Skip to content

Archive

Category: Mesquí

Viles i Gents :: Eterna polèmica :: August :: 2012.

Fa pocs dies uns quants joves del Matarranya han decidit oferir (a preu de cost i a través del grup de Facebook “Matarranyejant”) unes samarretes amb la llegenda “Sóc del Matarranya i parlo català”. I ho fan per a mostrar la voluntat que es mantingue la denominació de català a la nova llei de llengües d’Aragó. És com dir allò tan obvi i antic de: “sóc aragonès i parlo català”.
Jo també sóc del Matarranya i parlo català. Per tant, celebro la iniciativa. Però això, que pareix tan elemental, hi ha persones de bona fe que, per desconeiximent o per causa dels prejudicis, es neguen a considerar-ho. Interiorment s’autoexcusen pensant que no voldrien ser vistos o catalogats com a aragonesos de segona pel fet de parlar una llengua denominada “català”. I això és així per causa de les connotacions pejoratives que determinats col•lectius li han adjudicat a tal denominació durant els raders decennis. Com si ser aragonès fore un obstacle per a poder parlar català. Com si els aragonesos de parla catalana no forem tan aragonesos com qualsevol altre. Però estan també aquelles altres persones que no volen ni sentir-ne parlar. Entre estos hi ha els anticatalanistes recalcitrants. Aquells qui, invariablement, neguen en públic tindre res contra Catalunya, quan lo cert i segur és que el seu anticatalanisme els hi done vida. Ells senten la permanent necessitat de reivindicar lo seu aragonesisme d’eixa manera. “Tu parla com vullgues —argumenten—, mentres no digues que és català. Li pots dir com te dono la gana, però mai català. Ah!, i sobretot tingues en compte que només val per a parlar, que esta llengua no es pot escriure”.
Lamentablement la polèmica sobre el català a Aragó va pel camí d’eternitzar-se. Tot indique que als negacionistes, però particularment als d’eixa corrent que es dediquen a la política, els interesse mantindre-la viva passant per damunt dels criteris científics i de la raó.

(Publicat a La Comarca el 24 d’agost de 2012).

Viles i Gents :: Pobresa infantil :: August :: 2012.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 d’agost del 2012)

No penseu que aquest títol es refereix a països africans o a zones allunyades del nostre país; ben al contrari, fa referència a nosaltres, a la pell de brau. No fa massa temps vam conèixer que hi ha dos milions dos cents mil nens a Espanya dins del que es considera pobresa o en gran risc de estar-hi, altrament dit, que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa segons l’OCDE. I el que és més greu, aquesta xifra, que ha augmentat un deu per cent en dos anys, s’ha assolit quan el nombre global de nens disminuïa, per reducció de la taxa de naixements i per el retorn dels emigrants als seus països d’origen. Només tres països europeus, Romania, Letònia i Bulgària ens superen en aquesta esfereïdora taxa de pobresa. En un país amb 6 milions d’aturats i amb 1,7 milions de llars on tots els seus membres són a l’atur, no podria ser d’altra manera.

Per establir el llindar de la “pobresa relativa”, els experts ordenen de menor a major els ingressos de les famílies de tot un país i seleccionen el valor situat al centre (la mitjana). D’aquesta manera, les famílies amb ingressos que no arriben a un determinat percentatge d’aquesta xifra es consideren en situació de “pobresa relativa”

A banda de l’exactitud o coherència del sistema de càlcul, no hi ha cap mena de dubte que la pobresa en general i l’exclusió social augmenten dia rere dia a Espanya. I són els nens els més fràgils del sistema, els subjectes passius sense veu, però que en el futur reflectiran amb cruesa les conseqüències, perquè, a més, la pobresa familiar va acompanyada del deteriorament de la sanitat i de l’ensenyament. Per entendre de debò què és la crisi econòmica, hauríem de deixar a part, al menys de quan en quan, paraules com decreixement econòmic, retallades, atur, prima de risc, dèficit i deute públic, rescat, FME, BCE, Bundesbank, CEE; i pensar que, en la Espanya actual, molts nens hauran de deixar el menjador escolar per no poder-lo pagar, que a classe estaran més desatesos perquè seran més, que no podran tenir tot el material escolar necessari, que es quedaran sense beques, que els Ajuntaments reduiran les ajudes, etc., etc. I potser també, alguns nens aniran a dormir mal sopats o gens sopats. Això són també els efects de la crisi.

