La Franja

Se presenta en Zaragoza el libro “El català de La Codonyera” | Arredol.

O volumen fa una completa descripción d’o catalán en iste lugar d’o Matarranya

13 febrero, 2013 | Cultura, Matarranya, Zaragoza | Autor: Arredol |

Artur Quintana, autor d’o libro (Foto: Wikipedia)

Iste miercols se presenta en Zaragoza o libro “El català de La Codonyera”, de Artur Quintana i Font. Ista ye a segunda edición, correchida y enamplada d’a tesi doctoral de l’autor, que se publicó en Barcelona en l’anyada 1986 y ye agora publicau por Gara d’Edizions, a Institución Fernando el Católico y Prensas Universitarias de Zaragoza.

A presentación se ferá  o miercols a las 19:30 en l’Aula d’a Institución Fernando el Católico (C / Cinco de Marzo) y contará con a presencia, antimás de l’autor Artur Quintana,  de Carlos Forcadell, director d’a Institución Fernando el Católico, Pedro Rújula, director de Prensas Universitarias de Zaragoza, Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions, Javier Giralt, chefe d’o Departamento de Lingüistica Cheneral y Hispanica d’a Universidad de Zaragoza

O libro, que en ista edición s’ha enamplau con un 25% más de voces, fa una descripción fonetica, morfolochica y lexica d’o catalán d’iste lugar d’o Matarranya. Tamién se bi incluyen alpartaus t’a toponimia, un atlas lingüistico, muestras de literatura popular u un amplo vocabulario. O libro antimás, presenta a realidat lingüistica de La Condonyera de fa quaranta anyadas, quan o proceso de sustitución lingüistica d’o catalán por o castellano no yera tan enantau como en ye agora. Seguntes l’autor, o libro se entiende “como una contribución a l’estudio y fomento d’o patrimonio lingüistico aragonés, y como una ferramiento ta superrar o proceso de sustitución d’a luenga catalana.”

Temps de Franja-digital 7.

L’ASCUMA organitza cursos de llengua catalana.

Us serviran per aprendre i millorar en l’escriptura en la nostra llengua, ajudar-vos a traduir el vostre web professional, o per a preparar-vos els exàmens oficials, o per obtenir punts de cursets… Cadascú tindrà els seus motius, però sobretot no deixeu perdre l’oportunitat ja que, segons pinta tot, serà segurament la darrera vegada que L’ASCUMA POT ORGANITZAR CURSOS DE CATALÀ GRATUÏTS!!!
El curs és intensiu de 60 hores. S’ha sol·licitat realitzar-ne tres, a tres llocs diferents. Els horaris són provisionals:

VALL-DE-ROURES: dilluns de 16,30 a 19 h

CALACEIT: dilluns de 19,30 a 22 h
ALCANYÍS: dimecres de 19 a 21,30 h

Comencem el 4 de març i la sessió informativa serà el 25 de febrer.

Inscripcions: A l’ASCUMA o a l’Aula de Formación de Personas Adultas de cada lloc.

Avui fa 76 anys del naixement de Desideri Lombarte « Xarxes socials i llengües.
Lo mes de febrer de 1937, en plena Guerra Civil, va nàixer Desideri Lombarte, estudiós i escriptor polivalent de Pena-roja.

Cada vegada que reviso les novetats de Desideri a Internet, em sorprenen més coses! S’ha editat el seu llibre Les aventures del sastre Roc d’Arça (2012), s’ha anunciat que el 13 de juliol de 2013 es tornarà a representar la seua recreació d’una visita dels senyors de Calatrava a Pena-roja, el maig de 2012 els vallibonencs van tornar a visitar Pena-roja i es va tornar a representar la seua obra de teatre, Montse Castellà versiona la lletra de Vull un trosset de terra de D. Lombarte musicada per Túrnez i Sesé,

i Glòria Arrufat teatralitza La Creu del Llop.

i se segueix editant el seu article a la Wikipedia amb novetats. Una autor prolífic, amb amples ressons.

