La Franja

(a “Homo Fabra”, 13-01-2013)

Artur Quintana o l’amor pels extrems de la llengua

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

/ 21.01.2013

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quintana a la cara nord de la vall on es troba la Pobla de Benifassà, al País Valencià, no gaire lluny de la Codonyera d’Aragó

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altre cançons compartides, l’havanera elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portemdinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes Migjorn al llarg dels anys.

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera, publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

Artur Quintana a la Torre del Rico

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional, em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona « Lo finestró del Gràcia.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona

A la llibreria Laie de Barcelona, carrer Pau Clarís, 85, el 22 de gener es va presentar la novel·la Licantropia, l’opera prima important de Carles Terès, editada per “Edicions de 1984”. L’espai era ple de gom a gom. Aquesta novel·la va rebre el Premi Guillem Nicolau 2011 del govern d’Aragó (tal vegada l’últim, per ara, atesa la decisió d’aquest govern de no convocar-lo). La primera edició de l’obra —només uns dos cent exemplars— va sortir el 2012 en “Literaturas de Aragón”, d’acord amb l’estipulat en la convocatòria del Premi. L’edició actual correspon a una revisió en profunditat de la primera, amb algunes ampliacions que l’arrodoneixen. Pot ser que el lector de la primera edició, al llegir aquesta segona, notarà una major fluïdesa i lògica narrativa.

Artur Quintana, amb la seu mestria, va fer la presentació de l’obra i del autor. I ens parlà de la etimologia del mot “licantropia”, del seu tractament en la literatura universal i dels casos d’hòmens llop en la literatura popular del Matarranya. I va fer esment dels antics llobaters que impedien l’atac dels llops als ramats, preguntant-se en acabar: en queden de llops al Matarranya? No goseu demostrar el contrari, es respongué. Amb la història de la Punta de la Samarreta, els paisatges de l’Alt Matarranya, realitat i mite, passat i present, Licantropia li bullir al cap d’en Carles Terès. Un aspecte força important de l’obra és la utilització que fa de la llengua, des del estàndard barceloní fins al català més matarranyenc, i així ho destacà Artur Quintana.

Carles Terès ens va parlar de la seua íntima motivació de la novel·la, però no tancà cap camí al lector per a la interpretació personal de cadascú. Miquel Adam, representant de l’editora tancà l’acte.

El gran interès que van demostrar les persones que hi van assistir i la quantitat de les que van demanar la signatura de l’autor, ens fan preveure l’èxit de la novel·la per terres catalanes i més enllà. El nostre desig d’èxit és més que evident.

Síntesi de l’obra escrita a la contraportada

L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. L’esperit i el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai d’escriure, ja sigui publicant articles a La Comarca d’Alcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorolla’t o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de l’any 2011, és la seva primera novel·la.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”. – LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”.

Os premios ta literatura en aragonés y catalán d’o gubierno se fusionarán en uno solo | Arredol.

O gubierno contina fendo tot lo posible ta no negar a realidat trilingüe d’Aragón

Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)

O gubierno d’Aragón tien a intención de fusionar os premios Arnal Cavero y Guillen Nicolau, t’a literatura en aragonés y catalán respectivament, en un solo premio, seguntes informa Heraldo de Aragón en a suya edición impresa. Iste premio “será ta obras escritas en qualsiquiera d’as luengas u modalidatz lingüisticas d’a nuestra comunidat”. L’articlo no i aclara si se bi incluye o castellano y as suyas modalidatz.

Istos premios yeran convocaus todas as anyadas ta obras escritas en as dos luengas propias d’Aragón. En a zaguer edición Carles Téres y Óscar Latas estioron os ganadors a qui les entregó o premio o director cheneral de cultura Humberto Vadillo. En o suyo discurso, o politico dició que caleba esfender un “patrimonio milenario”, encara que evitó nombrar a las luengas por o nombre suyo.

Fa bells diyas, Chunta Aragonesista ya s’alarmó de que no s’hese feito a convocatoria que, por un regular, yera feita en istas calendatas, y demandaba explicacions t’o gubierno. As suyas temors pareix que teneban razón y que o gubierno continará a politica lingüistica anti scientifica replegada en a lei de no luengas.

La Cañada de Verich publica la memoria ambiental del PGOU.

A la conquista de Barcelona.

