veure quan l’entrevistada també fa una descripció de la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera. Es tracta d’un poble amb la població envellida on el català de transició a l’aragonès encara se sent bastant pel carrer, però gairebé només el parla la gent gran. Pràcticament tota la població jove ha adoptat el castellà com a única llengua. Per tant, la línia de transmissió generacional del català hi ha estat interrompuda. Ens explica diversos casos de famílies que han decidit de parlar castellà als fills. Fins i tot hi ha casos en els quals una parella catalanoparlant decideix de parlar únicament en castellà als fills. Aquest és el cas dels seus cosins. Veiem, doncs, que el fet que un dels dos cònjuges sigui castellanoparlant no és l’únic factor que porta al canvi de la llengua familiar. En concret, durant l’entrevista se’ns menciona que en el cas dels seus cosins el detonant va ser que un professor d’escola els va recomanar que els parlessin castellà perquè no es retardés l’aprenentatge d’aquesta llengua.

Fins ara hem comentat el primer factor que creiem que és essencial per a entendre l’estroncament de la transmissió del català en aquesta àrea: la regla d’acomodació al castellà. El segon, creiem que és la identitat lingüística. Com hem comentat abans, els habitants d’aquest poble generalment no veuen la seva parla com “català”, sinó que l’entenen com una barreja entre el català i el castellà. No s’identifiquen amb la comunitat lingüística catalana, sinó que la seva comunitat és el poble (o el “llugà”, com diuen ells), una comunitat petita que no pot lluitar contra la pressió del castellà. A més, l’entrevistada ens explica que, segons el seu parer, parlar la llengua pròpia de la zona no és una conditio sine qua non per a poder-se identificar com algú “del llugà”. És cert que parlar-la t’hi vincula més, però pots ser castellanoparlant i formar part de la comunitat. Sembla que el criteri principal és si un s’ha criat i ha crescut al poble i si els pares també són d’allà. Per tant, la pertinença a la comunitat sembla decidir-se segons la procedència geogràfica. Adoptar el castellar no implica renunciar a formar part de la comunitat.

L’entrevistada percep el català de transició a l’aragonès com monolític, sense variació. En diverses ocasions comenta que gent del poble que ha anat a viure a fora, sobretot a Catalunya, quan torna ja no parla del tot com a Sant Esteve. A més, cal mencionar que la seva filla, en el moment que apareix, intenta dir-hi algunes frases, però la seva mare l’atura i fa saber que no ho està dient “bé”. En concret, remarca el fet que no tanca les /a/ finals en [ɛ] com pertocaria. Aquesta tendència a la correcció mostra que l’entrevistada és plenament conscient de les diferències entre el seu dialecte i el castellà i el català, i denota estima i vinculació amb aquesta parla. Moltes vegades menciona que li sap greu que els joves ja no la parlin, perquè li sembla que es perdrà.

Un cop vista la situació al poble, creiem que podem fer unes petites prediccions de futur. Cal considerar que no hi ha cap suport de l’administració per a preservar el català en transició a l’aragonès, així que l’única forma viable de transmissió és a casa. Hem vist, però, que la parla pròpia d’aquesta localitat ha deixat de transmetre’s a les generacions joves. Només la gent gran la parla. Per a tornar a transmetre la llengua, seria necessari que qui encara la parla, normalment la generació dels avis, decidissin de transmetre-la als nets. Aquesta seria una decisió conscient i una lluita a contracorrent a causa de la forta pressió del castellà a la zona. Per tant, creiem que el futur més plausible és que en aquest poble la transmissió intergeneracional del català no es recuperi i que aquesta varietat s’acabi perdent².

Un cop vista la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera i les previsions de futur, és important de destacar que l’escenari que ens presenta el treball sembla contradictori amb la informació que tenim sobre la transmissió intergeneracional del català a l’Aragó catalanòfon. La imatge que ens dona l’entrevistada del seu poble és completament l’oposada: el català no s’ha transmès a les noves generacions. Això ens porta a pensar que la transmissió del català no és homogènia a la Franja. Caldria determinar quins factors socials o sociolingüístics causen aquesta variació.

