Evocacions des de les Roques de Benet « L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital.4, juny 2012
L’altre diumenge vam pujar a les Roques de Benet. No és l’alçada mes remarcable del Port, però la seva mola vertical la fa un mirador privilegiat. Des d’allà dalt se’n veien molts, de pobles, i això que el dia no era del tot transparent. Viles d’ençà i dellà l’Algars. A dalt hi vam trobar una coneguda de Mont-roig casada a Caseres. Mentre parlàvem vaig sentir una espurna d’enveja pel fet que el seu fill podia estudiar en la llengua que empràvem tots els que érem allà, mont-rogins, torredarquins, caserols i barcelonins. Hi ha llocs on encara es valora el patrimoni, encara que sigui immaterial.
Feia molts anys que no pujava a les Roques de Benet. Tants que em fa vertigen comptar-los. La seua silueta traçava l’horitzó dels meus estius infantils, com una presència paternal. Els records van aflorar de seguida: el iaio Ramon duent-me a les Valls o al riu, la iaia Rosario corregint-me el meu parlar de suburbi. L’àvia sempre em deia que un tal Ramon Berenguer s’havia equivocat marcant la frontera: «va agafar la seua espasa i va partir pel riu, deixant Catalunya a una banda i Aragó a l’altra». No sé d’on havia tret aquesta informació. Tal i com m’ho explicava, m’imaginava el compte-rei dalt del seu cavall desbocat, colpejant l’aigua amb l’espasa mentre els d’Arnes i Queretes s’ho miraven atònits des de les respectives ribes. La Rosario, que si no hagués estat per la guerra s’hauria quedat a Barcelona, sempre es lamentava de la decisió. Suposo que l’instint li deia que érem més afins als d’Arnes que als d’Alcanyís. Amb aquestes influències, no m’estranya que servidor hagi acabat així.

Opinión: Después de la declaración – Aragón – El Periódico de Aragón.

JOSÉ Bada, Miembro del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón 22/05/2012

Conozco a más de un político que hizo valer un presunto título académico al presentarse a unas elecciones. Y a otros que accedieron a cargos públicos sin que, presuntamente, hubieran aprobado al menos Educación para la Ciudadanía o su equivalente; como por ejemplo, urbanidad, modos y crianza o como se llame eso en la formación general básica. Conozco a más de uno –alcalde, concejal o consejero de Aragón sin ir más lejos– que no sabe que los ciudadanos tienen derecho a hacer preguntas y los gobernantes el deber de contestarlas. Y si lo saben, tanto peor. Pues dejarían de ser presuntos ignorantes para ser irresponsables: moralmente siempre, políticamente a veces y legalmente menos pues no siempre se quejan los ciudadanos. Y de todos modos díscolos o morosos si dilatan la respuesta debida, dando a entender en su caso la callada como palabra de rey a la demanda. Demócratas no practicantes les llamaría yo, y que no se ofendan que lo digo por su bien y sobre todo por el bien de este país en el que la justicia –¿y el Justicia?– contra el poder puede menos que el poder contra el dinero. Lo que ya es decir. Y en una situación en la que pueden justificarse incluso algunos recortes económicos para salir de la crisis actual, lo comprendo; pero nunca en derechos humanos y civiles que nos hundirían de nuevo en en el antiguo régimen. Ha llegado la hora de la política y, por tanto, de los ciudadanos.

EL SABER y saberme maltratado como ciudadano por aquellos que, por otra parte, mantienen su discurso aburrido de “abrirse a la sociedad civil” y de la “participación ciudadana”, bla, bla, bla, lejos de abatirme me indigna. Si un ciudadano escribe una carta a quien corresponda y pasados los meses –y los años– no le llega la respuesta debida, no le pidan que crea que hay siempre políticos responsables. Pero ese no es el caso del que quiero hablarles, sino de otro más grave: el de una institución pública cuya autoridad ha sido ignorada, relegada, ninguneada y desautorizada de hecho por otra que la tiene legalmente, por supuesto, mientras no se desautorice a sí misma. Me refiero al Consejo Superior de las Lenguas de Aragón, del que formo parte como consejero después de aceptar el pleno la dimisión de los cargos orgánicos y asumir sus miembros unánime y colectivamente sus funciones. Me refiero al Consejo que el viernes, 18 de mayo, hizo pública una “Declaración a la Opinión Pública Aragonesa”, para denunciar que tenemos una Ley de Lenguas y un Gobierno que no la cumple. Para decir que las leyes se cumplen o se cambian, y que nadie está por encima de ellas. Y en concreto para denunciar que después de ponernos a disposición del Gobierno apenas investido tuvimos que esperar a diciembre del año pasado para que la consejera de Educación nos respondiera, y otro mes, hasta mediados de enero, para que accediera a participar en una reunión –la única–. Nos prometió enviarnos el borrador de un proyecto de modificación de Ley de Lenguas que nunca llegó a nuestras manos. ¿Para qué? Pues eso, para nada.

