Skip to content

Archive

Category: Mesquí

La Sigrid Schmidt ha penjat al Flickr la fotografia —que podeu veure aquí a sobre—d’un aparador de la ciutat alemanya  d’Spira. A l’aparador hi ha un cartell amb cinc llengües: anglès, francès, castellà, català i portuguès. Ja ho veieu, en català també. Algú podria imaginar veure’l, el cartell s’enten, a Madrid, Valladolid, Badajoz, Sevilla, Conca, etc.? Si no fos per l’enveja, l’odi a la diversitat, el centralisme, la ignorància i altres, tal vegada podria haver-hi algun cartell similar al d’Spira en qualsevol part d’Espanya.Català a Spira « Lo finestró del Gràcia.

VIII  CONCURS DE CONTES CURTS

“VILLA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARÉS”

 AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS

Primer premi: 300   euros.

 Segon premi: 200   euros.

Les bases del concurs es poden consultar al ajuntament de Pena-roja de Tastavins o a la nostra Oficina de Turisme.

LLoc de presentació: OFICINES DEL AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS.

Termini límit:   ABANS DEL 3  DE DESEMBRE DE 2011.


AYUNTAMIENTO   DE   PEÑARROYA   DE   TASTAVINS    C/Ayuntamiento, nº 1                   Tfno. y FAX   978 89 67 07

C.P. 44586      PEÑARROYA   DE   TASTAVINS   (Teruel)

VIII CONCURSO LITERARIO DE  RELATOS CORTOS “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES”.

 

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins convoca el VII Concurso literario de relatos cortos “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES” que se regirá por las siguientes bases:

 

I

Podrán concurrir al mismo todos los escritores con obras originales  inéditas y no premiadas anteriormente en ningún otro concurso. Los idiomas podrán ser tanto el castellano como el catalán.

 

II

Los originales, de tema libre, deberán tener una extensión no inferior a cinco folios ni superior a quince. Se presentarán mecanografiados a doble espacio y por una sola cara. También Se presentara obligatoriamente una copia en formato digital, no serán admitidas las solicitud que no incluyan una copia en formato digital.

 

III

Los textos habrán de ir firmados con un lema y acompañados de un sobre cerrado en cuyo exterior figure

el lema y que contenga nombre, edad, domicilio del autor y una pequeña reseña bibliográfica.

 

IV

Los trabajos se enviarán antes del 3 de diciembre de 2011 al Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, en Plaza Ayuntamiento núm. 1,  c.p. 44586 Peñarroya de Tastavins, provincia de Teruel., indicando en el sobre: Para el Concurso “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES” de Relatos.

 

V

La dotación del Concurso será:      PRIMER PREMIO                            300,00 EUROS

SEGUNDO PREMIO                         200,00 EUROS.

 

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins se reserva el derecho de publicación del relato premiado en alguna  revista  cultural o  en el  programa de  fiestas,  sin  que puedan  ser reclamados  derechos  de autor. Asimismo podrá insertar algunos de los relatos seleccionados, abonando a sus autores su habitual tarifa de colaboración en este caso.

El trofeo acreditativo del premio se recogerá personalmente, en caso de ser posible, el 20 de enero de 2012.

 

VI

El Jurado, que podrá declarar desierto el premio u otorgar accésits y menciones si lo estimara conveniente, estará integrado por 4  especialistas en literatura, cuyos nombres se darán a conocer en el momento de hacerse público el fallo, que será inapelable, y el Concejal de Cultura del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins.

 

VII

El fallo tendrá lugar el 30 de diciembre de 2011. El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins no mantendrá correspondencia  sobre este Concurso ni devolverá los originales no premiados.

 

VIII

La presentación al Concurso literario ““VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES” implica la total aceptación de sus bases, cuya interpretación queda a libre juicio del Jurado.

 

Peñarroya de Tastavins, a 9 de agosto de 2011.

 

EL ALCALDE,

Fdo. Francisco Esteve Lombarte,

 

 

VIII  CONCURS DE PINTURA 

“DESIDERI LOMBARTE”

AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS

 

Premi únic: 800 euros

 

Lloc  de presentació: OFICINES DEL AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS.

 

Termini limit:   ABANS DE L’3 DE DESEMBRE DE 2011.

 

Les bases del concurs es poden consultar al Ajuntament de Pena-roja de Tastavins o a la nostra Oficina de Turisme.

Telf. Ajuntament: 978.89.67.07.

Telf. Oficina Turisme: 978.89.66.67.

