Skip to content

Archive

Category: Mesquí

JORNADES D’ESTUDI       (Del 3 al 11 de desembre de 2011) LA GUERRA CIVIL DE 1936 A QUERETES

Ens complau fer difusió de les jornades d’estudi sobre la Guerra Civil del 1936 a Queretes, organitzades per Juan Luis Camps, membre de la nostra entitat i autor de diversos treballs d’història.
Com veureu en la informació adjunta, els actes tindran lloc del 3 al 11 de desembre proper en diferents horaris.
Res més. Estem segurs de que aquestes jornades aclapararan el vostre interès.
ASCUMA ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA

JORNADES D’ESTUDI       (Del 3 al 11 de desembre de 2011)

 

LA GUERRA CIVIL DE 1936 A QUERETES

Desfilada per l’arraval de Sant Joan (actual Plaça Pascual Buendia), 1938.

 

1.- Tres xarrades didàctiques i divulgatives
1a SESSIÓ (dia 3, dissabte a les 19 hores):

– La II República espanyola a la localitat de Queretes (1931-1936)
– La insurrecció militar (del 18 al 25 de juliol de 1936)

2a SESSIÓ (dia 8, dijous a les 19 hores):

– El període revolucionari (del 26 de juliol al 31 d’agost de 1936)
– El període anarquista durant la guerra (de setembre del 36 a l’agost del 37)
– El període socialista durant la guerra (de setembre del 37 a 1 d’abril del 38)

3a SESSIÓ (dia 10, dissabte a les 19 hores):

– El període bèl·lic i la batalla de l’Ebre (de 2 d’abril del 38 a l’1 d’abril del 39)
El nou règim franquista.
– La postguerra

 

2.-  Exposicions  i projecció de pel·lícules

 

3.- Col·laboren:

  • Ajuntament de Queretes
  • Taller d’arqueologia i història de l’Associació Medievo de Queretes
  • Associació Ilercavònia de Queretes
  • Associació Gent Jove de Queretes
  • Associació Cultural del Matarranya
  • Llibreria Serret Vall-de-roures
  • Associació cultural La Bresca, Arnes

 

EL PERIÓDICO 31/10/2011

El Ministerio de Medio Ambiente quiere encomendar la obra del camino natural Matarraña-Algars el primer trimestre del 2012, según quedó fijado en la reunión de la asociación Camino Natural Matarraña-Algars, presidida por la directora técnica de la subdirección general de Desarrollo Territorial del Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, María Ángeles Soria.

Dicha asociación nació con el objetivo de promocionar y promover un camino natural de 200 kilómetros que conectará la cabecera de los ríos Algars y Matarraña con la desembocadura de este último por un recorrido completamente natural. La meta de dicho proyecto consiste en fomentar el turismo de paisaje natural, a pie y en bicicleta, y a la vez conectar con otros destinos turísticos como los poblados íberos o laVia Verda.

Soria explicó que el objetivo de la reunión “es presentar lo que se ha hecho hasta el momento a los nuevos equipos de gobierno en consecuencia de las elecciones municipales, y acabar el proyecto para poderlo encomendar y ejecutar al año que viene”. De hecho, “este es nuestro deseo: acabar el proyecto a final de año e iniciar la obra”. Soria recordó que “será la propia asociación la que va a promover el proyecto. Y es por eso que tenemos que unir los intereses del programa de caminos naturales con las disponibilidades que hay a lo largo del camino. En primer lugar hicimos el estudio de viabilidad del proyecto, después se presentó y ahora se ha empezado la redacción del proyecto y esperamos que a final de año dejemos satisfechos a todo el mundo”.

Soria recordó que “Caminos Naturales lo que hace es intentar el tránsito senderista y ciclista. Son obras muy conservadoras con el medio ambiente, de poca intensidad, para adecuar los caminos a esos usos”. Por lo tanto, en las obras a desarrollar no aparecen “grandes infraestructuras, sino pequeños acondicionamientos. Son unas actuaciones conservadoras y de conservación del medio ambiente, porque lo que interesa es que quien vaya a utilizar el camino esté en contacto con la naturaleza”. De hecho, el proyecto del camino natural Matarraña-Algars contempla una inversión de 2,6 millones de euros, que “si se cuenta en función del numero de kilómetros que tiene, no son ratios de inversión elevados”.