O para que el consejo, después enviar otra carta al Departamento, reclamando el borrador sobre la materia en la que se supone tendría que aconsejar: “Todos los miembros de este Consejo –se hacía saber en ella– se sienten particularmente responsables ante los ciudadanos aragoneses (-.) por la falta de cumplimiento de la Ley vigente y la tardanza inexplicable en tal situación para cumplir ese Departamento lo prometido”; para concluir diciendo: “Pedimos que se atienda esta demanda a la mayor brevedad”. Al no recibir respuesta, el silencio fue la gota que colmó el vaso y la paciencia de los consejeros que decidimos, unos, dimitir de los cargos orgánicos del consejo y todos permanecer en él para asumir juntos, colegialmente, la responsabilidad y las funciones asignadas por la Ley vigente.

De la opinión unánime del consejo, se dio cuenta en un acto en el que asistieron prácticamente todos los consejeros. La declaración institucional se hizo sin comentarios ni preguntas, como era lógico; pero allí mismo se dijo que cualquiera de los consejeros presentes, concluido el acto, estaba a disposición de ser entrevistado por los periodistas, que no lo hicieron. Y eso que tocaban a más de un consejero por cabeza. Pero no les preguntaron, ni salieron en la foto. Y creo que tampoco en la tele, pero no me hagan caso. Puede que sí. Y de todos modos ¿qué importa?

Dimiten dos cargos del Consejo Superior de las Lenguas por el «incumplimiento» de la ley.

El presidente del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón, José Bada, y la vicepresidenta de la misma formación, Maria Antonia Martín, anunciaron su dimisión el viernes al frente de la institución reguladora por el «maltrato» que recibe la lengua aragonesa. Bada y Martín, que conservan su cargo de consejeros, criticaron que el gobierno «no cumpla la ley de Lenguas».

La dimisión se produce en plena tramitación del nuevo borrador de la normativa que preparan el actual gobierno autonómico, formado por PP y PAR, que ya en su día mostraron su disconformidad con la ley aprobada por el PSOE. Aún así, ambos representantes del Consejo Superior de las Lenguas recordaron que «las leyes deben cumplirse».

CHA pedirá ayuda a Bruselas

Para evitar que el gobierno siga adelante con la nueva ley de Lenguas, el presidente de CHA, José Luis Soro, viajará el jueves a Estrasburgo para comparecer ante el intergrupo del Parlamento Europeo para las Lenguas y explicar la situación que atraviesan las modalidades minoritarias en Aragón. Soro se reunirá, además, con el secretario de la Carta Europea de las Lenguas Regionales, Alexey Kozhemyakov, para trasladarle el «riesgo de desaparición» de las dos lenguas propias. Asimismo, el presidente de CHA ha calificado la situación sociolingüística aragonesa como «muy grave y penosa» y ha criticado las intenciones del gobierno autonómico.

La PNHC urge un cambio en la ley

La Plataforma No Hablamos Catalán ha exigido a la DGA que presente una «verdadera modificación» de la ley de Lenguas. La entidad ha pedido al expresidente del Consejo de Lenguas, José Bada, que renuncie a su cargo como consejero.

Quatre fotos mes de la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

Dimisió del President i de la Vice-presidenta del Consell de Llengües « Lo finestró del Gràcia.