AYUNTAMIENTO   DE   PEÑARROYA   DE   TASTAVINS    C/Ayuntamiento, nº 1                   Tfno. y FAX   978 89 67 07

C.P. 44586      PEÑARROYA   DE   TASTAVINS   (Teruel)

 

VIII CONCURSO DE PINTURA “DESIDERI LOMBARTE”

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins convoca el VIII Concurso de pintura “DESIDERI LOMBARTE” que se regirá por las siguientes bases:

 

I

Podrán participar todos los artistas nacionales y extranjeros con una sola obra inédita y reciente, de temática y medidas libres. No serán admitidas las obras protegidas con cristal.

 

II

Las obras se depositarán hasta el día 3 de Diciembre de 2011 en el Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, Plaza del Ayuntamiento núm. 1, C.P. 44586 Peñarroya de Tastavins, provincia de Teruel. (Teléfono 978896707). Si vinieran por agencia de transporte, los gastos correrán a cargo del remitente.

 

III

 

Junto con la obra se expresarán, en sobre adherido a la parte posterior, el título, técnica, medidas y precio

de venta al público de la misma, así como el nombre, DNI, domicilio y teléfono del autor.

 

IV

El concurso de pintura “DESIDERI LOMBARTE” contempla un solo premio dotado con 800,00 euros a la mejor obra que estime el Jurado.

 

 

V

El Jurado podrá realizar una preselección de las obras presentadas al Certamen, pudiendo desestimar las que considere oportuno, en función de conseguir una mayor calidad del mismo. Todas las que participan en el concurso serán consideradas finalistas.

 

VI

Con las obras preseleccionadas podrá organizarse  a criterio del Ayuntamiento, una exposición que podrá ser visitada, durante los días que se establezcan.

 

VII

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins no será responsable de las pérdidas o deterioros que puedan sufrir las obras durante las exposiciones; no obstante, pondrá el máximo cuidado en su conservación.

 

VIII

El Jurado estará formado por técnicos en la materia, junto al Concejal de Cultura del Excmo. Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins. El fallo del mismo se hará público el 20 de Diciembre de 2011. Los premios podrán quedar desiertos si se  considera que las obras presentadas no tienen calidad suficiente.

 

IX

Las obras no premiadas, podrán ser retiradas a partir del 20 de diciembre de 2011, personalmente o solicitando su devolución. . A partir de esta fecha quedarán a disposición de sus autores durante el plazo de tres meses. Concluido dicho plazo se considerará que han sido donadas al fondo artístico del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins.

 

X

Las obras premiadas quedarán en propiedad del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, pasando a integrarse en su colección artística, que se reserva el derecho de reproducirlas en sus publicaciones. Los premios serán entregados el 20 de de enero del 2012, debiendo recogerse personalmente, si no se acredita causa justificada que lo impida.

 

XI

La participación en el Concurso conlleva la aceptación de las presentes bases, así como las decisiones que pueda tomar la organización, de cara al mejor desarrollo del mismo.

 

Peñarroya de Tastavins, a 9 de agosto de 2011.

EL ALCALDE,

Fdo. Francisco Esteve Lombarte,

DGA insiste en su compromiso con la A-68 y las carreteras comarcales.

(Al diari “La Comarca” d’Alcanyís surt publicat avui aquest article que reivindica l’antic so de la campana gran de la Codonyera i altres coses més)

                                                                                                  “José Miguel Gràcia*

         La última campanada de las horas se prolongaba amortiguándose lentamente durante un periodo de tiempo indefinido. Un tono potente y melodioso movía con decisión nuestro tímpano al mismo tiempo que lo acariciaba sin ambajes: era una redonda sensación musical. Y esperábamos con ansia la repetición de las campanadas de las horas. El tiempo y la vida se hacían música a través de la campana de La Codoñera/la Codonyera.

        Pero el pleno disfrute de la Valera, así se llamaba la campana de la Codonyera, se producía en los días de fiesta mayor o en las vísperas, cuando unos cuantos aguerridos mozos subían ansiosos las escaleras del campanario y una vez apartadas la maza del reloj y el freno, empezaban a empujar la campana hacia fuera para acercar el yugo a sus manos. Y era entonces cuando, alargando los brazos con el tronco inclinado hacia atrás, se forzaba el primer golpe de badajo (batall). Pronto llegaba otro, y otro más, la campana alcanzaba la velocidad adecuada y la cadencia de las campanadas era la perfecta. ¡Clonc, cataclonc! ¡Clonc cataclonc!: una verdadera delicia que se acercaba a una íntima sensación sexual. Nunca he escuchado un bandeo más armonioso, ni de mejor cromatismo sonoro, ni una nota musical de campana tan bien sostenida. Como la Valera no había otra! A alguien le oí decir: solo en Toledo hay una que se le parece. Como hablo en pasado de la campana, el lector se preguntará si la campana gran de la Codonyera ya no existe, pues bien, sí existe, pero esta casi muda, con voz cascajosa, sin tono y menos aún resonancia: está rajada, tiene una grieta, está casi muerta.  Hace más de un año, o tal vez dos que no se puede voltear y las horas suenan —es un decir— tan apagadas que generan nostalgia y un sentimiento profundo de desesperanza.