Domene y Agut se preparan en Casteslerás

El Gran Teatro del Liceo de Barcelona puede presumir de muchas cosas. Las mejores voces han cantado sobre sus tablas; las mayores obras se han interpretado tras alzarse el telón; es un símbolo universal de la cultura catalana. Pero nunca ha visto un espectáculo de jota. Hasta ahora. La selección de las mejores voces aragonesas tiene previsto debutar en el gran escenario barcelonés el próximo 3 de marzo. Y entre los 15 participantes, se pueden encontrar representantes del Bajo Aragón.

Aunque su presencia en Barcelona no está confirmada, esta peculiar selección cuenta con seis bajoaragoneses: Nathalie Gabarri (Alcañiz); José Tomás Lorenzo (La Codoñera), María Ángeles Altés (Caspe) e Isidro Claver (Castelnou). Junto a ellos, cuenta con dos leyendas castelseranas que llevan más de 50 años regalando sus voces y sus canciones: Emilio Agut Aznar y Jesús Domene Aguilar. «No somos profesionales. Por eso es un orgullo para nosotros poder llegar a donde llegan los mejores», confiesan. De hecho, enseñan con orgullo las fotos que se tomaron en Calaceite junto a los Reyes de España, momentos después de interpretar para ellos una emocionada jota en 2002. «También hemos podido cantar con Plácido Domingo», señalan.

La formación de este peculiar grupo tuvo lugar hace años de la mano de Luis Ventura, un productor catalán enamorado de la cultura aragonesa. Desde entonces, la selección jotera ha actuado en Castelnou, Valderrobres, Bot, Horta de Sant Joan y Arnes. Su gran momento llegó en 2009, con su debut en el Palau de la Música barcelonés. Ahora llega su reválida al conseguir que la ópera deje paso a las jotas en el Liceo.

«Nosotros somos muy amigos de Isidro Claver. Con él hemos cantado muchas veces, y una de ellas coincidió que el señor Ventura nos vio cantar. Desde entonces, formamos parte del grupo. Ya hemos conseguido algunos fans, y nos reciben muy bien por dondequiera que pasamos», bromean.

El espectáculo se compone del canto de varias piezas por parejas. Los dos amigos castelseranos aún no tienen claro qué van a cantar, pero aseguran que la letra será propia. No en vano, ambos llevan cantando juntos desde hace 40 años, cuando ya llevaban un tiempo actuando por separado. Tiempo suficiente para perfeccionar las piezas existentes.

La recaudación del día irá destinada a Cáritas. Está previsto que las entradas se pongan a la veta el próximo día 20. Entre el público, Agut y Domene esperan la llegada de sus vecinos de Castelserás para recibir ánimo y apoyo ante esta gran oportunidad. No obstante, será posible presenciar un ensayo general el próximo dá 19 en Alcorisa, durante la Semana Cultural de la localidad. Ese día, será esta selección de voces la encargada de amenizar la jornada. Aunque esperan ansiosos el momento de actuar, señalan que lo mejor llega justo después. «Organizamos una cena, cuyo final siempre es, sencillamente apoteósico. No importan quién canta mejor o peor. En ese momento, somos todos iguales».

Consenso para analizar la despoblación en el medio rural.

El Senado apoyó ayer por consenso crear una Ponencia de Estudio en el seno de la Comisión de Entidades Locales que tenga por objeto el análisis de los factores que han provocado el fenómeno de la despoblación rural en España y las medidas para atajar y revertir este fenómeno. El senador del PSOE por Teruel, Antonio Arrufat, se encargó de defender esta moción.

La propuesta, que fue aprobada por unanimidad, también hacía hincapié en el problema de la despoblación rural en el marco actual de la crisis económica y apostaba por armonizar la crítica situación de desempleo de las ciudades con la oportunidad de trabajo que supone el aprovechamiento de las zonas rurales, así como el equilibrio territorial, la igualdad de oportunidades y la cohesión territorial.

Arrufat reclamó que se aborde el problema de la despoblación como un asunto de estado y pidió la participación activa de la FEMP y el Senado así como el consenso y la participación de todos los grupos políticos, la empatía de las ciudades y la implicación de los ayuntamientos.

Seguidamente, insistió en la participación de todos los agentes sociales y reclamó la implicación política, social y mediática. Antonio Arrufat apeló a la sensibilidad de la sociedad y de los territorios urbanos y al papel de los medios de comunicación.

