La Franja

La darrera trobada de lectura publica a Bellmunt | Entre pàginas.

de ramonmur

El pou de Santa Mònica | Lo finestró del Gràcia.

Una tarda de principis d’agost vam anar des de la Codonyera a refrescar-nos una mica, sota l’ombra arrodonida dels pins i de la allargassada dels alts xiprers, del Santuari de Santa Mònica de Fòrnols. Les informacions turístiques solen descriure el paratge i els edificis així: “El Santuari de Montserrate està enclavat a la part alta d’una vall que acaba als peus del nucli urbà de Fórnols. Es tracta d’un conjunt de construccions entre les quals es troben l’església, el claustre i diverses dependències al seu voltant i un pou.
L’església es troba situada a l’extrem nord-oest del conjunt, presenta una sola nau amb capella adossada al mur nord, el temple s’obre al flanc nord del claustre del qual es conserven els flancs sud i part de l’est, oest i nord, en l’extrem nord-est es conserven la casa del mitger, a la qual s’accedeix des del pati…”

De la visita que vam fer, vull destacar només el pou, que es troba en un estat de mitja ruïna, la qual cosa potser el fa més interessant encara, per la seua estètica, el verdor vegetal superficial de l’aigua  i l’espectacularitat de les teranyines que pengen de les parets.  Com a mostra vaig fer unes fotografies. Només en penjo una d’un alt xiprer viu, una altra d’un alt xiprer mort i les del pou, més espectaculars.

(No oblideu de clicar sobre les fotos per veure-les millor)

Belmonte, municipio bilingüe y multicultural.

Las lecturas se realizaron en el estudio de la Casa Membrado

Con el objetivo de reivindicar la cultura, el patrimonio y las lenguas locales, Belmonte de San José ha organizado por sexta ocasión sus Jornadas de Lectura en la Casa Pío Membrado. En esta edición, las obras seleccionadas han sido ‘Lincantropía’ de Carles Terès y el ensayo sobre ‘Cuestiones bajoaragonesas’ de José Ignacio Micolau. Las lecturas se realizaron en catalán y español respectivamente, con lo que Belmonte quiere reivindicar su carácter bilingüe y multicultural.

La cita tuvo lugar el domingo y reunió a una treintena de asistentes en el hogar natal del regeneracionista belmontino Además, fueron unas 15 personas las que se animaron a leer un fragmento de las dos obras seleccionadas desde el atril del estudio.
Concretamente, ‘Licantropía’ obtuvo en 2011 el premio Guillem Nicolau del Gobierno de Aragón a la mejor obra aragonesa escrita en catalán. Para Terès, su autor, este tipo de actos, más allá de reivindicar la lengua del Mezquín, pone en valor el territorio. Al tratarse de una novela, se seleccionó una serie de capítulos. Entre ellos el primero, que narra la historia de un misionero en el siglo XVIII y las circunstancias que le suceden cuando intenta evangelizar una zona montañosa. «Puede funcionar como un capítulo independiente y tiene la particularidad de enganchar a los lectores», explicó Terès. Por ahora, ‘Licantropía’ ha agotado su primera edición y está a punto de vender la segunda tirada. Su autor explicó que ya se piensa en la tercera e incluso en su traducción al español.

Pensando en el Bajo Aragón
Por su parte, ‘Cuestiones bajoaragonesas’ fue publicado en 2009 por el Centro de Estudios Bajoaragoneses (CESBA), organismo dependiente del Instituto de Estudios Turolenses con colaboración de la Comarca del Bajo Aragón. Es un libro cuyo autor, José Ignacio Micolau, reflexiona sobre distintas aspectos relacionados con la historia y el presente de la comarca bajoaragonesa. En unos casos se trata de artículos publicados en diversos medios de comunicación y en otros de nuevas reflexiones incluidas por Micolau en su libro.
La organización es esta jornada recayó sobre la Asociación Cultural, Turística y Deportiva ‘Amigos del Mezquín’ de Belmonte de San José. Nació en 2008 para conmemorar el centenario de la publicación de la principal obra de Pío Membrado: ‘El porvenir de mi pueblo’. Desde entonces, los recorridos por el paisaje, el patrimonio y la cultura bajoaragoneses a través de la lectura han contribuido al crecimiento de esta cita cultural.

