La Franja

«The talking dead» (‘Els parlants morts’, si fa no fa) | L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 117, abril 2013
Darrerament m’ha tocat de parlar de la Franja en entrevistes i presentacions. Hauria pogut dir allò de l’Umbral «he venido a hablar de mi libro», però Licantropia és pensat, escrit, transcorre i usa en gran part el català del Matarranya. Per tant, és un tribut que em toca pagar amb molt de gust. La Franja és, a la Catalunya Vella, un exotisme, malgrat la paranoia pancatalanista dels «no-hablamos-catalán-y-a-mucha-honra». Per a estalviar-me divagacions, els hi dic, als que pregunten, que el català està prohibit de facto a la nostra terra. Això no és del tot exacte, perquè actualment està pitjor que prohibit: s’està esborrant la seua existència. El nostre govern, elegit per la majoria dels aragonesos, s’ha posat a imitar el «pare» Stalin en la seua dèria per suprimir definitivament el rastre i el record dels dissidents (de les fotos, dels documents, etc.). El govern aragonès fa el mateix quan li lleva el nom a la llengua i la dissol en l’àcid de la no-existència; estrangula tota iniciativa per dignificar-la (les vint-i-nou subscripcions de Temps de Franja, per exemple, o la dotació econòmica del Guillem Nicolau). Però aquí seguim, com fantasmes dins els llimbs, parlant encara, escrivint fins i tot, una cosa que no té nom ni matèria. I la majoria de votants aragonesos sense saber-ho.
L’altre dia escrivia sobre els «Walking wired», però avui toca fer-ho de nosaltres, els «Talking dead». Per sort, com ja saben els seguidors de la sèrie, si et mossega un zombi t’hi converteixes. Per això fóra bo que anéssim escampant el nostre bell idioma, a mossades verbals, si cal. Potser encomanarem el do de llengua als monolingües recalcitrants i als xapurrejadors diglòssics.

Ecos de una charla en ZL | Zaragoza Lingüística.

El pasado lunes 11 de marzo, como sabéis, tuvimos la suerte de contar con el Dr. Javier Giralt, profesor titular del área de Filología Catalana de nuestro Departamento, quien nos habló de los nombres que ha recibido la variedad  hablada en la denominada “franja aragonesa” y nos dio razones  lingüísticas de que se trata de la lengua catalana.

A raíz de esta conferencia, nuestros compañeros de radio unizar le hicieron una entrevista. Podéis escucharla aquí mismo.

Eina serà el cap de cartell de la 13ena edició del Franja Rock | Comarques Nord.

 Imprimir

Eina serà la banda cap de cartell de la 13ena edició del Franja Rock, el festival de rock que des de l’any 2001 se celebra a Pena-roja i que s’ha convertit en el més longeu del territori. Així ho ha confirmat l’Associació de Jóvens de Pena-roja, entitat organitzadora del festival, que té previst tancar el cartell del Franja Rock 2013 al llarg de les pròximes setmanes i que ha anunciat que hi haurà també una nova Trobada de dolçainers, tabalers i de música tradicional de Pena-roja. El Franja Rock 2013 serà el cap de setmana del 26 i 27 d’abril, i entre altres activitats aplegarà un karaoke, un tast de cerveses, jocs per a xiquets, la trobada de música tradicional, sopar popular, així com el concert nocturn on està previst que actuïn quatre bandes.

L’Associació de Jóvens ha confirmat la presència de Eina per al Franja Rock 2013. Els de l’Alt Penedès (antics Inadaptats) actuaran per primera vegada al Matarranya. Portaran ‘L’estat i la revolució’, segon treball de la banda després de l’èxit de ‘L’art de la guerra’, on els de Vilafranca del Penedès van musicar l’obra d’estratègies militars de Sun Tzu. Guitarres afilades, ritmes contundents, bases electròniques i lletres directes amb un clar rerefons polític i de lluita de classes són els trets que destaquen a una de les bandes més compromeses del panorama actual. A més, la música pop dels Ya Babé obrirà la 13ena edició del Franja Rock. Els de Queretes s’estrenen al festival de Pena-roja, on portaran un variat repertori en català i castellà que inclús rendeix homenatge a poetes de la terra.

Al marge del concert de dissabte i de les activitats que hi ha programades divendres, la pròxima edició del Franja Rock té previst un karaoke divendres i un tast de cerveses. Destaquen també jocs infantils i la consolidada Trobada de Dolçainers i de Música Tradicional de Pena-roja, que comptarà amb la presència de grups tradicionals vinguts d’Aragó, Catalunya i el País Valencià. El Franja Rock de Pena-roja s’ha convertit en el festival més longeu del territori. Enguany celebrarà la 13ena edició, i al llarg d’este temps han passat bandes com Sva-ters, Metall i so, Gra-fort, Los Draps, Nothinkson, Azero, Aluminosis, De cara a la pared, Cesk Freixas, Ràbia Positiva, Gen, Mallacan, Malagana, Xeik!, Prau, Camarada Kalasnhikov, Owix!, Skafam, Agraviats, i molts més.