A lo largo de su intervención, el parlamentario del PSOE detalló la evolución de la despoblación en España y puntualizó que entre 1950 y 2010, 20 provincias del interior de la península han perdido una masa notable de población.A continuación, advirtió de que el riesgo de despoblación sigue siendo muy alto y puede afectar en un futuro a los municipios medianos.

Antonio Arrufat también apuntó la necesidad de que los ciudadanos custodien el territorio con su presencia y alertó de que la reducción de servicios por una menor población rompe la igualdad de oportunidades.

En este punto, Arrufat puso en valor la implicación política del Partido Socialista con la aprobación de la Ley de Desarrollo Sostenible del Medio Rural, los convenios con diputaciones provinciales en materia de despoblación, la defensa del número de concejales en los municipios pequeños y el eje 2 de la reforma de la PAC.

Sant Antoni al Matarranya « Lo finestró del Gràcia.

Una de les dates més significatives de la Comarca del Matarranya és la festivitat de SANT ANTONI, declarada festa d’interès turístic a l’Aragó. Adjuntem la programació de les activitats organitzades amb motiu d’aquestes celebracions que es van iniciar ahir, 16 de gener, a Beseit, Queretes, La Freixneda, Massalió, Vall del Tormo, i Vall-de-roures.  Continuaran al llarg del cap de setmana a Arenys de Lledó, Fondespala, La Portellada , Lledó, Mont-roig, Pena-roja de Tastavins, Torredarques, Torre del Comte, Ràfels i Valljunquera, i finalitzaran el cap de setmana del 26 al 27 de gener a Calaceit.

Programa de celebracions 2013 de la Comarca

Petits i/o humiliats « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 de gener de 2013
«We are too little to be humiliated» («Som massa petits per a ser humiliats»). Llegeixo aquesta frase de Graham Greene en un article de l’editor Miquel Adam i em fa reflexionar sobre la situació de les dues llengües patrimonials aragoneses. D’una banda l’aragonès, relegat a un ús molt minoritari, malgrat els esforços i la titànica feina de tants activistes. De l’altra la nostra, estigmatitzada a causa del nom que li dóna tota la comunitat filològica mundial: català. L’altre pecat de la nostra llengua és que la compartim amb uns quants milions de persones escampats per tres comunitats autònomes i algun territori extraespanyol. L’aragonès no pateix aquesta “xacra”: la seua debilitat, la reduïda producció literària, el minso nombre de parlants i, sobretot, el seu nom —aragonès—, fa que no calgui humiliar-la. Fins i tot queda bé mostrar-hi simpatia. El català, en canvi, a banda del remarcable nombre de parlants, té una literatura consolidada i moderna —abastament traduïda a moltes llengües— i unes lleis que el protegeixen (a les esmentades comunitats veïnes, no pas a la nostra). Ja no és tan petit, i la gent el parla majoritàriament tant dins les nostres comarques franjenques com quan es desplaça a les terres catalanes i valencianes veïnes. És un trist consol, però si més no, l’aragonès s’estalvia els atacs continuats dels poderosos mitjans editats fora de Catalunya. I les falsedats que alguns professors, amarats d’aquestes agressions, aboquen sense recança —segurament, espero, per ignorància— sobre els seus alumnes. L’aragonès és massa petit per a ser humiliat: als rampants monolingües només els cal esperar-ne desaparició. Per al català, en canvi, una bona esbatussada als tribunals i a les tribunes públiques per a deixar-lo ben estabornit. Així, d’aquí a ben poc, també serà massa petit per a odiar-lo. I tots contents i monolingües. Quin avorriment. Quina grisor.

Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012 | Mas de Bringuè.

La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la DGA no ha convocat els Premis Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta corresponents a 2012.

Aquests premis, atorgats a obres escrites en català, aragonès i poesia en castellà respectivament, es convocaven anualment el més de juny de l’any anterior, cosa que en aquest cas no es va fer, i al desembre es reunia el jurat per a fallar els premis. Durant el passat mes de gener, en torn a la data de l’aniversari de naixement de Baltasar Gracián es donava a conèixer els noms dels premiats i les obres guardonades.

Fons de la Direcció General de Cultura de la DGA ens van informar que dins del Departament d’Educació, Cultura i Esports “estan redactant les bases d’uns nous premis que es convocaran més endavant”.

