Skip to content

Archive

Category: Mesquí

Las cosas claras y el chocolate espeso | Lo finestró del Gràcia.

 

  chocolate espeso(Article publicat al Diario de Teruel)                                                                                            

En las líneas que siguen aplicaré la sentencia popular  para explicar el problema de Cataluña con España, o con el resto de España, si alguien así lo quieren expresar. Basta ya de tergiversar las cosas con simplificaciones desorientadoras o eufemismos interesados. Lo que pasa en Cataluña es que una mayoría creciente de ciudadanos quieren gobernarse por si mismos, es decir, no quieren formar parte de una España en la que se sienten discriminados económica y culturalmente. Para entendernos, quieren ser plenamente europeos, pero sin pasar por Madrid. Sobre las causas y el proceso de desafección se ha escrito mucho, pero con tan poco éxito, que hasta tanto no se ha llegado a la situación actual casi nadie se lo creyó.

El lector tiene todo el derecho a no creerse tampoco ahora que sean mayoría los catalanes que quieren la independencia, ahora bien, alguien que crea en la democracia, ¿puede proponer una formula para salir de dudas que no sea el recurso a las urnas? Alrededor del 80 por ciento de los catalanes desean decidir acerca de su futuro —derecho a decidir—, unos para votar sí a la independencia y otros para votar no, como es lógico. El recuento de las papeletas dejaría las cosas claras. Por supuesto que cuando se defiende con tanto ahínco el derecho a decidir, lo que se quiere decidir realmente es la independencia. ¡Basta ya de eufemismos!

Seguir dando vueltas a la culpabilidad de Mas y exigir que rectifique, no es otra cosa que desviar la atención del problema y acrecentar los independentistas. De no existir este Mas habría otro “Mas” u otro “Menos”. Las cosas seguirían igual porque son los ciudadanos los que empujan.

Todos sabemos, o debiéramos saber, lo que dice la Constitución al respecto. Todos sabemos, o deberíamos saber,  que las interpretaciones de sus preceptos son variables en función de la voluntad política del que hace la interpretación. Se puede acudir al espíritu constitucional, se pueden tener en cuenta las circunstancias cambiantes por el tiempo transcurrido y también se puede cambiar la Constitución. Que nadie infiera de mis palabras que quiero llegar a la conclusión de que todos los preceptos constitucionales son pura retórica, no es mi voluntad. Ahora bien, ¡con que facilidad hemos convertido en pura retórica, todos los preceptos constitucionales que garantizan el derecho al trabajo y a disponer de una vivienda! Si alguien tiene el gusto de repasar la Constitución encontrará muchos ejemplos más de flagrantes incumplimientos constitucionales. ¿Puede un gobierno desmantelar el Estado del bienestar y privar de derechos laborales y sociales tan descarnadamente respetando la Constitución?

Esa mayoría de catalanes, que las urnas podrían contabilizar, tiene, equivocadamente o no, un proyecto político nuevo, una esperanza de futuro. ¿Desde la otra parte, qué se le ofrece, que no sea el muro constitucional o las amenazas cuando conviene? ¿Es el miedo un buen remedio para curar las ansias independentistas?

Se afirma desde el Madrid centralista —gobierno, oposición y medios de comunicación— que en el supuesto de una Cataluña independiente quedaría automáticamente fuera de la UE, de la zona euro, de la OTAN y de no sé cuantas instituciones más. Tengo dudas a la hora de calificar dichas afirmaciones, pues unas veces las considero como insensatas, otras como de mala fe, y otras más como pueriles. Si alguien se vería abocado a negociar sería España para intentar repartir la gran carga de su Deuda Pública y desplazas gastos de estructuras hacia Cataluña u obligaciones futuras del Estado, por ejemplo. ¿Aceptaría Cataluña participar en estos gastos y obligaciones ante un boicot de España en las instituciones europeas? ¿Lo aceptarían dichas instituciones? ¿Qué dirían los poderes financieros?

Si una cosa tengo muy clara es que, pase lo que pase, las cosas no van a seguir igual: un largo proceso de negociación va a tener lugar para bien de todos, con o sin Cataluña: la Constitución habrá de reformarse bajo el riesgo actual de una involución, algunas autonomías resultarán inviables y la capital de España habrá de devenir menos poderosa, menos influyente y con estructuras  de Estado muy recortadas, entre otras cosas. Todo ello será así, si se impone la razón, claro está.

Y acabo diciendo que “al pan, pan y al vino, vino” y una buena taza de chocolate negro y espeso al 70 ó 75 por ciento de cacao porque la feniletilamina que contiene protege el sistema cardiovascular y los flavonoides remedian el estrés.

pdf de l’article amb altres opinions

El Punt Avui – Notícia: Temor a una frontera més sòlida.