Després de la reunió del Consell que ha tingut lloc a Saragossa el dia d’avui, ha fet pública la seguent declaració:

El CONSEJO SUPERIOR DE LAS LENGUAS DE ARAGÓN “concebido como un órgano consultivo de especial importancia para el desarrollo de la política lingüística de la Comunidad Autónoma”, creado y regulado por la vigente Ley de Lenguas, adscrito actualmente al Departamento de Educación, Universidad, Cultura y Deporte y no obstante “dotado de autonomía orgánica y funcional con el fin de garantizar su objetividad e independencia”, en sesión celebrada en Zaragoza el pasado día 10 de mayo, una vez presentada y admitida por el Pleno la dimisión del Presidente y de la Vicepresidenta del mismo, haciendo uso colectivo de la competencia y de la responsabilidad pública asumida, no menos que de la autoridad moral que se reconoce a sus miembros, después de considerar la situación y las circunstancias, la perplejidad y el desconcierto que se ha creado con la demora de una promesa incumplida y el no cumplimiento de la ley vigente, necesita y quiere hacer la siguiente

DECLARACIÓN A LA OPINIÓN PÚBLICA ARAGONESA

El aragonés apenas es ya una reliquia venerable para los aragoneses. La “protección de este patrimonio cultural e histórico de Aragón” está garantizada por el Estatuto de Autonomía; pero después de treinta años de autogobierno en los que apenas se hizo nada por él, constatamos con amargura que una ley -ni siquiera la llamada “de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón- no garantiza por sí sola la supervivencia y conservación de ninguna lengua. Y menos aún el uso que se haga del aragonés, el derecho de sus hablantes y el respeto a las modalidades del habla. Y en cuanto al catalán de Aragón o de la Franja, que debería y podría ser puerta abierta de par en par o, mejor, el Arco de Triunfo para pasar y repasar, para celebrar juntos la misma historia, corremos el peligro de convertirlo en piedra de tropezar y en quicio que nos desquicia: De Fraga “enta ací” esa lengua es aún para demasiados aragoneses una infamia y de Fraga “enta allà” un motivo de reivindicación territorial.

Los aragoneses nos hemos destacado en los últimos tiempos por la defensa de nuestro patrimonio material, pues bien, la lengua es un patrimonio inmaterial tan importante o más que aquel que merece mejor trato. Invertir para promover su uso es invertir en democracia y en educación humana. Y lo que se necesita es poco más que nada en dinero, que no sobra, y muchísimo más en otros valores inapreciables que se supone no deberían faltarnos.

Tenemos una Ley de Lenguas en vigor y un Gobierno que no la cumple. En esta situación las dimisiones de los cargos orgánicos del CONSEJO SUPERIOR DE LAS LENGUAS DE ARAGÓN se han presentado a quien corresponde; es decir, no ante el Gobierno, sino ante los consejeros en Pleno que asumen unánime y colectivamente toda la responsabilidad, sin que nadie dimita como consejero, y ante el pueblo aragonés, cuya es la soberanía a fin de cuentas. Las leyes son para que se cumplan. Ninguna es perfecta, y también la Ley de Lenguas puede ser mejor. Pero, parafraseando el adagio: “imperfecta lex, sed lex”.

Aunque sea la Ley de Lenguas papel mojado y el CONSEJO SUPERIOR DE LAS LENGUAS DE ARAGÓN probablemente una posibilidad perdida, la continuidad de los consejeros en sus cargos y su existencia misma, será de hecho una denuncia y el testigo de cargo en favor de una causa pendiente: un servicio público altruista y sin costes económicos. Razón de más y suficiente para quejarse y buscar amparo donde lo haya.

El número 3 de Temps de Franja digital ja és disponbile en línia i de forma gratuïta. Si us en feu socis el podreu llegir en el moment de la seua publicació, rebreu a casa els quatre números anuals que es fan en paper.

Temps de Franja digital

Iniciativa Cultural de la Franja pide políticas para preservar el catalán.

Iniciativa Cultural de la Franja pide políticas para preservar el catalán

FRAGA.- Iniciativa Cultural de la Franja, entidad que reúne a asociaciones culturales de la Franja, como son el Institut d”Estudis del Baix Cinca, la Associació Cultural del Matarranya y el Centre d”Estudis Ribagorçans, ha advertido de la situación de fragilidad extrema por la que pasa la lengua catalana en Aragón y pedido que se emprendan políticas activas para preservarla. Lo han hecho a través de un manifiesto en el que se denuncia la “situación de regresión del catalán en la zona oriental de Aragón” y se reivindica una política de normalización de la misma.