Altres apunts relacionats:

• 23 anys de la mort de Desideri Lombarte
• Xeic! trien lletres de Desideri Lombarte per a gravar el proper videoclip
• Avui faria 75 anys Desideri Lombarte – Caminada de commemoració
• 22 anys de la mort de Desideri Lombarte, escriptor de la Franja
• Continua la internacionalització de Desideri Lombarte gràcies als projectes menuts per normalitzar el Matarranya
• Seguint los camins de Desideri Lombarte en l’Escola d’Estiu de la Franja
• “No vull una pàtria gran, ni una pàtria mitjaneta, que la vull ben menudeta. Conéixer-la pam per pam i estimar-la sencereta”
• Pena-roja i Vallibona, pobles germans.Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí”
• La Creu del Llop escrita

Malgastar el dinero público « Lo finestró del Gràcia.

(A publicar al diari “La Comarca” d’Alcanyís)

“José Miguel Gràcia

No hacen falta demasiados conocimientos económicos para saber que cuando una empresa, pequeña o grande, quiere llevar a término una inversión de aumento de capacidad o reducción de costes, debe realizar imprescindiblemente el correspondiente estudio económico en el que se confronta el importe de la inversión con los beneficios estimados anuales, producto de la misma. Sin entrar en más profundidades diré que dicho estudio nos dará la rentabilidad y el plazo de recuperación del capital invertido entre otros resultados. Si la rentabilidad fuese buena —un porcentaje superior al interés del capital, al menos— habría que ejecutar el proyecto. Contrariamente, si la rentabilidad fuese pequeña o ni siquiera se recuperase el capital, habría que desechar el proyecto.

Traigo todo esto a colación para referirme a las inversiones que han realizado las diferentes administraciones públicas en tiempos pasados y aún recientemente. Nadie me podrá negar que las decisiones de las grandes inversiones, aprobadas por los gestores públicos, obedecen la mayoría de los casos a criterios puramente políticos más que a estudios de rentabilidad económica o social, o estratégicos.  ¿Donde están los estudios económicos que deberían preceder a la construcción de aeropuertos sin estrenar o cerrados actualmente? ¿Alguien conoce las memorias económicas  —por ejemplo el número de pasajeros estimados— de los estupendos y, en la mayoría de los casos, nada rentables tramos de Alta Velocidad Española (AVE)? Claro, como el principal fundamento para su construcción fue la cohesión territorial de España, que pinta la rentabilidad en estos casos. Mientras tanto quedaron estancadas las vías de transporte de mercancías y los trenes de cercanías. No sé cual de las dos necesidades eran más imprescindibles para el desarrollo económico de nuestro país. ¡Cuántos tramos de carretera no se habrán construido o rehabilitado por el mero hecho de que el partido que aprobó las obras buscaba votos o recompensaba los obtenidos en un territorio concreto! La lista sería interminable.

Aquella teoría de que haciendo buenos polígonos industriales en cualquier parte y vías de comunicación para acceder a ellos, las inversiones e industrias ya llegarán después, no deja de ser un brindis al sol. La referida teoría adquiere valor solamente cuando va acompañada de una demanda real y efectiva de las estructuras industriales en el momento de llevarlas a término. Lo contrario produce abundancia de polígonos industriales vacíos o subocupados por todas partes, antes y después de la crisis. Repetiría el mismo razonamiento para tantas y tantas nuevas carreteras que conducen a ninguna parte.

Soy consciente de que no todas las inversiones públicas pueden estudiarse bajo unos criterios de rentabilidad económica, no obstante, en estos casos es más necesario aún un estudio cualitativo exhaustivo que las  justifique. Las decisiones que hacen referencia a la cohesión nacional o territorial, al bienestar de los ciudadanos, a una teórica demanda social, y a tantos otros conceptos abstractos, suelen ser meras decisiones políticas interesadas o de poco fundamento.

Si nos fijamos en las inversiones y obras de mejora en los ámbitos comarcales y locales, los ejemplos de inversiones innecesarias o carentes de rentabilidad económica y social se multiplican por doquier. Nos pueden servir de ejemplo la multitud de polideportivos sin uso en pequeñas poblaciones, bibliotecas cerradas que no prestan un libro al año, actuaciones urbanísticas donde la estética es una quimera entre tanto hormigón y asfalto, pseudocentros de interpretación cerrados a cal y canto, etc., etc. Para acabar les pondré un ejemplo bien actual para su consideración: en La Codoñera/la Codonyera se está construyendo un tanatorio. Su censo de habitantes no sobrepasa los 370, y se producen entre dos y cuatro fallecimientos al año, muchos de ellos en el Hospital de Alcañiz. Puede que, para no ser menos, alguna otra población vecina lo demande. La demanda social puede devenir incontenible.”