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Escena Humana… a Horta de Sant Joan. :: September :: 2012.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el 1 de setembre del 2012)

El teló de fons, aquesta vegada, la façana gòtica il•luminada de l’església de Sant Joan Baptista. L’escenari, un entarimat gentilesa de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan sota cura personal de Soraia Roig que junt amb l’equip tècnic de so i de llums van vetllar per l’òptima qualitat del bastiment de l’espectacle. La platea, la Plaça de l’Església. Perquè això és el que vam acabar tenint, un petit gran espectacle de Poesia i Música el vespre del 16 d’agost, que ni els millors somnis de nits d’estiu podrien desitjar. També per la resposta del públic, en una plaça plena, asseguts a l’aire lliure i en rigorós respecte teatral, ens retornaven amb la seva reverència a tots aquells que érem a l’escenari la germanor que les Veus de l’Aragó i de Catalunya s’intercanviaven de paraula un camí més, tant és en terres de frontera d’una banda com de l’altra.
Cinta Mulet ens va convocar a tots. Ella ha estat l’ànima d’aquest recital que ha dissenyat a consciència i amb objectius molt determinats ja que les veus, a més de ser les de les literatures d’ambdues bandes de l’Algars, havien de ser també interconnexió de generacions, i sota aquesta pauta, ens ha valgut la pena treballar a tots. Cinta Mulet va anar a cercar la participació dels joves del seu poble natal i va trobar la tan efectiva com afectuosa rebuda de l’Associació de joves “Passeu-me la bota”. Un grup de joves es van a vindre a assajar durant les seves vacances estiuenques la dicció i la interpretació de poemaris i diàlegs dramàtics que dels autors convidats s’havien d’elevar: d’aquesta manera l’estructura de l’espectacle era la recitació d’un text d’autor consagrat, acompanyat a l’escenari per un rapsode i, fent combinar cadències poètiques amb variants dialectals per ritmes interpretatius i timbres de veus, ens han aguditzat les oïdes. I parlant de regals auditius, per arrodonir aquests intel•ligent proposta de Cinta Mulet, les intervencions de paraula s’intercalaven amb les sensibles i eloqüents peces al piano de la també jove intèrpret Ester Vilar, i el preludi i cloenda del jove i valent saxofonista hortolà Jan Agut.
Així, doncs, vam poder gaudí dels poemes A rel de foscor i llum d’espera de Merxe Llop de Nonasp acompanyada de l’èmfasi d’Enric Serrano; vam deixar-nos portar per la força dels versos de Esfera. Traspunt en la Serena i D’un sol esclop de Juli Micolau de La Freixneda acompanyat per la delicadesa de Rosanna Rel; vam xalar de valent amb la interpretació de la brillant lectura dramatitzada que ens va fer la jove actriu i promesa escènica Gal•la Sabaté a duo amb l’envellutada veu d’en Roger Dobon del text teatral Fora de temps, fora de lloc d’una servidora, qui va tenir el paler de dirigir-los a més de tenir també l’honor de fer volar al vent un fragment de La Venta de l’Hereva; vam escoltar els versos extrets de El somni d’un riu i Els castells de la memòria de l’Alfredo Gavin de Tarragona que en no poder fer acte de presència va ser exposat per la clara declamació de la rapsoda Lorena Vives amb l’ajut de l’Enric Serrano de nou. I aquesta vacant no la vam haver de lamentar perquè en el seu lloc vam poder deixar-nos seduir pels mots del més jove dels autors, el tarragoní Adrià Tàrrega amb Boques en Calma que tot i precoç, prou profund i madur; i per acabar, Isabel Ortega que va venir de Tarragona ens va emocionar a partir de Runa Plena, Nòmada, Medusa i encara ens va deixar estrenar alguns dels seus poemes inèdits molt ben a compassats per Anna Maria Gil.
Una Escena Humana que escau a la capacitat de convocatòria que algú com Cinta Mulet mereix haver-se guanyat.