        La Valera, fundida en el año 1855 en la cuesta de la Basseta de la Codonyera, afortunadamente tiene arreglo. La solución vendría dada por la soldadura de la hendidura y no por ninguna otra alternativa. Con la soldadura, limpieza del bronce y ajuste del yugo (les grenyes), realizadas por manos técnicas artesanas en sus instalaciones, se recuperaría el sonido anterior y hasta podría superarlo en transparencia. Por la zona de Levante existe alguna empresa dedicada a estos menesteres. La refundición seria una destrucción del patrimonio histórico y una pérdida del sonido anterior. En los casos en que una campana histórica no se quiere o no se puede soldar por la gravedad o amplitud de su rotura, la única alternativa que queda es la de quedar expuesta en algún museo para su contemplación. En el campanario habrá de colocarse una nueva que podrá ser una copia de la antigua pero con sonido completamente diferente. Toda campana histórica tiene su sonido propio e irrepetible.

        A pesar de que en las gentes de la Codonyera se ha instalado en general una especie de aceptación del destino de su moribunda campana —nadie sabe que le ha pasado—, me niego a pensar que no exista un grupo de personas que se oponga a convertir su campana solamente en pasado e historia, envuelta entre los sones melodiosos del recuerdo que los años se encargarían de borrar.

        Las campanas enferman con los años, o por ser atacadas por badajos de materiales inadecuados u operaciones de fijación no procedentes, entre otras causas. Si sus heridas no son restañadas les puede alcanzar la muerte. La campana de la Codonyera ha de pasar por el quirófano, no puede quedarse como está. No deben repetirse  más muertes del patrimonio histórico, cultural y etnológico de la Codonyera como: los molinos de aceite con sus prensas de piedra (también los menos antiguos), lo Molí Siscar (molino de harina en plena ruina), la Acequia (la obra hidráulica más importante del pueblo), las antiguas fuentes de la villa, lo Trinquet (extraordinaria joya que aún podría recuperarse), la Nevera (llena de escombros y vergüenza), muchas construcciones de piedra seca (fuentes, pozos,casetes, paredes), balcones y puertas de madera, dovelas y arcos típicos de las fachadas, las trincheras de la Guerra Civil, etc., etc. Todo un valioso y singular patrimonio, de cuya orfandad se lamentarán los siglos. La desaparición del patrimonio cultural es la más pesada de las cargas y un eficaz freno del desarrollo turístico y económico.

        Mientras tanto toneladas de hormigón se han convertido en excesivos y antiestéticos muros, paredes y ociosas calles. Y lo que es peor, hay quien se empeña en levantar también muros virtuales de incomprensión, rechazo y aislamiento. Alguien vendrá que, a los sones de la Valera restaurada, confíe realmente en el progreso de este querido pueblo, en un creativo futuro de servicios, con nuevas ideas que movilicen la juventud, que limpien su entorno de inacabadas obras y de fealdad sobrevenida, de molestos olores evitables y de atávicos convencionalismos, que lo hagan tan acogedor a los propios vecinos como a cuantos puedan venir de fuera, y que lo enriquezcan económica y culturalmente.

        Y algo más para acabar, no se me había olvidado, no: nuestra lengua también se va muriendo poco a poco. El que quiera hacer algo para salvarla, aunque tenga conocimientos y ganas suficientes, qué se apriete bien los machos, si no quiere morir en el intento. Habrá de derribar un muro de falsa defensa y agresividad fomentada, producto de unas ideas políticas y de una baja autoestima.

                                                                                                                     *Escritor”

mitjançantLamento por una campana « Lo finestró del Gràcia.

