CHA decide hoy si abandona el tripartito de la Comarca.
Otro de los puntos que fue consensuado por el equipo de gobierno es que CHA presentará una moción para que el borrador de la ley de Lenguas reconozca el catalán y elimine la denominación del aragonés oriental. Por el momento, esta iniciativa la presentarán en solitario ya que ni PSOE ni PAR les han respaldado. «No creo que debatir sobre la lengua nos dé de comer o cree puestos de trabajo», explicó Alastuey.
Viles i Gents :: Ni llengüeta ni balança :: July :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de juliol del 2012)
Col•loquem en un dels platets d’una balança imaginària: la raó científica expressada en l’opinió dels filòlegs, lingüistes, escriptors, membres de les acadèmies de la llengua i de les universitats, estudiosos, activistes documentats i una cosa que sol escassejar i que es diu sentit comú. A l’altre platet col•loquem: la manca d’autoestima per la llengua i cultura pròpies, la manca d’anàlisi crítica per mala informació secular, l’odi irracional al veí català i fins i tot al propi nom, l’afany uniformador i la intolerància cap al grup d’aragonesos que tenim com a pròpia una altra llengua diferent del castellà. Seguim col•locant en aquest segon platet: la politització dels drets lingüístics de les minories, la manca de vergonya i del sentit del ridícul dels governants, la inclinació d’alguns cap a la cultura uniforme i homogeneïtzadora i, fins i tot també, la bona fe de un bon grapat de ciutadans mancats d’informació i farts de convencionalismes. ¿Quin serà el resultat? Cap persona amb sentit comú pretendrà trobar, ni tan sols, la verticalitat de la llengüeta d’aquesta imaginària balança. El pes irreverent o insensat del segon platet l’estamparà fatalment cap al seu costat. Desapareixerà la llengüeta i inutilitzarà la balança.
S’equivoquen els que pretenen trobar l’equilibri o buscar qualsevol acord en les actuals circumstàncies polítiques i socials, atès que el pes de la raó, està molt per sota de la raó de la força.
Més enllà de les metàfores i els simbolismes, aquells que ens col•loquem al costat del primer platet, observant tota la desraó i la interessada manipulació política del contrari, ens aferrem a la lluita diària per la defensa de la nostra llengua i els nostres valors culturals, siguem on siguem. Ens enforteix el sentiment de trobar-nos al costat del saber i de l’evolució de la ciència, i de la seua prevalença encara que no sigui a curt termini, acompanyats, de moment, amb l’entranyable capa del dolç encant de la minoria. Llàstima que la nostra llengua, antic i bell català, llangueix dia a dia a casa nostra, i el llarg termini, és més una amenaça que una esperança, a menys que la molla del dinamòmetre dels valors que defensem es vagi allargant dia a dia pel pes de la tossuda realitat científica i el sentit comú.
José Miguel Gràcia
España, un proyecto fallido « Lo finestró del Gràcia.
(Aquest article a estat publicat al Diario de Teruel)
” José Miguel Gràcia
Hasta hace bien poco, cuando escribíamos sobre la crisis, corríamos el riesgo de que nuestras opiniones o conclusiones quedasen superadas por la realidad a la hora de publicarlas. Este peligro ya ha pasado, porque estamos en el fondo del pozo, intervenidos por Bruselas o Berlín, con un Gobierno de malas prácticas, sin ideas para salir de la crisis y sin soberanía real, haciendo todo lo contrario de lo que dijo, sin ninguna confianza del exterior —gobiernos y mercados— y esperando las órdenes de los mandamases de Europa o de la Troika. Ahora solo queda lo peor de lo peor. Las últimas medidas —recortes de sueldos de funcionarios y recortes de gastos, subidas de impuestos indirectos, pérdidas de derechos laborales, sociales y constitucionales— no harán más que deprimir la demanda y aumentar el paro. El efecto real sobre el déficit del Estado no alcanzará ni la mitad de la mitad de lo anunciado, o tal vez nada. Y más recortes y más paro: una espiral que irá de lo peor a lo “más” peor aún.
Por poner un ejemplo de irracionalidad económica: si digo que el más grave problema de la economía española es el paro, estoy seguro que todo el mundo me dará la razón. Si digo que no encuentro ninguna medida directa al objeto de reducir la escalofriante cifra de 5.600.000 personas, con la que nos acercamos al 25% de la población activa, con un 53% de parados jóvenes, ¿alguien puede contradecir mi afirmación? ¿A qué jugamos? ¿A qué juega el Gobierno, mejor dicho? Posiblemente alguien me contestará, con displicencia y cara dura que el paro que generarán las medidas de ahora, será el manantial de trabajo en el futuro. ¡Menudo sarcasmo, señores! Claro que también podríamos preguntar: ¿A qué juega Europa?