Marta Momblant

Viles i Gents :: Barrica :: September :: 2012.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de setembre del 2012)

Una gran característica de la idiosincràsia de molts espanyols, per damunt de l’entusiasme per les curses de braus, el cante jondo o la Roja, és l’afany d’anar contra el propi patrimoni format per les llengües minoritzades –aragonés, basc, català, …. Això va d’actituds capcioses, cíniques, o malèvoles, a afirmacions dites amb absoluta “bona fe” -aqueixes són les pitjors. Vegem algunes mostres d’aquest Cabinet des Horreurs: dels primers s’emporta la palma la normativització patoisante oficial aplicada al gallego-portuguès de Galícia, i segueix l’Avantprojecte de Llei de Llengües del Govern d’Aragó, o les recents accions dels Governs Balear i Valencià contra el català dels seus conciutadans, passant per la inactivitat legislativa de tots els governs d’Aragó per a impedir la patuesització de l’aragonès. Totes aquestes actituds són capcioses i un excel•lent model de cinisme, però això sí, sempre mantenen les formes i no cauen mai en els insults que podeu llegir cada dia a la xarxa. Exemple més sinistres és el d’un catedràtic universitari que titlla de mancats de qualsevol solvència els que declarem que l’aragonès és una llengua; tètric el cas d’aquells oficials de la marina que per matar el tedi al vaixell feien parlar els mariners gallecs en gallec, cosa que els provocava suprema hilaritat. Dels exemples de “bona fe, que són legió, el més conegut és el del president Adolfo Suárez que declarava que això del català sí, però que calia ser seriosos i no pretendre que en català es pogués fer física quàntica. També a alguns estrangers se’ls ha encomanat aquest afany destructivo-intolerant, i així tenim les recents declaracions del director d’Air Berlin contra el català o les medievals d’un pelegrí francès a Sant Jaume segons el qual els bascs no parlaven, sinó que lladraven. Hom podria creure que totes aquestes accions anaven només contra les llengües minoritzades, però he observat que també van contra el castellà d’Aragó. A Ólvega, a Castella prop d’Aragó, en una fleca una senyora va demanar “Una barrica”, al moment un senyor que hi era va saltar: “Barrita! Estamos en Castilla!!”. Aquella senyora sempre més dirà: “Barrita, la Pilarita, …”, no fos cas que … .

Artur Quintana

Viles i Gents :: Wagner :: September :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de setembre del 2012)

 

Quan es parla de Richard Wagner amb gent no massa aficionada a la música, el primer que els interessa de la seva personalitat és la relació d’aquest insigne artista amb el nazisme.
A la seva obra musical no hi ha cap referència a doctrines que puguin semblar nazis, i que obres com la tetralogia L´Anell del Nibelung o Tristan e Isolda (possiblement les seves creacions més extraordinàries) es poden considerar fins i tot esquerranes. Una altra cosa és que el nazisme s’apropiés a posteriori del seu art, o que dels líders salvadors espirituals Lohengrin o Parsifal es fessin paral•lelismes amb Hitler o altres possibles líders nazis. Nietsche també va patir aquesta manipulació.
Wagner va ser esquerrà de jove i va participar activament als actes revolucionaris de Dresde de 1848 (ja no era tan jove), la qual cosa li va costar un exili d’Alemanya que va durar 13 anys. En aquella època compartia afinitat amb les idees del socialisme utòpic de Proudhon i fins i tot va ser amic personal de l’anarquista Bakunin. Que fossi nacionalista era propi de tots els romàntics (possiblement ara també) i més tenint en compte el context històric que li va tocar viure: la unificació de la nova nació alemanya. Verdi tenia una posició semblant i més pamfletària, però, en canvi, passa per ser humanista i progressista.
El gran error de Wagner (que de vell va ser més contradictori) va ser el seu libel antisemita El judaisme en la música, escrit en 1850, en una època en que estava exiliat, carregat de deutes, i amb molts problemes per fer estrenar les seves óperes, en gran manera a causa de la influència del compositor jueu Meyerbeer i de la seva i altres camarilles de crítics. Aquest impresentable pamflet és més una rabiosa venjança que un seriós assaig ideològic. També cal dir que el mateix artista va tenir bastants amics jueus al llarg de la seva vida. Per altra banda, i paral•lelament, no tots els anticatalanistes (i més ara) són feixistes o franquistes.
Que els nazis s’apropiessin d’aquest veritable revolucionari de la història de la música, simplement és simptomàtic de que tenien més bon gust musical que altres sistemes totalitaris criminals.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: El Museu del Pastor :: September :: 2012.

Viles i Gents :: Neoludisme radical :: September :: 2012.