Des d’els sectors culturals que defenen i treballen per les llengües aragoneses no oficials s’està estenent  el temor que els actuals Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero “es convertiran probablement en un únic  premi  de Literatura “en lengua o lenguas aragonesas” on es podran presentar treballs en “modalitats orientals i septentrionals”-

L’anunci i la convocatòria d’aquests nous premis podrien esperar a que fos aprovada la nova Llei de Llengües que ara està passant el prescriptiu tràmit parlamentari a les Corts aragoneses. Una altra possibilitat és que els Premis es convoquen abans de l’aprovació de la dita Llei , com una manera d’ obrir pas i aplanar el camí del nou marc jurídic que aquesta marcaria.

Els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero van ser creats per la DGA a la meitat dels anys 80 sent president Santiago Marraco i conseller de Cultura José Bada. Posteriorment, van ser suprimits durant lo govern d’Hipólito Gómez de las Roces  (PAR) i van tornar a convocar- se l’any 1995, mantenint una continuïtat fins l’any passat.  El primer Premi Guillem Nicolau el guanyà  l’escriptor Josep Antoni Chauvell l’any 86, amb la novel·la “L’home de França”. L’últim Premi convocat fins ara va ser guanyat per Carles Terés el 2011, amb la novel·la “Licantropia”.

Seamos realistas pidamos lo imposible « Lo finestró del Gràcia.

Article en castellà publicat ahir al Diario de Teruel.

(Punxeu sobre la imatge per ampliar-lo i llegir-lo)

Cops de bastó a les llengües « Lo finestró del Gràcia.

(Publicat avui al Diario de Teruel, columna Lo Cresol)

Retallades a dojo de tot i per tot en aquest, per ara, país. De debò que no se n’escapa ningú, però les desigualtats socials es fan cada dia més grans amb 6 milions d’aturats. I què passa a l’Aragó amb les nostres benvolgudes llengües minoritàries? Les bastonades són sagnants per acció i per omissió. Teníem, bé, tenim encara la Llei de Llengües del 2009 —això sí per poc temps— sense cap mena d’aplicació pràctica, ni desenvolupament. Com aquesta llei l’hem de derogar per a què acomplir-la, suposo pensen els del PP i els del PAR. Aquesta actitud reflecteix el concepte que tenen envers l’acatament de les lleis.

Com podran celebrar el Dia de les Llengües d’Aragó si ni tan sols han convocat els premis literaris del 2012? Em refereixo al Guillem Nicolau en català, al Miguel Labordeta en castellà i a l’Arnal Cavero en aragonès. No serà pels grans imports del premis, atès que són els mateixos de l’any 2001. Prou devaluats estaven ja. Cal recordar també que el gener del 2012 ja es va desconvocar el I Concurs Literari en català de la Universitat de Saragossa, només un mes després d’haver-s’hi convocat.

Rebutjades les esmenes a la totalitat de IU i la CHA, en qualsevol moment  s’aprovarà la nova Llei de Llengües del PP-PAR, una llei pensada contra les llengües minoritàries d’Aragó —català i aragonès. L’indocumentat projecte ha estat rebutjat per les institucions acadèmiques, associacions culturals, lingüistes, filòlegs, escriptors, etc. —per tothom amb dos dits de front— per acientífic, partidista i per ser producte de l’analfabetisme lingüístic. De fet, només pretén acabar amb l’aragonès i desterrar de la Franja el català.  Qualsevol altre objectiu és un evanescent supòsit. Si no existís la Llei del 2009, no s’haguessin molestat en fer-ne una nova.

Fa riure llegir la Constitució Espanyola quan diu a l’article 3.2: “Les altres llengües seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Quanta indignitat i que poca vergonya dels que manen, en tant que exigeixen l’ensenyament en ambdues llengües cooficials a Catalunya i a l’Aragó neguen hipòcritament, fins i tot, el nom d’una de les llengües pròpies, el català. Quo vadis cultura aragonesa?