«The Walking Wired» ‘caminants connectats’ « L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 7, febrer 2013
Sortim a fer una passejada pels carrers d’Alcanyís. Ens passa per la vora un cotxe amb dos ocupants, una parella jove. Condueix el noi mentre la noia subjecta un smartphone amb les dues mans i els polzes sobre la pantalla. M’ha semblat veure una espurna de solitud en els ulls del conductor i una certa alienació en els de la noia. Uns metres més amunt una altra persona —aquesta supera la trentena— passeja un gosset mentre no aparta la vista ni el dit gros de la pantalleta d’un mòbil. Em miro la meua dona amb un punt d’inquietud. Ens creuem amb dos nois amb xandall i bossa d’esports que també estan abstrets en el rectangle lluminós de sengles telèfons intel·ligents. La cosa comença a ser alarmant. Apressem el pas per arribar el més aviat possible a casa. Abans, però, cal entrar a la fleca a comprar el pa. Com és dissabte, la dependenta és una joveneta. Ens atén sense deixar de mirar-se i manipular la fascinant superfície de l’IPhone. Paguem sense poder dissimular el nerviosisme i ens precipitem dins la seguretat del portal. De l’ascensor en surt una mare i dues filles. Aquestes aferren els mòbils de darrera generació que els deu haver cagat el Tronc de Nadal. Intercanviem un esguard de fatalitat amb la mare, que les segueix cap al carrer resignada a la incomunicació materno-filial.
En arribar a casa ens asseiem davant el televisor per a visualitzar el darrer capítol gravat de The Walkind Dead. És esgarrifós el món apocalíptic que retrata: una epidèmia ha convertit en zombis tots els morts de la Terra. No hi ha lloc on arrecerar-se. Els sobrevivents anomenen els zombis «els caminants». En aquell moment passa una de les filles pel davant de la porta del menjador. Ha estat una visió fugaç, però suficient per constatar que entre les mans hi sostenia un petit objecte rectangular. Ella també s’ha trasmudat en ‘caminant’. Efectivament, no hi ha lloc on arrecerar-se.

Carles Terès presenta Licantropia.

A lo largo de la veintena de capítulos de la obra, que arranca con unos inquietantes hechos ocurridos en 1759, el lector irá descubriendo los secretos de la zona y “verá emerger una parte oscura, que no tiene por qué ser mala”.

La novela ‘Licantropia’, de Carles Terès.. El diseñador gráfico Carles Terès, que se considera un escritor aragonés de lengua catalana, se estrena como novelista con ‘Licantropia’, un inquietante relato con hombres lobo, ubicado en las comarcas fronterizas de Aragón con Cataluña, con el que obtuvo en 2011 el premio Guillem Nicolau.

Acompañado por el editor de Edicions de 1984, Josep Cots, el autor del Matarranya ha explicado este martes en rueda de prensa que ha construido una historia con un grueso argumental que transcurre en la actualidad, con un hombre feliz, de personaje protagonista, en un entorno idílico, “que no es tan bueno como parece”.

A lo largo de la veintena de capítulos de la obra, que arranca con unos inquietantes hechos ocurridos en 1759, el lector irá descubriendo los secretos de la zona y “verá emerger una parte oscura, que no tiene por qué ser mala”.

Residente en el pequeño pueblo de Torredarques (Teruel), Carles Terès ha reconocido que difícilmente hubiera podido escribir la novela si hubiera continuado viviendo en Barcelona -ciudad en la que nació hace 50 años, hijo de padres aragoneses- porque son las tierras en las que reside desde hace varias décadas las que le inspiran.

Por ellas pasea en muchas ocasiones en solitario, incluso de noche, “lo que va creando un poso”. “El tema fantástico siempre me ha gustado, a la vez que me interesa mezclar situaciones inquietantes con las de la cotidianeidad”, ha precisado.

Respecto a la lengua empleada en la novela, señala que ha realizado un “trabajo dialectal lo más cuidado posible, sin un exceso de barbarismos”.

Lector de Lovecraft y Edgar Allan Poe, tampoco ha escondido que le hubiera gustado escribir ‘La pell freda’, del barcelonés Albert Sánchez Piñol, una obra que le impresionó cuando la leyó por primera vez.