Programa Bien Dicho sobre Aiguaviva

… abans de venir al lloc ja em van picar (crec que un conegut des de Saragossa els va donar el meu telèfon) i em van demanar col·laboració per aparèixer al seu programa. Ja la conversa que vaig tindre amb la periodista va ser una mica tirant ja que insistia a nomenar  la nostra llengua com a “chapurriau” i de seguida vaig poder adonar-me de les intencions que tenia la direcció del programa i la pròpia cadena de TV aragonesa sobre la nostra llengua i cultura. Malgrat això vaig quedar amb ells a l’Hotel d’Aiguaviva però després de “pensar molt amb la coixinera” sobre el tipus de programa que volia fer la cadena vaig prendre la decisió de comunicar-los  l’endemà que no apareixeria en el seu “documental”.
El dia assenyalat em vaig presentar i vaig veure un equip de set o vuit persones (totes molt jovens) dirigits per un jove periodista molt amable però completament ignorant  de tot allò que suposa una població bilingüe, ignorant sobre el que és la història d’Aragó, sobre què és i que significa “llengua”, “parla” i “dialecte”, sobre la diversitat pròpia de la nostra terra ARAGÓ, pero d’eixe Aragón amb mayuscules divers i ric culturalment … i amb el ferm propòsit de fer un programa “castís”, “xaró” i populista.
D’altra banda els vaig preguntar si algun d’ells sabia català o aragonès, o bé si tenien alguna noció d’aquests idiomes. Cap sabia més que castellà, quelcom que els vaig recriminar i els vaig avisar que els duria problemes ja que els veïns del poble no parlarien clarament en la seua llengua si no hi havia algun d’ells que iniciarà les converses i preguntes en català. I així va ocórrer, van tindre realment dificultats per a gravar en català als aiguavivans ja que ells no estàn avesats a parlar amb la seua llengua si hi ha gent present que no domina el català.

De totes maneres, la conversa amb els periodistes va ser normal i no va pujar de to. Per un moment vaig tenir la sensació de que havia pogut, en part, fer reflexionar als periodistes sobre les seves primeres intencions quant a la línia i filosofia del programa. Inclos vaig fer un cridament a la seua condició de universitaris, de persones amb una formació per reconduir una mica les seues intencions i tractar amb respete i dignitiat la nostra llengua, la nostra cultura que al cap i a la fi significava tractar-nos a naltres mateixos, com a aragonesos, amb dignitat i respete. Fins i tot abans d’emetre’s el programa els vaig ajudar a traduir algunes paraules i expressions que van replegar incloent les formes normalitzades i també respectant les variants dialectals propies del lloc.

Els vaig insistir en la idea que la variant del català occidental d’Aiguaviva és molt genuïna, que està avalada  per il.lustes lingüistes i per universitats (entre la qual es troba la de Saragossa), és un “tresor lingüístic” conservat pels veïns del poble durant gairebé cinc-cents anys mantenint-se exclusivament gràcies a la transmissió oral dels aguavivans, sobretot des de fa gairebé tres-cents anys. Això diu molt de la tenacitat, del geny, i del caracter dels habitants d’este lloc i dels pobles de tota la Franja d’Aragó en haver conservat una llengua i una cultura durant tant temps i haver-la transmès als seus fills simplement amb el “boca a boca” sense l’ajuda de ningú i de cap administració. Esta cultura està i volem que estiga integrada dins d’eixe Aragó divers.

Però, després de veure el programa crec que se’ns ha faltat profundament al respecte i a més la nostra pròpia televisió, la tv aragonesa, un “ente” que últimament es dedica a “esclafar” amb excessius programes de jotes, “toros” i recorreguts pels pobles d’Aragó sense un contingut cult, original i veritablement informatiu i cultural,  intentant uniformar tota la rica cultura aragonesa daball els vells i “casposos” estereotips costumistes decimonómics i per què no dir-ho “franquistes” que vam patir durant més de quaranta anys, és a dir: jotes, “cachirulo”, “baturros”, “toros”, reys i princeps, virgens del Pilar…

Estos dies a Aiguaviva en moltes converses i tertúlies amb veïns he expressat el meu punt de vista i la meva indignació. Sí que hi ha gent que reconeix que el que van fer va ser un insultant nyap, sobretot les persones (fils del lloc) que resideixen a Catalunya i també algunes que están a Zaragoza, però són els menys. La majoria de la gent es queda amb l’anecdòtic i amb el fet que isca el seu lloc a la televisió i no li’l recrimino, en part és una reacció normal. Tantmateix també crec que hi ha molta gent que  fa no fa  entenen que hi ha alguna cosa que no quadra en este tipus de programes i en el fons es senten ofesos i “ninguneados” però no ho expressen amb tota l’energia que seria necessari. La meua opinió és que aquest és precisament el problema que existeix i que tenim a tota la Franja d’Aragó.