Centenari del bar “La Plaza” de la Codonyera | Lo finestró del Gràcia.

He traduït al català de la Codonyera un escrit que m’ha enviat Javier Pallarès Bonfil, on explica la història entranyable del bar “La Plaza” de la Codonyera, fundat pel seu besavi, Vicent Sanz, lo tio Jota, recordant que el bar, aquest any, ha complert els cent anys. Algunes coses de les que parla, jo les he viscudes i les recordo prou bé. Recordo les primeres gasoses de boleta de vidre que vaig prendre al bar, els primers vermuts y copes d’anís. Recordo també quan feien sessions de cine a la planta baixa, quan lo tio Elías omplia els sifons, protegit amb una careta. I ja més properament, quants dinars haurem fet al restaurant del bar de “La Plaza” la meua família per l’estiu? Quants pastissos de l’Alicia…? Que us podria dir del txirigol de la tia Rogelia! Quantes vegades ens hem xuclat els dits amb els plats del Juanjo, els caps de setmana?… M’agradaria que aquets cent anys fossin només els primers.

Les fotografies les he tretes dels llibres de Miguel Sanz i José Ramón Molins, La Codoñera en su historia.

 ”Lo bar “La Plaza” cumplix 100 anys.

                                                                                                                                                                                       Javier Pallarés Bonfil.

Ni uno més, ni uno menos, són los que ha complit, este 2013, lo bar “La Plaza” de la Codonyera, un bar que va empeçar anomenant-se Bar-Barberia i, posteriorment Cafè-Bar hasta desembocar en el seu nom actual quan ma mare, l’Alicia, va pendre lo relleu de son pare, lo meu aguelo Elias.

L’estableciment fundat pel meu bisaguelo Vicent Sanz ha set testigo mut dels aconteciments polítics i econòmics més importants del siglo XX i de lo que duguem del present. Des de la Gran Guiarra del 1914 a la Guiarra Mundial del 1940, passant pels propis de la vida espanyola com va ser la monarquia d’Alfonso XIII; la dictadura del General Primo de Rivera; la proclamació de la II República Espanyola, lo 1931; la Guiarra Civil, que encara que va dividir lo lloc en dos, la Barberia-Bar va seguir sent lo punt de trobada d’unos i altres; la dictadura del General Franco i la coronació del rei Juan Carlos de Borbó que va culminar en la instauració al nostre país del sistema democràtic actual. Tots los partits de l’arc parlamentari s’han citat al bar “La Plaza” per celebrar la victòria o comentar la derrota segon los anave a les urnes. Fet que posa de relleu lo que ha significat i lo que significa pels vecinos de la Codoñera lo bar “La Plaza”.

Comentat l’entorn en què se movie lo bar passo a narrar l’origen del mateix. Corrie l’any 1912 quan Vicent Sanz Gazulla se va casar en la Quitèria Paricio Celma. Un any después, al 1913, compren dos cases que limiten una amb l’altra i de les dos ne fan una. A la planta baixa instal·len la barberia i a la superior lo bar. Los dies de festa la barberia se convertie en un saló de ball pels joves, mentre que el bar passave ixe dia a ser un puesto per la gent gran del lloc.