Temor a una frontera més sòlida

Els signants de la segona Declaració de Mequinensa, el juny passat. Foto: D.M.

A la Franja de Ponent el procés cap a l’autodeterminació de Catalunya ha coincidit amb un enduriment del secessionisme lingüístic, molt minoritari fa uns anys però que ara el govern del PP i el PAR ha convertit en llei amb la derogació de la tímida llei de Llengües que havien aprovat en la legislatura anterior el PSOE i Chunta Aragonesista, en què es reconeixia el català i l’aragonès tot i que sense dotar-les de caràcter oficial. El PP i el PAR, en canvi, han aprovat una nova llei que canvia el nom de català pel circumloqui Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (les sigles, LAPAO, van causar furor a la xarxa), igual que fa amb l’aragonès, ara anomenat Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca. Aquest escapçament del català coincideix amb l’accelerada del procés sobiranista a partir de la Diada del 2012, però no es pot concloure que sigui en resposta a la política catalana: la presidenta aragonesa, Luisa Fernanda Rudi, ja es va presentar a les eleccions el 2011 amb la voluntat de derogar la llei de Llengües socialista.

La llei del LAPAO, però, ha tingut l’efecte no buscat de reactivar els defensors del català a la Franja. Una vintena d’alcaldes i regidors de la Franja van signar l’1 de juny del 2013 la segona Declaració de Mequinensa, que, com la feta el 1984, mostra la determinació de la majoria dels municipis de la Franja de veure reconegut i promocionat el català com a llengua pròpia.

Però més enllà de la defensa dels llaços culturals i econòmics amb l’altre costat de la frontera, no hi ha a la Franja cap moviment polític que pugui acompanyar el Principat cap a la sobirania. Tan sols dos ajuntaments tenen representants catalanistes (Calaceit, un regidor d’ERC, i Pont de Montanya, on governa Convergència de la Franja). El sociòleg Natxo Sorolla va apuntar que el procés sobiranista pot tenir com a primer efecte un reforç del discurs anticatalà des dels mitjans i la política aragonesa, que farà en primer terme més sòlides les fronteres de la Franja amb el Principat. Tot i que no programat, la llei del LAPAO n’hauria estat un primer episodi.

 

Els signants de la segona Declaració de Mequinensa, el juny passat. Foto: D.M.

“El Bergantes no se toca” presenta su primer audiovisual en las redes.

Twitter / gatalan: Ja és a correus el ….

 

Josep M. Baró: “Les ratlles no han pogut esborrar esta comunió que ens uneix des de l’Edat Mitjana” | Comarques Nord.

Lleis tan retrogrades com efímeres | Lo finestró del Gràcia.

 

Spain's Education and Culture Minister Jose Ignacio Wert reacts in parliament while debating his education reform bill in Madrid

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de novembre)

No s’entén la facilitat, la pressa i la gosadia amb les que legisla el Partit Popular, o potser sí, mitjançant decrets-lleis o lleis aprovades a les Corts amb la seua majoria absoluta. Són normes de tipus general o purament ideològiques que precisarien l’acord, encara que numèricament no el necessitin, d’altres forces polítiques, a fi i efecte d’evitar canvis dràstics quan arribi al poder un altre partit, o el PP perdi la majoria, la qual cosa és més que evident en aquets moments. No sé si és producte de la seua prepotència adduint els onze milions de persones que els van votar, o un sentiment d’ingenuïtat en pensar que tot allò que legislin restarà per sempre. Jo em decanto per la primera alternativa  d’intenció claríssimament involucionista.

Tot aquest afany legislatiu del PP podria tenir un sentit si les reformes tinguessin com a destí els canvis tan necessaris dels partits polítics i de gairebé totes les institucions de l’Estat —caduques i desprestigiades pel gruix de ciutadans— i el canvi de model social i econòmic, que algun dia s’haurà de fer, si volem que els ciutadans tornin a confiar en el seus dirigents i les seues institucions, en injectar un xic d’il·lusió a la societat i no malmetre més encara l’Estat del benestar.

Per contra, el que tenim és la llei d’Educació de Wert que no la vol ningú amb l’excepció del PP; la reforma laboral en vigor i les modificacions que estan preparant i que buidaran de drets la legislació laboral existent; les reformes de la justícia de Ruiz-Gallardón amb tots els membres de la magistratura en contra; el projecte per a reformar la llei de l’avortament; la llei de Seguritat Ciutadana que s’està gestant, etc., etc. Tot el conjunt està pensat per anar cap enrere, en alguns aspectes retornar a la situació preconstitucional.