España es un proyecto fallido, porque estamos en pura quiebra económica y financiera, aplicando medidas que solo sirven para que nos hundamos más. Las recetas económicas que se aplican están preñadas de un credo político que se extiende mucho más allá de nuestras fronteras, y de un determinismo neoliberal, lacerante y equivocado. “No podemos hacer otra cosa”. “Es lo que hay que hacer”.
España es un proyecto fallido, porque ha perdido gran parte de su soberanía, me refiero sobre todo a su soberanía económica. Rajoy lo dijo: “Hemos llegado a un punto en que no podemos elegir. No tenemos libertad.
España es un proyecto fallido, porque una gran mayoría de países han perdido la confianza en nosotros. Desde los países nórdicos nos ven como una república bananera, poco trabajadores y poco de fiar. Tanto si tienen razón como no, así nos ven.
España es un proyecto fallido, porque cada día huyen, legal o ilegalmente, millones de euros hacia otros países en busca de seguridad, porque creen no tenerla aquí. La mayor parte de ellos son capitales españoles. La inversión extranjera neta retrocede espectacularmente.
España es un proyecto fallido, porque la Constitución se está convirtiendo en papel mojado. El Estado social y democrático, y aquello de que la soberanía nacional reside en el pueblo (no en Bruselas), que proclaman el artículo 1º, quedan hechos trizas. En Aragón, el Gobierno se pasan por el arco del triunfo el artículo 2º que dice que las otras lenguas también serán oficiales. Da risa leer el artículo 6º, cuando dice que la estructura de los partidos políticos deberá ser democrática. ¿Para qué seguir analizando más artículos? ¡Qué pensar del derecho al trabajo o a la vivienda y tantas cosas más! ¿Quiénes son los antisistema? ¿Los del Gobierno o los del 15M?
España es un proyecto fallido, porque se están tambaleando los tres poderes, incluso la Corona no está en sus mejores momentos.
España es un proyecto fallido, porque del “café para todos” se avanza hacia “agua para nadie”. Algunas comunidades autónomas cederán soberanía de buen grado, o del grado que sea, para volver a la concepción centralista y decimonónica de Madrid, pero el País Vasco y Cataluña pueden decir, ahí te quedas España. Hemos entrado en una fase de casi no retorno. Desde Cataluña se defiende que su expolio ha de terminar, y desde el resto de España se ventila su insolidaridad. De un lado se reclama la total competencia sobre los derechos lingüísticos y sobre los que la sentencia del TC consiguió diluir, y desde el otro se acude a la uniformidad y a una imposible y falsa igualdad de derechos. Las posiciones son completamente irreconciliables.
Ni con moderación ni sumisión, ni pactos políticos, saldremos del pozo. Hace falta un cambio de ideas, de modelo social, tan grande que bien pudiéramos calificar de revolucionario. No es casualidad que las ideas de la derecha ultraliberal campan a sus anchas por Europa. ¿Tiene legitimidad democrática un gobierno que hace todo lo contrario de lo que ofreció en su programa electoral hace unos meses? Si el cambio no lo decide el pueblo en las urnas, desgraciadamente lo habrá de decidir en las calles. Los grandes cambios o los movimientos cuasi revolucionarios, no se pueden preveer, pero se producen. Si usted lector es hoy más optimista que yo, ¡enhorabuena! o ¡enhoramala!”
Diferents asociacions, entidatz y personas, muitas d’as quals empentoron a «Coordinadera por un Aragón Trilingüe», que organizó una manifestación en Zaragoza en 2009 por os dreitos lingüisticos de totz os aragoneses y por una Lei de Luengas que reconoixese o Catalán y l’Aragonés en iste territorio en as mesmas condicions que o Castellán, s’han reuniu entre as zagueras semanas ta estudiar medidas de refús y repulsa, debant de l’anuncio feito por l’actual gubierno aragonés d’o PP-PAR de derogar l’actual Lei de Luengas y l’aprobación d’una nueva que ni sisquiera da nombre propio a las luengas que se charran historicament en Aragón, y que suposa una grieu retallada de dreitos lingüisticos d’os ciudadans aragoneses, enmarcadu en una dinamica cheneral de retallada de dreitos ciudadans y deterioración grieu d’o sistema democratico en cheneral.