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre de 2012)

Des dels seus inicis Internet i la informàtica han tingut detractors radicals. Són pocs, no són la majoria. Però són persones que en el seu moment s’han negat a portar mòbil perquè “qui em vol parlar, ja sap a on estic”. S’han negat a tindre un PC per a fer faena a l’Institut perquè “no és necessari per a fer un bon treball”. S’han negat a fer-se un correu electrònic perquè “qui em busque ja sap lo meu telèfon”. S’han negat a posar-se Internet al mòbil perquè” ja en tinc a casa”. S’han negat a fer-se Facebook perquè “és una pèrdua de temps”. O s’han negat a fer-se Twitter perquè “allà només se parle de tonteries”.
Los neoludistes fan de totxo a les rodes de les noves tecnologies. Sobretot en les etapes inicials, fins que s’hi adapten. Tal com evoluciona la seua penetració, van moderant-se i desapareixent. Inicialment són incapaços de veure que una mateixa tecnologia mos pot ser útil a uns i invàlida a altres. Però una tecnologia no és inútil en sí mateix.
En les primeres etapes del procés són radicalment fanàtics. Se ceguen davant los avantatges i els inconvenients de qualsevol tecnologia. Són fanàtics obviant que qualsevol adopció de noves tecnologies va lligat a una etapa d’adaptació. I per tant, no entenen que quan els telèfons mòbils passen a ser universals no es parla de res més, i la gent encara no sap silenciar-los i al mig d’un acte solemne pot sonar un telèfon despistat. O que quan tots es fan un compte a Facebook pareix que no hi ha cap forma més ni millor de comunicació.
Però quan les coses se calmen, s’acaba creant un consens i cadascú usa les tecnologies com millor s’adapten a la seua vida i les seues relacions. Adaptem la tecnologia a les nostres necessitats. Que en definitiva, d’això es tracte.

Aragón ya no habla catalán.

El catalán, el castellano y el aragonés, con sus modalidades lingüísticas propias, se hablan en la Comunidad, según la legislación vigente. Sin embargo, esto cambiará una vez que se apruebe una nueva Ley de Lenguas. A partir de entonces, sólo el castellano y las lenguas aragonesas serán las reconocidas.
Emilio Mera Gallego
La Plataforma No Hablamos Catalán mostró su rechazo en numerosos actos a la Ley de Lenguas aprobada por el anterior Gobierno de Aragón

La Plataforma No Hablamos Catalán mostró su rechazo en numerosos actos a la Ley de Lenguas aprobada por el anterior Gobierno de Aragón

Zaragoza.- Una de las normativas más polémicas en los últimos tiempos ha sido la Ley de Lenguas, que reconoce como las habladas en la Comunidad al castellano, al aragonés y al catalán, con sus modalidades lingüísticas propias. Sin embargo, la reforma emprendida por el Gobierno de Aragón cambiará esta concepción, pasando estas dos últimas a ser denominadas lenguas aragonesas, con sus modalidades.

El castellano se reconoce como la utilizada en toda la Comunidad, pero, su vez, contempla la existencia de dos zonas de utilización histórica predominante de las lenguas aragonesas y sus modalidades. La primera de ellas se encuentra en las áreas pirenaica y prepirenaica, mientras que la segunda corresponde al área oriental de Aragón.

Los ayuntamientos de estas zonas podrán establecer en el ámbito de su municipio la denominación de su modalidad por razones históricas y culturales. Para ello, será necesario que haya un acuerdo que cuente con el voto favorable de dos tercios de la Corporación.

La nueva normativa se marca como objeto reconocer la pluralidad lingüística en Aragón y garantizar a los ciudadanos el uso de estas hablas como “un legado cultural histórico que debe ser conservado”. Además, busca su conservación, recuperación, promoción, enseñanza y difusión en las zonas de utilización histórica predominante.

Recuerda que el castellano es el idioma oficial y que todos tienen el deber de conocerlo y el derecho a usarlo. Pero también contempla que la Comunidad tiene como “propias, originales e históricas” las lenguas aragonesas, con sus modalidades lingüísticas, de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad. Por ello, la norma asegura que gozarán de protección, se promoverá su enseñanza y recuperación y se reconoce el derecho de los hablantes a su uso en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas, donde se favorecerá su utilización en las relaciones con las administraciones públicas.

Once ayuntamientos aragoneses presentaron un recurso de inconstitucionalidad contra la Ley de Lenguas

Once ayuntamientos aragoneses presentaron un recurso de inconstitucionalidad contra la Ley de Lenguas

La Ley también apuesta por promover una serie de derechos como conocer las lenguas y modalidades propias; usarlas oralmente y por escrito en las zonas de utilización histórica predominante; recibir su enseñanza; tener acceso en las estos idiomas a publicaciones y programaciones de radio, televisión y otros medios de comunicación; y poder usarlos en la vida económica y social. Además, se asegura que nadie podrá ser discriminado por razón del habla.