P. C.

Programa Bien Dicho sobre Aiguaviva

El Punt Avui – Notícia: Pacte congelat a la Franja.

Catalunya i Aragó van signar fa un any i mig un acord de reciprocitat perquè TV3 es veiés a la Franja. S’ha augmentat la potència del senyal però no s’hi han posat repetidors

Les antenes de transmissió de televisió del Mont Caro, al parc natural dels Ports. Foto: ABRAHAM SEBASTIÀ.

L’acord el van signar els governs anteriors amb una vigènciade quatre anys

El govern de la Generalitat i el d’Aragó van signar el 13 d’octubre del 2010 un acord de reciprocitat per garantir que el senyal de TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es veiés a totes les poblacions de la Franja de Ponent, i al mateix temps la televisió pública aragonesa es pogués sintonitzar a les comarques occidentals i a la costa de Tarragona.

Un any i mig després, aquell acord continua vigent, però congelat. S’havien d’aixecar 34 repetidors en territori de la Franja per poder rebotar fins a tots els racons d’aquestes comarques el senyal de TV3 emès des dels emissors del Segrià, l’Alta Ribagorça i les Terres de l’Ebre en direcció a Aragó. No se n’ha aixecat cap, encara. L’acord preveia també fer una despesa de 500.000 euros en aquestes instal·lacions i altres operacions tècniques, els quals havien de ser aportats per les dues administracions, però la implantació de l’acord no ha arribat.

El que sí s’ha fet és augmentar la potència des dels emissors catalans en direcció a les comarques de la Franja. I sembla haver obtingut bon resultat. Paulí Fontova, tinent d’alcalde de Calaceit (Matarranya) i en el passat un dels activistes a favor de TV3 a la Franja, explica que d’ençà de l’acord el senyal es rep per fi correctament a tota la comarca, excepte als pobles que no són catalanoparlants, com ara Alcanyís. I el mateix passa a la Llitera, el Baix Cinca i la Ribagorça, excepte en els punts on l’orografia no ho permet. Carles Barrull, promotor de Convergència Democràtica de la Franja a la Ribagorça, explica que diversos pobles no reben el senyal correctament. El terreny no ho permet i sense repetidors no hi ha senyal.

A l’acord, s’hi va arribar perquè la implantació de la televisió digital va deixar sense senyal els pobles de la Franja de Ponent que, en la seva majoria, havien rebut fins llavors el senyal de TV3 sense problemes, orientant les antenes cap als repetidors del Montcaro o Alpicat. Amb el nou senyal digital necessitaven més potència i proximitat per a la recepció. Per trobar una solució global, el govern català va iniciar converses amb el d’Aragó, les quals van culminar l’octubre del 2010 amb la signatura de l’acord de reciprocitat.

Els dos governs van donar una gran importància a l’acord, especialment el català. Qui era llavors conseller de Cultura, el republicà Joan Manuel Tresserras, va anar a signar-lo a Lledó, al Matarranya, acompanyat pel llavors director de la CCMA, Enric Marín. Per part aragonesa, el va signar el conseller de la Presidència, el socialista Javier Velasco. Ara tots dos governs han canviat de color polític i a Aragó mana una coalició del PP i el PAR. L’acord tenia una vigència de quatre anys. De moment, fa un any i mig que està congelat.

Les associacions de la Franja demanen polítiques educatives per preservar el català | Comarques Nord.

Les associacions de la Franja demanen polítiques educatives per preservar el català

 Imprimir

Les associacions històriques de la Franja han advertit sobre la fragilitat de la llengua catalana al territori i han demanat la necessitat de polítiques educatives a Aragó per a preservar-la. En concret, les associacions culturals històriques de la Franja (com són l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, l’Associació Cultural del Matarranya i el Centre d’Estudis Ribagorçans) aplegades en la Iniciativa Cultural de la Franja han posat sobre la taula un manifest en defensa del foment i la preservació de la llengua catalana i autòctona del territori a les comarques de la Franja.

En este manifest se declara que hi ha unanimitat en la comunitat científica a reconèixer “els parlars de les nostres comarques com a llengua catalana”, i que “qualsevol dubte al respecte hauria de ser resolt amb consultes als departaments universitaris corresponents. La llengua catalana és patrimoni de les nostres comarques històriques (del Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Ribagorça, Baix Aragó i Baix Aragó–Casp)”. A més, es defensa que este patrimoni es manté amb una fragilitat excessiva i des de principis de la dècada passada ja mostra els primers símptomes de substitució lingüística en les àrees més poblades, convertint-se el castellà en llengua d’intercomunicació entre catalanoparlants en importants capes de població jove.