A su vez, el Ministerio de Medio Ambiente también promocionará dicho camino natural a través del programaCaminos Naturales “para que se conozca a nivel nacional”.

La inversión también se ceñirá en la creación de áreas de descanso, la señalización de elementos de interés turístico como los poblados íberos o los vestigios de la guerra civil en Fayón. En cuanto a periodos, Soria remarcó que “nuestra intención y nuestra idea es que el año que viene, para marzo o abril, esté encomendado”, mientras que el plazo de ejecución será de unos 18 o 20 meses.

El camino entre los ríos Algars y Matarraña, en el año 2012 – Aragón – El Periódico de Aragón.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja núm. 110, novembre 2011

Hi ha un estrany fenomen, gairebé paranormal, que creia limitat a la intimitat del meu lavabo, però que, a base de freqüentar d’altres banys, se m’ha revelat com més freqüent del què em pensava. Quan un rotlle de paper de vàter arriba a la seva fi, el cilindre de cartró, talment un esquelet descarnat (‘despaperat’, en aquest cas), llangueix al porta-rotlles avergonyit de la pròpia nuesa. Generalment, fins que un perepunyetes com jo accedeix a la cambra disposat a fer-ne ús. Mentrestant el rotlle nou, gras i ufanós, s’està sobre l’indret més inversemblant i sovint inestable —la vora de la banyera, la cisterna, l’armariet (ja cobert d’altres andròmines en precari equilibri) o el mateix porta-rotlles. La incomoditat que això suposa és evident: per a fer-lo servir s’ha d’agafar amb les dues mans, s’ha de tornar a deixar al lloc inadequat i sempre hi ha el risc que acabi rodolant per terra, amb tot el paper escampat per les rajoles (ecs). En canvi, la substitució del gastat pel nou ens ocupa tot just uns segons.

Aquest fet aparentment banal m’ha fet pensar en aquells aspectes de la vida als què hi apliquem el mateix principi de comoditat malentesa. Hi ha coses que funcionen malament i sense eficiència, però la desídia no ens deixa fer el gest (a voltes minúscul) que permeti el canvi de dinàmica. O potser és que tenim la seguretat inconfessable que ja hi haurà algú que ho resoldrà per nosaltres?

La paràbola del paper de vàter « L’esmolet.

La DPT mejorará la carretera de La Codoñera.

Normalización lingüística

No es normal que se critique la inmersión lingüística de los niños en Cataluña sin advertir la de aquí

JOSÉ Bada 14/10/2011

Todavía hay pueblos en los que se pregonan los bandos en una lengua y en otra la sardineta que se vende en la plaza; en los que se predica “en cristiano” y se blasfema en pagano; en los que la lengua del lugar no ha lugar en el ayuntamiento ni en la escuela, donde los niños aprenden a escuchar incluso lo que no entienden y se les enseña inglés de segunda lengua cuando la primera –la suya– ni siquiera es la última.

No es normal que se hable aún de “modalidades lingüísticas” por decir algo y evitar lo que no se quiere reconocer: que en Aragón se habla catalán y no “polaco”, que también, pero en Fraga, amigos , hace años que se oye bastante más el rumano. Aunque menos que el castellano, todo hay que decirlo.

No es normal que se critique la inmersión lingüística de los niños en Cataluña sin advertir la de aquí. Sé muy bien que entro en un campo minado y no quisiera que me entendieran mal: la inmersión lingüística en cualquier lengua me parece un método bueno para aprenderla y un abuso cuando se impone. Que los niños cuya lengua materna es el castellano sean sometidos por fuerza a la inmersión en lengua catalana me parece tan mal como capuzar en la castellana a los que hablan solo catalán. Una inmersión así es como un secuestro de la lengua materna. Y como el robo de niños so pretexto de darles una buena educación. Un desmadre.