En as diferents reunions que ditos colectivos han manteniu recientment, s’ha alcordau de recuperar o nombre y o logotipo d’a Coordinadera Aragón Trilingüe que organizó a debantdita manifestación, y o compromiso, como tal organismo conchunto, d’organizar quantos actos de conscienciación y sensibilización ciudadanas, en diferents puntos d’os nuestros territorios bilingües y en a resta d’Aragón, y convocar a la ciudadanía a movilizar-se ta aturar l’Abantprochecto de Lei que apresta o gubierno y que prochecta presentar-lo a las Cortz d’Aragón a primers de l’agüerro vinient.
El 3% d’ofertes laborals d’Aragó requereixen el català « Xarxes socials i llengües.
Adecco és una empresa de treball temporal que elabora anualment uns informes sobre la tipologia de les ofertes de treball que gestiona. Pel que fa al requisit lingüístic del català, a Catalunya és present al 36% de les ofertes, a les Balears al 10%, al País Valencià al 6% i a Aragó al 3%. Esta dada ens ha sorprés, de nou.
Fuera de Cataluña, la lengua catalana también es muy demandada en Baleares y Aragón, donde más del 98,5% de las ofertas de empleo que requieren idiomas regionales corresponden al catalán
Lo requisit del català a Aragó pot tindre dos fonts de demanda: d’una banda, empreses de la Franja, que agrupe prop del 4% de la població d’Aragó, i de l’altra, l’Aragó aragonesoparlant i castellanoparlant, que per proximitat en los territoris de llengua catalana, requerix de treballadors que coneguen la llengua. Un fet gens estrany, donat la potencialitat del català fora de les fronteres territorials. Però que no té cap punt de similitud en altres àrees frontereres, per exemple, amb el basc: la Rioja i Cantàbria requereix lo basc en part dels seus treballs, però són el 1% de les ofertes.
En tot cas, una nova notícia que contrasta amb les polítiques del Govern d’Aragó per a la promoció del LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i el LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica). Que per cert, no apareixen en les ofertes laborals.
Font: Adecco
Lenguas autonómicas
El nivel de requerimiento de lenguas autonómicas en la oferta de empleo ha vuelto a crecer en este último año como ya hiciera en el pasado, pasando del 6,14% al 6,45% actual, tendencia que, con ligeros altibajos, se mantiene constante análisis tras análisis. Las regiones que valoran más el conocimiento de las lenguas locales son Cataluña, País Vasco y Baleares, con un 36,12%, 18,4% y 9,6% respectivamente. En el caso de Galicia, la valoración de su lengua en el empleo es del 7,9%, mientras que en la Comunidad Valenciana el idioma autonómico se requiere en un 6,47% de las ofertas.
[TAULA]
Fuera de Cataluña, la lengua catalana también es muy demandada en Baleares y Aragón, donde más del 98,5% de las ofertas de empleo que requieren idiomas regionales corresponden al catalán. Tras ellas, figuraría la Comunidad de Madrid, donde el 83,95% de sus ofertas para lenguas regionales corresponde también al catalán. Por su parte, el euskera está muy presente en la oferta de Navarra (99,76%) y en La Rioja (98,89%).
Por sectores, el ámbito sanitario es el que reúne un mayor número de ofertas que requieren conocer una lengua autonómica, en concreto un 43,06%. Dentro de él, el catalán es el idioma más valorado con un 85,4%. Otros sectores muy relevantes en relación a la demanda de idiomas autonómicos son comercio y servicios, sobre todo de la lengua catalana, que está presente en un 70,2% y un 54% de sus ofertas de empleo, respectivamente. Dentro de la empresa, las áreas en las que se percibe un mayor aumento en la demanda de candidatos con conocimientos de lenguas autonómicas son: Servicios Generales, Atención al Cliente y Calidad, con el 32,54%, el 32,53% y el 19,22%, respectivamente.
Programa dels actes de la VII Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya (al final trobareu la info per a inscriure-us-hi) i de l’acte especial de la llibreria Serret el dia abans:
4 i 5 d’agost “Cap de setmana del Serret”
Dissabte 4 d’agost 2012:
Presentació de la llibreria Serret
com a llibreria acreditada de la Generalitat de Catalunya.
A càrrec de Jordi Miró, Director General de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Cataluny; Jordi Cabré, Director General de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat i Antoni Daura, President del Gremi de llibreters de Catalunya.
L’escriptor i presentador de ràdio i televisió Jordi Llavina,
firmarà exemplars dels seus llibres a partir de les 12:30!!!