Per la qual cosa, lo manteniment de la llengua catalana com a patrimoni de les nostres comarques depèn del reconeixement de la llengua per part de les institucions, i també “especialment cal que l’ensenyament obligatori assegure la plena competència lingüística del català i el castellà de tota la població a les nostres comarques. Només una política decidida per l’alfabetització en català i en castellà de la població escolar pot salvar la fragilitat amb què es conserva viu aquest patrimoni cultural en l’actualitat”. A la vegada, les associacions reconexien que “preocupen profundament les declaracions fetes les darreres setmanes per part de màxims dirigents de les institucions aragoneses que qüestionen l’existència d’aquesta llengua i els drets lingüístics dels seus parlants”.

. Demanen reconeixement des d’Aragó
Per això, les associacions històriques de la Franja exigeixen que es reconega la llengua catalana i la llengua aragonesa en la legislació aragonesa, que s’asseguren les mesures necessàries per a la conservació de la llengua catalana i aragonesa a les comarques on és la llengua històrica; i que es facen d’una vegada, per part de les institucions, campanyes actives d’informació i conscienciació de la població d’Aragó del fet que el català i l’aragonès formen part irrenunciable del seu patrimoni cultural, com en forma part del de tota la humanitat.

Les associacions de la Franja adverteixen sobre la fragilitat de la llengua catalana a la Franja i la necessitat de polítiques educatives a Aragó per a preservar-la

Les associacions culturals històriques de la Franja (Institut d’Estudis del Baix Cinca, Associació Cultural del Matarranya i Centre d’Estudis Ribagorçans) aplegades en la Iniciativa Cultural de la Franja

DECLAREM

–          Que hi ha unanimitat en la comunitat científica a reconèixer els parlars de les nostres comarques com a llengua catalana. Qualsevol dubte al respecte hauria de ser resolt amb consultes als departaments universitaris corresponents. La llengua catalana és patrimoni de les nostres comarques històriques (Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Ribagorça, Baix Aragó i Baix Aragó–Casp).

–          Que aquest patrimoni es manté amb una fragilitat excessiva i des de principis de la dècada passada ja mostra els primers símptomes de substitució lingüística en les àrees més poblades, convertint-se el castellà en llengua d’intercomunicació entre catalanoparlants en importants capes de població jove.

–           Que el manteniment de la llengua catalana com a patrimoni de les nostres comarques depèn del reconeixement de la llengua per part de les institucions, i especialment cal que l’ensenyament obligatori assegure la plena competència  lingüística del català i el castellà de tota la població a les nostres comarques. Només una política decidida per l’alfabetització en català i en castellà de la població escolar pot salvar la fragilitat amb què es conserva viu aquest patrimoni cultural en l’actualitat.

–          Els parlants del català i els de l’aragonès han de tenir els drets lingüístics assegurats per les institucions autonòmiques, provincials, comarcals i municipals, per tal de poder desenvolupar la seua activitat en la llengua que trien.

–          Que ens preocupen profundament les declaracions fetes les darreres setmanes per part de màxims dirigents de les institucions aragoneses que qüestionen l’existència d’aquesta llengua i els drets lingüístics dels seus parlants.

EXIGIM

–          Que es reconega la llengua catalana i la llengua aragonesa en la legislació aragonesa.

–          Que s’asseguren les mesures necessàries per a la conservació de la llengua catalana i aragonesa a les comarques on és la llengua històrica.

–          Que la llengua catalana i la llengua aragonesa formen part activa de l’ensenyament per tal que tota la població escolar conega la llengua pròpia de les seues comarques i el castellà.

