S’ha mort una veu,
s’ha mort un poeta,
s’ha mort la cançó,
s’ha mort Labordeta.
Orfe queda el vent,
òrfena la terra,
orfes quedem tots,
s’ha mort Labordeta.
Qui cantarà al cerç?
qui a la llibertat?
qui ho farà a Aragó?
Som buits i callats.
A la teua motxilla hi cap tot un país,
però no un cor tan gran com el teu.
Tota la pau per a tu, José Antonio.
Escolteu “Canto a la libertad” aquí
Avui he acabat d’aixecar una paret de pedra seca d’un bancalet que envolta un vell i mal esporgat garrofer, al terreny costerut de casa meua. La paret no es ben bé de pedra seca, perquè a l’hora de col·locar, encastar i falcar les pedres, he utilitzat paletades de morter de ciment i sorra, però no gaires. Ja sé que no és cap obra d’art, i que a molts de vosaltres poc os hauria d’interessar aquesta obra, fruit d’haver-ne vistes moltes a la 
Codonyera, o tal vegada, resultat de l’instint natural d’un descendent de tantes generacions que aixecaren marges per aterrassar els estrets barranquets on plantarien oliveres, vinya, o quatre grans de blat, ordi o sègol, els anys que no restaven en “guareit”.
No feia massa temps que la paret s’havia esbaldregat, per la pressió de les arrels del garrofer, o pot ser pel seu propi pes o per la força de la gravetat, com diria l’“il·lustrat” de torn. El cas és que un dia decidí “llevantar lo portell”.
El matí que vaig començar l’obra, de ben segur que el garrofer va pensar que estava boig. A la meua edat, amb unes lumbars força delicades i amb tan poca experiència, allò no tenia sentit. El garrofer pensaria: aviat s’hi cansarà, no podrà acabar la paret perquè el dolor que sentirà a la zona del ronyons no el deixarà alçar-se dempeus. Molt savi el garrofer, no sabia, però, que una protecció lumbar amagada sota la camisa m’anava estrenyent i a la vegada protegint les darreres vèrtebres, tan malparades en tots el hòmens d’una certa edat. El “savi” garrofer tampoc sabia que l’objectiu d’aixecar o refer el portell era a llarg termini, gairebé sine die. El gavadal de pedres esteses al peu de la paret anava minvant molt lentament, però inexorablement dia rere dia. Varen passar uns mesos i el verd de les garrofes del saberut garrofer es transformà en negre. I és ara quan en trencar-les per la meitat, la flaire profunda d’aquets fruits s’hi pot sentir de prop.
Vet aquí que un dia de la tercera setmana de novembre del 2010 vaig col·locar en rastellada les últimes pedres de la darrera filada. El marge no és pas atalussat ni esgraonat, només un xic desplomat.
El mallorquí Joan Llabrés, glossant als paredadors, escriu al final del seu llibre Mestres de paret seca:
“Hi ha mestre paredador
sense martell ni ginyola
que sa paret fa tan bona
com un altre o millor.”
Jo no sóc mestre paredador, ni tinc l’habitud de margenar, ni he fet servir ginyola —dita també llinyola o nyinyola a Mallorca. És un cordill tibant per a fer la paret recta—, entre altes motius perquè el marge era circular, convex per la part de fora, segons podeu veure a les fotografies. No m’ha quedat pas 
malament, oi? De bell antuvi, sempre el margenador ha tingut la seua pròpia cal·ligrafia.
De cara al futur hi tinc una temença: potser el garrofer, ferit en el seu amor propi i sense jo fer-li la gara gara, comenci a fer créixer extraordinàriament les seues arrels per empènyer perversament la meua paret i esbaldregar-la novament. Atesa la seua concavitat interior, no li caldria gaire empenta… Quan em mira el malastruc garrofer, ho fa perversament. Si succeís aquesta malaventura us ho faria saber.
Si voleu aixecar un marge, jo sóc vell, no treballo de franc i el termini seria immesurable.
Això de les parets de pedra seca dóna per a molt; no sé on vaig llegir que si s’arrengleraren totes les parets de pedra seca de Menorca, donarien dos voltes a la Terra.
José Miguel Gràcia (16/09/2010)
mitjançantUn marge sota un garrofer « Lo finestró del Gràcia.
Segurament el pres polític més jove del món va ser un xiquet de Saragossa que van empresonar perquè va escriure un poema en contra de la repressió i va trucar a la policia per llegir-se’l. Tomàs el va homenatjar amb la cançó “Dedicado a M.A.”
Podeu escoltar-la punxant aquí
Dedicat al pres polític més jove del món « Lo finestró del Gràcia.