Miss Teruel i les províncies

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 d’agost del 2011)

Les diputacions provincials s’han posat en qüestió. Vella institució creada al 1836, fruit de l’oposició popular a la invasió francesa de 1808 i les Corts de Cadis, es mirada com un residu inútil en temps de crisi perquè duplica competències i multiplica càrrecs en forma de diputats indirectes elegits entre els regidors municipals.
Per contra, les províncies de 1833 tenen bona salut; són la circumscripció electoral que produïx diputats i senadors estatals i, per tant, garantia de la democràcia directa i l’actual sistema de partits. Los concursos de bellesa, iniciativa empresarial decidida per jurats sui generis i un paripé de votació telemàtica, també són provincials. Però no importa haver nascut a la província en qüestió per a representar-la com a guapo o com a polític. Candidats “cuneros” van repartint-se des de la Restauració lo número u de les llistes de les províncies amb menys consciència identitària, juntament amb los locals, a la caça d’un escó obtingut a base de promeses que programen los imprescindibles assessors de campanya que ningú mai los reclamarà perquè ningú recordarà més avant qui és lo seu diputat. Dones de mides irreals, retocades i hiperblanc sonriure permanent; hòmens depilats i musculats amb roba metrosexual…, tots diuen representar territoris i repetixen altres frases estereotipades intentant provar que els guapos també pensen. No m’agraden eixes fires ràncies de bestiar humà ni en la tradicional versió femenina ni en la seua recent clonació masculina. No m’agraden tampoc les llistes electorals tancades, fruit de l’habilitat personal dins de l’estructura dels partits, ni els diputats que se desentenen dels seus representats quan ja s’han acomodat bé a Madrid.
A la tele apareix sonrient la Miss Espanya Paula Guilló Sempere a punt de marxar cap al Brasil al concurs de Miss Univers 2011. Diu que vol fer un bon paper representant “a la mujer española”; ni rastre de la terra terolana de conveniència a les paraules de Miss Teruel 2010, nascuda a Elx: valdria per a diputada. Posats a triar maneres de representar, preferia les difuntes matrícules de cotxes amb la “TE”.

Maria Dolores Gimeno

mitjançantViles i Gents.


Ahir va estar un dia ben fatídic per a la Codonyera, amb tres morts: un per accident amb una màquina de replegar ametlles i dos persones grans per malaltia. Avui, un enterrament al mati i dos per la tarda. De cop i volta, la Codonyera s’ha reduït quasi un u per cent.

Descanseu en pau tots tres.Fatídic dia per a la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

Un ejemplar de águila-azor perdicera aparece muerta de un disparo en Nonaspe | Heraldo.es.

Fallece un vecino de La Codoñera en un accidente agrícola.

Entorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó

“Entorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó” és un article que vaig escriure al desembre de l’any passat, el qual es publicà a Saragossa en català i en castellà a la revista “El Ebro” (de la Fundación Gaspar Torrente) , nº 9, del mes de abril d’aquest any. Us invito a que li doneu una llegida.

En aquelles dates ja teníem Consell de Llengües, i estàvem esperant la proposta del govern amb relació als components de les Acadèmies. Va haver-hi proposta, però no es van concloure el nomenaments del acadèmics. Tots sabem com estan les coses ara.

Al final de l’article deia, referint-me a la Llei de Llengües: “Es tracta que entre tots el muntem [el puzzle de la Llei] com més aviat millor, no sigui que els vents que produeixin els canvis polítics amaguin part de les fitxes als calaixos aculturals dels despatxos, o que el fred i violent cerç saragossà se les emporti volant cap a l’immens erm dels Montnegres, on la terra argilenca de l’oblit les sepulti per sempre.”

Versió en català

Versió en castellàEntorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó « Lo finestró del Gràcia.

jueves 11 de agosto de 2011

El zuquerero de Codoñera

Imaginen el gozo de encontrar un manuscrito, un texto inédito y concluso, aquí y ahora. Valoren el hallazgo de un documento así a estas alturas de la película. Supongan la sorpresa que ha significado descubrir en pleno Bajo Aragón, un recetario esmerado y completo de confitería, licorería, pastelería y heladería, después de tanta guerra, tanto incendio, tanta ruina y tanta devastación. Parece un milagro para anudar la vida con la vida y hacer patente, con este feliz descubrimiento, que hay que allanar las dulces horas de concordia más allá de los momentos de amargura, que vienen sin pensar.

Ese es el mensaje de este libro precioso –preciado y apreciable– que escribió el confitero de La Codoñera Francisco Molíns y Burguera el año 1841, mas concretamente el 17 de febrero, que debió ser cuando lo acabó.