La apuesta también pasa por su dignificación. Así, los poderes públicos arbitrarán las medidas necesarias de información, dignificación y difusión con el fin de promover el correcto conocimiento de esta realidad.

Academia Aragonesa de la Lengua

Se creará también una Academia Aragonesa de la Lengua, que será la institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades propias. Será la encargada de establecer las normas referidas al uso correcto de ellas, asesorando de ello a los poderes públicos e instituciones.

Estará compuesta por personas de “reconocido prestigio” en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores y nativos hablantes. Además, buscarán que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores idiomáticos y literarios propios de la Comunidad.

El Gobierno de Aragón tendrá que aprobar los estatutos de la academia en el plazo de ocho meses desde que este proyecto de Ley entre en vigor. Además, este órgano tendrá que ser constituido en los tres meses siguientes.

Patrimonio

La Ley establece como Patrimonio Lingüístico Aragonés todos los bienes materiales e inmateriales de relevancia idiomática relacionados con la historia y la cultura de las lenguas y modalidades propias. Las instituciones garantizarán su conservación.

 

Fraga se encuentra en una zona de utilización histórica predominante de las lenguas aragonesas y sus modalidades lingüísticas

Fraga se encuentra en una zona de utilización histórica predominante de las lenguas aragonesas y sus modalidades lingüísticas

Los usos, costumbres, creaciones, comportamientos y demás bienes inmateriales serán salvaguardados mediante la investigación, la documentación científica y la recogida exhaustiva en soportes materiales para garantizar así su transmisión para las generaciones futuras y su difusión cultural. Todo ello será promovido por el Gobierno de Aragón, que favorecerá la realización de actividades culturales en esas hablas.

Enseñanza

El texto legislativo también reconoce el derecho a recibir la enseñanza de las lenguas propias en las zonas de uso histórico predominante, pero recoge que el aprendizaje será voluntario. Para ello, el Ejecutivo autonómico deberá garantizarlo mediante una oferta adecuada en los centros educativos en todos los niveles y etapas.

El Gobierno de Aragón deberá también impulsar la edición de materiales didácticos para ser utilizados en las asignaturas y fomentar cursos para adultos o educación permanente, principalmente en las zonas de utilización histórica predominante.

Para poder impartir estas clases es necesario contar con un profesorado que las imparta. Por ello, la Ley contempla que se garantice la adecuada formación inicial y permanente, así como su capacitación.

Toponimia

En las zonas de utilización histórica predominante, la denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la tradicionalmente usada en el territorio. Corresponde al Departamento del Gobierno de Aragón competente en política lingüística, oída la Academia Aragonesa de la Lengua, determinar los topónimos de la Comunidad, así como los nombres oficiales de los territorios, los núcleos de población y las vías interurbanas.

Además, se reconoce el derecho de utilizarlas en los nombres y apellidos, que podrán ser inscritos en el Registro Civil. A esto se une que cualquier persona, desde que cumpla los 14 años, podrá solicitar la sustitución de su nombre o sus apellidos por su equivalente onomástico en cualquiera de las lenguas propias.

La Sociedad Cultural Aladrada us convida a l’acte en record de  José Antonio Labordeta, en el transcurs del qual es presentarà el llibre-disc José Antonio Labordeta, M’aganaría. Textos i cançons sobre l’aragonès.

Tindrà lloc  al Teatre Principal de Saragossa, el dimarts 18 de setembre, a les 20 hores

L’acte serà presentat per Miguel Mena, amb la participació, entre d’altres, de Pepín Banzo, Beatriz Bernad, Joaquín Carbonell, Nacho Escuín, Alberto Gambino, Emilio Gastón, Cristina Gran,María José Hernández, Ana Labordeta, Nacho López Susín, Merche Llop, José Luis Melero, Francho Nagore, Eduardo Pau, Antonio Pérez Laheras, Chusé Raúl Usón, Biella Nuei, Duo Recapte, Especialistes, Ixo Rai! i Zarrakatralla Folk

Entrada lliure fins a completar l’aforament.

Patrocina: Ajuntament de Saragossa.

Mas de Bringué

Chema López, nou director del Diario de Teruel « Lo finestró del Gràcia.

