La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MesquíSource: Jocs Olímpics d’hivern 2030 | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
No n’estic segur de que aquests jocs olímpics arribin a fer-se a Catalunya o a Catalunya i Aragó. També tinc els meus dubtes si, en cas de celebrar-se, aportarien tants i tants beneficis com expliquen els partidaris. Hem costa prendre partit a favor o en contra. En qualsevol cas, en aquest moment, vull fer palesa la meua indignació envers les paraules del president d’Aragó, Sr. Lambán, quan va dir: “Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la cleda (redil) constitucional, com a mitjà d’implicar-los en un projecte d’Estat. I Aragó es prestava encantat a aquesta operació”. Quina altivesa la el Sr. Lambán! El 52 per cent dels catans són com ovelles, oi? Bona manera de fer amics a la veïna Catalunya. Després, segons el Comitè Olímpic Espanyol, no compleix els acords i el seu president, Sr. Blanco, li diu mentider. Multitud de reunions per a no arribar a cap acord i propostes que no són acceptades. Els representants catalans manifesten que el primer acord era el millor i que no canviaran. Si em poso el barret de català m’indigno i si em poso el d’aragonès sento vergonya aliena. Ara hem dirigeixo al aragonesos en general, però molt espacialment als habitants dels Pirineus, els quals demanen majoritàriament la celebració dels jocs a les seues terres. És ben coneguda la comèdia palatina El perro del hortelano (1618) de Lope de Vega amb l’argument principal que la comtessa Diana no pot estimar a Teodoro i per això no el deixa estimar ni ser estimat per qualsevol altra persona, com el gos de l’hortolà, no vegetarià esclar, no menja verdures de l’hort del seu amo però tampoc deixa menjar-se-les als altres animals. Deixeu-m’ho dir en castellà: “ser como el perro del hortelano que no come ni deja comer”. Expressió idiomàtica tan utilitzada com apropiada en aquest cas. Tant a Catalunya com a l’Aragó hi ha molts col·lectius en contra dels jocs als Pirineus. Tot amb tot, com he dit al principi, la possibilitat de no celebració dels jocs als Pirineus el 2030 és cada dia més gran. L’actitud del Sr. Lambán envers Catalunya no beneficia pas a l’Aragó.
José Miguel Gràcia
La geografia política i la història cultural d’un poble, una comarca o un territori regional, és terne i toçuda al llarg del temps, però encara així
Continuar llegint: Apropem-nos a la màgia
Lo Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) ha fet públic recentment lo document d’abast de l’Estudi d’Impacte Ambiental (EsIA) que se redactarà dins del projecte de «Millora de la seguretat hidrològica de la presa de Calanda», en el qual s’han establert les diferents opcions que finalment s’hauran de contemplar.
De les nau alternatives viables plantejades en l’Estudi Informatiu impulsat per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) i que se va donar a conèixer lo mes de maig passat, entre les quals figurave l’opció de la presa d’Aiguaviva sobre el riu Bergantes, MITECO ha decidit que únicament s’hauran de considerar les següents quatre possibilitats: sobreeixidor addicional a cial obiart 1.000 anys, sobreeixidor addicional a cial obiart 10.000 anys, sobreeixidor addicional en un túnel, i Presa de Calanda-Formigó. Estes quatre alternatives són les que resultaven més adequades per tindrer menor impacte sobre el medi ambient. Aixís mateix, lo Ministeri recorde tot allò que ha de conformar i constar en el futur Estudi d’Impacte Ambiental.
D’esta manera s’atenen les al·legacions presentades sobre este tema per l’Ajuntament d’Aiguaviva, consensuades en la Plataforma El Bergantes no se toca, dintre del període de consultes que va obrir l’òrgan ambiental del Ministeri, en les quals el Consistori va sol·licitar l’exclusió definitiva de la proposta per a la construcció de la presa de laminació en el riu Bergantes. Cal dir que també van realitzar aportacions durant este procés altres entitats com lo Departament de Geografia i Ordenació del Territori de la Universitat de Saragossa, l’Il·lustre Col·legi de Geòlegs d’Aragó, l’Institut Aragonès de Gestió Ambiental (INAGA) o la Direcció General d’Interior i Protecció Civil del Goviarn d’Aragó.