Durán i Lleida y la cantera maña del nacionalismo catalán – ABC.es.

roberto pérez / zaragoza

Día 11/01/2013 – 11.03h

Aragón ha dado conocidas caras a la cantera de CiU, incluso desde Calatayud

Fotografía de un adolescente Durán i Lleida en sus tierras natales de la provincia de Huesca

Josep Antoni Durán i Lleida, ahora políticamente en sus horas más bajas, es el exponente de esa cantera del nacionalismo catalán surgida en la España de la que reniega la actual CiU liderada por Artur Mas. Durán i Lleida, cabeza visible de Unió Democrática de Cataluña -una de las dos patas de la coalición CiU- y que se sumó meses atrás, muleta en mano, a la manifestación independentista de la última Diada, tiene su cuna en Aragón. Nació en la localidad oscense de Alcampell en 1952, pero eso no le ha impedido presentarse como parte de la «Cataluña nacional».

Nunca ha renegado de origen geográfico, porque para él Alcampell es «un pueblo pequeño de la Franja de Ponent», aunque no exista tal poniente catalán. La realidad es que se trata del levante de Aragón, no una parte del solar de Cataluña.

«Cataluña como país»

Nació, creció, jugó y estudió en Aragón. Sus primeros estudios, en la escuela pública de su pueblo. Luego, en el instituto de la también oscense Tamarite de Litera. Fue ya en su juventud cuando marchó a estudiar a tierras leridanas, donde se licenció en Derecho. Y fue en sus años de estudiante universitario -según ha dejado escrito él mismo- cuando «descubrí todo lo que significa Cataluña como país». En 1979 se estrenó como teniente de alcalde del Ayuntamiento de Lérida. Un año más tarde pasó a ocupar puestos en la Generalitat, en 1982 comenzó su dilatada carrera en el Congreso enlazando legislatura tras legislatura como diputado de CiU, parlamentario europeo, diputado en el Parlamento de Cataluña…

Del Jalón a la Generalitat

Esta conversión de un aragonés en cara visible del nacionalismo catalán se dio también en María Eugenia Cuenca Valero. Si en Duran i Lleida su cuna estaba en un pueblo aragonés a tiro de piedra de Cataluña, la de Cuenca Valero estaba más cerca de Madrid que de Barcelona. Pero eso no impidió que fuera, hasta hace pocos años, una de las caras más conocidas del nacionalismo catalán. Nació en Calatayud en 1947, de familia bilbilitana, de la misma ciudad en la que las Cortes medievales juraron heredero a quien luego sería rey Fernando El Católico. Nació, creció y estudió en Calatayud. Luego en Zaragoza, en cuya Universidad se licenció en Derecho.

Su matrimonio con el empresario catalán Ramón Pla i Nadal supuso el inicio de su tránsito político hacia el nacionalismo. Se incorporó a Convergencia Democrática de Cataluña -la otra pata de CiU-, donde también militaba su esposo. Y llegó la catalinación del nombre: Maria Eugènia Cuenca i Valero, más cómodo para figurar en las listas electorales desde las que empezó a ocupar cargos de relevancia en la órbita del nacionalismo catalán: secretaría general de Enseñanza de la Generalitat entre 1982 y 1986, diputada en el Congreso, número dos del Gobierno de Pujol entre 1992 y 1995, como consejera de Gobernación, y luego diputada en el Parlamento catalán durante dos legislaturas, desde 1999.

Deriva independentista

María Eugenia Cuenca, eso sí, enarboló el nacionalismo catalán, pero sin llegar a pregonar abiertamente el independentismo. De hecho, esa deriva que intuía ya en junio de 2000, en vísperas de un congreso interno de CDC, le preocupaba. En un artículo que publicó por entonces, advertía en tono crítico de los «mensajes» que empezaban a cundir entre sus filas y que eran «percibidos por los ciudadanos como una deriva, un tránsito hacia posiciones alejadas de la centralidad». Y afirmaba que no era el mejor camino. «¿Debe virar CDC decididamente hacia estas nuevas posiciones? Mi respuesta es que no», decía con rotundidad. Apostaba entonces por algo bien distinto de la deriva soberanista marcada por la actual CiU de Artur Mas. Para ella, CDC debía ser -escribía entonces- un partido «líder de la centralidad», agente político enfocado hacia «un grandísimo número de ciudadanos, nacionalistas o no, de expresión castellana o catalana». Casualidad o no, dicho eso su figura empezó a diluirse en CiU hasta acabar por apartarse de la política activa.

Las obras de las viviendas sociales en La Cerollera entran en las últimas fases de ejecución.

Temps de Franja 116.