La Franja

Consenso para analizar la despoblación en el medio rural.

El Senado apoyó ayer por consenso crear una Ponencia de Estudio en el seno de la Comisión de Entidades Locales que tenga por objeto el análisis de los factores que han provocado el fenómeno de la despoblación rural en España y las medidas para atajar y revertir este fenómeno. El senador del PSOE por Teruel, Antonio Arrufat, se encargó de defender esta moción.

La propuesta, que fue aprobada por unanimidad, también hacía hincapié en el problema de la despoblación rural en el marco actual de la crisis económica y apostaba por armonizar la crítica situación de desempleo de las ciudades con la oportunidad de trabajo que supone el aprovechamiento de las zonas rurales, así como el equilibrio territorial, la igualdad de oportunidades y la cohesión territorial.

Arrufat reclamó que se aborde el problema de la despoblación como un asunto de estado y pidió la participación activa de la FEMP y el Senado así como el consenso y la participación de todos los grupos políticos, la empatía de las ciudades y la implicación de los ayuntamientos.

Seguidamente, insistió en la participación de todos los agentes sociales y reclamó la implicación política, social y mediática. Antonio Arrufat apeló a la sensibilidad de la sociedad y de los territorios urbanos y al papel de los medios de comunicación.

A lo largo de su intervención, el parlamentario del PSOE detalló la evolución de la despoblación en España y puntualizó que entre 1950 y 2010, 20 provincias del interior de la península han perdido una masa notable de población.A continuación, advirtió de que el riesgo de despoblación sigue siendo muy alto y puede afectar en un futuro a los municipios medianos.

Antonio Arrufat también apuntó la necesidad de que los ciudadanos custodien el territorio con su presencia y alertó de que la reducción de servicios por una menor población rompe la igualdad de oportunidades.

En este punto, Arrufat puso en valor la implicación política del Partido Socialista con la aprobación de la Ley de Desarrollo Sostenible del Medio Rural, los convenios con diputaciones provinciales en materia de despoblación, la defensa del número de concejales en los municipios pequeños y el eje 2 de la reforma de la PAC.

Sant Antoni al Matarranya « Lo finestró del Gràcia.

Una de les dates més significatives de la Comarca del Matarranya és la festivitat de SANT ANTONI, declarada festa d’interès turístic a l’Aragó. Adjuntem la programació de les activitats organitzades amb motiu d’aquestes celebracions que es van iniciar ahir, 16 de gener, a Beseit, Queretes, La Freixneda, Massalió, Vall del Tormo, i Vall-de-roures.  Continuaran al llarg del cap de setmana a Arenys de Lledó, Fondespala, La Portellada , Lledó, Mont-roig, Pena-roja de Tastavins, Torredarques, Torre del Comte, Ràfels i Valljunquera, i finalitzaran el cap de setmana del 26 al 27 de gener a Calaceit.

Programa de celebracions 2013 de la Comarca

Petits i/o humiliats « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 de gener de 2013
«We are too little to be humiliated» («Som massa petits per a ser humiliats»). Llegeixo aquesta frase de Graham Greene en un article de l’editor Miquel Adam i em fa reflexionar sobre la situació de les dues llengües patrimonials aragoneses. D’una banda l’aragonès, relegat a un ús molt minoritari, malgrat els esforços i la titànica feina de tants activistes. De l’altra la nostra, estigmatitzada a causa del nom que li dóna tota la comunitat filològica mundial: català. L’altre pecat de la nostra llengua és que la compartim amb uns quants milions de persones escampats per tres comunitats autònomes i algun territori extraespanyol. L’aragonès no pateix aquesta “xacra”: la seua debilitat, la reduïda producció literària, el minso nombre de parlants i, sobretot, el seu nom —aragonès—, fa que no calgui humiliar-la. Fins i tot queda bé mostrar-hi simpatia. El català, en canvi, a banda del remarcable nombre de parlants, té una literatura consolidada i moderna —abastament traduïda a moltes llengües— i unes lleis que el protegeixen (a les esmentades comunitats veïnes, no pas a la nostra). Ja no és tan petit, i la gent el parla majoritàriament tant dins les nostres comarques franjenques com quan es desplaça a les terres catalanes i valencianes veïnes. És un trist consol, però si més no, l’aragonès s’estalvia els atacs continuats dels poderosos mitjans editats fora de Catalunya. I les falsedats que alguns professors, amarats d’aquestes agressions, aboquen sense recança —segurament, espero, per ignorància— sobre els seus alumnes. L’aragonès és massa petit per a ser humiliat: als rampants monolingües només els cal esperar-ne desaparició. Per al català, en canvi, una bona esbatussada als tribunals i a les tribunes públiques per a deixar-lo ben estabornit. Així, d’aquí a ben poc, també serà massa petit per a odiar-lo. I tots contents i monolingües. Quin avorriment. Quina grisor.

Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012 | Mas de Bringuè.

La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la DGA no ha convocat els Premis Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta corresponents a 2012.

Aquests premis, atorgats a obres escrites en català, aragonès i poesia en castellà respectivament, es convocaven anualment el més de juny de l’any anterior, cosa que en aquest cas no es va fer, i al desembre es reunia el jurat per a fallar els premis. Durant el passat mes de gener, en torn a la data de l’aniversari de naixement de Baltasar Gracián es donava a conèixer els noms dels premiats i les obres guardonades.

Fons de la Direcció General de Cultura de la DGA ens van informar que dins del Departament d’Educació, Cultura i Esports “estan redactant les bases d’uns nous premis que es convocaran més endavant”.

Des d’els sectors culturals que defenen i treballen per les llengües aragoneses no oficials s’està estenent  el temor que els actuals Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero “es convertiran probablement en un únic  premi  de Literatura “en lengua o lenguas aragonesas” on es podran presentar treballs en “modalitats orientals i septentrionals”-

L’anunci i la convocatòria d’aquests nous premis podrien esperar a que fos aprovada la nova Llei de Llengües que ara està passant el prescriptiu tràmit parlamentari a les Corts aragoneses. Una altra possibilitat és que els Premis es convoquen abans de l’aprovació de la dita Llei , com una manera d’ obrir pas i aplanar el camí del nou marc jurídic que aquesta marcaria.

Els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero van ser creats per la DGA a la meitat dels anys 80 sent president Santiago Marraco i conseller de Cultura José Bada. Posteriorment, van ser suprimits durant lo govern d’Hipólito Gómez de las Roces  (PAR) i van tornar a convocar- se l’any 1995, mantenint una continuïtat fins l’any passat.  El primer Premi Guillem Nicolau el guanyà  l’escriptor Josep Antoni Chauvell l’any 86, amb la novel·la “L’home de França”. L’últim Premi convocat fins ara va ser guanyat per Carles Terés el 2011, amb la novel·la “Licantropia”.

Seamos realistas pidamos lo imposible « Lo finestró del Gràcia.

Article en castellà publicat ahir al Diario de Teruel.

(Punxeu sobre la imatge per ampliar-lo i llegir-lo)

Cops de bastó a les llengües « Lo finestró del Gràcia.

(Publicat avui al Diario de Teruel, columna Lo Cresol)

Retallades a dojo de tot i per tot en aquest, per ara, país. De debò que no se n’escapa ningú, però les desigualtats socials es fan cada dia més grans amb 6 milions d’aturats. I què passa a l’Aragó amb les nostres benvolgudes llengües minoritàries? Les bastonades són sagnants per acció i per omissió. Teníem, bé, tenim encara la Llei de Llengües del 2009 —això sí per poc temps— sense cap mena d’aplicació pràctica, ni desenvolupament. Com aquesta llei l’hem de derogar per a què acomplir-la, suposo pensen els del PP i els del PAR. Aquesta actitud reflecteix el concepte que tenen envers l’acatament de les lleis.

Com podran celebrar el Dia de les Llengües d’Aragó si ni tan sols han convocat els premis literaris del 2012? Em refereixo al Guillem Nicolau en català, al Miguel Labordeta en castellà i a l’Arnal Cavero en aragonès. No serà pels grans imports del premis, atès que són els mateixos de l’any 2001. Prou devaluats estaven ja. Cal recordar també que el gener del 2012 ja es va desconvocar el I Concurs Literari en català de la Universitat de Saragossa, només un mes després d’haver-s’hi convocat.

Rebutjades les esmenes a la totalitat de IU i la CHA, en qualsevol moment  s’aprovarà la nova Llei de Llengües del PP-PAR, una llei pensada contra les llengües minoritàries d’Aragó —català i aragonès. L’indocumentat projecte ha estat rebutjat per les institucions acadèmiques, associacions culturals, lingüistes, filòlegs, escriptors, etc. —per tothom amb dos dits de front— per acientífic, partidista i per ser producte de l’analfabetisme lingüístic. De fet, només pretén acabar amb l’aragonès i desterrar de la Franja el català.  Qualsevol altre objectiu és un evanescent supòsit. Si no existís la Llei del 2009, no s’haguessin molestat en fer-ne una nova.