La propia lengua es el acceso natural a cualquier otra. Así pensaba el valenciano Luis Vives en 1531, para quien el aprendizaje del latín debía seguir y basarse en el conocimiento de la lengua materna: los alumnos “hablarán primero en su lengua, la que les nació en casa” (De disciplinis, II) o –como escribe el autor del Diálogo de la lengua– la “que mamamos de las tetas de nuestras madres”. La “lengua materna”, un lugar común para nosotros, fue en su caso una intuición original. Dos siglos más tarde el humanista Mayáns y Siscar pensaba lo mismo que su paisano, a quien admiraba mucho: que a los niños hay que enseñarles la primera gramática en su lengua materna “porque se entiende y aprende con mayor facilidad, y lo que se adquiere de ella se aprovecha después para hacerse capaz de cualquier otra en brevísimo tiempo”. No me duelen prendas al citar aquí un decreto del Ministerio de Educación “por el que se regula la incorporación de las lenguas nativas en los programas de los Centros de Educación Preescolar y General Básica” (¡Decreto 1433/1975, de 30 de mayo!) por idénticas razones. Lamento que haya responsables políticos más papistas que el Papa, y no me hagan decir ni en broma lo que no quiero. Celebro, por otra parte, que los cursos de catalán hayan comenzado como era previsible sin sobresaltos.

La normalización lingüística bien entendida es la superación de una situación anormal insostenible en la que una lengua domina injustamente sobre otra que suele ser la del pueblo, la del lugar, y aquella sobrevenida. La defensa de una lengua es defensa de la libertad de expresión y, por tanto, del derecho de los hablantes al uso de su lengua y a ser atendidos en ella por cuantos tienen la obligación de escucharles al menos mientras pretendan tener autoridad para hablarles. Pero reivindicar una lengua en nombre de una nación o de una autoridad académica e imponer a todos su uso, es tan absurdo como pretender hablar en lenguas sin escuchar a los otros. Puede que el don de lenguas sirva para hablar con Dios en la iglesia o en su nombre a los elegidos, pero no en las Cortes y a todos los ciudadanos. Si queremos hablar, dialogar y conversar con personas humanas, tenemos que hacerlo de modo que puedan escucharnos y escucharles de modo que puedan hablarnos. Salvo el uso litúrgico en ocasiones solemnes, lo razonable es hacer en cada situación un uso pragmático de las lenguas.

El problema no está en que los aragoneses quieran hablar en aragonés, unos pocos, y algunos más en catalán. El problema está, estaría, si no se les dejara hablar entre sí la lengua materna para entenderse. O si ellos pretendieran hablar siempre con otros, incluso con los que quieren entenderse con ellos pero desconocen su lengua, hablando como les pete porque están en casa. ¿Qué sería de la hospitalidad? El pan, la sal y la palabra no se niega a nadie. Los hombres se entienden hablando y el lenguaje es para eso. La lengua no es propiedad del territorio, y los hablantes tampoco. La lengua humana –la palabra, digo, y el diálogo– es nuestra casa: la tienda acaso, y el resto camino hacia la casa de todos.

Filósofo

Normalización lingüística – Opinión – El Periódico de Aragón.

El PSOE se reunirá en Monroyo para evaluar la modificación del trazado de la N-232.

Monroyo reúne a cargos socialistas para tratar la mejora de la N-232

La localidad de Monroyo reunirá el próximo martes a dirigentes del PSOE para tratar las novedades surgidas en cuanto al trazado de la N-232 así como los problemas registrados con la asistencia sanitaria en Cataluña. A la cita acudirán el diputado en el Congreso estatal, Vicente Guillén; el alcalde de La Cerollera, Antonio Arrufat; y el primer edil de Monroyo, Óscar Arrufat. También asistirá por proximidad con la localidad y afectación por las obras de la N-232 el alcalde de la vecina localidad de Morella, Joaquim Puig.