En el transcurs del temps lo Vicent Sanz, patriarca de la saga, se jubile i se fa càrrec del bar lo seu fill Manuel que va estar duguent-lo quatre anys. Pren lo relleu al 1952 la filla de Vicent Sanz, Rogelia Sanz Paricio i el seu home Elias Bonfil Funes, és dir, els meus aguelos, ajudats per la seua filla Alicia, la meua mare, que tenie en aquells moments 12 anys. A la mort de son pare, lo 1975, ma mare, casada ja en mon pare Francisco Pallarés Pallarés, va assumir les riendes del negoci. Un negoci que s’havia vist ampliat a finals dels anys 50 per la instal·lació d’un locutori per al lloc per part de Teléfonica al pis superior, i aixina l’ús del bar va quedar reducit a la part inferior, en ma mare al frente del bar; allí se va instal·lar tamé l’Estanc que a dia de vui seguix funcionant. Lo negoci se va ampliar en la posada en marxa de la primera Casa Rural de la Codonyera. Han passat los anys i ma mare està jubilà i sic jo lo que duc l’estableciment en l’ajuda ocasional dels meus germans la Elisa i l’Alberto, així com el meu cunyat, cuiner de professió, que ha revolucionat la nostra cuina menuda. En este impàs s’ha mort la meua aguela, la tia Rogelia, com se la coneixie al meu lloc. La popularitat del bar La Plaça per la comarca ha fet que moltes colles d’amics, com una de la Ginebrosa, celebren cada any un dinar, com també grups d’aficionats al ciclisme que fan realidat lo ditxo aquell de “parada i fonda” per a degustar los  plats que prepare ma mare, de la qual són famosos, entre los comensals, los “aus estrelats de l’Alicia” i lo pastel de la casa.

Vull  comentar tamé que durant molts anys los fins de setmana i festius, lo bar se convertie en un “casino menudet” a on, pràcticament la majoria dels hòmens del lloc, s’aparellaven  per a les partides de guinyot tan populars en esta part del Baix Aragó.

I res més, només donar les gràcies a tots los vecinos i als seus antepassats per haver fet possible que lo bar “La Plaza” complixque  los seus primers cent anys.”

Nonacionalistes vs. «aldeanos» | L’ esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 16 d’agost de 2013
Què és un nonacionalista? L’etimologia no enganya: algú que no se sent adscrit sentimentalment a cap nació o que no té l’impuls de defensar-la. Vist així, un nonacionalista autèntic seria una mena de camaleó, un Zèlig woodyallenesc que s’adaptaria a les identitats que va trobant-se en el seu periple vital. Com molts emigrants europeus als Estats Units, que fins i tot es canviaven el nom i renunciaven al seu idioma a per a semblar més americans. Tanmateix, a les nostres Espanyes, el mot canvia de significat radicalment. El nonacionalista espanyol (generalment monolingüe castellà per naixement o vocació) no se li posa gaire bé la puixança i prestigi que algunes llengües no castellanes han adquirit a Espanya des que hi ha democràcia. Per a resoldre aquest dilema moral, titlla d’«aldeano» aquell que s’entossudeix a emprar el propi idioma en tots els àmbits de la vida (oficial, acadèmic, etc.). La paradoxa més gran ve del fet que aquests menystinguts «aldeanos», a diferència de molts nonacionalistes, dominen perfectament les dues llengües, la pròpia i la castellana. Els amics de l’altra banda de l’Algars que estiuegen entre nosaltres, es queden parats de veure el tracte que rep la nostra llengua per part del govern autonòmic aragonès. «Que no pagueu els mateixos impostos, vosaltres?» ens interroguen. De fet, n’hi ha uns quants que comencen a qüestionar-se la conveniència de seguir sufragant un estat que, diuen, només posa pals a les rodes al desenvolupament de la seua cultura, entre altres coses. En les tertúlies que, inevitablement, sorgeixen sobre aquest tema, els aragonesos ens anem quedant sense arguments per a convèncer-los del contrari. I més ara que diuen que parlem LAPAO i ens costa de fer-nos entendre. Sempre queda el recurs de xerrar de futbol o de si enguany trobarem bolets perquè ha plogut quan calia.