Fa riure llegir la Constitució Espanyola quan diu a l’article 3.2: “Les altres llengües seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Quanta indignitat i que poca vergonya dels que manen, en tant que exigeixen l’ensenyament en ambdues llengües cooficials a Catalunya i a l’Aragó neguen hipòcritament, fins i tot, el nom d’una de les llengües pròpies, el català. Quo vadis cultura aragonesa?

Durán i Lleida y la cantera maña del nacionalismo catalán – ABC.es.

roberto pérez / zaragoza

Día 11/01/2013 – 11.03h

Aragón ha dado conocidas caras a la cantera de CiU, incluso desde Calatayud

Fotografía de un adolescente Durán i Lleida en sus tierras natales de la provincia de Huesca

Josep Antoni Durán i Lleida, ahora políticamente en sus horas más bajas, es el exponente de esa cantera del nacionalismo catalán surgida en la España de la que reniega la actual CiU liderada por Artur Mas. Durán i Lleida, cabeza visible de Unió Democrática de Cataluña -una de las dos patas de la coalición CiU- y que se sumó meses atrás, muleta en mano, a la manifestación independentista de la última Diada, tiene su cuna en Aragón. Nació en la localidad oscense de Alcampell en 1952, pero eso no le ha impedido presentarse como parte de la «Cataluña nacional».

Nunca ha renegado de origen geográfico, porque para él Alcampell es «un pueblo pequeño de la Franja de Ponent», aunque no exista tal poniente catalán. La realidad es que se trata del levante de Aragón, no una parte del solar de Cataluña.

«Cataluña como país»

Nació, creció, jugó y estudió en Aragón. Sus primeros estudios, en la escuela pública de su pueblo. Luego, en el instituto de la también oscense Tamarite de Litera. Fue ya en su juventud cuando marchó a estudiar a tierras leridanas, donde se licenció en Derecho. Y fue en sus años de estudiante universitario -según ha dejado escrito él mismo- cuando «descubrí todo lo que significa Cataluña como país». En 1979 se estrenó como teniente de alcalde del Ayuntamiento de Lérida. Un año más tarde pasó a ocupar puestos en la Generalitat, en 1982 comenzó su dilatada carrera en el Congreso enlazando legislatura tras legislatura como diputado de CiU, parlamentario europeo, diputado en el Parlamento de Cataluña…

Del Jalón a la Generalitat

Esta conversión de un aragonés en cara visible del nacionalismo catalán se dio también en María Eugenia Cuenca Valero. Si en Duran i Lleida su cuna estaba en un pueblo aragonés a tiro de piedra de Cataluña, la de Cuenca Valero estaba más cerca de Madrid que de Barcelona. Pero eso no impidió que fuera, hasta hace pocos años, una de las caras más conocidas del nacionalismo catalán. Nació en Calatayud en 1947, de familia bilbilitana, de la misma ciudad en la que las Cortes medievales juraron heredero a quien luego sería rey Fernando El Católico. Nació, creció y estudió en Calatayud. Luego en Zaragoza, en cuya Universidad se licenció en Derecho.

Su matrimonio con el empresario catalán Ramón Pla i Nadal supuso el inicio de su tránsito político hacia el nacionalismo. Se incorporó a Convergencia Democrática de Cataluña -la otra pata de CiU-, donde también militaba su esposo. Y llegó la catalinación del nombre: Maria Eugènia Cuenca i Valero, más cómodo para figurar en las listas electorales desde las que empezó a ocupar cargos de relevancia en la órbita del nacionalismo catalán: secretaría general de Enseñanza de la Generalitat entre 1982 y 1986, diputada en el Congreso, número dos del Gobierno de Pujol entre 1992 y 1995, como consejera de Gobernación, y luego diputada en el Parlamento catalán durante dos legislaturas, desde 1999.