L’Atzucac / Emma Zafón.

L’Atzucac / Emma Zafón

Viernes, 08 de Marzo de 2013 14:17 Emma Zafón

---

El “pollo” del aragonés oriental

El aragonés oriental nació en 1995 en Valencia fruto del Pacto del Pollo. No fue el baile del verano en el ecuador de los noventa sino el matrimonio político entre el PP de Eduardo Zaplana y el grupo de extrema derecha Unió Valenciana.

Éstos últimos habían basado sus campañas electorales en la acérrima defensa de que el valenciano y el catalán eran lenguas diferentes (que, por si acaso, no lo son), consiguiendo captar al electorado anticatalanista. La mente privilegiada de Zaplana alcanzó a comprender que si absorbía esta corriente ideológica en su partido, conseguiría hacerse con la mayoría absoluta en los comicios de 1999. Sí, hubo un tiempo de minorías para el PP. El murciano lo consiguió, y no solo eso. Sentó un precedente para que sus compañeros de partido en comunidades catalanoparlantes fuera de Cataluña siguieran sus pasos. Poco a poco, su maniobra ha convertido a los hablantes de la Franja al “aragonés oriental” y a los de Baleares a la “lengua cooficial diferente al castellano”.

El no-catalán gana elecciones por doquier infravalorando a quienes conservan el sí-catalán como lengua materna. La clave del éxito es no pronunciar la palabra maldita, convertir este idioma que utilizan unos diez millones de hablantes en el Bárcenas de la lingüística, el Lord Voldemort de las lenguas cooficiales. Si bien el nombre que se le da es lo de menos, el escaso respeto que recibe de las instituciones es lo de más. Los catalanoparlantes no son comunidades tribales que cayeron en la marmita del bilingüismo para resistir ante nada. Son ciudadanos que merecen una acertada política lingüística que se sostiene en tres ejes: educación, estandarización y normalización. Educación para aprender a leer y a escribir en catalán, estandarización para regular su uso en cada zona y normalización para que sea una herramienta de comunicación a todos los niveles en las cinco comarcas aragonesas. Aunque quizá con tanta exigencia llegue un día en que nos recriminen que hemos hablado catalán por encima de nuestras posibilidades.

Les escoles de la Franja es queden sense l’única revista íntegrament en català – VilaWeb.

El govern aragonès ha anul·lat vint-i-nou subscripcions de la revista Temps de Franja. És una altra envestida al català, marginat pel PP amb la nova llei de llengües. Són les vint-i-nou subscripcions que arribaven a les escoles de la Franja, de manera que s’han quedat sense l’única revista editada íntegrament en català al territori.

De fet, Temps de Franja perilla de desaparèixer, tal com expliquen des de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una de les entitats que edita la revista, dins la Iniciativa Cultural de la Franja. És una revista mensual que s’edita des del 2000. Ara una part ja ha deixat de publicar-se en paper i és tan sols digital.

El govern ha adduït motius de pressupost per anul·lar aquestes subscripcions, i ha negat a l’ASCUMA que tingui res a veure amb la llengua de la revista ni amb les referències que s’hi fa als Països Catalans, segons que explica Cèlia Badet, una portaveu de l’ASCUMA. Però l’entitat és ben conscient de les agressions i el menyspreu del govern aragonès al català de la Franja.

Badet, a més, es manifesta molt crítica amb les institucions de Catalunya: ‘La revista està condemnada, i els qui haurien de donar-hi suport no en donen.’ Destaca que no han rebut mai cap suport del govern català ‘ni de cap d’aquests que enarboren la bandera i s’omplen la boca parlant de nosaltres’.

Ara les entitats editores de Temps de Franja es reuniran i decidiran si continuen publicant-la o no, tenint en compte la manca total de suport institucional.

El govern d’Aragó cancel·la les subscripcions de Temps de Franja | Lo finestró del Gràcia.

Fa dues o tres setmanes, el govern d’Aragó (PP-PAR) va cancel·lar 29 subscripcions de la revista Temps de Franja, corresponents a les escoles de la Franja. La persona que va trucar a l’Associació Cultural del Matarranya va donar a entendre que era una mesura d’estalvi, que havien donat de baixa totes les subscripcions i que no tenia res a veure amb les característiques i llengua de la revista. El lector pot pensar el que vulgui, tot i que el resultat és que les associacions editores de Temps de Franja es queden sense aquesta  aportació o subvenció indirecta, fen més difícil encara el funcionament de la revista. I per altra banda, es priva als nens de les escoles d’una eina de cultura i coneixement de la llengua pròpia.