(…) Sobre el futur de la columna en català “Lo Cresol” no s’ha rebut, per ara, cap notificació, per tant continuarem en la nostra tasca.

CEL novetats del web.

 

Valls, Esteve. “L’excepcionalitat de la cruïlla catalanoaragonesa a les Terres de l’Ebre: un cas de dissidència respecte a les dinàmiques evolutives dels parlars nord-occidentals”. Comunicació presentada al III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa (Vinaròs, 23-25 de novembre de 2011), organitzat per la URV i la UJI. (en premsa).

La Codonyera i la defensa de la llengua – Artur Quintana i Font – The MEMORO Project.

Relatat per Artur Quintana i Font | 1936

Penjat per FernandoG | 24/05/2010

Després de 30 anys a Alemanya, l’Artur i la seva dona van decidir instal·lar-se a La Codonyera (Aragó), on realitza una gran i àrdua tasca per la defensa de la llengua catalana a l’Aragó.

Plany per una campana « Lo finestró del Gràcia.

 

Ara fa un any vaig escriure l’article en castellà “Lamento por una campana” al diari “La Comarca” d’Alcanyís, que deia entre altes coses;

        “L’última campanada de les hores es perllongava esmorteint-se lentament durant un període de temps indefinit. Un to potent i melodiós movia amb decisió el nostre timpà a la vegada que l’acaronava sense embuts: era una rodona sensació musical. I esperàvem amb ànsia la repetició de les campanades de les hores. El temps i la vida es feien música a través de la campana de la Codonyera, tot i que el ple gaudi de la Valera, així es deia la campana de la Codonyera, es produïa els dies de festa major i a les vespres, quan uns quants mossos valents pujaven ansiosos les escales del campanar i un cop apartades la maça del rellotge i el fre, començaven a empènyer la campana cap a fora per apropar el capçal —a la Codonyera li diguem les grenyes— a les seues mans. I era llavors quan, allargant els braços amb el tronc inclinat cap enrere, es forçava el primer cop de batall. Aviat arribava un altre, i un altre més, la campana aconseguia la velocitat adequada i la cadència de les campanades era la perfecta: una veritable delícia que s’acostava a una íntima sensació sexual. Mai he escoltat un volteig (“bandeig”) més harmoniós, ni de millor cromatisme sonor, ni una nota musical de campana tan ben sostinguda. Com la Valera no hi havia cap altra! He sentit dir que  només a Toledo hi ha una que se l’hi assembla. Com parlo en passat de la campana, el lector es preguntarà si la campana gran de la Codonyera ja no existeix, doncs bé, si existeix, però està gairebé muda, amb veu trencada (“cascallosa”), sense to i menys encara, ressonància: està rajada, té una esquerda, està gairebé morta. Fa més d’un any, o potser dos que no es pot voltejar i les hores sonen —per dir alguna cosa— tan apagades que generen nostàlgia i un sentiment profund de desesperança.”

        “Les campanes emmalalteixen amb els anys o per ser atacades per batalls de materials inadequats o operacions de fixació no procedents, entre altres causes. Si les ferides no són restaurades, vull dir, soldades, els pot arribar la mort. La campana de la Codonyera ha de passar pel quiròfan, no pot quedar-se com està”

        Això deia fa un any. La campana segueix empitjorant i la gent s’ha acostumat a no escoltar-la. S’ha produït una mort més del patrimoni històric, cultural i etnològic de la Codonyera com: els molins d’oli amb les seues premses de pedra (també els menys antics), el Molí Siscar (molí de farina en plena ruïna), la Sèquia (l’obra hidràulica més important del poble), les antigues fonts de la vila, el Trinquet (extraordinària joia que encara podria recuperar-se), la Nevera (plena de runes i vergonya), moltes construccions de pedra seca (fonts, pous, cassetes, parets), balcons i portes de fusta, dovelles i arcs típics de les façanes, les trinxeres de la Guerra Civil, etc., etc. Llàstima!

I Concurs de Relat breu i Fotografia del riu Matarranya. El convoca el Consorci del Riu. Admet textos en català.
El termini s’acaba l’1 de setembre, hi ha una adreça de correu electrònic.
200, 100 i 60 euros en premis.
Informació a http://contratoderiomatarranya.org,  (i més concret  http://contratoderiomatarranya.org/index.php?view=details&id=2%3Ai-concurso-de-relatos-contrato-del-rio-matarrana-201-i-concurso-de-relatos-contrato-del-rio-mata&option=com_eventlist

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.