La minuciosa labor de coordinación, ordenación, redacción de parte del texto sobre los dulces en La Codoñera en que ha participado Miguel Sanz así como la edición, tan decisiva como la determinación de salvar este curioso recetario monográfico de gastronomía lúdica, fue empeño perseverante de Javier Bel que tan vasta labor realiza en todos los ámbitos y José Ramón Molíns, a los que cedió el original su propietaria María José Gascón para publicarlo con un interesante estudio preliminar de la profesora de la Universidad de Zaragoza Carmen Abad-Zardoya.

Todos ellos han dado testimonio de amor a la tierra, de cultura y de abnegación. Hemos dejado atrás aquellos tiempos en que los documentos eran papeles para envolver la carne o enmendar deyecciones, los libros cosa de beatos, y los objetos que no fueran por lo menos de plata, “zarrios” que no servían para nada. No he olvidado nunca a cierta abuela que regañaba a una niña que quería un tebeo: “Calla, simple; más vale una chulla de jamón”.

Dando gracias a Dios, también han cambiado las cosas para bien.

Hay que agradecer asimismo a los beneficiarios de ese cambio de sensibilidad, que nos permiten ediciones tan bellas y cuidadas como ésta del maestro zuquerero que nos da a conocer casi sus inclinaciones y carácter, merced a la grafología que las delata, si no fuera por el copista, y el buen gusto de los coodinadores que han mantenido incluso la espontaneidad de los trazos y la frescura de su caligrafia en una edición facsímil.

En cualquier caso les encarezco este “Libro que trata de la facultad y oficio de Zuquerero, resolís, helados y otras cosas, para el uso de Francisco Molins y Burguera de Codoñera” que se presenta el domingo en su pueblo, aunque cabalmente la voz zuquerero no aparezca definida ni en el diccionario de Cobarrubias de 1611 ni en el de Autoridades de 1726. Si bien no es difícil maliciar que si “zucchero” (zúquero) es azúcar en italiano, zuquerero debe ser una corrupción hispánica de azucarero, o el que anda con azúcar, que es lo que hacía con sus confites, peladillas y pasteles el maestro Molíns de La Codoñera.

Darío Vidal 
11/08/2011 

mitjançantDario Vidal Llisterri: El zuquerero de Codoñera.

 

Fruit de la 6ª Trobada d’Autors al Matarranya, tot i les incidències hagudes i que tan bellament vam exposar en el nostre informe, són aquests dos llibres la portada dels quals us mostrem.

 

 

En un es veu la locomotora característica que feia el trajecte de la Val de Zafán sortint d’un túnel. A dins (del llibre, no del túnel) 42 autors recorden i fabulen sobre aquell històric tren i l’actual via verda en que s’ha convertit.
“Tren de Val de Zafán” és el seu títol.
Gara d’Ediziones el seu editor.
El compilador ha estat Juli Micolau.

 

En l’altre, una ratlla blanca sobre un fons marró (de guix sobre el terra? No serà una línia marcada en un camp de futbol sense gespa?) simbolitza la marca que divideix, que separa: el mur, el filat, la barrera, … la frontera. Un total de 95 poetes posen en paraules tot allò que els suggereix aquest lloc (o no-lloc).
“Poesia a la frontera” es diu.
L’edita March Editors.
Santi Borrell ha estat el seu compilador.
Tots dos llibres barregen textes en català, castellà i aragonès.
El nostre editor (Fede Cortés) participa en el primer amb un relat anomenat “Anada i tornada” i amb tres poemes al segon.
Tant un com l’altre el podeu trobar a Serret Llibres.

Johnson&Johnson, detectius (encara que aquí fem de reporters)

Johnson & Johnson: La frontera i la via.

Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit

Miquel Blanc Grau, fill de José Blanc Sanmartín. L’un, molt gran y l’atre tant o més encara.

PREGÓ DE FESTES D’AGOST CALACEIT 2011

Bona Nit. Quan l’altre dia me van invitar a fer este pregó tos confesso que em va caure una mica lo món damunt. Quin mal hai fet per a veure’m en estes trinitats? Com puc ocupar jo lo mateix lloc on han estat personalitats literaries com ara José Donoso, conegut per tot lo món?. Però em van dir que volien que fore algú del poble, sense condicionants ni afiliació política i que parlara de coses d’aquí, de casa i en la nostra llengua. I aquí estic i que paso el que Deu vulgue.