Ahir dia 12 de setembre, l’associació de dones i consumidors de Calaceit (Asociación de mujeres y consumidores KALAT-ZEYD) celebrà el 25è aniversari. Una associació de caire cultural, recreatiu y reivindicatiu, amb 25 anys a les espatlles és poc freqüent per aquestes contrades matarranyenques. Tampoc em trobaríem gaires per altres terres. Han estat 25 anys d’actes populars i culturals: publicacions de receptaris i llibres de cuina, promoció de llibres, diades molt diverses com la de puntaires, publicació de la revista Kalat-zeyd, amb periodicitat anyal, etc., etc. Les pàgines d’aquesta revista, amb predomini del català, han estat plenes de col·laboradors de qualitat sobre temes diversos: història local, etnologia, poesia, assaig, sobre patrimoni material i immaterial i temes diversos d’interès.
Per commemorar el 25è aniversari, a la Sala d’Exposicions dels baixos de l’Ajuntament es va inaugurar una exposició sobre fotografies, llibres de cuina i cartells referits a la història de l’associació. Durant el dinar de germanor a la ben redreçada, ben dissenyada, hauríem de dir, nova Fonda Alcalà, plena de gom a gom, va parlar la presidenta de l’associació, María Jesús Celma, fent un recordatori dels 25 anys passats i agraint la col·laboració a les institucions i a totes les associades. Després parlà l’alcaldessa de Calaceit i lliurà a la presidenta una placa commemorativa. Jo mateix en nom d’ASCUMA vaig dona l’enhorabona a tots els reunits, desitjant llarga vida a l’associació. Tots els assistents varem rebre, en edició facsímil, el Receptari que es va elaborar com a treball final del curs de cuina de l’any 1987, primera publicació mecanografiada de l’associació. No varen faltar mitja dotzena de jotetes per a cloure l’acte.
Després, a l’ espai de l’antic cine va continuar la festa amb música i ball.
José Miguel Gràcia
L’associació Kalat-Zeyd va celebrar el 25è aniversari « Lo finestró del Gràcia.
(Publicat avui a la columna “Lo Cresol” del Diario de Teruel)
Per què si els sous dels alemanys son gairebé el doble que els dels espanyols, l’atur espanyol és doble de l’alemany? Tal vegada no s’ha fet el lector aquesta pregunta? Per què les empreses alemanyes no desplacen producció a Espanya o a qualsevol altre país de més baix cost laboral? Escolteu als economistes i als empresaris i sentireu l’aferrissada defensa que solen fer sobre la competitivitat de costos laborals.
Per què si el mercat laboral francès és un dels més rígids dels europeus, pel fet de la gran implantació dels sindicats, ha de ser Espanya la qui porti a terme una gran reforma laboral, flexibilitzant l’acomiadament, entre altres mesures?
Per què no s’han eliminat encara els paradisos fiscals, si tothom està convençut de què són el més gran obstacle per controlar els moviments especulatius de capitals?
Si el frau fiscal arriba al 20 o 25 per cent del PIB espanyol, xifra veritablement espectacular, per què abans d’augmentar els impostos no s’endega una gran campanya contra aquesta xacra social?
Quants directius han anat al carrer per incompetents o per poc curosos de les seues tasques quan una caixa o banc ha demanat ajuts públics o ha hagut d’encetar un procés de fusió? I si han anat al carrer, per què s’han d’emportar tant bon sac d’euros?
Fixeu-vos-hi! Per què els poders financers internacionals o allò que se’n diu “els mercats”, responsables principals de la crisi, ara són els que ens alliçonen o ens obliguen a prendre mesures per a superar la crisi?
Ja em direu perquè necessitem les reformes de les oficines d’ocupació i la formació dels aturats, si el que manca són llocs de treball. Formació…, en quines matèries?
Per què, quan algun professional que ens ha de facturar algun servei, ens pregunta: ho voleu sense factura o amb factura amb IVA? La resposta ben bé la sabem tots.
No espereu respostes per a les altres preguntes, no tinc més espai a la columna i a més, com crec que són força fàcils, no gosaré ofendre-us en donar-les. Però, si us sentiu amoïnats perquè no podeu trobar les respostes, només us puc dir que si fóssiu economistes, tampoc les trobaríeu.
José Miguel Gràcia (Economista)
He penjat al goear una altra cançó del Tomàs, “A golps creixent”, que podeu escoltar punxant aquí. Si voleu escoltar qualssevulla de les cançons que vagi penjant, podeu clicar al link (a la dreta del bloc) Antigues cançons del Tomàs. Les noves cançons les trobareu al link Noves cançons del Tomàs.