Diumenge 5 d’agost
7aTROBADA D’AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
Homenatge a Jesús Moncada
VALL-DE-ROURES / ARNES
PROGRAMA:
7a TROBADA D’AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA:
JESÚS MONCADA
5 d’agost 2012 – Vall-de-roures / Arnes
9 h Concentració dels autors al restaurant d’acollida (la Fuente del Miro, Vall-de-roures) i esmorzar
9.30 h Gimcana de creació literària. Amb la col·laboració de Turispad
12 h Signatura de llibres a la llibreria Serret (Vall-de-roures)
14 h Dinar literari (Restaurant la Fuente del Miro, Vall-de-roures)
Muntatge aplicació I-pad gentilesa de Turispad.
15.30 h Salutació dels organitzadors i representants d’institucions:
Octavi Serret, llibreria Serret
Josep Ma Baró, president de l’Associació Cultural del Matarranya
Jordi Cabré, Director General de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
15.45 h Presentació del Premi de literatura catalana d’Aragó Guillem Nicolau 2011, Licantropia, a càrrec de José Miguel Gracia ì de l’autor, Carles Terés
16.15 h Presentació del premi Guillem Nicolau 2010: Ressò en l’obscuritat, de Merxe Llop
16.45 h Taula rodona: Jesús Moncada. Un univers polièdric
Conduïda per Pepa Nogués i amb la intervenció de:
Rosa Ma Moncada, germana de l’escriptor-artista
Hèctor Moret, filòleg, poeta mequinensà i crític literari especialista en l’obra de Jesús Moncada
Chusé Aragüés, editor del llibre Jesús Moncada. L’univers visual. Llapis, tinta i oli; de Prames.
Representant del llibre Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada, de Pagès editors
Teresa i Neus Pallarès, amfitriones de la Jornada homenatge a Jesús Moncada i amigues personals seues.
Jordi Llavina, escriptor i presentador de ràdio i televisió i amic de Jesús Moncada.
Antón Castro, escriptor, periodista i gran coneixedor de la persona i l’obra de Jesús Moncada.
18.30 h Visita guiada a la població d’Arnes
19.30 h Recés literari Jesús Moncada, al Taller d’Artesania en Cera Verge Casa Pallarès (Arnes)
TIBAU LLEGEIX A MONCADA A CASA PALLARÈS
amb la actuació musical de Montse Castellà
Apertura de l’acte a càrrec de Xavier Pallarès, Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre i alcalde d’Arnes
Presentació dels llibres de l’obra artística de Jesús Moncada a càrrec de Rosa Ma Moncada, Teresa i Neus Pallarès i els editors.
Lectura de textos de Jesús Moncada a càrrec de Jesús Maria Tibau i actuació musical de la cantautora ebrenca Montse Castellà.
Tothom que s’animi podrà llegir el seu fragment favorit del Jesús Moncada.
En acabar, s’oferirà un pica-pica a la terrassa del Taller, amb cava fresquet.
Organitza:
LLibreria Serret serretllibres (arrova) gmail.com info@serretllibres.com
Associació Cultural del Matarranya: 978 851521administracio (arrova) ascuma.org
Coordinació: Pepa Nogués 676308021 info (arrova) guiesdelport.com
Viles i Gents :: “Olivera d’Aragó” nou treball de l’Àngel Villalba :: July :: 2012.
(publicat a La Comarca 22 juny 2012)
Àngel Villalba, cantautor originari de Favara i resident a Barcelona, acaba d’enregistrar i traure al mercat el seu segon treball musical que titula “Olivera d’Aragó”, amb tretze temes compostos i musicats pel propi autor. Ara fa deu anys que va gravar el seu primer treball “Àngel Villalba, 30 anys de cançons”, un CD recopilatori de 21 temes seleccionats del seu ampli i variat repertori musical. I és que l’actiu compositor favarol compta amb una llarga i prolífica trajectòria musical perquè a finals de la dècada dels seixanta ja cantava atret pel fenomen musical que va representar la nova cançó catalana i que, posteriorment, tingué paral•lelisme a l’Aragó amb la nova cançó d’autor aragonesa. Va compartir escenari i concerts col•lectius amb molts cantautors: Quico Pi de la Serra, Marina Rosell, Ovidi Montllor, Teresa Rebull, Quintín Cabrera, José Labordeta… Anys més tard, amb la celebració del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1986 a través de l’activa Comissió d’Aragó liderada pel conseller de Cultura del Govern d’Aragó, el també favarol José Bada, va recórrer tot el territori de la Franja, del Pirineu al Maestrat, acompanyat amb la guitarra i el timple canari interpretant i donant a conèixer la seua música. En estos concerts també hi participaven el cantautor de Saidí Anton Abad i el rapsode calaceità Antoni Bengochea. També va col•laborar en l’enregistrament el 2007 del treball col•lectiu “Sons del Matarranya. I Recopilatori de les Músiques del Matarranya”. I a partir del 2000 visità moltes escoles a través del Projecte d’Animació a la Lectura Jesús Moncada. El repertori interpretatiu del cantautor matarranyenc és molt ampli: romanços, havaneres, jotes, rondes… A través d’este nou treball musical, l’amic Àngel Villalba, amb una potent veu i un registre molt personal, reivindica la presència continuada de més de quaranta anys de la cançó d’autor en català a la Franja.