Se equivoca el PP si pensa que amb les seues lleis podrà barrar el canvi social. Tot se n’anirà en orris quan els ciutadans, de manera tan plausible com desitjada, mitjançant les seues paperetes a les urnes, empenyeran el PP cap a l’oposició. Si més no, és el gran desig que molts tenim. Només un dubte: tenim realment uns bons substituts?

                                                                                               José Miguel Gràcia

‘El Bergantes no se toca’ lleva su reivindicación a las Cortes.

L’anàlisi de la situació a la Franja, on la varietat-sostre —això és, de prestigi— és l’estàndard espanyol —en contraposició a la resta de comarques nord-occidentals— proporcionarà un nou exemple contrastat de l’impacte que aquesta situació produeix en les tendències evolutives de parlars tradicionalment contigus en el contínuum dialectal.

Direccionalitat, ritme, abast i naturalesa del canvi lingüístic en curs en català nord-occidental. De l’anàlisi dialectomètrica a la reflexió sociolingüística .

Artur Quintana: l’apòstol de la llengua a l’Aragó | Núvol.

Plataforma per la Llengua ha convocat el premi Martí Gasull, en memòria del fundador de la Plataforma, que va morir l’any passat a l’Himàlaia. Aquest premi ha de reconèixer la feina d’una persona o entitat que pel seu activisme hagi promogut la llengua com a eina de cohesió social. El guardó es troba en la fase de nominacions i esteu convidats a nominar el vostre candidat al web de Plataforma per la Llengua fins al 30 de novembre. Avui des de Núvol Carles Terès nomina el filòleg Artur Quintana, amb una glossa molt personal. Podeu enviar-nos la vostra glossa si heu nominat algú a info@nuvol.com i en valorarem la publicació.

Artur Quintana.

Parlar d’Artur Quintana és parlar del català a la Franja. També de l’aragonès, i de tants d’altres idiomes que sobreviuen, com a joiells irrepetibles, en les franges i illots on la història els ha confinat.

Com ha escrit Hèctor Moret, sense Artur Quintana i Font, la situació de la llengua catalana a Aragó seria tota una altra. Molt més precària i marginal del que ara és. Va ser l’estiu de 1967, que els veïns de la Codonyera —i, per extensió, tot els aragonesos— van tenir la fortuna que el filòleg comencés la seua tesi doctoral sobre llur parla.

Aragó és una terra on, de fa unes quantes generacions, les dues llengües patrimonials són fortament estigmatitzades. L’aragonès per la seua debilitat, el català, entre d’altres coses, perquè és català. Des del principi, l’Artur Quintana va tenir clar que calia dur la nostra llengua a la lletra impresa, treure-la de la pura oralitat a què l’havien relegada, crear un corpus literari que fes evident, als ulls dels propis parlants, el seu valor. Per això, entre d’altres coses, va començar a treballar per a cohesionar les poques veus literàries que ja existien i a fomentar que n’apareguessin de noves.

A la introducció de l’antologia de poesia del Baix Aragó de llengua catalana Roda la mola (Instituto de Estudios Turolenses, 2009) en Quintana cita Espriu: «Comú a molts d’aquests autors és el decidit afany de salvar-nos els mots, i no solament la paraula catalana en general […], sinó més encara els mots específics de la seua vila natal, […]».

L’Artur hauria pogut posar el seu talent i erudició al servei de causes més visibles, cosa que, ben segur, li hauria reportat més ressò mediàtic i reconeixement institucional. Tanmateix, aquesta fal·lera que té pels extrems de la llengua (com molt bé va dir Joan-Carles Martí Casanova aquí a Núvol), l’ha dut a treballar fora dels centres d’opinió i decisió. El resultat és altament satisfactori: només cal revisar la gran quantitat d’obra publicada d’aleshores ençà, en molta de la qual ell, directament o indirecta, hi ha estat implicat. Tot plegat li ha dut també garrotades. Per exemple, la querella criminal que li va interposar la FACAO per dir obvietats (vegeu vídeo). O, pitjor encara, les conseqüències que li han dut, a ell i la seua esposa Sigrid, els «Fets de la Codonyera» (vegeu l’article d’Andalán o del codonyerà J. M. Gràcia). Des d’aleshores, una part dels seus veïns, atiada pels de sempre, els ha mostrat una actitud que res té a veure amb la cordialitat que han compartit durant més de quatre dècades.

Per sort o per desgràcia encara hi ha moltes persones que són dignes d’aquest reconeixement per defensar la nostra llengua, però el cas de l’Artur Quintana penso que té un punt d’èpic (ell, tan respectuós i tranquil) que li’n fa especialment mereixedor.

Viles i Gents :: Profecies :: October :: 2013.

