VI Jornada de Lectura a Bellmunt | Lo Finestró.

Amb referència a la VI lectura pública de Bellmunt la havia anunciada aquí al blog, però no havia fet cap crònica de la jornada, malgrat que han passat uns quans dies. Aprofito la nota que ha publicat a “Entre páginas” en Ramón Mur i la publico aquí traduïda al català:

“L’última trobada de lectors de la VI Jornada de Lectura Pública a Bellmunt va ser un èxit sense precedents amb relació a les edicions anteriors. Més de 60 persones van acudir a aquesta cita anual de lectura pública, que van llegir fragments de l’obra en català Licantropia de Carles Terés i de la publicada fa uns anys en castellà pel Centro de Estudios Bajoaragoneses (CESBA), Cüestiones bajoaragonesas  de José Ignacio Micolau Adell .

L’acte va començar a les 10 del matí. Gloria Izquierdo va presentar a Carles Terés, l’autor de Licantropia, que va venir a Bellmunt amb la seua família i diversos amics, i va llegir diverses pàgines de la seua primera novel·la, distingida amb el Premi Guillem Nicolau l’any 2011 . Unes dues hores més tard, Raúl Boix va presentar a José Ignacio Micolau, autor de la segona obra escollida per aquesta jornada de 2013, el qual no va poder assistir-hi per trobar-se a Madrid aquell dia.

En molts llibres s’hi inclou, al final o al principi, un espai dedicat als agraïments a les persones que, d’una manera o d’altra, han contribuït a la publicació de l’obra. De la mateixa manera, vull aquí assenyalar les persones que van voler participar a la jornada de lectura. La de més edat va ser Juan Mompel Gascón, de Bellmunt, que ja havia participat en les edicions anteriors i compta ja 88 anys de vida. Cultiva tres horts al dia —un a primera hora, un altre el repassa al final del matí i el tercer, al capvespre, i es troba en perfecte estat de salut física i mental . La de menys edat va ser una lectora de 9 anys, Maria Rey Tafalla, que va llegir amb la seua mare, a la qual ja havia acompanyat en aquesta mateixa circumstància altres anys, encara que no en qualitat de lectora . En aquesta ocasió, va debutar com a lectora de llibres escrits per baixaragonesos.

Els lectors de 2013, per ordre d’aparició , i sense perjudici que pugui cometre algun error involuntari en el registre, van ser els següents, i a tots ells vull reiterar-los el meu agraïment en nom de l’“Associación Cultural, Turística y Deportiva, Amigos del Mesquín” :

Gloria Izquierdo, Carles Terès, Tuabech Terès, Lluis Sánchez, Ángel Izquierdo, Daniel Sesé, Manel Ollé, Montse Gort, María Dolors Gimeno, Carmina ?, Angels Guimerá, José Inglada, Josep Fargas, Raúl Boix, Angel Izquierdo Rius, María Isabel Bayod, Conchita Bayod, Juan Antonio Pérez i Tomás Bosque leyeron los fragmentos de Licantropía en catalán. Las páginas de Cuestiones Bajoaragonesas en castellano fueron leídas por Tomás Bosque, Lluis Sánchez, Juan García, Gloria Cros, Chon Figuerola, María Isabel Bayod, Conchita Bayod, Raúl Boix, Lorenzo Gascón, Matilde García, Josep Fargas, Enric Morales, Alberto Bayod, Mari Carmen Bayod, Ángel Izquierdo, Angels Guimerá, José Inglada, Susi Manjón, Marta Giménez, Samir Samham, Daniel Plana, Ignacio Celma, Ramón Morales, Miriam García, Daniel Palacios, Marco Rey, Meli Tafalla, María Rey, Ignacio Rey, Jaime Jarque, Jorge Celma, Concha Lázaro, Toño Celma, Conchita Martín, Jaime Antonio Marqués, Manuel Capilla, Isabel Antolín, Francisco Argente, Laura Jáuregui, Juan Mompel, Abilio Manjón y Margarita Barbero.

                                                                                                Ramón Mur”

Los Azero – Fotos de la cronologia.

Roban la furgoneta de Los Azero y un bar de Torrecilla.

La furgoneta apareció en una granja a las afueras de La Codoñera con la máquina dentro aunque vacía. Pertenece al grupo de música Azero y dentro llevaban varios instrumentos de los que no se sabe su paradero porque los sacaron para dejar hueco libre. De ahí, fueron al bar restaurante Neres de Torrecilla.

“Parece que ataron unas cadenas o cuerdas en la furgoneta y tiraron de la reja, la echaron abajo y rompieron la puerta de madera. Entraron al bar y salieron con la tragaperras y se marcharon”, explicó Eric Velilla, uno de los propietarios.