Postulem la idea que un factor que pot ser determinant és el nivell de similitud lingüística amb la parla del Principat. Com menys diferències detectin els parlants entre la seva parla i el nord-occidental del Principat, més fàcil és que identifiquin la seva parla amb l’etiqueta de català. A més, si les perceben com semblants, tindran la sensació que la seva llengua és “útil” per si una persona vol anar a estudiar a Catalunya o tenir-hi relacions econòmiques. Per tant, aquesta similitud pot propiciar el manteniment de la transmissió. Si la parla és substancialment diferent, com passa amb el català de transició a l’aragonès, aquesta noció d’utilitat es perd i la llengua es relega a un únic àmbit: la gent del poble.

En definitiva, aquest treball ens explica la situació lingüística d’una família que ha canviat la seva llengua de la llar del català al castellà i quins factors sociolingüístics hi ha influït. L’entrevista també ha aportat prou dades per fer un retrat del panorama lingüístic de Sant Esteve de Llitera, retrat que resulta d’allò més interessant perquè sembla contradir les dades recollides en les enquestes de transmissió generacional del català a la Franja. D’això se’n dedueix que hi deu haver diversos factors socials que condicionen aquesta transmissió i que fan que no sigui homogènia dins el territori. Aquests factors s’hauran de tenir en compte si es vol protegir la riquesa de les diverses variants geolectals.

Laia Escolà Sallán

10.3.21

Source: El professor Rémi Carbonneau | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

Trabajo Fin de Grado
Cambio de código y transferencia en adolescentes bilingües de la Litera (Huesca)
Autora: Vera Ara Blázquez
Director: Javier Giralt Latorre
Facultad de Filosofía y Letras.
2020

Source: La transmissió lingüística intergeneracional a Castelló de la Plana i la Franja: La rellevància dels usos entre progenitors

La transmissió lingüística intergeneracional a Castelló de la Plana i la Franja: La rellevància dels usos entre progenitors

Visualització       (361.8Kb)

Veure estadístiques

Aquest element apareix en la col·lecció o col·leccions següent(s)

• Arxius de Ciències Socials. Num. 42. 2020 [20]

– ¿La existencia de tres lenguas diferenciadas en el periodo medieval -aragonés, castellano y catalán- complicaba las cosas?

– No podemos olvidar que son tres lenguas románicas muy próximas entre sí, así que no había problemas de comprensión. Las cosas se complicaban cuando las lenguas se asociaban a esas identidades políticas, y comenzaban a utilizarse para oponer los diferentes territorios. La lengua aragonesa se convirtió en un símbolo político del reino, y el uso de otro romance podía entenderse como un elemento de alteridad. De ahí que te encuentres que localidades como Fraga o Tamarite de Litera, donde siempre se escribía en catalán, cuando se dirigían a las Cortes de Aragón abandonaban su lengua propia y se pasaban al aragonés. Debían de creer que el hecho de hablar en catalán podía ser interpretado por el resto como un signo de exclusión.

Source: Guillermo Tomás Faci: «El aragonés ayudó a construir una identidad política» – Noticias Aragón – El Periódico de Aragón

LA CÁTEDRA JOHAN FERRÁNDEZ D’HEREDIA FALLA LAS AYUDAS A LA INVESTIGACIÓN

Source: El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón

Guillermo Tomás Faci

• Año de edición: 2020
• Nº páginas: 348
• Temática: Lenguas de España
• Colección: Humanidades
• Nº edición: 1.ª
• Idioma: Español
• Dimensiones: 15 x 22 cm
• Encuadernación: Rústica con solapas
• ISBN: 978-84-1340-056-3
• 23,08 €

Més recomanacions de #LecturesCUSC sobre sociolingüística i comunicació en accés obert! 📚📖

En aquest volum col·lectiu coordinat per @natxosorolla hi trobareu la informació més actualitzada sobre la situació del català a la Franja 👇https://t.co/EeJAhAmgoA pic.twitter.com/qZp9oPPNZB