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 5 d’octubre del 2013)
Ací al Palatinat rellegeixo, amb la persistent pluja als vidres, l’Epistolari d’en Desideri Lombarte, el gran escriptor de la nostra Terra Baixa. En paraules del prologuista, n’Eloy Fernández Clemente, es tracta d’abundoses, nodrides, sucoses lletres plenes de cordialitat, on hi ha en molts de casos una rica informació sobre l’activitat cultural de les terres aragoneses catalanoparlants.Són paraules que faig meues i no puc fer altra, sinó recomanar-vos decididament la lectura de l’Epistolari lombartià. La relectura m’ha fet venir a la memòria unes afirmacions d’un corresponsal d’en Lombarte, que tenia oblidades, i que sens dubte haurem de declarar com profètiques: són les lletres 120 i 123 de l’Epistolari de l’agost del 1987, poc després que el conseller José Ramón Bada, del PSOE, hagués estat substituït per un del PAR. Escriu el corresponsal: Són capaços d’inventar-se una nova llengua. I afegeix: Vol dir que cercaran un venut qualsevol perquè s’inventi el que sigui, mentre serveixi per ser “diferent” –i per acabar d’ensorrar el català a l’Aragó, que és el que cal. Ja veig que al final acabarem en un acte de fe a la Plaça del Pilar, on cremaran els teus llibres (per la grafia imposada des de Barcelona) amb els altres del “Pa de casa” […] i tot en presència “de las más altas autoridades y el pueblo fiel”. De passada també podrien cremar la Constitució i l’Estatut, perquè si només serveixen per a això … . I una mica més endavant indica: Alguna cosa haurem de fer […] si ara es despengen els de la DGA amb una gramàtica celtibèrica per al català. Poc podien pensar ni en Lombarte ni el corresponsal que aquestes paraules carregades d’ironia, però retòriques en el fons, esdevindrien 25 anys després, amarga i brutal realitat. Certament ni en Desideri Lombarte ni el corresponsal no han acabat -de moment- a la foguera, ni tan solament en efigie, però el Govern ha inventat per al català una nova llengua, la LAPAO, mentre que d’anomenar celtibèric el català n’ha tingut cura el PP valenciá. En bona part les profecies del corresponsal, malauradament, es van acomplint.
Artur Quintana

Viles i Gents :: Minories hispano-alemanyes :: November :: 2013.

(Publical al Diario de Teruel, el dissabte 9 de novembre del 2013)

Tothom sap que Espanya té minories autòctones —bascos, catalans, gallecs, …—, el 25%, encara que molts fan com si no ho sabessen. A Alemanya, on són l’1%, la situació és inversa: fins i tot bastants dels qui ho voldrien saber, ho ignoren. Però n’hi ha, de minories: uns 50.000 danesos —incloent-hi uns comptats frisons— a Schleswig, i altres tants sòrabs a Lusàcia, si més no. Quines diferències existeixen en el tractament de les minories a Espanya i a Alemanya? Si a Alemanya un ministre declarés que cal alemanyitzar els sòrabs, només l’aplaudirien els partits neo-nazis, hauria de dimitir i s’hauria acabat la seua carrera política. A Espanya el ministre Wert declara que cal espanyolitzar —eufemisme per no dir “castellanitzar”— els infants catalans, no dimiteix ni cal que pateixca per la seua carrera política, perquè troba recolzament en molts partits, i, en tot cas, en la majoria absoluta dels diputats a Corts. A Alemanya no hi ha ministeri de Cultura i Educació perquè aquests temes són competència exclusiva dels länder, com a Espanya ho són també de les autonomies, i tanmateix ací existeix un ministeri de Cultura i Educació tan inútil com un goll, com diuen en alemany, o, si ho preferiu, com els gossos a missa. Evidentment Spain is different! Haureu observat que en xifres absolutes tant Aragó com Alemanya tenen les mateixes minories: unes 100.000 persones en cada cas. Cenyint-nos a l’escola trobem que els alemanys de llengua danesa tenen per a 5.650 alumnes 46 escoles i dos instituts de batxillerat, on només l’assignatura d’alemany és en alemany, la resta en danès. Tenen a més 55 guarderies en danès per a 1900 alumnes. El danès és la llengua vehicular de totes aqueixes escoles i guarderies. La situació per al sòrab és semblant. La de l’aragonès i el català a l’Aragó mostra que no hi ha cap escola ni cap institut on l’aragonès o el català siguen la llengua vehicular ni tampoc la de totes les assignatures, menys la de castellà. Davant d’aquesta situació haureu de concloure que no solament Spain is different!, sino que Aragon too!
Artur Quintana

La nieve no frena la defensa del Bergantes.

El PSOE pide que se considere a los vecinos en la presa del Bergantes.

Ocho pueblos recibirán 276.000 euros por la línea eléctrica hasta Morella.

Aguaviva “rechaza” el propósito de la visita de De Pedro.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.