Skip to content

Archive

Category: Mesquí

La caja única y otras lindezas « Lo finestró del Gràcia.

Una carretera de la Tercera Guerra Carlista Fa unes setmanes un alcalde del Matarranya dia que la N-232 pareix la carretera maleïda. Compartim eixa afirmació i afegirem altres consideracions perquè estem més encesos que la barraca de Sant Antoni, encara que ens haguem pres molt de temps per
l’acumulació de treball i festa de l’estiu, la cacicada de TV3, i que mentrestant hagen passat encara més coses. A l’hora de decidir el tema i to de l’editorial cada consulta revelava una major indignació i per tant, aplegats ací, en repartirem per a tots.

Continua…

noves3-201028.pdf (Objecte application/pdf ).

Lenguas propias de Aragón: Procesos de revitalización social
Director: José Enrique Gargallo Gil. Profesor Titular de Filología Románica de la Universidad de Barcelona
Secretaria: Mª del Carme Alcover Pinós. Técnica Asesora del Gobierno de Aragón.
20 y 21 de octubre de 2010

Miércoles, 20 de octubre
10:00 Conferencia inaugural. Las lenguas de Aragón en su contexto romance. José Enrique Gargallo Gil. Profesor Titular de Filología Románica de la Universidad de Barcelona.
11:30 Las lenguas propias de Aragón y su ordenamiento jurídico. Mª del Carme Alcover Pinós. Técnica Asesora del Gobierno de Aragón.
13:00 Presencia del catalán en documentación notarial aragonesa: siglos XIV y XV. María Rosa Fort Cañellas. Profesora Titular de la Universidad de Zaragoza. María Teresa Moret Oliver. Profesora Ayudante de la Universidad de Zaragoza.
16:30 Café literario. Literatura y escritura en lenguas minoritarias.  Con Mª Victoria Nicolás, Anchel Conte, Susanna Barquín y Juli Micolau (escritores). Recital poético.

Jueves, 21 de octubre
10:00 Aportación de la toponimia para un mejor conocimiento del aragonés Jesús Vázquez Obrador. Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza.
11:30 Mesa redonda. La producción cultural y artística: Perspectivas de futuro. Antón Abad (músico), Mario Sasot (editor),
Ángel Vergara (productor musical), Pilar Benítez (escritora).
13:00 Clausura. Juan José Vázquez Casabona. Viceconsejero de Cultura del Gobierno de Aragón. Actuación musical.

Dar a conocer el valor de la diversidad lingüística de las lenguas minoritarias del mundo en una sociedad global.

  • Exponer la realidad de las lenguas propias de Aragón.
  • Historia y cultura.
  • Mostrar procesos de recuperación y medidas de conservación, uso y promoción.
  • Reflexionar sobre la realidad actual, perspectivas de futuro y retos que se presentan.

INTERÉS ACADÉMICO Y SOCIAL

Las lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón constituyen una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés. En este encuentro se pretende ofrecer un mejor conocimiento de éstas a la ciudadanía aragonesa, como muestra del Aragón plurilingüe, y ofrecer un foro de debate acerca de la nueva realidad sociolingüística aragonesa surgida de la aprobación de la Ley de Lenguas.

Escuela Politécnica Superior. Sede UIMP Pirineos. www.uimp.es
Ctra de Cuarte s/n 22071 Huesca
Tel.: 974 239 300, Ext. 853002 – Fax: 974 239 302
Correo electrónico: gestuimp@unizar.es
http://www.uimp.es/blogs/pirineos/
Solicitud de matrícula: www.uimp.es/estudiantes/matriculacion-pirineos.html hasta el 19 de octubre de 2010
Precio: 72 €. Solicitud de becas: http://www.uimp.es/estudiantes/becas-pirineos.html Plazo hasta el 8 de octubre de 2010. Código: 60UQ

Cançó no

La tercera cançó de la cara A del segond disc del Tomàs Bosque correspon  a “Canción no”, lletra del poeta Àngel Guinda. He tingut la gosadia de traduir-la al català, com podeu veure tot seguit.  La lletra en castellà l’escoltareu amb redoblaments de tambor quan entreu a goear, punjant aquí.

Cançó no

Vaig tenir jo una cançó:
el gran germà dictador
me l’oblidà.

Un dia tinguí un tambor:
un malvat vent de rancor
me l’esquinçà.

Un altre dia un amor:
la societat del sopor
me’l va matar.

Sense cançó, ni tambor,
sense tambor, sense amor,
com voleu valtros que sàpiga
cantar jo.

Nota: a la Codonyera diem valtros per vosaltres

Cançó no « Lo finestró del Gràcia.