Les quatre alternatives establertes com a vàlides proposen actuar sobre l’origen de la problemàtica de seguretat existent, és a dir, damunt la pròpia presa de Calanda. Tres d’elles consisteixen en la construcció de nous sobreeixidors per a incrementar la capacitat de desembassament, mentres que la restant opció comportarie la substitució de la presa existent per una nova de formigó situada just davall la tancada actual.
Source: Lo xapurriau de Jaca i la trama panoccitanista* » Temps de Franja
// Natxo Sorolla
«Hemos descubierto que el Foro [sic] de Jaca romanceado original que data del año 1077 está escrito en una lengua que por comparación es prácticamente idéntica al Chapurriau actual». Pam!! Tal com ho sentiu: l’any 1077 a Jaca legislaven en xapurriau. Aixina arreplegue La Comarca (20/11/2021) les paraules en boca de Juan José Barragán i Héctor Castro, autors del llibre Historia del Aragón Oriental y su Lengua, editat per la Comarca del Bajo Aragón. Los autors no només pretenen estudiar qualsevol similitud del parlar del Matarranya en paraules escrites a 300 km, si no que tenen com a objectiu últim negar la similitud en parlars que estan a 12 km. Recursos públics per a hipòtesis audaces. Que mai han arribat a defensar-se en un fòrum acadèmic. Però què en diuen les Universitats, sobre esta hipòtesi?
No cal dir que la primera sorpresa és que el Fur de 1077 és en llatí. Però quan un segle i mig més tard se fa la traducció al romanç, al llatí vulgar del poble, lo Fur de Jaca s’escriu en allò que actualment coneixem com «llengua occitana». La de «Toulouse». Ni aragonès, ni català, ni castellà. Ni encara menys xapurriau, perquè encara falten 7 segles per a que algú denomino aixina a la llengua del Matarranya. Lo fur de Jaca està en occità. I com pot ser que a Aragó redactaren les primeres lleis en occità? Los estudiosos usen una paraulota per a referir-s’hi: «occità cispirinenc». Aixina denominen l’occità que es parle del Pirineu cab aquí pels que hi arriben des del nord, i tenen prou preponderància social com per a afavorir la seua escriptura del romanç. Algunes referències accessibles a un clic de distància, com la Wikipedia en castellà, s’hi refereix com «un dialecto del occitano que se hablaba en las localidades del sur de los Pirineos en la Edad Media, más particularmente en Aragón y en Navarra, en las ciudades de Estella, Jaca y Pamplona […] [E]ste dialecto también marcó su presencia […] en la redacción de documentos oficiales como los Establecimientos de Jaca y el Fuero de Jaca». Fa més de mig segle que s’hi dediquen llibres i articles, i el 2012 Santomá Juncadella deduca a la Complutense una tesi doctoral completa al tema. I si tos interesse una visió més social sobre el procés de com lo llatí vulgar acabe definint les llengües que coneixem actualment, tos recomano «El aragonés medieval: lengua y estado en el reino de Aragón», de Guillermo Tomás Faci (2020).
Però tornant al tema. Los defensors del xapurriau estan proposant que el parlar del Matarranya és lo mateix que el de Tolosa Llenguadoc, o el llemosí de Llemotges, a 700 km de distància, obviant les parles que estan a 12 km? Com és habitual en teories negacionistes, s’obrin dubtes i més dubtes, però sense (aparentment) prendre posició. Consideren que «este documento ha sido estudiado por diferentes lingüistas que no se han puesto de acuerdo en torno a la lengua en que está redactado» (25/11/2021). Obviant que els debats que mencionen se van superar fa dècades, se centren en la idea principal que volen defensar, i és que «se trata de un documento escrito en una lengua con destacadas similitudes con la que hoy día se utiliza en la zona oriental de Aragón». És curiós que qualsevol alternativa per a defensar el xapurriau que passe per Jaca acabe abraçant lo panoccitanisme, una proposta que englobe en la mateixa llengua no només Matarranya i Jaca, si no tots los parlars del sud de França i l’est d’Espanya (aragonès, català i occità). Esta idea és per la que històricament lo català apareix sovint com a «llemosí», i que en lingüística es va abandonar a principis del segle XX.