Nacido en Barcelona en el año 1962, Carles Terès vive y trabaja entre Torredarques y Alcañiz (Teruel), donde publica como columnista en medios locales como “La Comarca d’Alcanyís” y “Temps de Franja”.

“El català de la Codonyera” no es presenta a la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

“El català de la Codonyera” no es presenta a la Codonyera

Vos pareixeran ben buides:
tacetes, olles i ampolles.
Les guardo a la Codonyera
d’antigües paraules, plenes.

Si l’Artur un dia pense
que lo que dic no és possible,
que vingue a casa a buscar-les,
se les buidaré al seu llibre.

Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre El català de la Codonyera. (Terol-Aragó) d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font.

Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

En una situació normal l’acte s’hauria presentat a la Codonyera, però no, es presentarà a Saragossa. Els que haurien de sentir vergonya davant d’aquest fet, potser es sentiran cofois. Jo paso d’allò de la vergonya aliena, tot i que ho sento moltíssim per l’Artur.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

Aquells que vulgueu anar des d’Alcanyís amb transport col·lectiu especial, cantacteu amb José Ignacio Micolau, tèl. 687804744. Anireu i tornareu el mateix dia per 20 euros.

Invitació

Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre “El català de la Codonyera. (Terol-Aragó)” d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica
de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font. Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les 19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

(a “Homo Fabra”, 13-01-2013)

Artur Quintana o l’amor pels extrems de la llengua

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

/ 21.01.2013

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quintana a la cara nord de la vall on es troba la Pobla de Benifassà, al País Valencià, no gaire lluny de la Codonyera d’Aragó

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altre cançons compartides, l’havanera elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portemdinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes Migjorn al llarg dels anys.

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera, publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

Artur Quintana a la Torre del Rico

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional, em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona « Lo finestró del Gràcia.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona

A la llibreria Laie de Barcelona, carrer Pau Clarís, 85, el 22 de gener es va presentar la novel·la Licantropia, l’opera prima important de Carles Terès, editada per “Edicions de 1984”. L’espai era ple de gom a gom. Aquesta novel·la va rebre el Premi Guillem Nicolau 2011 del govern d’Aragó (tal vegada l’últim, per ara, atesa la decisió d’aquest govern de no convocar-lo). La primera edició de l’obra —només uns dos cent exemplars— va sortir el 2012 en “Literaturas de Aragón”, d’acord amb l’estipulat en la convocatòria del Premi. L’edició actual correspon a una revisió en profunditat de la primera, amb algunes ampliacions que l’arrodoneixen. Pot ser que el lector de la primera edició, al llegir aquesta segona, notarà una major fluïdesa i lògica narrativa.

Artur Quintana, amb la seu mestria, va fer la presentació de l’obra i del autor. I ens parlà de la etimologia del mot “licantropia”, del seu tractament en la literatura universal i dels casos d’hòmens llop en la literatura popular del Matarranya. I va fer esment dels antics llobaters que impedien l’atac dels llops als ramats, preguntant-se en acabar: en queden de llops al Matarranya? No goseu demostrar el contrari, es respongué. Amb la història de la Punta de la Samarreta, els paisatges de l’Alt Matarranya, realitat i mite, passat i present, Licantropia li bullir al cap d’en Carles Terès. Un aspecte força important de l’obra és la utilització que fa de la llengua, des del estàndard barceloní fins al català més matarranyenc, i així ho destacà Artur Quintana.

Carles Terès ens va parlar de la seua íntima motivació de la novel·la, però no tancà cap camí al lector per a la interpretació personal de cadascú. Miquel Adam, representant de l’editora tancà l’acte.

El gran interès que van demostrar les persones que hi van assistir i la quantitat de les que van demanar la signatura de l’autor, ens fan preveure l’èxit de la novel·la per terres catalanes i més enllà. El nostre desig d’èxit és més que evident.

Síntesi de l’obra escrita a la contraportada

L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. L’esperit i el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai d’escriure, ja sigui publicant articles a La Comarca d’Alcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorolla’t o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de l’any 2011, és la seva primera novel·la.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”. – LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”.

Os premios ta literatura en aragonés y catalán d’o gubierno se fusionarán en uno solo | Arredol.