Per molts anys company!
Viles i Gents :: Nacionalismes lingüístics :: July :: 2012.
(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 7 de juliol del 2012)
Anàvem a pagar els llibres que havíem comprat. Era la “Librería Central” a Saragossa. Quan fèiem la transacció, la senyora botiguera va voler ser original:
-“Usted no es de aquí”- li va engegar a ma mare, i continuà: “usted es catalana”.
Quan ma mare li va dir el que feia el cas, bé, ja sabeu, que erem català-parlants, però aragonesos…, la resposta va ser clara i contundent:
-“Imposible”
Després de vint minuts d’un bon diàleg de sords (volíem fer pedagogia) vam veure que havíem ensopegat en un escull: si hom era aragonès, era impossible parlar català. En conseqüència vam inferir que si parlàvem català (i així ho diu la autoritat lingüística internacional) només podíem ser catalans.
Aquesta conseqüència ja la coneixíem: era la mateixa del nacionalisme pancatalanista: qui parla català, doncs, és català. Així de senzill.
Ara ja tenim Avantprojecte de la Nova Llei de Llengües d’Aragó, en la qu´ eixa teoria serà oficial: a l’Aragó és impossible parlar català. Doncs hem de suposar que els que parlem català som catalans.
En definitiva tant els nacionalistes espanyols (o panespanyolistes) com els pancatalanistes pensen el mateix: que els que parlen català són i només poden ser catalans. El nacionalisme no es complica gaire: una llengua, un país. En el que no es posen d’acord és en els territoris que pertanyen a cadascuna de les llengües.
Segons els nacionalismes el més normal seria pensar que els territoris de la Franja (oriental o de ponent segons es miri), com parlen català, pertanyen a Catalunya. Doncs no. Els nacionalistes espanyols d’Aragó prefereixen intemptar demostrar que l´autoritat lingüística internacional no té ni idea, i que aquests pàries de la Franja no parlen cap llengua reconeguda, i que més o menys balbotejen o es malcomuniquen en una mena de bocins d’una cosa que en diuen aragonès oriental (que tampoc té caràcter de llengua). Total: que els franjolins no parlem res; però, això sí, allò que xampurrejem és d’allò més aragonès, no com l’única llengua oficial: l’espanyol o castellà que, segons la teoria nacionalista, seria propi d’Espanya o de Castella.
Tot això sona a pandereta i castanyoles i és més absurd que el teatre de Ionesco.
Antoni Bengochea
Viles i Gents :: Independència o mort :: July :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juny del 2012)
Aquests mots, o uns de semblants, cridaven per les Amèriques els anglesos, espanyols, francesos i portuguesos que volien independitzar-se de les metròpolis ara fa poc més de dos-cents anys. Els primers a inaugurar amb èxit l’independentisme americà van ser els Estats Units el 1776, seguits per Haití el 1804. Després vindrien els altres països – Colòmbia, Mèxic, Brasil, … . Alguns, com Puerto Rico, sols canviarien de dependència, i d’altres encara són dependents: les Malvines, Grenlàndia … . Pròpiament no van ser guerres d’independència sinó civils, d’anglesos contra anglesos, espanyols contra espanyols etc., perquè les poblacions indígenes, les indiades que en diuen, van seguir tan dependents com sempre d’uns amos que van fer tot el que pogueren, i en gran part continuen fent-ho, per destruir-los llengua i cultura, o eliminar-los sense més contemplacions. Però això no sembla haver alterat gaire les celebracions de les independències del 2009 al 2011. Tanmateix s’observa que en una enquesta feta el 2010 pel llatinobaròmetre, on es preguntava de quin país s’havien independitzat, el 57% de la població ho ignorava. Sorprèn, realment. I així vaig decidir de fer una minienquesta amb la mateixa pregunta ací pel Baix Aragó, i preguntant també de qui ens vam independitzar en la nostra Guerra d’Independència. A la primera enquesta l’informant no ha sabut dir-me de qui s’havien independitzat els americans i ho ha justificat exposant que Amèrica queda molt lluny; quant a la pregunta sobre la nostra Guerra d’Independència ha respost correctament. A la segona enquesta l’informant ha dit sense pensar-s’ho gaire que no sabia cap de les preguntes, per declarar a continuació , reflexionant-hi, que Espanya no s’havia independitzat de ningú. En explicar-li jo que no va ser així, i que si França hagués guanyat la Guerra de la Independència hauria fet avançar la frontera fins a l’Ebre i Saragossa, l’informant m’ha comentat que tampoc hauria estat tan malament de ser francès, afegint que així ens hauríem alliberat de l’espoli i l’imperialisme català. Davant d’aquest darrer comentari ja no m’he atrevit a fer més enquestes. Algú, més valerós, podria continuar i treure’n, potser, sorprenents i interessants conclusions.