El robo se produjo sobre las tres de la madrugada y lo hicieron sin ningún miramiento porque el ruido alertó a algunos vecinos de la carretera que identificaron a, al menos, cinco personas.

Los hechos han sido denunciados a la Guardia Civil y se ha hecho cargo la Policía Judicial de Alcañiz. No se descarta la posibilidad de que los ladrones hayan escondido los instrumentos y que regresen cualquier día a buscarlos. Se solicita la colaboración ciudadana ante cualquier sospecha.

L’Associació Cultural del Matarranya enviael primer llibre de la nova col·lecció d’història i art, L’Aladre, que és: QUERETES. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), resultat de la investigació d’Encarnita i Renato Simoní sobre aquest període històric, i que aplega la incorporació de documentació inèdita recollida pels autors. A més a més i gràcies a l’esforç de destacats membres de la nostra associació, l’Instituto de Estudios Turolenses, ha editat la novel·la de Desideri Lombarte, Les aventures del sastre Roc d’Arça, que ASCUMA es farà arribar justament enguany, en el 25è. aniversari de la seva mort.

Aquest any 2014 es complirà el 25è aniversari de la seua mort, motiu per el qual la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya va acordar portar a terme una sèrie d’actes commemorant l’aniversari, en el transcurs d’aquest any 2014.

A tall de resum tot seguit fem referència als esmentats actes commemoratius:

a)      La revista Temps de Franja, editada per Iniciativa Cultural de la Franja, dedicarà els dos suplements literaris Styli locus de l’any a la figura de Desideri Lombarte, incloent-hi diverses aportacions de poesia i prosa inèdites de diferents autors.

b)      Es presentarà la novel·la Les aventures del sastre Roc d’Arça  a diferents llocs de la Franja i més enllà.

c)      L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) celebrarà la Trobada Cultural a la vila nadiua de Desideri Lombarte amb diferents actes en col·laboració  amb l’Ajuntament i l’associació de joves.

d)     Hi ha previstes també actuacions musicals.

e)      La tradicional lectura poètica de la diada de Sant Jordi al Matarranya es dedicarà a l’obra del poeta. El 15 d’agost a Bellmunt, dins de la tradicional jornada de lectura que organitza Ramón Mur, es llegiran Les aventures del sastre Roc d’Arça i A ti no te conozco, publicat al Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses.

f)       Si l’ASCUMA troba aportacions econòmiques suficients, es reeditarà el llibre Ataüllar el món des del Molinar, exhaurit de fa mol de temps, i s’actualitzarà l’exposició del mateix nom.

g)      Hi ha en estudi una possible presentació itinerant del poeta per algunes escoles de la Franja.

I com esta llista no és exhaustiva, poden sorgir nous actes.

De tots aquests actes es farà la màxima publicitat, tractant d’implicar les institucions públiques aragoneses i d’altres terres de parla catalana, per fer-los arribar a un públic ampli.

Desideri Lombarte i Arrufat va néixer a Pena-roja de Tastavins (Mas del Molinar) a l’Alt Matarranya el 7 de febrer de l’any 1937. Als onze anys va anar a estudiar el batxillerat a les Escoles Pies d’Alcanyís, tot i que als 15 anys va deixar els estudis per anar a treballar la terra a casa. Després, als 19 anys deixà la vila i marxà a Barcelona a treballar i on estudiaria delineació. Al 21 anys començà un nou treball com aprenent al despatx de l’arquitecte Enrique Rovira i als 23 entrà a l’Escola d’Aparelladors. L’any 1961 es va casar amb la pena-rogina Rosalia Gil, i va fixar el seu domicili al barri d’Horta de Barcelona, un barri tranquil on romandria moltes estones dibuixant, escrivint, conversant i descansant.

Malauradament a finals del 70 va haver de deixar el treball per motius de salut, la qual cosa va obrir una nova etapa en la seua vida: d’ençà del 1980 disposà de temps per pensar i dedicar-se a allò que l’agradava de debò, que no era altra cosa que escriure. Tot i que va viure força temps a Barcelona, on mai es va sentir estrany, pràcticament tota la seua obra la situa a la seua vila i al Matarranya, i en la seua llengua: el català pena-rogí. Tan sols en 9 anys va escriure una extensa obra que, sense dubte, el situa com a l’escriptor més prolífic del Matarranya i de més qualitat literària.

El 3 d’octubre de 1989 a Barcelona, el feble cor del poeta, activista cultural, coofundador de l’Associació Cultural del Matarranya i entusiasta i il·lusionat en els seus treballs literaris i d’investigació, va perdre el batec definitivament.