Lluís Sánchez guanyador del concurs de fotografia del Baix Aragó « Lo finestró del Gràcia.

“Chapurrear o chapurrar”

(Article que publicarà aviat en castellà “La Comarca” d’Alcanyís)

“Estimat lector, si algú et digués que parles amb dificultat, pronuncies malament i que utilitzes vocables o girs exòtics, t’agradaria? No li preguntaries el per què d’aquests qualificatius? Si t’ho repetissin una vegada i una altra, no acabaries fins als nassos? Ja sé, aquest fet no és probable que succeeixi, ara bé, si et diuen que chapurreas o que parles chapurriado, t’estan dient el mateix. (Veure el diccionari de la RAE). Et pot semblar un xic més suau aquest verb, però significa el mateix.

Si disposes d’una mica de temps i et dediques a buscar sinònims del verb  chapurrear, en trobaràs una llarga llista: champurrear, farfullar, mascullar, balbucir, musitar, balbucear, parlotear, mezclar, ganguear, barbullar, barbotear i fins i tot tartajear. També trobaràs altres definicions com: parlar incorrectament una llengua (to speak badly o to speak broken, diuen els anglesos), utilitzar-la amb poc domini, trastabillar-se al pronunciar… En alguns països de Sudamèrica es diu machucar una llengua a xapurrar-la. En francès, baragoiner i jargonner, en portuguès, estropiar i arranyar, en català estàndard, xampurrar i xampurrejar, etc.

María Moliner recull en el seu diccionari el verb chapurrear com a parlar imperfectament un idioma estranger. I posa un expressiu exemple: “Habla bien el francés y chapurrea el inglés”.

No hagués estat gens estrany suposar que el substantiu derivat de la palaurota i tot el bagatge de sinònims, poc ennoblidors, n’haurien d’haver fet fracassar la seua aplicació per a designar la parla d’una gran part de la Franja: els propis parlants l’haurien d’haver rebutjat. No va ser així. Hi va quallar plenament entre la gent, per temor, per humilitat o per desconeixement del seu significat? Els qui van imposar la palaurota eren, o es consideraven, els il·lustrats, i la seua llengua, el castellà, era el valor de la cultura, l’únic baluard enfront de les altres llengües estrangeres, l’única expressió del poble espanyol. Allò que parlava la gent vulgar era pura expressió d’ells mateixos: una vulgaritat o una varietat dialectal sense importància, o el que és pitjor encara, un xapurrejat, tot i que, hi cal preguntar-se, de quina llengua?

No va acabar aquí la ignomínia. La desinència castellana “ado” era massa bonica per al que aquesta paraula volia definir, i per això la canviaren per “au”, quedant així per a l’eternitat “chapurriau” que rima amb riau riau. O tal vegada no va ser així? No. No va ser així: no els va agradar la terminació “ado” per la seua escassa sonoritat. En aquelles dates havia circulat per pobles i ciutats el famós i inspirat poema, musicat posteriorment, tan líric com popular, que diu: “Las vacas del pueblo / ya se han escapua /riau riau / Y ha dicho el alcaide / que no salga naide / que no anden con bromas / que es muy mal ganau”. Davant l’esplèndida sonoritat de la terminació “au”, per consens general es va anomenar “chapurriau” al chapurriado. I això és tot. No busqueu altres explicacions, ni penseu en les desinències de l’aragonès, doncs, no les haguessin acceptat.

Arribats al nostre temps, nuclis de la societat civil mantenen aferrissadament la dita denominació popular, sense opció a accepcions científiques. Solen dir: Que sabran els filòlegs o lingüistes del “meu chapurriau”! Sabran de les seues llengües, no de la meua. Sempre s’ha dit i sempre es dirà així. Hi ha “sempres” curts i llargs. El tema es complica quan algú, pertanyent al col·lectiu de parlants, se li ocorre dir que vol dignificar la seua llengua pròpia, i la defensa escrivint-la i denominant-la com una varietat de català occidental. És un venut, la seua opinió no serveix. I si és un filòleg o escriptor?: no ha d’ésser-hi tot, si aquesta llengua no es pot escriure…!

Els més sentimentals exhibeixen en pancartes i balconades el “seu chapurriau” amb emoció i reivindicació. Suporten amb passió el pes de la responsabilitat. En hi ha més sentimentals encara que la porten escrita al costat del cor.