–          Que es facen d’una vegada, per part de les institucions, campanyes actives d’informació  i conscienciació de la població d’Aragó del fet que el català i l’aragonès formen part irrenunciable del seu patrimoni cultural, com en forma part del de tota la humanitat.

continue reading…

Us pengem el ‘Temps de Franja’ de l’abril: hi podreu trobar reportatges sobre la despoblació a la Franja, Gran Scala o la propera modificació de la Llei de Llengües

Curs que organitza la professora Mª Carmen Horno Chéliz, professora del Departamento de Lingüística General e Hispánica: “TICs aplicadas a la enseñanza de segundas lenguas” (2-6 de juliol), en el qual participa Maite Moret en dos dels mòduls, on explicarà com aplica les TICs en les  classes i les diverses possibilitats que existeixen a l’hora de construir una plataforma digital: http://moncayo.unizar.es/cv/cursosdeverano.nsf/CursosPorNum/32

Dra. Maria Teresa Moret Oliver
Universidad de Zaragoza
Lingüística General e Hispánica
Área de Filología Catalana

La televisió d’Aragó fa befa del català

La televisió pública aragonesa analitza el parlar d’un municipi de la Franja de Ponent, assegurant que té similituds amb l’italià, l’alemany i el rus, i negant que sigui català

El programa d’Aragón TV sosté que el «chapurreau» no té res a veure amb el català i, de fet, no en respecta la grafia normativa.

“Any 2012 després de Crist. La gent parla castellà. Tota? No! Una localitat poblada per irreductibles aguavivans resisteix encara i sempre a l’invasor. La parla d’aquesta localitat de 700 habitants és una de les més originals de tota la comunitat. Els lingüistes s’hi refereixen com a “el parlar d’Aiguaiva”, encara que popularment és coneguda com a chapurriau.” Així comença el reportatge especial que la televisió pública de l’Aragó, Aragón TV, va dedicar la setmana passada a la localitat franjolina d’Aiguaviva de Bergantes (el Matarranya) i, més concretament, a la seva parla, que en cap moment es reconeix com a català.

El programa, ¡Bien dicho!, assegura que “el conegut com a chapurreau o Parlar de Aiguaviva ha estat estudiat per nombrosos lingüistes d’arreu del món, sorpresos per la seva pervivència i peculiaritats. ¡Bien dicho! el practica amb els aiguavivans per apropar-lo de manera divertida als aragonesos”.

La presentadora va preguntant als habitants del municipi com és diu, en chapurreau, tal o qual objecte, ressaltant-ne el sentiment de llengua minoritzada que persisteix entre la població. Quan arriba al mercat, i s’hi troba carxofes, exclama: “Carxofes? Eso parece alemán, ¡o ruso!“. En un altre fragment, troba més similituds entre el chapurreau i l’italià que no pas amb cap altra llengua.

Durant el programa, en què s’insisteix en el caràcter singular, familiar i completament testimonial de l’idioma chapurreau, un dels entrevistats també afirma: “Aquí ni es parla català, ni valencià, sinó chapurriau. Cada poble el pronuncia a la seva manera, no s’entenen ni entre ells. Uns hi posen unes lletres i d’altres, d’altres.”

“Pot ser que l’origen d’aquesta particular forma de parlar sigui la ubicació del poble, fronterer de dues comunitats amb les seves respectives llengües, o pot ser que, com als còmics d’Astèrix, tinguin el secret d’una poció màgica per convertir la seva parla en irreductible. La repartiran a l’escola?”, s’acaba preguntant el programa.

El chapurreau

Ja a la Declaració de Mequinensa, signada el 1984 pels alcaldes de 17 municipis de la Franja, es negava qualsevol legitimitat a la denominació de chapurreau, equiparable al tracte pejoratiu que té el mot patois envers el català a la Catalunya Nord: “Rebutgem les denominacions despectives de chapurreau i d’altres paregudes que encara s’apliquen a la nostra llengua materna”.

Amb aquesta denominació, de fet, és com anomenen el català de la Franja els grupuscles aragonesos contraris a la unitat de la llengua.

Malgrat tot, la Franja és el territori dels Països Catalans on el coneixement oral del català és el més universalitzat: el saben parlar 42.000 persones, el 88,8% de la població adulta. El 2009 es va aprovar la llei de llengües d’Aragó, que el nou govern del PP ja ha dit que tombarà.

Un cas gens aïllat

El programa en qüestió, però, no és l’únic que Aragón TV ha emès en contra del català. El Polònia particular de la cadena, Oregón Televisión, ja va abonar al tòpic contra la llengua l’any 2010, assegurant: “Enseñaremos catalán, es decir, chantajear al gobierno y poner la ele gorda.”

El programa sosté que els aiguavivans tenen una poció màgica que els permet mantenir viva la “llengua pròpia”.

Nació Digital: La televisió d’Aragó fa befa del català.

Yuste reclama que desdoblar la N-232 sea prioritario – Aragón – El Periódico de Aragón.