Jo no vaig nàixer a Calaceit. Als últims mesos de la guerra incivil la meua família estave a Gavà i a mon pare l’acabaven d’incorporar al front. Allí vaig vindre al món, mentre caien les bombes dels avions que cada dia acudien des de Mallorca a saludar-mos. Me van portar a este poble, en braços de ma mare, quan tenia tres mesos i aquí vaig em van batejar, vaig dependre a caminar i a parlar i hi vaig viure hasta els tres anys. Després he voltat per Tortosa i Barcelona, però de menut acudia cada any a l’estiu a estar en ma iaia, a una caseta al carrer Plà, com alguns recordaran, en situació molt precària. Eren temps difícils que val més que no tornon mai. De moço vaig vindre a Festes tots los anys, també a Fira i a Pasqua, perquè tenia una colla molt animada d’amics i d’amigues. I tant va el cànter a la font que al final vaig caure de potes a la galleda i em vaig casar en una calaceitana: la Mari del Sastre. Com que, ja li pots donar voltes que sempre acabes anant on la dona vol, des d’allavons no hai parat de pujar continuament al poble, en molt de gust, això si, i des de que em vaig jubilar hi he viscut seguit molt de temps. Tot això ve a dir que la meua visió de Calaceit ha estat una mica la del que ho veu des de dins i des de fora. Des de lluny les coses, a vegades se veuen millor i més clares que de prop. I des de la nostàlgia se veuen magnificades, més boniques del que potser són en realitat. Un bon poeta i amic, de Pena-roja, que va emigrar a Barcelona i no va parar de somniar en lo seu poble, Desideri Lombarte, va escriure una poesia que explica molt bé lo que tos dic. S’ha de dir que això de ser poeta i no fer diners hi ha molta gent que s’ho pren a xacota i Desideri es lamenta de que la terra no el vulgue tant a ell com ell a la terra. Diu així

LLUNY DE TU

Si lluny me’n vaig i de més lluny te miro
i m’aixeco més alt fugint de tu
Te tinc molt més a prop i més t’estimo
sense enyor, sense enveja de ningú
Si mirada de prop se’t veu cruel
aspra, freda, amarga i mal carada
Quan se’t mira de lluny se’t veu la pell
tebia suau redona i ben formada
Més que estar prop de tu vull recrear-te
veure’t créixer i florir com t’imagino
i estar amb tu lluny de tu sense tocarte
Terra, país, muntanya quan t’estimo!
Quants versos t’haig de fer per agradar-te?
Que lluny me’n haig d’anar per estimar-te!.

(Ara se sent la cançó pels altaveus)

Ja Donoso advertia fa molts anys que lo fet de veure cada dia les coses que mos envolten fa que no se li donon importància i per això va cridar l’atenció sobre els balcons, barbacanes, baranes, fronteres i portals que tenim escampats pel poble, de molt de mèrit i llavors no se n´hi donave gaire. Van haver de ser los de fora o los que habent marxat tornaven al poble los que van despertar l’interés en restaurar, conservar i destapar tota la bellesa del poble de Calaceit, cosa que després es va anar estenent a tota la comarca i per això ara es parle del Matarranya com un racó de món excepcional. Perque potser no tots sàpiguen que va haver un Gobernador Civil andalús que va dir que “estos pueblos estan muy sucios y quiero ver las fachadas bien limpias”, de manera que va ordenar emblanquinar la major part de les cases i només se’n van salvar unes poques. Després la feinada que ha hagut per tornar a fer sortir la pedra de davall, que ere lo verdaderament bonic i estave tapat i amagat.

Trobo que és una obligació de tots conservar i ennoblir allò que és nostre. Lo poble, los voltants, ermites, fonts, camins, poblats (o despoblats, com diuen ara), heretats, fauna i flora. I deixar-ho tot lo més polit i en bon estat possible als nostres fills per a que ho disfruton i a la vegada ho puguen deixar al seus fills. És una cosa de sentit comú, de civisme, d’interés econòmic inclús perquè atrau visitants i tot se revalorise. Però estes coses que hai dit que s’han de conservar tenen un perill: són coses materials que es poden perdre, destruir o ens les poden prendre. En canvi tenim coses immaterials que no mo les poden prendre si no volem: los costums, les tradicions i sobre tot: la llengua.