La crisi és una bona ocasió per barrejar cultura, estalvi i ideologia. El resultat no és altre que: l’aculturització del poble, l’uniformisme cultural i ideològic, i en el cas de Temps de Franja, l’anorreament de la llengua catalana a l’Aragó, o tal vegada una volguda agressió directa.

Han mort els premis literaris d’Aragó | Lo finestró del Gràcia.

Amb data u de març el BOA (Butlletí Oficial d’Aragó) publica un vergonyós decret regulador dels premis de creació literària i del llibre d’Aragó. No dedicaré massa temps a explicar el seu contingut, propi d’un govern PP-PAR, al qual li fa nosa la cultura i odia les llengües pròpies com ho demostren dia rere dia. Per a ells la cultura i la lingüística son sinònims d’ideologia i desinformació.

Resumint: el “Premio de las Letras Aragonesas”, el “Premio Miguel Labordeta”, el “Premio Trayectoria profesional en el sector del Libro” i el “Premio mejor editado” seran honorífics, altrament dit, sense dotació econòmica.

El “Premi Guillem Nicolau” en català i el “Arnal Cavero” en aragonès es refonen —sembla oportú fusionar, diuen— en un, anomenat “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau” per a treballs escrits “en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” i la seua finalitat és “contribuir a la conservació y difusió del patrimoni lingüístic aragonès” i “estimular la creació”.  Quin rostre! Quines i quantes són les llengües pròpies d’Aragó i quantes són les seues modalitats? Això no ho diu el decret. Són deu, cent, mil, una per poble? Esclar, tampoc tindrà dotació econòmica. Tot i que amb un cinisme, digne de la pitjor escola filosòfica, diuen al decret que donaran autorització per a que el llibre premiat el puguin publicar en qualsevol editorial i indicar la referència al premi. Quines penques! Però si en compte d’un honor serà un deshonor fer esment al govern d’Aragó.

Ho tenien prou fàcil justificant-se que no hi ha diners i prou, però no, es carreguen els premis amb escarni de tots els autors aragonesos i humilien els parlants del català i l’aragonès.

Si algú té la gosadia de presentar-se gratia et amore als premis 2012, sapigueu que ho podeu fer fins el 20 de març.

Ad honorem Aragonie

Esta “joteta” podria cantar-la la consellera de Cultura d’Aragó, el dia del lliurament dels premis literaris d’Aragó a ningú.  

Ni es lengua el aragonés
ni nadie habla catalán
y Aragón tiene mil lenguas,
le dice el Ebro al Pilar.

A Saragossa sí | L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 1 de març de 2013

M’abelleix de compartir les meues impressions de la presentació de El català de la Codonyera (Gara d’Edizions, Saragossa 2012) a la seu de la Institución Fernando el Católico de Saragossa.
Ens encabírem dins un cotxe cinc persones provinents de diferents viles (la Codonyera, la Torre del Comte, la Freixneda, Torredarques i Queretes) —tots residents a Alcanyís excepte el company codonyerenc, que té la fortuna de viure a la seua privilegiada vila.
L’amenitat de la conversa va fer curt el viatge. En arribar, ens donà la benvinguda, fent l’esment “ya llegan los de Alcañiz”, el director de la IFC Carlos Forcadell. L’acte va ser per a sucar-hi pa; i els parlaments —de Carlos Forcadell, de Chusé Aragüés (Gara d’Edizions) i Javier Giralt (cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa)— van ser interessantíssims per als que estimem els idiomes i, en especial, el català de la Codonyera. El professor Giralt va fer la seua presentació en un català estàndard precís i preciós. Després, el Dr. Artur Quintana va esplaiar-se en les peripècies de l’obra amb l’amenitat que el caracteritza. El record dels vergonyosos “Fets de la Codonyera”, i l’ambient que diuen que han deixat, em van agrejar el goig de l’escolta. Vaig preguntar-me perquè hi ha persones que atien la ignorància i en fan bandera. Quin guany en treuen? Aquest núvol el va esvair un altre codonyerà il·lustre, Tomàs Bosque, mostrant-mos la bellesa del parlar del seu “lloc”. Al final tot el públic, independentment del seu idioma, va acabar cantant “Roda la mola”. Al rovell de l’ou de Saragossa. Un acte de justícia i normalitat. A l’eixida vam poder saludar, entre molts d’altres, José Bada i Eloy Sánchez Clemente.
La pregunta és inevitable: per què no es fa també aquesta presentació a la vila privilegiada per l’estudi? Suposo, espero, que algun dia, abans que siga massa tard, algú esmeni aquest oprobi escandalós.