La ronda política tendrá como principal tema la reformulación del proyecto de la N-232, que se prevé viable económicamente con la eliminación del túnel de Monroyo. Después de meses de rifi rafes entre la empresa adjudicataria del proyecto y el Ministerio de Fomento, los problemas económicos e infraestructurales del desarrollo de la N-232 se han visto zanjados con el mantenimiento de la travesía de Monroyo.
Así, tanto Guillén como el resto de dirigentes socialistas esperan recoger las impresiones de los agentes sociales del municipio, que ya han dado el visto bueno al nuevo trazado del proyecto. Con este sustancial avance, está previsto que las obras de la infraestructura se retomen antes del próximo verano. Los líderes políticos que se reunirán en Monroyo el martes ven con optimismo el avance de un proyecto que se preveía difícil debido a los sucesivos recortes económicos que han afectado a un gran número de infraestructuras públicas en todo el territorio estatal. De hecho, la viabilidad del proyecto de la N-232 pasa por la supresión de un túnel que iba a suponer la mayor inversión económica de todo el proyecto, un total de 47,6 millones de euros.
El diputado en el Congreso estatal ha explicado que la voluntad de la cita es «tener un contacto con el Ayuntamiento de Monroyo para conocer la postura del municipio al respecto». «Ya es definitivo que el proyecto se hará manteniendo la travesía y que no va a rescindirse el contrato», ha subrayado Guillén.

Un enfoque dual
El acercamiento con el municipio de Monroyo prevé abordar la problemática sanitaria surgida en la zona oriental de Huesca, en la que se ha instalado cierto malestar con la asistencia sanitaria en Lérida. Las comarcas de La Litera, Bajo Cinca y Ribagorza reciben, por convenio con la Generalitat de Cataluña, asistencia sanitaria en el Hospital Arnau Vilanova de la capital ilerdense, desde dónde éstos pacientes están siendo redirigidos actualmente al Hospital Comarcal de Barbastro.
El diputado en el Congreso estatal ha explicado que, aprovechando la asistencia del primer edil de Morella, se abordará la cuestión sanitaria ya que existe un convenio en este ámbito entre Aragón y la Comunidad Valenciana.
Guillén ha manifestado su voluntad de que los problemas de asistencia sanitaria que se están produciendo en la franja norte de Aragón no lleguen hasta la comarca del Matarraña. Asimismo, el primer edil de la localidad sede de la cita, Óscar Arrufat, ha señalado que Monroyo no se ve perjudicado por los convenios de asistencia sanitaria porque los vecinos acuden al Hospital Comarcal de Alcañiz
.

mitjançantMonroyo reúne a cargos socialistas para tratar la mejora de la N-232.

LES RETALLADES AL CATALÀ JA SON AQUI!

El proyecto Jesús Moncada de Animación Cultural en las escuelas de la Franja no se desarrollará este curso. El Departamento de Educación y Cultura del Gobierno de Aragón comunicó el pasado viernes el cese de las actividades de ese proyecto al profesor Antonio Bengochea, que sustituía a Mario Sasot en la coordinación de este programa. Con esta decisión, se pone fin a 11 años en los que el programa permitió llevar a los centros educativos aragoneses donde se imparte catalán un abanico de actividades de literatura,música, arte y tradiciones populares de autores aragoneses de lengua catalana. A lo largo de esta década se han desarrollado más de 800 actividades en las que han participado más de 15.000 alumnos de todos los niveles educativos de los centros aragoneses del Aragón oriental donde se imparte Catalán. El Institut d`Estudis del Baix Cinca ha hecho público un comunicado en el que rechaza la desaparición del proyecto Jesús Moncada que ha conseguido aproximar la cultura de los autores de nuestras comarcas hasta los alumnos de las comarcas orientales de Aragón. El IEBC considera inadmisible que el gobierno aragonés quiera abandonar aún más el catalán en la Franja. Para el Institut d`Estudis, la lengua catalana de estas comarcas forma parte del patrimonio cultural aragonés y, por tanto, habría de ser protegida y respetada. Además, recuerda que la legislación vigente así lo exige, en concreto, la Ley de Lenguas,el artículo 3.3 de la Constitución Española y la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias.Por su parte, el diputado de CHA Gregorio Briz, que ha presentado varias preguntas en las Cortes sobre la continuidad de los programas en catalán y aragonés, ya indicaba en declaraciones a Radio Fraga que no confiaba en que los proyectos Jesús Moncada, en catalán, y Lucía Dueso, en aragonés, se recuperasen en este curso.

La conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó ha deixat sense efecte el Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada, un projecte que es va posar en marxa el curs 2000-2001 a fi de reforçar i revalorar les classesv de català a les escoles de la Franja amb activitats extraescolars i portant a les aules escriptors, cantautors, grups musicals, exposicions i tallers, entre altres iniciatives, en aquesta llengua. La mesura del Govern aragonès, que s’aplicarà a partir d’aquest mes, ha generat el rebuig de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, a més del dels promotors del projecte i alguns professors. L’Institut considera que l’experiència ha tingut èxit a l’hora de promoure una de les llengües minoritàries de la zona als col·legis i que amb el seu cessament es talla el vincle que s’establia entre l’escola i el medi cultural natural del territori on es desenvolupava. Per aquesta raó, fonts del’Institut del Baix Cinca asseguren que consideren “inadmissible que el Govern aragonès vulgui abandonar encara més el català a la Franja”.“La nostra llengua forma part del patrimoni cultural aragonès i, per tant, hauria de ser protegida i respectada.A més, la legislació vigent, tant la llei de llengües de la Constitució espanyola com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, així ho exigeixen”, van destacar. Segons un dels coordinadors del Projecte Moncada, Mario Sasot, el Govern d’Aragó va comunicar aquesta decisió a principis de setembre, tot i que fins al 27 d’aquell mes s’hi ha continuat treballant. No obstant, continuen impartint-se classes de català en horari lectiu als centres.ÍCIES DE LA TERRETA NOT.

Fa uns mesos parlava a n•esta columna de la mosca negra. I mirant-ho fredament, amb la perspectiva que done el temps, penso que en aquell moment ho vaig fer una mica alegrement, com si la vulguera ignorar. Allò no va estar bé. I ho sé. Perqué en honor a la verdat hai d’admetre que fa ja alguns anys que no me la puc desempellegar de damunt i, per tant, esta mosca ha esdevingut una indesitjada vella amiga meua. Una vella amiga amb una perniciosa mossegada i amb la que, fins ara, sempre mos havíem trobat per les terres baixes. I per tal causa jo tenia la secreta esperança de qué no la voríem mai per les nostres muntanyes. Infeliç de mi! Descarada com ella sola, enguany, la mosqueta morta —qué dic morta?, si és més viva que la fam!— s’ha decidit a remuntar no solament lo Matarranya sinó també el Tastavins. Ara bé: hi ha qui diu que esta mosca no és nova per estes terres, ja que sempre hi ha estat, per les vores dels rius. Jo ho desconec. I l’únic que puc argumentar és que a mi, fins ara, no m’havie atacat mai a Mont-roig. Però enguany, la molt traïdora, una vesprada que vaig tindre l’ocurrència de baixar a l’hort a collir tomates en pantalons curts, se’n va voler aprofitar i es va decidir a espatllar-me les meues plàcides vacacions, atacant-me sense pietat per la zona dels sofrages. Recordo que fa cinc anys, amb la primera mossegada, se’m va unflar tant la cama que vaig haver de passar pel servei d’urgències. Però ara, escarmentat a còpia de mossos, ja n’hai aprés. I, estiga a on estiga, tinc sempre a mà els granulets d’“Apis mellifica”, un remei homeopàtic fet a partir del verí d’abella que és gairebé miraculós ja que fa baixar la inflamació en poques hores. En tot cas tinc ja molt clar que entre la primavera i la tardor, quan ixca al monte, em tocarà portar tot lo cos cobert. Fins i tot la cara i les mans, si és menester.

Publicat a la columna «Viles i gents» de La Comarca, edició del 16 de setembre de 2011.

Viles i Gents :: La mosca negra :: September :: 2011.

Una reedició esperada

A. Quintana Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)

L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Una reedició esperada :: September :: 2011.