La llengua nostra és la cosa més antiga i pròpia que conservem. Des de que existix Calaceit, fa més de vuitcents anys, que la gent mos ham entés sempre en lo parlar que van portar los primers pobladors o repobladors d’estes terres. I és una cosa íntima, que la tenim a dins del cap, que la fem servir continuament no sol per comunicar-mos, sinó per a pensar, projectar, cavilar i no ens la poden xuclar de fora. Des de fa molts i molts anys, centúries inclús, hi ha hagut un grapat de gent que, uns de manera inconscient i altres en tota la intenció, ha intentat desacreditar lo nostre parlar, deixant-lo només com una cosa familiar, d’anar per casa, però sense cap possibilitat de usar-lo publicament o en coses de cultura. Per cert això ha millorat molt i ara sentim los pregons en català i els xiquets lo deprenen a escriure a l’escola. No fésseu cas als que diuen que parlem “xapurriau” ni “aragonés oriental” ni coses així. L’any 1978, ja fa uns quants anys, la mateixa Real Acadèmia Espanyola de la Llengua va fer un dictamen, firmat per tots los membres, entre els que estaven dos Premis Nobel de Literatura, Camilo J. Cela i Vicente Aleixandre i altres tant poc sospitosos com Pemán i Laín Entralgo (que ere de Urrea de Gaén) i Dámaso Alonso, etc. afirmant, sense cap classe de dubte que tot lo que es parle a Catalunya, València, Mallorca, la Franja, Catalunya Nord (al sud de França) i a l’Alguer (una ciutat de Sicília), es una única llengua, anomenada català, en tots los seus dialectes i variants, com és natural. Concretament, los lingüistes diuen que al Matarranya parlem una variant del català occidental, dialecte tortosí, en influències de Lleida, Castelló i alguna cosa de ribagorçà. Sentireu veus que diuen coses ben diferents, però lo seu interès va per uns altres camins i no precisament culturals.

Fa prop de quaranta anys vaig escriure uns versos, que volen ser divertits (no m’atrevisco a dir una poesia, perquè això és una cosa massa seria) fent referència a una antiga dita de Calaceit, la que diu ”Calaceite, buena villa y mala gente” que traduït vol dir: Calaceit, bona vila i mala gent. Potser vos face gràcia de escoltar-los estos versos, tenint en compte que jo era jove quan los vaig escriure i tal vegada hi ha alguna paraula o expressió una mica forta o atrevida, però resulte que no ho puc tocar, sinó la rima i la mètrica no m’encaixe i no hai tingut més remei que dixar-ho tal com està. Així que començo:

Fa molts anys que a Calaceit
No sé per quina raó
Li va traure algún Cabró
“Bona vila i mala gent”
A pesar de ser tant falça
Esta frase malaïda
L’ham sentit tota la vida
Repetida a la comarca.
És cert que la vila és bona
Això ningú ho discutix
Lo pa, l’aigua, l’oli i el vi
De la terra són la mostra
Les velles cases de pedra
Que es veuen per tot arreu
Diuen que som los hereus
D’una passada grandesa
Aixó és una gran verdat
I estic content d’esta sort
En lo que no estic d’acord
És en la segona part.
A Calaceit mala gent?
Lo que això digue no sap
De la missa la mitat
I té molta mala llet
Si comencem per les dones
Com mane la educació
S’ha d’anar en mala intenció
Per a dir que no estan bones
Angelets baixats del cel
Les noies del poble són
Les més guapetes del món.
La gerreta de la mel
Que conté tots los plaers
Que no es pot ni imaginar
Difícil és de tastar
I no es pot comprar en diners
Només el home que estimen
Si en gràcia els hi fa l’aleta
Xucle una culleradeta
I en sort potser repetixque.
I si dels homens parlem
A pesar de la modèstia
I d’algún que és algo bèstia
Maravilles ne direm
Som guapots, lluïts, galdosos
I fem sempre un pam de goig
Ademés tenim la sort
I això mos ha fet famosos
De tindre una habilitat
Una gràcia i unes coses
Que dixem sempre a les dones
Plenes de felicitat
De virtut som un model
I mos sabem de memòria
Obres de misericordia
I oracions per anar al cel.
Donem beure al que té set
(sobre tot ví que no en falto) “Dar de beber al sediento”
i al que no sap estar al tanto
a clatellots l’ensenyem “Ensenyar al que no sabe”
Als tristos los consolem
a base de gots de vi “Consolar al triste”
si veiem un pelegrí
a la bodega el baixem. “Dar posada al peregrino”
Corregim al que s’enganye “Corregir al que yerra”
O se fa lo despistat
I s’olvide de pagar
Alguna ronda de canyes
Dixaré de continuar-la
La llista de bones obres
Perquè el mateix rics que pobres
Natres la tenim molt llarga (ep!, la llista)
I en parlar de Calaceit
Ja direm d’ara en davant
los que estem i els que vindran
“Bona vila i millor gent”
.