Un moviment popular de tres o quatre persones, havent-hi llegit el diccionari de la RAE, se suposa, i no havent-hi trobat el significat que pretenien, es sentiren en l’obligació moral de traslladar als reals membres, la petició d’una nova accepció. Un altre grup, o el mateix grup de … —no vaig a qualificar-los, ja que correria el risc de suportar alguna querella criminal—, han ordit un recurs d’inconstitucionalitat per les imposicions d’una llei que no obliga a res a la ciutadania.

Tot respira congruència, il·lustració, bona fe, responsabilitat i llibertat d’expressió.

I, al pas que anem, al final tindran la raó, serà un xapurrexat, però del castellà.

José Miguel Gràcia”

“Chapurrear o chapurrar” « Lo finestró del Gràcia.

Viles i gents: “Treball, Familia, Pàtria i Escola” 27 setembre 27UTC 2010

Posted by xarxes in Matarranya, personal.
trackback , edit post

Publicat a La Comarca el 24 de setembre de 2010

“Treball, Familia, Pàtria i Escola”

Som humans. I necessitem humanitzar el nostre temps. És necessari racionalitzar les 24h del dia per a tindre agendes humanes.
No podem passar de l’aire. Necessitem una faena que mos sostingue. Fer coses que algú altre considero útils i a final de mes tinguem un sou. Si a més eixa faena mos agrade i tenim un somriure a la cara durant totes eixes hores que passarem allà, molt millor.
També som gregaris. Som un animal que viu en comunitat. Som amic, som parella, som fill, som pare, som nebot… Sense això no viuríem moments inoblidables de pizza i got de vi. Moments de cafè i terrassa. Moments de gelat passejant. De donar sentit a la vida en una cerveseta en plegar de treballar. De conèixer i mantindre les persones mes importants de la nostra vida.
En tercer lloc som territori. Som Matarranya. I no tenim més opcions. En un espai deprimit econòmicament i a la reraguarda del país, no mos quede més remei que ser l’avantguarda civil, buscar opcions per a mantindre el territori, treballar des de l’activisme, los amics o l’empresa per a inventar el futur. Gran part del nostre temps lo dedicarem a traure opcions des d’on ningú té interès.
També som aprenents. No deixem d’aprendre en tota la vida. Idiomes. Cosir. Enviar correus electrònics. Arreglar un cotxe. Restaurar una tauleta de nit. Tantes coses que aprenem a fer, sigue en un professor, en les instruccions d’un bon amic o sols davant lo problema.
Estos són quatre principis ben importants: laboral, social, activista i aprenentatge. Hi haurà modulacions, i cada un pot tindre’n de diferents. Però la columna vertebral humana va per aquí. Lo lema pot ser el més cavernari possible, com al títol: “treball, família, pàtria i escola”. O el més happyflowers de tots: “crea, estima, desenvolupa, coneix”. Però en lo fons, és lo que mos fa humans.

Viles i gents: “Treball, Familia, Pàtria i Escola” « Xarxes socials i llengües.

ASCUMA i l’IEBC a la fira de Calella

Primer dia de fira a Calella, 24 de novembre: ASCUMA i l’IEBC hi eren presents, malgrat les inclemències del temps.

Els dies 24 y 25 va millorar el temps i el públic, força nombrós, frequentà la majoria del estands. Al d’ASCUMA y de l’IEBC no hi van mancar visites amb peticions d’informació.

Cartell i vista de Calella a: ASCUMA

ASCUMA i l’IEBC a la fira de Calella « Lo finestró del Gràcia.

Cómo casarse entre moteros y no morir en el intento

De Alcañiz a Valderrobres, limusina blanca de siete metros y tufo a gasolina sobre el vestido blanco. Todo sea por el Gran Premio del terruño