23ª Trobada Cultural del Matarranya | Lo finestró del Gràcia.

Aquest any la Trobada Cultural del Matarranya tindrà lloc a Calaceit, el dissabte 21 de setembre. Podeu trobar el programa, pràcticament definitiu, aquí

Mucho más que un toque de atención desde el valle del Bergantes | Entre pàginas.

de ramonmur

“El Bergantes no es toca” | Lo finestró del Gràcia.

Més de 600 persones es van manifestar a Aiguaviva, el dissabte 10 d’agost, dia de Sant Llorenç, patró de la vila, contra el projecte de la CHE de construir una presa de laminació al riu Bergantes, enarborant pancartes: “Salvem lo nostre riu”, “No a la pressa, n’hi ha altres solucions”. La plataforma ciutadana “El Bergantes no es toca”, convocant de l’acte, ja havia demanat l’allargament del període d’informació, i també havia fet arribar a la CHE més de 3000 al·legacions contra el projecte. Representants de Chunta Aragonesista eren presents a la manifestació que va arribar fins al riu on es llegí un manifest. La plataforma contra el projecte al·lega raons socials, econòmiques i mediambientals. El Matarranya i els pobles valencians de la conca del Bergantes estan donant suport a la plataforma, la qual es sent com a David contra Goliat que són PP i PAR, el quals ocupen la majoria de les institucions. La vall del Mesquí no es mou.

La presión social o la vía judicial, única salida para parar la presa del Bergantes.

«Son proyectos que se elaboran de espaldas a la ciudadanía, de ahí que generen tanto rechazo social y más si afecta un río con un alto valor sentimental y ecológico». Estas palabras de Iñaki Belanche, presidente de la Plataforma en Defensa del Matarraña (PLADEMA), definen el sentimiento que tienen la mayor parte de los aguavivanos con respecto a la presa del Bergantes. Belanche fue uno de los participantes en una charla coloquio que organizó la plataforma ‘El Bergantes no se toca’ en la Casa de Cultura de la localidad el pasado viernes. El objetivo era dar a conocer la experiencia de otros municipios ante conflictos generados en Aragón por determinadas obras hidráulicas.

En el caso del Matarraña, el proyecto de elevación de aguas del río Matarraña al Pantano de Pena en 1997 generó un fuerte rechazo social en Beceite y Valderrobres, que provocó que los antidisturbios «tomaran» los accesos a los pueblos y a las obras durante meses. Finalmente, el conflicto, que duró casi 15 años, se saldó con la construcción de balsas laterales. «La administración hace oídos sordos a las alternativas que presentan los afectados y al final el tiempo les da la razón. Es mucho más sensato solucionar los problemas de la presa de Calanda», reiteró Belanche. 
Por esta razón, otro de los ponentes fue Valentín Cazaña, presidente de la Coordinadora de Afectados por Grandes Embalses y Trasvases (COAGRET). Cazaña expuso casos como el de Lechago o la presa del Val en Los Fayos (Zaragoza), donde se produjo un retraso de más de 10 años a la hora de cumplir las restituciones prometidas. Otro de los ejemplos que se puso de manifiesto fue el de la presa de Mularroya (Zaragoza), proyecto que fue paralizado tras una sentencia del Tribunal Supremo que detectó deficiencias de protección ambiental y que ahora ha vuelto a ser expuesto a información pública con un nuevo estudio de impacto ambiental.
«De momento el trabajo de las alegaciones ya está hecho, ahora sólo queda darle mayor difusión al problema para sumar más apoyos y plantearse llevar el caso ante los tribunales», destacó el presidente de COAGRET. Cazaña comentó que en casos como el del pantano de Santaliestra (Huesca) se consiguió que la Comisión del Agua decidiera no llevar a cabo las obras debido a la presión social y a una sentencia en la que se llegó a solicitar pena de prisión para el secretario de Estado que aprobó la obra. «Uno de los datos que puede animar a los vecinos es que Aguaviva es el pueblo con más habitantes que está inmerso en un conflicto hidráulico en Aragón, por lo que la presión social puede llegar a ser fundamental», añadió Cazaña.