La Sagrada família…un monument del segle XXI?

A. Bengochea Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de setembre del 2011)

A l’edifici més bonic de l’antiguitat —Sthendal dixit— ja l’havia qualificat el gran Miquel Àngel de “disseny angèlic, no humà”. Estem parlant del Panteó de Roma, temple consagrat a tots els deus i construït per ordre de l´emperador Adrià a principis del segle II. Es va edificar en tres o quatre anys. El romàntic Lord Byron el definia amb cinc qualificatius: “senzill, ferm, sever, auster i sublim”. Segons els clàssics dos eren les qualitats d’allò que ells deien “monumental”: senzillesa i grandesa. Va ser el primer temple de l’antiguitat que valorava l’espai interior, que respira espiritualitat i connexió amb el cosmos. En una paraula: humanitat.
 No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
Possiblement avui Miquel Àngel diria el mateix: “disseny angèlic, no humà”, però amb un altre sentit. Perquè ara som al segle XXI, malgrat que l’església i els seus fans semblen no adunar-se’n.
És definitiu: les obres s’acabaran l’any 2026 (“casualment” el centenari de la mort d’en Gaudí). Meravellós. Molts no han pogut ni podran, jo…hi arribaré?

Antoni BengocheaViles i Gents :: La Sagrada família…un monument del segle XXI? :: September :: 2011.

El botonet

Carles Terès Categoria: Article Viles i Gents

M’he baixat una magnífica entrevista al lingüista i catedràtic Jesús Tuson (València 1939), per a sentir-la amb calma. En plena polèmica pel tema de la immersió —un model d’èxit contrastat—, escoltar-lo ha estat un bàlsam per a les meues oïdes. Manel Fuentes ha fet la pregunta que tots els catalanoparlants (sobretot els aragonesos) ens fem: El català fa nosa?. La resposta ha estat demolidora i, desgraciadament, encertadíssima: «Hi ha algunes persones […] que si en una habitació solitària, sense ningú que els veiés, tinguessin un botonet i poguessin pitjar-lo amb la conseqüència que la llengua catalana desapareixeria, el pitjarien. Els fa nosa tot allò que no sigui l’unitarisme: un estat, una llengua; un estat, una religió; un estat una llei; un estat, una mentalitat… Hi ha una llarga tradició […] d’unitarisme estatal que diu que és molt més còmode de governar un estat de gent uniformada que un estat amb gent diversa. […] Aquesta gent que pitjaria el botó ha de fer una reflexió: en el món hi ha uns 200 estats, però es mantenen 6.000 llengües. Si volen una llengua per a cada estat i la resta morralla que s’ha de deixar de costat, són responsables de l’eliminació de 5.800 llengües amb els centenars de milions de persones que hi ha al darrera, que la parlen per què és la que han heretat, és la seua, no per a emprenyar. El seu argument és que així el món serà més simple… però 200 llengües encara són massa llengües, per a ells. El que realment voldrien és que tothom parléssim, a tot estirar dues o tres llengües: l’anglès (“quina nosa, això de parlar anglès”), xinès (“què complicat això dels bastonets…”) i la tercera, la seua, perquè ja la tenen apresa: en el fons són uns egoistes.» Si la voleu sentir sencera, aneu a http://www.catradio.cat/audio/563927/

Viles i Gents :: El botonet :: October :: 2011.

L’Estraviz és el 1r diccionari gallec q inclou la Franja i El Carxe entre els territoris catalanoparlants 

 

 

 

 

 

(3) Lingua románica própria de Catalunha ou dos Países Catalães: Catalunha (excepto o Vale de Arám,) Catalunha do Norte, Andorra, Ilhas Baleares, franja das comarcas aragonesas limítrofes com Catalunha, metade oriental do País Valenciano, comarca murciana de El Carxe e cidade sarda de Alguer.

 

Twitter / @Eduard_dCV: L’Estraviz és el 1r diccio ….

BORRADORES 041011’Cultura y creación en el Matarraña’ – YouTube.

 

La Marcha del Mezquín 2011 se celebrará en Belmonte de San José.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.