8-10 de març de 2013.

Programa: 1-4

Programa: 2-3

Lo Cresol: El català de la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

‘El catalán de La Codoñera’, de estreno en Zaragoza.

La Institución Fernando El Católico de Zaragoza acogió esta semana la presentación de la nueva publicación de Artur Quintana, filólogo afincado en el Bajo Aragón. Se trata de ‘El catalán de La Codoñera’.

El libro presentado es una reedición muy ampliada del volumen que publicó hace unos meses con el mismo título. Respecto a la defensa del catalán, Quintana tiene claro que «si los políticos ponen en práctica lo que predican de proteger las lenguas no castellanas en Aragón, el futuro puede ser prometedor».

El propio autor definió su libro como una obra de consulta para interesados y maestros. Aclaró que se trata de «una introducción para mejorar al que ya sabe, no es para aprender», concluyó.

El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia.

Autors: Ester Limorti i Artur Quintana

Edició a cura de Brauli Montoya.

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 2012

ISBN: 9788499651187

El Carxe és una comarca conformada en el segle XIX a la Regió de Múrcia com a resultat d’un corrent migratori valencià que anava a la recerca de noves terres de conreu. El llibre pretén ser testimoni de la cultura tradicional, expressada a través de la literatura popular, d’aquest enclavament de llengua catalana dins Múrcia. S’hi recullen mostres de narrativa (contes, llegendes, història oral, etc), de “jocs de pallissa” (peces parateatrals), del cançoner (amb partitures de cançons de Nadal, de Pasqua, escatològiques) i de refranys i frases fetes….

El català de la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

A les 19,30 h del passat dimecres 13 de febrer, es va presentar a Saragossa el llibre d’Artur Quintana i Font, El català de la Codonyera, editat per Gara d’Edizions. A l’Aula de la Institución, Fernando el Católico, un nombrós grup de persones romangué ben interessat des l’obertura de l’acte per Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico, i durant les intervencions de: Chusé Aragüés, com a cap de Gara Edizions i Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa. El professor Giralt manifestà sentir-se molt honorat de presentar el llibre i va fer un documentat repàs dels treballs del Dr. Quintana, de com es van conèixer, de l’estructura de l’obra i dels seus valors filològics i lingüístics, en especial del seu vocabulari de la cultura popular de la Codonyera. El Dr. Quintana va fer esment de la seua arribada a la Codonyera, de les seues estades estivals i de la seua vinculació definitiva, de com era el “lloc” fa 50 anys, de la situació —abans i ara— de la llengua… . Ens va oferir multitud de frases fetes i curiositats de la Codonyera, farcides d’humor, però sempre amb una finalitat didàctica, i va agrair tant els editors com les institucions col·laboradors, Institución Fernando el Católico i Prensas Universitarias.  L’acte es va cloure amb la intervenció de Tomàs Bosque, poeta i músic de la Codonyera. Tomás cantà amb sensibilitat i mestria i va fer cantar el públic, acabant amb la cançó tradicional, “Roda la mola”, amb modificacions i arranjaments d’ell mateix. En la tornada participà tot el públic. Tot un èxit.

L’autor diu en la introducció del llibre: “Aquest treball es fonamenta en la meva tesi doctoral, El parlar de la Codonyera. Resultat d’unes enquestes. Premi Nicolau d’Olwert 1973, redactada l’any 1972 i publicada al número XVII de la revista Estudis Romànics, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans 1976-1980 [1986], pàgines 1-253. El text que ara publico n’és una versió corregida i considerablement ampliada especialment en el capítol dedicat al vocabulari, que té ara gairebé un 25% més de mots.” Més endavant l’autor diu. “El parlar de la Codonyera és una variant del català occidental, amb característiques comarcals, i fins i tot, locals prou remarcables. Tanmateix no té justificació parlar ací de català de transició a l’aragonès o al castellà o bé al revés, …”

No cal dir que l’obra és d’una profunditat i amplitud lingüístiques inusitades tractant-se de una variant dialectal del català d’una població de uns 400 habitants. L’autoritat i coneixements del Dr. Quintana la fa insuperable.

Tant de bo s’hagués pogut presentar a la Codonyera! Els reprovables fets succeïts en aquesta població el març de 2010, quan un nombrós grup de persones —afavorides per autoritats locals i alguns partits polítics— que van impedir la presentació de la Llei de Llengües, han fet repensar recentment el lloc de presentació del llibre. Posar pals a les rodes de la cultura qualifica el tarannà intel·lectual de qui ho fa, l’obstruir un acte cultural demostra quin són els valors cívics i democràtics dels seus actors. Els delictes els sancionen les lleis.

                                                                                                      José Miguel Gràcia