Por el momento, el próximo 10 de agosto tendrá lugar una manifestación en Aguaviva que comenzará a las 18.00 en la plaza de España y terminará con un acto reivindicativo en el río.

Fotos de la cronologia.

Jornada de lectura a Bellmunt 15 d’agost | Lo finestró del Gràcia.

Jornada de lectura a Bellmunt 15 d’agost

Lincatropia i Cuestiones  Bajoaragonesas, a la VI Jornada de lectura pública de Bellmunt

La novel·la Lincantropia de Carles Terès i l’assaig Cuestiones Bajoaragonesas de José Ignacio Micolau són les obres escollides per a la VI Jornada de lectura Bellmunt que, per sisè any consecutiu tindrà lloc en aquesta localitat baix-aragonesa de la vall del Mesquí, el proper dia 15 d’agost, a partir de les 10,00 hores, al pati de la “Casa Membrado”.

Aquesta jornada de lectura està organitzada per l’Asociación Cultural, Turística y Deportiva ‘Amigos del Mezquín’ de Bellmunt, tot i que l’alma mater d’aquest any i tots els anteriors, no és altre que Ramón Mur.

Rafael Cervera, elegido nuevo alcalde de Aguaviva.

Rafael Cervera, nuevo alcalde de Aguaviva.

Tras más de un mes de incertidumbre, Aguaviva ya tiene nuevo alcalde. El aragonesista Rafael Cervera será la cabeza visible del Ayuntamiento de la localidad, tras resultar elegido el lunes en un pleno extraordinario por cuatro votos a tres. Además, junto con Cristian Constan, tomaron posesión de sus actas de concejales, quedando así cubiertas las dos vacantes dejadas tras la renuncia del anterior alcalde, Luis Bricio, y de la concejal Rosa María Castel.

El nuevo alcalde, que no quiso hacer declaraciones, es albañil de profesión y ya formó parte del Consistorio, como concejal, en anteriores legislaturas. El diputado provincial del PAR, Antonio Pérez, asegura que Rafael Cervera llega “con ganas de asumir la alcaldía y de luchar por lo mejor para su pueblo”. “Toda la experiencia que le falta la suple con ilusión y ganas de trabajar ante este contratiempo, que ha sido la dimisión de Luis Bricio y que ha llevado al partido a reorganizarse en Aguaviva”, añadió Pérez.

Desde la oposición, la portavoz del PSOE, Rosa Clemente, mostró en el pleno su deseo de que el nuevo Ayuntamiento dé estabilidad al municipio y de que Cervera luche activamente, dijo, contra la presa de laminación que la CHE ha proyectado en el río Bergantes. “Vamos a darle un voto de confianza, pero si el alcalde no está con los vecinos y no los apoya en la lucha, ahí sí que nos encontrará de frente”, destacó Clemente durante la sesión.

La Llei de Llengües al Constitucional | Lo finestró del Gràcia.

Tota l’oposició del govern d’Aragó –CHA, IU i PSOE– signaran el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües. Sembla que també ho faran el grup del PSOE i IU al Congrés de Madrid. A més el recurs será avalat també per CIU, ERC i PNV. Possiblement es presenti el 15 d’agost.

Amb crítiques i riotes
la LAPAO i LAPAPYP
són matèria de recurs
i van camí de Madrid.

Com de vergonya no en tenen,
el PAR, el PP i molts més,
se’ls en fot la circumstància
perquè no han pensat fer res.

Qui no fa cas de la ciència
i nega la realitat,
addicte de la ignorància,
tindrà por del Tribunal?

regio7-quirze.jpg (Imatge JPEG, 1519×2036 píxels) – Escalat (43%).