O gubierno contina fendo tot lo posible ta no negar a realidat trilingüe d’Aragón

Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)

O gubierno d’Aragón tien a intención de fusionar os premios Arnal Cavero y Guillen Nicolau, t’a literatura en aragonés y catalán respectivament, en un solo premio, seguntes informa Heraldo de Aragón en a suya edición impresa. Iste premio “será ta obras escritas en qualsiquiera d’as luengas u modalidatz lingüisticas d’a nuestra comunidat”. L’articlo no i aclara si se bi incluye o castellano y as suyas modalidatz.

Istos premios yeran convocaus todas as anyadas ta obras escritas en as dos luengas propias d’Aragón. En a zaguer edición Carles Téres y Óscar Latas estioron os ganadors a qui les entregó o premio o director cheneral de cultura Humberto Vadillo. En o suyo discurso, o politico dició que caleba esfender un “patrimonio milenario”, encara que evitó nombrar a las luengas por o nombre suyo.

Fa bells diyas, Chunta Aragonesista ya s’alarmó de que no s’hese feito a convocatoria que, por un regular, yera feita en istas calendatas, y demandaba explicacions t’o gubierno. As suyas temors pareix que teneban razón y que o gubierno continará a politica lingüistica anti scientifica replegada en a lei de no luengas.

La Cañada de Verich publica la memoria ambiental del PGOU.

A la conquista de Barcelona.

Domene y Agut se preparan en Casteslerás

El Gran Teatro del Liceo de Barcelona puede presumir de muchas cosas. Las mejores voces han cantado sobre sus tablas; las mayores obras se han interpretado tras alzarse el telón; es un símbolo universal de la cultura catalana. Pero nunca ha visto un espectáculo de jota. Hasta ahora. La selección de las mejores voces aragonesas tiene previsto debutar en el gran escenario barcelonés el próximo 3 de marzo. Y entre los 15 participantes, se pueden encontrar representantes del Bajo Aragón.

Aunque su presencia en Barcelona no está confirmada, esta peculiar selección cuenta con seis bajoaragoneses: Nathalie Gabarri (Alcañiz); José Tomás Lorenzo (La Codoñera), María Ángeles Altés (Caspe) e Isidro Claver (Castelnou). Junto a ellos, cuenta con dos leyendas castelseranas que llevan más de 50 años regalando sus voces y sus canciones: Emilio Agut Aznar y Jesús Domene Aguilar. «No somos profesionales. Por eso es un orgullo para nosotros poder llegar a donde llegan los mejores», confiesan. De hecho, enseñan con orgullo las fotos que se tomaron en Calaceite junto a los Reyes de España, momentos después de interpretar para ellos una emocionada jota en 2002. «También hemos podido cantar con Plácido Domingo», señalan.

La formación de este peculiar grupo tuvo lugar hace años de la mano de Luis Ventura, un productor catalán enamorado de la cultura aragonesa. Desde entonces, la selección jotera ha actuado en Castelnou, Valderrobres, Bot, Horta de Sant Joan y Arnes. Su gran momento llegó en 2009, con su debut en el Palau de la Música barcelonés. Ahora llega su reválida al conseguir que la ópera deje paso a las jotas en el Liceo.

«Nosotros somos muy amigos de Isidro Claver. Con él hemos cantado muchas veces, y una de ellas coincidió que el señor Ventura nos vio cantar. Desde entonces, formamos parte del grupo. Ya hemos conseguido algunos fans, y nos reciben muy bien por dondequiera que pasamos», bromean.

El espectáculo se compone del canto de varias piezas por parejas. Los dos amigos castelseranos aún no tienen claro qué van a cantar, pero aseguran que la letra será propia. No en vano, ambos llevan cantando juntos desde hace 40 años, cuando ya llevaban un tiempo actuando por separado. Tiempo suficiente para perfeccionar las piezas existentes.

La recaudación del día irá destinada a Cáritas. Está previsto que las entradas se pongan a la veta el próximo día 20. Entre el público, Agut y Domene esperan la llegada de sus vecinos de Castelserás para recibir ánimo y apoyo ante esta gran oportunidad. No obstante, será posible presenciar un ensayo general el próximo dá 19 en Alcorisa, durante la Semana Cultural de la localidad. Ese día, será esta selección de voces la encargada de amenizar la jornada. Aunque esperan ansiosos el momento de actuar, señalan que lo mejor llega justo después. «Organizamos una cena, cuyo final siempre es, sencillamente apoteósico. No importan quién canta mejor o peor. En ese momento, somos todos iguales».