Diumenge 15 d’agost, un cop més l’amic Ramón Mur organitzà la jornada de lectura “El porvenir de mi pueblo” al pati de la antiga casa del regeneracionista baix-aragonès, Juan Pío Membrado. Aquesta vegada en 
Ramon va elegir, amb bon criteri, el llibre de Desideri Lombarte Memòries d’una desmemoriada mula vella i un parell de capítols del llibre Los pueblos dormidos (1910) de Rafael Pamplona Escudero.
Bellmuntants, estiuejants i persones aplegades per l’ocasió —amics i socis d’Ascuma com en Carles Sancho, José Antònio Carrègalo, Carles Terès, José Miguel Gràcia…— van anar llegint pàgina a pàgina les memòries de la mula de Pena-roja que s’hi va espantar del sorollós motor del primer tractor de la vila.
Una cinquantena de persones van passar pel faristol de lectura situat a la finestra- balconada del espai arxiu Pío Membrado que s’obre al pati empedrat d’antics còdols del Mesquí. Rosalía Gil, vídua de Desideri Lombarte, llegí l’epíleg del llibre emotivament.
La taula del despatx de don Pío plena de llum i de records. Ell, des de la seua absència, patint perquè no arribat encara la instrucció tan necessària i que ell tan desitjava, a més d’una vila veïna d’aquell su pueblo i el seu avenir. La Mare de Déu seguia dormint. La Tuabech i el Damià, al pedrís de la façana, s’hi dedicaven a la papiroflèxia.
Gràcies Ramon! i fins l’any que ve.
Arxivat sota: Articles La Franja, Notícies
Entre p�ginas
Portada del libro editado por Rolde de Estudios Aaragoneses
Los pueblos del Bajo Aragón “que no hablan castellano”
Primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (y II)
Ramón Mur
María Pilar Benítez Marco, en su libro ‘María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón’ al que me refería ayer, cita a varias mujeres del Bajo Aragón que investigaron en el catalán que se habla en muchas poblaciones: “A ese catalán de Aragón, al de Maella, que estudió María Trinidad Bondía Benedicto, y al de Fraga, que investigó, a través de su antroponimia y toponimia, Esther Regina Santamaría Novell, pude volver a acercarme gracias a personas que conocí, en su mayoría, durante mis ocho años de estancia en el lugar donde lo aprendí, en Tamarit de Llitera: Mariona Martínez Dorado, Emma Bravo Santamaría, Ana Domínguez Ibáñez, Juan José Enériz Torres y Maria Dolores Gimeno Puyol”.
Por lo que se refiere al Bajo Aragón, la filóloga de la Universidad de Zaragoza cita dos mujeres de principios del siglo XX naturales de un pueblo del Mezquín donde nacieron y residen excelentes cultivadores tanto del catalán común como del propio de Aragón. Son Felipa Molins Velilla y Pilar Rebullida Sancho. Ambas fueron colaboradoras del Estudio de Filología de Aragón (EFA) del que era director Juan Moneva y Puyol.
De Pilar Rebullida Sancho, la autora del libro afirma que su “colección de voces del Bajo Aragón no sólo tiene el mérito de ser, hasta el momento, la primera recopilación léxica dialectal conservada realizada por una mujer en nuestra Comunidad, sino de presentar, además, aspectos innovadores con respecto a otras colecciones coetáneas”.
Pilar Rebullida, casada con Miguel Sancho Izquierdo, rector de la Universidad de Zaragoza, realizó fichas para el EFA sobre ‘voces del Bajo Aragón’. Fue un trabajo único hasta entonces y pionero. Me ha resultado especialmente relevante su estudio en dos aspectos. El primero es que en ningún momento llama catalán al habla de los pueblos de los que ella procede y tampoco ‘chapurriau’. Esta acepción no la he podido encontrar en ninguna de las 240 páginas del libro de María Pilar Benítez Marco. Habría sido del todo entendible que Pilar Rebullida, desde su evidente recelo hacia el catalán, hubiera observado que al habla de estos pueblos las gentes la denominan ‘chapurriau’. Pues ni eso.
En todo caso, no todos los aragoneses de los tiempos del EFA recelaban del catalán. En una carta de Carlos Estevan, vecino de Valdealgorfa, aunque natural de Belmonte, a su tío Juan Pío Membrado se afirma de Juan Moneva que es “incompatible con el género y [está] empeñado en hablar catalán”. Por lo visto, el director del EFA y mentor de todas las mujeres aragonesas, pioneras en filología, tenía mal genio pero no daba la espalda al catalán como uno de los tres idiomas de Aragón.