Deriva independentista

María Eugenia Cuenca, eso sí, enarboló el nacionalismo catalán, pero sin llegar a pregonar abiertamente el independentismo. De hecho, esa deriva que intuía ya en junio de 2000, en vísperas de un congreso interno de CDC, le preocupaba. En un artículo que publicó por entonces, advertía en tono crítico de los «mensajes» que empezaban a cundir entre sus filas y que eran «percibidos por los ciudadanos como una deriva, un tránsito hacia posiciones alejadas de la centralidad». Y afirmaba que no era el mejor camino. «¿Debe virar CDC decididamente hacia estas nuevas posiciones? Mi respuesta es que no», decía con rotundidad. Apostaba entonces por algo bien distinto de la deriva soberanista marcada por la actual CiU de Artur Mas. Para ella, CDC debía ser -escribía entonces- un partido «líder de la centralidad», agente político enfocado hacia «un grandísimo número de ciudadanos, nacionalistas o no, de expresión castellana o catalana». Casualidad o no, dicho eso su figura empezó a diluirse en CiU hasta acabar por apartarse de la política activa.

Las obras de las viviendas sociales en La Cerollera entran en las últimas fases de ejecución.

Temps de Franja 116.

90.000 visites fins avui « Lo finestró del Gràcia.

La nueva Ley de Lenguas continúa su tramitación tras rechazo de las enmiendas.

La oposición ha coincidido en que “no tiene un soporte filológico”, no protege ni normaliza el uso del aragonés, parte del patrimonio cultural de la Comunidad.

Rechazadas las enmiendas a la ley de uso y protección de las lenguas de Aragón – Aragón – El Periódico de Aragón.

EUROPA PRESS 13/12/2012

Llibertat absoluta « L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 6, desembre 2012

He trobat, en un dels molts quaderns que vaig omplint, una definició de la llibertat absoluta. La vaig sentir a la pel·lícula El aura, pronunciada pel protagonista afectat d’epilèpsia. De la mateixa manera que les migranyes, alguns atacs d’epilèpsia venen anunciats per l’aura, un conjunt de trastorns de durada molt curta. Ricardo Darín —l’actor principal— afirmava que, en aquests instants previs a la crisi, quan saps que no hi pots fer res, és quan es pot sentir la llibertat en el seu estat més pur. No cal decidir res, perquè res no s’hi pot fer. Tota acció és inútil. És com l’engranatge inexorable i perfecte: una volta s’ha posat en marxa, no hi ha cap possibilitat d’aturar-lo, de torçar la seva comesa. És la llibertat total, només cal deixar-se endur pels esdeveniments.
En aquell moment el raonament em va xocar. La nostra educació judeocristiana sempre havia parlat del lliure albir com l’expressió màxima de la llibertat humana. Amb el temps, però, el sentit d’aquelles paraules se m’ha anat desvetllant. Potser perquè estem gran part del dia prenent decisions, i la resta lamentant-nos de no poder intervenir en el curs desastrós de les coses. De fet, qui no ha enyorat aquells dies d’infantesa, quan abatuts per la febre la mare ens acotxava i ens posava la mà al front? Era un deixar-se anar, esperar mig abaltits l’hora del xarop o del canvi de llençols, el cap ple de somnis estranys i torbadors.
Passen els anys tan de pressa que, quan em sacsegen aquests records tan llunyans, em fa l’efecte que tot plegat ha estat una mena de somni enfebrat. Tornen les olors, la fressa del suburbi, les converses apagades dels pares a l’altra banda de la porta. Un pis minúscul, moltes il·lusions, tota una vida pel davant.
Ara queden les filles —“Elles”, com escrivia en Desideri— i la seva llibertat de tenir-ho tot per fer. I l’esperança del dia en que nosaltres ens podrem deixar endur pel corrent.

Les Corts d’Aragó debaten sobre la derogació de la Llei de llengües « Xarxes socials i llengües.

Lo PP d’Aragó i el PAR derogaran la Llei de llengües de 2009 (aprovada per PSOE i CHA). Van presentar lo seu Avantprojecte de Llei lo mes de setembre de 2012, i actualment es troba en el tràmit parlamentari previ al seu redactat final. IU, CHA i PSOE han presentat diferents esmenes, que són les que avui s’estan discutint.

Quina és la situació actual? La proposta del PP i del PAR esborra tot reconeixement al català i l’àragonès, per a denominar-les Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental i Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica. Pretén crear una nova institució normativa única que ha d’estandarditzar el català i l’aragonès (?), i suprimeix lo Consell Superior de les Llengües d’Aragó, que és una institució híbrida de polítics i acadèmics per a definir les polítiques lingüístiques. Tal com podeu imaginar, si la llei del PSOE i CHA no assegurava l’alfabetització en català de la població de la Franja, la del PP i PAR tampoc.