Día 19/09/2010 – 10.31h
¡A quien se le ocurre casarse en el fin de semana del primer Gran Premio de Motociclismo en la historia de Alcañiz! ¿Y por qué no? La gran cita mundialista era el momento ideal para pasearse con el vestido de novia, con el coche que nunca volveré a tener y ante la mirada de decenas de miles de moteros que echaron el freno para presenciar el espectáculo. Ellos, que vienen de toda Europa sobre dos ruedas para ser la atracción de la fiesta popular, se toparon con una pareja de novios que les quitó el protagonismo. Montados en una limusina blanca de siete metros de longitud, no nos dijeron sus nombres porque no se bajaron del coche para satisfacer el cotilleo de los moteros y de las moteras. Solo se dignaron a saludar con la mano, como si fueran los nuevos Reyes del Bajo Aragón.
El auto de lujo rodó desde Alcañiz hasta el precioso Valderrobres, un pueblo de estilo gótico cuyo Palacio Arzobispal data del siglo XVI. Terminada la boda eclesiástica, ya casados, los tortolitos pasearon su palmito subidos en su cochazo. Disfrutaron de la belleza de este conjunto histórico artístico. Su paso por el viejo puente de cuatro siglos de edad, a bordo de un coche que casi rozaba las paredes estrechas del casco viejo, será inolvidable. Las motos les pitaban. La novia bajó por fin la ventanilla para saludar. Y los “fantasmas” de siempre quemaron rueda a lomos de sus máquinas. Dejaron un olor a aceite requemado que la nueva esposa notó que entraba en el coche, detenido ante la concentración de aficionados al motociclismo que impedían su paso por el pontón . ¡El vestido ya me huele a gasolina!. Ella, una mujer de pueblo, que vivía el día de su vida, se encontró con el tufo a coche barato perfumando su modelito.-
“¿Y cómo se le ocurre casarse este fin de semana, con la carretera llena de moteros?”, decía Carmen, una piloto con buenos hombros para sujetar su montura. “Muchos han anulado bodas para poder ir al gran premio”. Añadía. “Pues otros han querido casarse y vivir la boda rodeados de motos”, respondía Luisa, chiquitita pero matona sobre su Ducati. “¿No ves? Son la atracción”. Anoche, la parejita ya ganó su gran premio. Sin podio, ni himno. Pero con cava. La incógnita es: ¡Quién quedó primero?.

Cómo casarse entre moteros y no morir en el intento – ABC.es.

Adéu arbres altius

Un any després de l’aparició del primer disc d’en Tomàs Bosque hi va sortir el segon l’any 1978, com a títol, el nom de l’autor. Si el primer era el típic d’un cantautor  amb molta presencia de la guitarra, al segon n’és una gran orquestra la que li envolta amb un gran arropament musical. En algunes cançons conserva l’intimisme del primer disc, però ara els temes s’eixamplen cap una concepció social i política molt més generalitzada.

Començo penjant la cançó Adios altivos árboles. Els arbres altius eren les oliveres, les quals, en aquells anys patien la febre arrencadora i talladora dels pobles del Baix Aragó. Els camps eren despullats per donar entrada a plantacions d’ametllers, o senzillament es deixaven com a terra campa per al conreu de cereals. Aquesta cançó, gairebé una cantata, comença així (tradueixo al català):

“Adéu arbres altius
de verd i blau vestits,
no tornareu mai més
a fer-li ombra al camí,
ni els camps del poble meu
tampoc podreu omplir.
Sou ja la llenya i troncs
que el foc va consumint.
Sou la tristesa amarga
d’un paratge ferit,
implacable actitud
de poders ben podrits,
forçant-ne la agonia
d’aquells cultius antics…”

Escolteu la cançó aqui.

Adéu arbres altius « Lo finestró del Gràcia.

Viles i Gents

18 September, 2010

D’aris i jueus

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de setembre del 2010)

Aquests dies, de retorn a casa, al Palatinat, repasso la biblioteca i hi trobo lectures de fa temps oblidades: El violí d’Auschwitz de n’Anglada, la Haggadah d’Offenbach, aquell llibre d’en Mercader. Catalunya i l’Imperi Napolènic que ens parla de quan tot Catalunya fou incorporada a França, i Aragó hi anava en camí. I sobretot una obra que traduïda fóra El món [alemany] jueu d’ahir. 1860-1938 on redescobreixo l’importantíssim paper que tingueren els jueus en la formació del poble alemany. Per als nazis era jueu qui tenia, si més no, un avi jueu i així classificaven els seus conciutadans segons les lleis racials de Nuremberg (Nürnberger Rassengesetze), concretament entre jueus de ple (Volljude), de meitat (Halbjuden) i quarterons (Vierteljuden). Seguint aqueixa classificació el llibre documenta una gran presència d’alemanys jueus tant en filosofia —Marx, Husserl, Wittgenstein, Bloch …—, com en ciències —Einstein, Loewi, von Baeyer, Berliner, els Freud, Adler …— i les arts — Liebermann, Mendelssohn, els Strauß, Offenbach, Mahler, Klemperer,Weill, Schönberg …— i ací molt especialment a la literatura: Heyse, el primer premi Nobel alemany, Heine, Kafka, els Zweig, Grillparzer, Benjamin, Rilke, Döblin, Buber, Schnitzler, Seghers, Toller, Joseph Roth, Brod, Werfel, Mühsam, Kraus, Hofmannsthal, Mehring, Canetti, Feuchtwanger, Wassermann, Tucholsky, Arendt, Lasker-Schüler, no els germans Mann —en Heinrich i en Thomas— però sí el nebot i fill Klaus Mann … . I si cerquem en altres camps no en manquen pas: —editors: Fischer, Schocken, Ullstein, .., polítics: Lassalle, Herzl, Luxemburg, Rathenau, Eisner, Landauer… —, i no diguem grans industrials i banquers —els Rothschild, Mendelsohn, Fürstenberg, Todesco, Wertheim, Ballin, Warburg, Tietz … . La pregunta es obligada: Què en va quedar del poble alemany l’any 1945 un cop desapareguda per assassinat o exili la seua part jueva? Doncs bàsicament alguns pocs exiliats que van tornar, i els també poc nombrosos gitanos, comunistes, gais, socialistes, criminals i capellans que sobrevisqueren de l’horror del camps de concentració nazis. Però el gruix foren els ex-funcionaris (SA, SS, etc.) i ex-membres del partit nazi que van sobreviure dels horrors de la guerra, al front i a la reraguarda. I els infants de tots plegats, és clar.