El propio Moneva dirigió a Membrado esta carta en la que se utiliza una ortografía gramatical inéquivoca:
“Senyor Joan Píus Membrado i Ejerique.
“Benvolgut amic i compatriota:
“Haig sabut de l’Asamblea municipalista a Barcelona, i encara qu’em trobava llest per anar-hi, ben llegida la seva convocatoria, n’on puc, car no’ns han deixat lloc als sigulars individuus qu’estudiem mes no tenim representación des municipis. Aixó’s remeiaría artificialmente donant-mi una representación: sería peró un curanisme llegt; els pobles tenen d’esser representants per la gent d’ells mateixos.
“Vull, aixó apart, fer constar devant vos, capdevanter del moviment, que no es cap mancament de voluntat ho que’m tè lluny de d’aquixa tasca de ruralisme.
“Molt vostre, Joan.
“Saragossa, lo 14 juny 1914” La carta se conserva en el Archivo Membrado de Belmonte.
Pero lo más llamativo en el trabajo de Pilar Rebullida es la distinción que hace entre los pueblos “que no hablan castellano” y los que sí lo hablan. ¿Había en su época algún pueblo en el Bajo Aragón donde no se hablara castellano? Sí y no. Ella hace esta distinción por reminiscencias históricas. Es decir, que hasta que no se inició la alfabetización, a principios del siglo XX, justamente en su época, en los pueblos que hoy llamamos bilingües sólo se hablaba un idioma y ese tal no era el castellano. Mas tarde llegó la escolarización universal de la población al medio rural y ésta se hizo sólo en castellano. A partir de ese momento, en los pueblos catalanohablantes se sabía utilizar los dos idiomas, aunque sólo en uno de ellos, en castellano, se sabía leer y escribir, además.
Pero la distinción que hace Pilar Rebullida ni siquiera hoy es un disparate. Es decir, que hoy se puede hacer la observación de que hay pueblos en el Bajo Aragón en que no se habla castellano. Se pregona en castellano, el culto católico se celebra en castellano, el médico atiende en castellano, el boticario también despacha medicamentos en castellano y los maestros de escuela enseñan mayormente en y el castellano. Pero lo que es hablar, hablar en la calle y a todas horas, los vecinos de muchos pueblos del Mezquín, del Bergantes y del Matarranya, no hablan, es verdad, en castellano.
Los pueblos del Bajo Aragón que “no hablan castellano” | Entre pàginas.
Portada del libro editado por Rolde de Estudios Aaragoneses
Los pueblos del Bajo Aragón “que no hablan castellano”
Primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (y II)
Ramón Mur
María Pilar Benítez Marco, en su libro ‘María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón’ al que me refería ayer, cita a varias mujeres del Bajo Aragón que investigaron en el catalán que se habla en muchas poblaciones: “A ese catalán de Aragón, al de Maella, que estudió María Trinidad Bondía Benedicto, y al de Fraga, que investigó, a través de su antroponimia y toponimia, Esther Regina Santamaría Novell, pude volver a acercarme gracias a personas que conocí, en su mayoría, durante mis ocho años de estancia en el lugar donde lo aprendí, en Tamarit de Llitera: Mariona Martínez Dorado, Emma Bravo Santamaría, Ana Domínguez Ibáñez, Juan José Enériz Torres y Maria Dolores Gimeno Puyol”.
Por lo que se refiere al Bajo Aragón, la filóloga de la Universidad de Zaragoza cita dos mujeres de principios del siglo XX naturales de un pueblo del Mezquín donde nacieron y residen excelentes cultivadores tanto del catalán común como del propio de Aragón. Son Felipa Molins Velilla y Pilar Rebullida Sancho. Ambas fueron colaboradoras del Estudio de Filología de Aragón (EFA) del que era director Juan Moneva y Puyol.
De Pilar Rebullida Sancho, la autora del libro afirma que su “colección de voces del Bajo Aragón no sólo tiene el mérito de ser, hasta el momento, la primera recopilación léxica dialectal conservada realizada por una mujer en nuestra Comunidad, sino de presentar, además, aspectos innovadores con respecto a otras colecciones coetáneas”.
Pilar Rebullida, casada con Miguel Sancho Izquierdo, rector de la Universidad de Zaragoza, realizó fichas para el EFA sobre ‘voces del Bajo Aragón’. Fue un trabajo único hasta entonces y pionero. Me ha resultado especialmente relevante su estudio en dos aspectos. El primero es que en ningún momento llama catalán al habla de los pueblos de los que ella procede y tampoco ‘chapurriau’. Esta acepción no la he podido encontrar en ninguna de las 240 páginas del libro de María Pilar Benítez Marco. Habría sido del todo entendible que Pilar Rebullida, desde su evidente recelo hacia el catalán, hubiera observado que al habla de estos pueblos las gentes la denominan ‘chapurriau’. Pues ni eso.