En la posició dels partits, IU ha estat la més valenta en general, seguida de CHA. PSOE bàsicament ha defensat la feblesa de la llei de 2009. 

Ensenyament

Cal dir que tota política lingüística per a conservar el català a la Franja passa per assegurar que tota la població sap parlar català. I este futur s’assegura des de l’ensenyament. La llei encara vigent no assegurava això (totes les negretes dels textos legislatius són nostres):

 Se garantiza el derecho a la enseñanza de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón en las zonas de uso histórico predominante, cuyo aprendizaje será voluntario.

La proposta del PP-PAR no fa cap canvi essencial a este apartat:

Se reconoce el derecho a recibir la enseñanza de las lenguas y sus modalidades lingüísticas propias de Aragón en las zonas de uso histórico predominante,cuyo aprendizaje será voluntario.

I els partits de l’oposició quina posició prenen? Lo PSOE no canvia l’esperit essencial de la Llei. Però IU fa una importantíssima aportació: garanteix l’ensenyament en llengua catalana, l’alfabetització de tota la població i el seu ús curricular:

Se garantiza el derecho a la enseñanza de y en las lenguas propias de Aragón en las zonas determinadas en el artículo 6, con criterios de gradualidadobligatoria y progresividad.

CHA es queda curta, en la línia de la Llei aprovada el 2009, perquè garantitza el dret de rebre ensenyament del català, però no assegura l’alfabetització de tota la població. A més, estén els drets de l’aragonès a tot Aragó, també a la Franja, i reclou lo català només a la Franja.

Se garantiza el derecho a la enseñanza del aragonés y del castellano en todo Aragón y del catalán en la zona catalanoparlante. […] En cualquier caso corresponderá a los progenitores y tutores legales de los menores de edad la
elección de la lengua de escolarización de los mismos.

Oficialitat

Pel que fa a l’oficialitat de les llengües també hi ha divergències importants. PP i PAR només consideren oficial la llengua castellana.

Novament, IU és el partit que posa un nivell més elevat per al català i l’aragonès, fent-les cooficials:

El aragonés y el catalán son las lenguas propias, originales e históricas, que gozan de la condición de lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma de Aragón

Amb tot, en el redactat posterior (esmena a l’article 5) les considera oficials només a la zona on són llengua pròpia.

Per contra, CHA aquí sí que fa un moviment estrany, en considerar cooficials lo castellà i l’aragonès a tot Aragó, i per tant, també a la Franja. Per contra, lo català és només cooficial a la Franja:

El modelo lingüístico que defiende el Grupo Parlamentario Chunta Aragonesista (CHA) es aquel que opta por la cooficialidad del aragonés y el castellano en todo Aragón y del catalán en aquella zona en la que se ya se utiliza de manera habitual y cotidiana.

Consell Superior de les Llengües i Acadèmies

Si bé PP i PAR suprimeixen el Consell Superior de Llengües d’Aragó, tots tres partits de l’oposició el mantenen en les seues propostes.

Pel que fa a la normativa de la llengua, PP-PAR proposen una institució única que ha d’estandarditzar les dues llengües. Un fet insòlit a la resta del món.

Se crea la Academia Aragonesa de la Lengua como institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades lingüísticas propias. […] Corresponde a la Academia Aragonesa de la Lengua: a) Establecer las normas referidas al uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.

La resta de propostes d’IU, CHA i PSOE mantenen les dues acadèmies lingüístiques com en l’actual llei, una per al català i l’altra per a l’aragonès. Però cap partit ha proposat suprimir l’acadèmia del català, del tot innecessària quan la llengua catalana ja té una normativa reconeguda, i és encara més innecessària en moments de retallades econòmiques.

Finalment, algunes notes menors. Per exemple, la proposta de municipis catalanoparlants d’IU no incorpora Nonasp, molt possiblement per una errada.  També IU ha presentat l’exposició de motius en català, aragonès i castellà, i així es publiquen al BOA.

Per si és necessari, cal recordar els avals internacionals per a la denominació de “català”, i que la negació del català va esclatar a les mans del PP i el PAR al propi territori.

Esmenes al projecte de Llei de Llengües « Lo finestró del Gràcia.

A la sessió plenària de les Corts d’Aragó d’avui s’estudiaran i votaran les esmenes al projecte de Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, presentades per CHA i IU, de devolució i amb text alternatiu respectivament.