Artur Quintana
Viles i Gents :: Escena Humana… tercer tomb per Don Joan :: June :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juny del 2012)
Només arribar a la segona escena del I acte, encara del Don Joan que Molière ens va deixar en llegat, trobem la pràctica justificació, dita en pròpies paraules del protagonista al seu servent Sganarelle, de tots i cada un dels seus fets. I per dissonant que sigui, ell té prou elements per a justificar-se: la passió pel repte, pel risc, per allò que hi ha de prohibit en la moral divina, sí, però també en la excelsament humana, i per l’encegament que el provoca assolir triomfs en allò que es titllat d’avant mà, d’impossible pels altres. Sovint n’he fet el paral•lelisme amb un escalador, el professional a les seves muntanyes, on Don Joan ha solcat senzillament la vida. Bigorèxia, en podríem dir avui, vers les fites.: “ (…) …i pel que fa a aquest tema, tinc l’ambició dels conqueridors, que volen perpètuament de victòria en victòria, i que no poden conformar-se a limitar els seus anhels. No hi ha res que pugi deturar l’ímpetu dels meus desigs: sento que tinc un cor per estimar tota la terra; i com Alexandre, desitjaria que hi hagués altres móns, per tal de poder estendre-hi les meves conquestes amoroses. (…)”.
Aquest sobreeiximent de valentia, no és tant sols plaer amorós, és plaer per la vida, l’apologia de d’individualisme, si haguéssim de re definir el mite de Don Joan als nostres temps.
És clar, que l’altra cara de la moneda, i ja no cal que entrem a proferir judicis sobre la destrossa que pugin anar deixant els seus rampells al seu pas, tanta rauxa vital per la pura satisfacció d’anar engrossint un ego imparable, també té de malaltís la insatisfacció crònica, la insacietat constant, el regust amarg que deixa sempre, intrínsecament, l’efímer.
Tots mals massa comuns en la nostra escena humana quotidiana que s’han anat alimentant durant el darrer segle, i dels que ara en patim precisament a la seva cimera, les conseqüències.
Marta Momblant
Viles i Gents :: Espanya en un atzucac :: June :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de juny del 2012)
Qui podia preveure fa pocs anys que Espanya arribaria a la situació en que es troba avui, un veritable atzucac. Amb un atur del 25 per cent, totes i cadascuna de les mesures, dites anticrisi, només fan que augmentar-lo. Retallades i més retallades i cap actuació o ajut per incentivar el consum i la producció. Desballestades unes poques institucions financeres, s’introdueixen amb la resta al mateix sac del rescat, i es tracta d’ocultar responsabilitats dels gestors. Quan més falta fa la recuperació de la credibilitat del poder judicial, no hi ha manera de que es renovin els membres del Tribunal Constitucional; i a més, el president del Consell del Poder Judicial i president del Tribunal Suprem manté una actitud incomprensible envers les seues despeses de viatges. Quan més imprescindible és la confiança internacional cap a Espanya, tenint en compte la necessitat de nou finançament públic o per a renovar els venciments, més baixa ha caigut la credibilitat espanyola pel seu enfonsament econòmic, per la mala gestió del Govern en front de processos com el de Bankia i per l’obscurantisme informatiu, altivesa i enganys a la ciutadania. Mai Espanya havia sortit en tantes portades dels mitjans informatius internacionals, però per criticar-la o riure’s de l’actitud de Rajoy. Es necessitarien mitjans informatius seriosos i objectius d’àmbit estatal, i veieu quanta “carcùndia” hi ha a Madrid. I més que en tindrem després d’assaltar TVE per part del PP. En compte de cercar l’enteniment de totes les terres d’Espanya, el Parlament espanyol perd el temps amb les xiulades a l’himne.