Artur Quintana

Viles i Gents :: D’aris i jueus :: September :: 2010.

FRENTE DE ARAGÓN: 4ª Recreación Histórica “Ofensiva en el Bajo Aragón 1938”

frente de Aragon

RECREACION FRENTE DE ARAGON BELMONTE DE SAN JOSE 2010

Viernes día 24:

A las 20,00 h:
Presentación del libro, “Querida Elena desde el frente de batalla” por Fernando Calvo González-Regueral

A las 21,00 h:
Inauguración de la exposición “1938 La guerra relámpago en el Bajo Aragón” en el Salón de Exposiciones del Horno Antiguo de Belmonte de San José.

Sábado día 25:

A partir de la 9,00 h.
Apertura de la Feria de compra-venta de objetos militares

A las 12.00 h.
Visita guiada por el campamento (exposición viva) de los grupos de recreación, exposición y puestos de mando

A las 20,00 h.
Recreación Histórica de un ataque a un Puente dentro de la ofensiva en el Bajo Aragón

A partir de las 23,30 h.
Verbena Popular

Domingo día 26:

Durante toda la mañana, seguirá abierta la feria de compra – venta y la exposición, así como los campamentos de los grupos de recreación.

A las 12,00 h.
Comienzo de la IVª recreación histórica del Frente de Aragón, acción “conquista de un pueblo del Bajo Aragón”

Más Información: Oscar 669459354

Serret Bloc.

(Temps de Franja núm.99, columna «L’Esmolet», setembre-octubre de 2010)

Torredarques, plaça Major: La vespra de festes. Una vintena llarga de xiquets corren per la plaça a peu o en bicicleta. La majoria han vingut de Barcelona, d’altres d’Alcanyís, Saragossa o el País Valencià. Tots són fills, com a mínim, d’un catalanoparlant. Per alegrar-me el dia, em dedico a comptar els que parlen en català amb la seua família (pare, mare o iaios). Amb els dits d’una mà ja en tinc prou (i això que faig una miqueta de trampa).

Sant Martí de Provençals, una botiga de pakistanesos: Em dirigeixo al noi del taulell en castellà. S’acosta un home més gran, potser l’amo; ens ha sentit parlar entre nosaltres i, tot somrient, ens atén en català.

Cambrils, geladeria Sirvent: Pregunto «Fins a quina hora teniu obert?», i el cambrer respon «¿Y ejto que è?». Dòcilment, ho repeteixo en castellà –afortunadament (?), jo sí que sóc bilingüe–, m’entén i em diu que «a las doseymedia».

Alcanyís, horta del Guadalop: Dos homes grans conversen a crits, cadascú des del seu tros. Paro l’orella per delectar-me amb el dialecte alcanyissà tan pur que fan servir. És difícil de sentir-lo entre la gent jove o de mitjana edat. Potser ja és hora de constituir un grup de “No Hablamos Castellano” per salvaguardar aquesta variant en evident perill d’extinció.

Com podeu veure he passat un estiu ben distret. Això de la llengua sempre et porta estimulants paradoxes.

Postals d’estiu « L’esmolet.

Cant a la llibertat

Hem traduït la cançó “Canto a la libertad”, com a petit homenatge a José Antonio Labordeta:

Veure en pdf:   Cant a la llibertat

Cant a la llibertat « Lo finestró del Gràcia.

QUINTANA I FONT, Artur [cur.] (2009).
Roda la mola: Poesia del Baix Aragó de
llengua catalana dels orígens als nostres
dies. Terol: Instituto de Estudios
Turolenses (Lo Trinquet; 1). 268 p.

activitats_centres_21_27_setembre_2010.pdf (Objecte application/pdf ).

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.