Desitjo a tot hom unes bones Festes plenes de salut i harmonia, presidides per esta Reina i estes Dames, les entrants i les eixints, tan majes i pites que representen a la Dona Calaceitana. A la joventut li recomano que es divertixque tant con pugue, però això si, en coneixement, sense abusar massa, perquè la professó és llarga i el ciri és curt. I a la gent no tant jove que tinguen paciència en aguantar els sorolls, traques, crits i xarangues que els ensordiran i penson que quan erem jovens també natres vam fer avalots per este poble. BONA TARDE I BONES FESTES DE CALACEIT 2011!.

Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit | Entre pàginas.

Imágenes de la IV Jornada de Lectura Pública en Bellmunt

Fotos de Sigrid von de Ter.Imágenes de la IV Jornada de Lectura Pública en Bellmunt | Entre pàginas.

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol


(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juliol del 2011)

Del sastre a casa passant pel banc dels acusats. Aquest és el camí que hauria de recórrer el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Camps, per un evident delicte de suborn impropi. Després de cinc dies sense dir paraula, el Sr. Rajoy va fer un comunicat on defensa l’honorabilitat del Sr. Camps, perquè “ningú es corromp per tres vestits”, l’honorabilitat d’un mentider, suposo volia dir . Tant d’enrenou només per tres vestits? Que va acceptar els vestits i altres peces, i va mentir, ho sabem ara i ho sabíem abans.
Per què els imputats en el cas de la trama corruptiva Gürtel van fer aquests regals a ell i al altres companys de partit? Per què el Sr. Rajoy no ha tingut mai la valentia, o senzillament l’honradesa, d’enviar a casa el Sr. Camps? Què sap el Sr. Camps que podria fer trontollar la carrera política del Sr. Rajoy? Quina és la veritat dels de Gürtel, del PP de València i el finançament il•legal del partit? El ciutadans tenim dret a saber-ho i els valencians més encara.
Ara tractaran de cercar qualsevol estratagema per evitar les entrades i sortides al jutjat. “Ofrezco mi sacrificio a España”, “soy inocente, completamente inocente” ha declarat fent-se el màrtir. Per a què la pena sigui, de moment, només monetària i mínima, sense inhabilitació política, evitant també una possible pena de presó, els altres s’autoinculpen, “ergo” són culpables.
Hauria d’haver dimitit fa temps. Tant de bo no s’hi hagués presentat a les eleccions… On és el codi ètic del PP? Quina cara més gruixuda! Sempre no els pot sortir bé. Una colla d’impresentables. I els altres tres imputats deixaran també la política?
L’han votat majoritàriament, diuen els del PP. Això no vol dir altra cosa que: o els votants no es creien els presumptes fets delictius del Sr. Camps i dels seus companys , o no els importava perquè ells haguessin fet el mateix.
Ha trigat prou, però aquesta vegada, el Sr. Camps farà el camí del sastre a casa. Passarà pel banc dels acusats? I els valencians seguiran votant majoritàriament el PP?
Jo em pago els vestits,
digué el senyor Camps:
eren els vestits
de feia deu anys.

José Miguel GràciaViles i Gents :: Del sastre a casa :: August :: 2011.

(…)

Para Rubén Lombarte, de Los Draps,  la crisis ha tocado no sólo a las entidades locales sino que «está afectando sobre todo a la asistencia. No va gente a los conciertos, y eso deriva en que no se celebren. Es una pescadilla que se muerde la cola».

Tras el Carrasca rock, en Facebook se puso de manifiesto también que la crisis está afectando a la caja que se recauda en las barras  que se instalan durante los conciertos. En la red social algunos se quejaban de que  «la gente que asiste a los conciertos llleva botellón», es decir, no consumen y al final no se hace caja, ni para la organización ni para los grupos.

«No faltan oportunidades, porque conciertos hay en la Comarca, pero se gestionan sin recursos», comenta Kapi, de Azero, uno de los grupos que tiene cierto caché en Aragón. Aún así reconoce que «la economía ha tocado también al rock. Antes te llamaban de los Ayuntamientos para incluirte en los programas de las fiestas de los pueblos y esto ya no está sucediendo».
Los festivales locales son los que salvan la cantera. Es el caso del Cerç, Franja Rock, Festyzeid, Codorock, Repechorock, Carrasca Rock, Zafán Rock (…), pero los grupos echan de menos salas donde poder organizar actuaciones.  Muchos se quejan de que en Alcañiz no hay una sala en condiciones para «armarla».

mitjançantSupervivientes del rock and roll.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.