En todo caso, no todos los aragoneses de los tiempos del EFA recelaban del catalán. En una carta de Carlos Estevan, vecino de Valdealgorfa, aunque natural de Belmonte, a su tío Juan Pío Membrado se afirma de Juan Moneva que es “incompatible con el género y [está] empeñado en hablar catalán”. Por lo visto, el director del EFA y mentor de todas las mujeres aragonesas, pioneras en filología, tenía mal genio pero no daba la espalda al catalán como uno de los tres idiomas de Aragón.
El propio Moneva dirigió a Membrado esta carta en la que se utiliza una ortografía gramatical inéquivoca:
“Senyor Joan Píus Membrado i Ejerique.
“Benvolgut amic i compatriota:
“Haig sabut de l’Asamblea municipalista a Barcelona, i encara qu’em trobava llest per anar-hi, ben llegida la seva convocatoria, n’on puc, car no’ns han deixat lloc als sigulars individuus qu’estudiem mes no tenim representación des municipis. Aixó’s remeiaría artificialmente donant-mi una representación: sería peró un curanisme llegt; els pobles tenen d’esser representants per la gent d’ells mateixos.
“Vull, aixó apart, fer constar devant vos, capdevanter del moviment, que no es cap mancament de voluntat ho que’m tè lluny de d’aquixa tasca de ruralisme.
“Molt vostre, Joan.
“Saragossa, lo 14 juny 1914” La carta se conserva en el Archivo Membrado de Belmonte.
Pero lo más llamativo en el trabajo de Pilar Rebullida es la distinción que hace entre los pueblos “que no hablan castellano” y los que sí lo hablan. ¿Había en su época algún pueblo en el Bajo Aragón donde no se hablara castellano? Sí y no. Ella hace esta distinción por reminiscencias históricas. Es decir, que hasta que no se inició la alfabetización, a principios del siglo XX, justamente en su época, en los pueblos que hoy llamamos bilingües sólo se hablaba un idioma y ese tal no era el castellano. Mas tarde llegó la escolarización universal de la población al medio rural y ésta se hizo sólo en castellano. A partir de ese momento, en los pueblos catalanohablantes se sabía utilizar los dos idiomas, aunque sólo en uno de ellos, en castellano, se sabía leer y escribir, además.
Pero la distinción que hace Pilar Rebullida ni siquiera hoy es un disparate. Es decir, que hoy se puede hacer la observación de que hay pueblos en el Bajo Aragón en que no se habla castellano. Se pregona en castellano, el culto católico se celebra en castellano, el médico atiende en castellano, el boticario también despacha medicamentos en castellano y los maestros de escuela enseñan mayormente en y el castellano. Pero lo que es hablar, hablar en la calle y a todas horas, los vecinos de muchos pueblos del Mezquín, del Bergantes y del Matarranya, no hablan, es verdad, en castellano.
Los pueblos del Bajo Aragón que “no hablan castellano” | Entre pàginas.
III LECTURA PUBLICA ‘El PORVENIR DE MI PUEBLO’
Bellmunt/Belmonte
15 de agosto de 2010
A partir de las 10,00 horas
En esta tercera edición de la lectura pública se leerá:
* ‘Memories d’una desmemoriada mula vella’ de Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937 – Barcelona 1989)
* Uno o varios capítulos de ‘Los pueblos dormidos”, novela regeneracionista de Rafael Pamplona Escudero (Zaragoza, 1865-1928) escrita en 1910 y ambientada en el Bajo Aragón.
Patio y Biblioteca-Archivo de la Casa Membrado en Bellmunt.
Bellmunt/Belmonte, agosto de 2010.
Interesados en participar en la lectura pueden comunicarlo a belmonte.mur@gmail.com o llamando al móvil 696 11 77 70.
III Jornada de Lectura Pública en Bellmunt/Belmonte | Entre pàginas.
El diumenge pròxim, 15 d’agost, en Ramón Mur organitza la jornada habitual de lectura pública. Aquest any hi llegirem el llibre de Desideri Lombarte Memòries d’una desmemoriada mula vella i alguns capítols del llibre Los pueblos dormidos.
La lectura començarà a les 10 del matí a la Casa Membrado de Bellmunt. En Ramón Mur invita a tothom a la lectura.
Jornada de lectura pública a Bellmunt « Lo finestró del Gràcia.
lacomarca.net
mitjançantQuinto encuentro de autores del Ebro.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.