El poble espanyol, anorreat per la pèrdua de drets, roman entre l’estoïcisme i la por, tot i que, en el límit, aquests poden transformar-se en desesperació, i d’aquí a la crispació social i la violència només hi ha un pas. L’exemple més recent és la protesta per les retallades (63%) del sector de la mineria de Lleó, Astúries i Terol. Darrere les marxes i manifestacions estan emergent alguns actes violents com les pressions personals, talls de carreteres o atacs a les forces públiques amb tota mena d’objectes i coets dirigits. Compte, que aquestes coses no se sap mai com poden acabar. Com sortirem de l’atzucac i de la crisi? Canviant de remei. I al voltant, Europa al caire del suïcidi col•lectiu.
José Miguel Gràcia
PAMI (Plataforma d’Afectats per Mancances Idiomàtiques) « L’esmolet.
La Comarca, columna «Viles i gents», 20 de juliol de 2012
Quan ens afligeix un problema, tendim a agrupar-nos en associacions i plataformes. D’aquesta manera compartim experiències amb d’altres afectats, tenim més força i és més fàcil trobar solucions als nostres mals. A casa, per exemple, som d’una associació de pares amb fills malalts de càncer i d’una de malalts d’esclerosi múltiple, entre d’altres. Penso que déu n’hi do, però ja se sap que aquestes coses vénen com vénen. Tenim la sort, però, que no ens cal ser d’una associació de gent afectada de no parlar català. Perquè això sí que ho sabem fer, gràcies a Déu i als nostres pares, que es van ocupar de transmetre’ns la llengua familiar. Per això, quan a Sergio del Molino –columnista del diari digital en aragonès Arredol– li van demanar una signatura els de la plataforma d’afectats “No Hablamos Catalán”, el seu impuls de bon ciutadà va ser recomanar a la senyora una acadèmia on pal·liar aquesta mancança, ja que, tal i com escriu, “sin salir de Zaragoza podeba trobar excelents profesors”. Els que ens dediquem al món de la comunicació, sabem que una de les normes bàsiques per a transmetre positivament el nostre missatge és no usar mai expressions de negació. Tanmateix sempre hi ha excepcions, i en aquest cas em fa l’efecte que els de la plataforma d’afectats per la mancança idiomàtica comuniquen just allò que són: un grup amb l’objectiu de destruir l’actual realitat lingüística (parlants, escriptors, estudiosos i, en definitiva, els fets sostinguts per totes les universitats i la RAE) per a substituir-ho pel desert monolingüe. Si això ho traslladéssim al patrimoni material, seria l’equivalent a enderrocar tots els edificis tradicionals que hi ha a l’Aragó per aixecar-ne uns d’estètica “Marina d’Or”. Potser és aquest el paradís que imaginen: tots els aragonesos parlant només castellà i vivint en cases idèntiques. A mi no m’agrada. I a vostès?
La visita de la consellera d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó, Dolores Serrat, al municipi de Calaceit va vindre marcada també per tot l’enrenou lingüístic que envolta l’avantprojecte de la nova Llei de Llengües d’Aragó, i que en el document fa menció a les modalitats lingüístiques d’Aragó però al català. En atenció als mitjans de comunicació, la consellera va dir que “l’esborrany passa pel respecte de totes les llengües i de totes les modalitats lingüístiques d’Aragó, sense excloure’n cap i sense imposicions”.
La mateixa Serrat, va defensar que l’esborrany no intenta “fer una afronta en una llengua que es parla en la comunitat autònoma, i molt menys del català”. Pel que fa a possibles modificacions de l’esborrany, Serrat va remarcar que “és un tema que s’ha de debatre, però partint de les màximes. Primer, el respecte als usos, a les llengües i modalitats lingüístiques del nostre territori, buscant tot allò que ens uneix i intentar evitar tot allò que ens separa”, tenint, això sí, “la pròpia identitat dels aragonesos”.
. Els alcaldes faran de filòlegs
La consellera de Cultura va explicar que l’avantprojecte “deixa en mans dels ajuntaments el definir quines són les llengües que es parlen en cada una de les localitats”, per la qual cosa els alcaldes i regidors tindran la potestat lingüística i filològica de cada poble. Això vol dir que estaran per sobre els polítics que els lingüistes i acadèmics, que són els experts en matèria lingüística. Serrat va al·legar que la llengua “és un tema molt complicat perquè tenim moltes varietats lingüístiques, no només a l’Aragó oriental”.