— CUSC-UB (@CuscUB) April 21, 2020

Source: Aportaciones para una planificación lingüística en el Alto Aragón. Actitudes de los escolares hacia la lengua minorizada | Revista de Investigación en Educación

Sansó-Galiay, C., Petreñas-Caballero, C., Ianos, A., Janés-Carulla, J., & Huguet-Canalís, Á. Análisis comparativo de las actitudes lingüísticas del alumnado de Educación Secundaria Obligatoria en la Franja de Aragón y Cataluña.
Resumen: Este estudio analiza comparativamente las actitudes lingüísticas de dos territorios vecinos
multilingües de España: Cataluña y Aragón, con políticas lingüísticas diferentes. Así, Cataluña reconoce
la co-oficialidad del castellano y del catalán y ha implantado un sistema educativo bilingüe, mientras que
en Aragón sólo el castellano tiene carácter oficial y la enseñanza en catalán es opcional. Para comparar
las actitudes lingüísticas de los alumnos de secundaria en los dos contextos, 154 alumnos de un centro de
Lleida y 195 de un centro de Fraga respondieron a una serie de cuestionarios. Los resultados mostraron
que los estudiantes aragoneses tienen actitudes más favorables hacia el castellano, mientras que a los
jóvenes catalanes les gustaba el castellano y el catalán por igual. Entre los posibles factores analizados,
como el nivel sociocultural, el nivel socio-profesional, la condición lingüística de la familia y la asistencia
a las clases optativas de catalán en el caso de los alumnos aragoneses, sólo este último se encontró que
mejoraba las actitudes hacia el catalán.

Source: Participación aragonesa en libro “Neohablantes de lenguas minorizadas en el Estado español“

S’ha editau en a editorial Iberoamericana / Vervuert o libro Neohablantes de lenguas minorizadas en el Estado español. Ye un d’os resultaus d’o proyecto I+D “El neohablante como sujeto social: el proceso de conversión linguística en Galicia, Euskadi, Aragón y País Valenciano” (FFI2016-76869-P).

Podez veyer l’indice aquí.

Chabier Gimeno i ha escrito o capitol 5: “Neohablantes de aragonés: retrato de un colectivo estratégico en la revitalización”, a on fa una primer analisi d’as entrevistas a neoparlants d’aragonés d’ambito urbano, realizadas en colaboración con Silvia Cebolla, activista lingüistica.

Source: Charla de Mario Sasot sobre el Aragón Oriental en Zaragoza | Mas de Bringuè

Foto de Valderrobres

Ciclo de  actividades “ANDALÁN en abierto”.
Charla de: Mario Sasot Escuer
Ex profesor del IES Andalán y periodista.
“EL ARAGÓN ORIENTAL, ESE DESCONOCIDO”
Día:  23 de mayo de 2019
Hora: 19:00
Lugar:  Biblioteca del IES Andalán, C/a Parín s/n Barrio de la Almozara. Zaragoza

Los distintos trabajos lingüísticos realizados en colaboración con distintas asociaciones culturales de la zona y los reportajes escritos para La Vanguardia sobre la
Franja en otoño de 1983 me obligaron a recorrer, casi palmo a palmo, las tierras
de la Ribagorza Oriental, la Alta y Baja Litera, el Bajo Cinca, y las para mí hasta
entonces desconocidas cuencas del río Matarraña, el Mezquín y el Bergantes. Un
descubrimiento que me ha marcado para siempre.
La charla que ofrecemos en el IES “Andalán” es el fruto y resultado de esa dedicación y tiene como objetivo dar a conocer a las gentes del resto de Aragón esta
parte tan bella, interesante y desconocida de nuestro territorio, donde hay vida,
arte, pueblos y parajes raros y hermosos como los monasterios de Obarra y Alaón
y el barranco de Montrebei, en la Ribagorza; la casa romana de Villa Fortunatus
y las ermitas de Chalamera y San Valero de Velilla, en el Bajo Cinca; el mausoleo
romano de Favara o los hermosos pueblos de Calaceite, Cretas, Valderrobres y
los magníficos parajes del Parrissal de Beceite o las rocas del Mas Mut en Perrarroya de Tastavins, en la comarca del Matarraña.