I esta és la incoherència interna per la que els autors del llibre mai presenten la tesi audaç davant un tribunal acadèmic o una revista avaluada per altres acadèmics. Només s’hi abracen polítics. Los autors presenten la publicació apadrinats a la seu del Baix Aragó pels consellers María José Gascón i José Manuel Insa (PAR). De fet, un dels autors és també regidor pel PAR. Però l’acte no és només del partit. David Arranz, diputat per VOX, va estar a l’acte i va fer una difusió molt entusiasmada a Twitter de la «magnífica conferencia», perquè per a ell lo més important és demostrar que «Aquí NO se habla catalán. Se habla español y chapurriau (aragonés oriental)». Cal dir que esta tesi filològica té més il·luminació que quan lo mateix diputat de VOX va defensar en seu parlamentària que «las modalidades lingüísticas propias de la franja oriental de Aragón conocidas históricamente como “chapurriau”, incluye múltiples variedades dialectales (el fragatino, el tamaritano, el maellano…)». En aquell moment no ere conscient del nivell del fang que estave produint en mesclar la «franja» i la «modalitat lingüística chapurriau» per a integrar-hi «dialectes» com lo «fragatí».
Però suposo que ja enteneu per què una hipòtesi aparentment tan novedosa i arriscada, com la del Fur de Jaca en xapurriau, mai se defense en un àmbit acadèmic. I és per la pròpia falta de coherència interna. Si unim xapurriau i Fur de Jaca per a demostrar l’aragonesitat dels dos parlars, s’ha de reprendre la hipòtesi panoccitanista, que tan poc coherent és per a demostrar que a Aragó es parle qualsevol cosa excepte allò que parlen a Gandesa o a Morella. I és que només per interessos polítics intensament anticatalanistes es pot adoptar la idea sense veure la incoherència. Maria José Gascón (PAR), a la presentació a tot color que La Comarca fa de la columna «El mundo del chapurriau» (11/02/2020), diu que «nosotros os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así y peculiaridades de cada pueblo; qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Un argument similar al de Luís Arrufat al mateix espai (1/10/2020), escriptor en xapurriau que diu que el tronc comú és el «latín y lemosín» i «en él crecieron cuatro ramas casi iguales (el valenciano, el mallorquín, el catalán y el chapurriau)». Que és l’argument calcat al que ja usaven la directiva dels Amics del Chapurriau, Abella i Fontcuberta, al mateix diari (22/09/2017): «nuestro Chapurriau es hermano de otras lenguas como el Valenciano, el Catalán o el Mallorquín… Todas estas lenguas son hermanas entre si, de igual importancia, todas han evolucionado de igual a igual pero, eso sí, cada una en su territorio, todas tienen los mismos padres el Latín y el Occitano o Lemosín». En lo viatge anticatalanista se salten la via aragonesa per aterrar al panoccitanisme. No és poca cosa.
Però esta trama no ha escomençat aquí. L’escriptor del chapurriau, Arrufat, és un multipremiat als Premis de la FACAO «Roberto G. Bayod», en honor a l’ultradretà de Bellmunt, representant de l’involucionisme més dur del franquisme. Castro, un dels autors del llibre, és membre fundador de FACAO, l’organisme que done els premis. I l’alcaldessa Gascón té llaços familiars en la direcció de FACAO. I quina rellevància té la FACAO en tot este entramat panoccitanista? L’any 2004 un dels membres fundadors de FACAO, Julián Naval (Tamarit de Llitera), escriu sobre el Fur de Jaca: «No deja de causarnos sorpresa la lectura de estos Fueros a los tamaritanos, pues están redactados en nuestra lengua, emparedada en la Zona Oriental de Aragón desde Benasque hasta Valderobles [sic], pasando por Fraga y Tamarite (a la que no se le ha prestado hasta la actualidad atención). Separados por casi 1.000 años, los habitantes de esta zona con una tozudez rayana en la paranoia la han conservado con pequeñas variantes, pese a las presiones de los dos idiomas mayoritarios el Castellano y el Catalán». Les Corts d’Aragó encara conserven textos i presentacions a on Naval defense estes idees en seu parlamentària. Sovint amb «tozudez», i no sabem si també la consideraria «rayana a la paranoia». Però ja hi estem de nou: la hipòtesi audaç que només se presente en àmbits polititzats. I és que la hipòtesi del llibre de Barragán i Castro està tan ben protegida contra acadèmics que a la pròpia notícia anuncien que «el libro no está a la venta». Recursos públics per a defensar una tesi que no es podrà contrastar a les Universitats. Una trama interessant.
*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 85, gener de 2022