La mateixa Serrat va afegir que desconeix “d’on ha sorgit la denominació de l’aragonès oriental” i que això “ha estat una traducció lliure”. A la vegada, el que es parla a Calaceit “ho hauran de dir els veïns de Calaceite”, però no els acadèmics. O “que preguntin què parlen a Fraga, a Tamarite, o a la Ribagorça. O que preguntin a la Vall d’Aran, a València o a Mallorca”. La consellera va remarcar que “una cosa és la denominació i una altra la filologia”, i “aquí el que estem fent és defensar les modalitats pròpies de la llengua”.
. ‘Mai ha estat pacífic’
La mateixa consellera, en referència a l’enrenou polític que ha nascut degut a la nova Llei de Llengües d’Aragó, va remarcar que “el tema de la llengua a Aragó mai ha estat pacífic” i que ni els de l’Aragó septentrional es posen d’acord en què parlen. Moltes paraules però res en clar durant la seua visita a Calaceit. Encara així, per primera vegada ha eixit la paraula català i ‘en català’ de la boca de la consellera de Cultura de la DGA sobre la nova llei de llengües, una llei que posa en perill el futur de les llengües minoritzades d’Aragó.
La consellera d’Educació, Universitat i Cultura del Govern d’Aragó, Dolores Serrat, va ser rebuda en la seua arribada a Calaceit per un seguit de veïns del poble que portaven unes samarretes on es podia llegir ‘Aquí parlem català’. Aquesta va ser l’acció que va impulsar el grup Entesa per Calaceit (qui governa amb el PP en el consistori) i en senyal de queixa a la presentació de l’esborrany de la nova Llei de Llengües (sense nom) d’Aragó i que no fa menció alguna a la parla catalana de la Franja.
Fidel al programa electoral i a la defensa ferma del català a la Franja, Paulí Fontoba, tinent d’alcalde de Calaceit per Entesa, va subratllar que “hem fet arribar el nostre malestar educadament” a la consellera, i que això és “una responsabilitat democràtica que tenim la gent que defensem la nostra cultura i estimem el nostre país”. Fontoba va recordar que “és un moment calent que han provocat ells (referint-se al Govern d’Aragó)” i que “són ells els que amb aquest avantprojecte intenten enfrontar a la gent de la comarca”.
. ‘Van a eliminar-nos com a cultura’
El tinent d’alcalde de Calaceit va dir als micròfons de Ràdio Matarranya que “la nostra llengua és lo català. És lo que s’ensenya a les escoles i és lo que han optat los pares i els xiquets”. En canvi, “ells (Govern) no són qui per a canviar el nom de les coses i dir que el que s’ensenya a les escoles no es català, que ja és prou just amb dos hores a la setmana”. Fontoba no va amagar la seua preocupació davant la futura Llei de Llengües, i va afegir que “esperem que l’avantprojecte es tiri enrere”.
A més, va recordar que “quan una cultura (la nostra) està pressionada per una altra com és l’espanyola, i a damunt són agressius amb la nostra cultura, negant la nostra identitat cultural i històrica, està clar que van a eliminar-nos com a cultura”. Paulí va recordar que “això està passant al País Valencià i a les Illes Balears”, i va remarcar que “ja tenen prou problemes econòmics com ara jugar amb la llengua. La gent sabem que el que parlem aquí és lo català, i no mos ho han de dir ells”.
. ‘Això és un genocidi ètnic-lingüístic’
Pel que fa a l’acció i recepció de la consellera de Cultura del Govern autonòmic, Dolores Serrat (catalanoparlant, per cert), Paulí Fontoba va reconèixer que “ha estat la gent del grup d’Entesa”. De fet, “no havíem informat i hem fet l’acció, que fos espontani. I s’ha portat tot amb molta educació”. Pel que fa a accions, Fontoba va recordar que “presentarem una moció al Parlament de Catalunya (responsable de la defensa de la llengua catalana) i també com a moció no de llei al Parlament Espanyol”, que “sabem que no prosperarà, però que sàpiguen que estem aquí”.
Finalment, el tinent d’alcalde de Calaceit també va fer menció a tota l’oposició que ha suscitat l’avantprojecte. “Les AMPES d’Aragó estan en contra, les associacions, els professors de la universitat s’hi ha posicionat”, i també “tota la comunitat científica o el Parlament d’Estrasburg, que ja ha avisat que això es un genocidi ètnic-lingüístic”. A més, va puntualitzar que aquí “ningú es posa amb el castellà, de si és castellà, espanyol o patuès. Amb el català tothom pot perquè ells són els que tenen el poder i sempre busquen destruir la nostra identitat cultural. És lo que estan fent, i estan enganyant a la gent, i tenen les eines, el poder i els mitjans per a destruir-nos”.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.