Els primers escrits d’en Desideri van aparèixer els anys 80 a les revistes Andalán, Rolde, Gaceta del Matarranya, Desperta ferro!, Sorolla’t, La Comarca, Butlletí Interior d’Onomàstica i Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses. El 1987 va publicar a la Col·lecció Pa de Casa de la Diputació General d’Aragó dues obres, Pena-roja i Vallibona, pobles germans (teatre) i Romanços de racó de foc i Poemes de vida i mort (poesia). Cap obra més es publicaria en vida del poeta pena-rogí. Anys més tard, l’Associació Cultural del Matarranya —dins de la Col·lecció Lo Trull— i aquesta mateixa associació juntament amb l’Institut d’Estudis del Baix Cinca —a les col·leccions Quaderns de la Glera i Quaderns del Cingle—  publicaren la majoria de les seues obres.

Obra poètica

1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera.

1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull.

1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa.

1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull.

1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull.

2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull.

Teatre

1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera.

Narrativa

1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. La 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008.

2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet (Instituto de Estudios Turolenses)

Investigació

1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent III.

1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja.

Sobre l’autor s’han publicat: Epistolari (2002, a cura d’Artur Quintana, Col·lecció Lo Trill); el CD Quedarà la paraula (2002), poemes musicats i cantats per Túrnez i Sesé; i  el CD de gravació col·lectiva Una Roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte (2002).  El Duo Recapte ha actuat en multitud d’indrets i ocasions recitant, amb acompanyament musical, els poemes d’en Desideri, i alguns grups i cantants també han posat música i han cantat poemes del pena-rogí.

                                                                              Associació Cultural del Matarranya

Las cosas claras y el chocolate espeso | Lo finestró del Gràcia.

  (Article publicat al Diario de Teruel)                                                                                            

En las líneas que siguen aplicaré la sentencia popular  para explicar el problema de Cataluña con España, o con el resto de España, si alguien así lo quieren expresar. Basta ya de tergiversar las cosas con simplificaciones desorientadoras o eufemismos interesados. Lo que pasa en Cataluña es que una mayoría creciente de ciudadanos quieren gobernarse por si mismos, es decir, no quieren formar parte de una España en la que se sienten discriminados económica y culturalmente. Para entendernos, quieren ser plenamente europeos, pero sin pasar por Madrid. Sobre las causas y el proceso de desafección se ha escrito mucho, pero con tan poco éxito, que hasta tanto no se ha llegado a la situación actual casi nadie se lo creyó.

El lector tiene todo el derecho a no creerse tampoco ahora que sean mayoría los catalanes que quieren la independencia, ahora bien, alguien que crea en la democracia, ¿puede proponer una formula para salir de dudas que no sea el recurso a las urnas? Alrededor del 80 por ciento de los catalanes desean decidir acerca de su futuro —derecho a decidir—, unos para votar sí a la independencia y otros para votar no, como es lógico. El recuento de las papeletas dejaría las cosas claras. Por supuesto que cuando se defiende con tanto ahínco el derecho a decidir, lo que se quiere decidir realmente es la independencia. ¡Basta ya de eufemismos!

Seguir dando vueltas a la culpabilidad de Mas y exigir que rectifique, no es otra cosa que desviar la atención del problema y acrecentar los independentistas. De no existir este Mas habría otro “Mas” u otro “Menos”. Las cosas seguirían igual porque son los ciudadanos los que empujan.

Todos sabemos, o debiéramos saber, lo que dice la Constitución al respecto. Todos sabemos, o deberíamos saber,  que las interpretaciones de sus preceptos son variables en función de la voluntad política del que hace la interpretación. Se puede acudir al espíritu constitucional, se pueden tener en cuenta las circunstancias cambiantes por el tiempo transcurrido y también se puede cambiar la Constitución. Que nadie infiera de mis palabras que quiero llegar a la conclusión de que todos los preceptos constitucionales son pura retórica, no es mi voluntad. Ahora bien, ¡con que facilidad hemos convertido en pura retórica, todos los preceptos constitucionales que garantizan el derecho al trabajo y a disponer de una vivienda! Si alguien tiene el gusto de repasar la Constitución encontrará muchos ejemplos más de flagrantes incumplimientos constitucionales. ¿Puede un gobierno desmantelar el Estado del bienestar y privar de derechos laborales y sociales tan descarnadamente respetando la Constitución?

Esa mayoría de catalanes, que las urnas podrían contabilizar, tiene, equivocadamente o no, un proyecto político nuevo, una esperanza de futuro. ¿Desde la otra parte, qué se le ofrece, que no sea el muro constitucional o las amenazas cuando conviene? ¿Es el miedo un buen remedio para curar las ansias independentistas?

Se afirma desde el Madrid centralista —gobierno, oposición y medios de comunicación— que en el supuesto de una Cataluña independiente quedaría automáticamente fuera de la UE, de la zona euro, de la OTAN y de no sé cuantas instituciones más. Tengo dudas a la hora de calificar dichas afirmaciones, pues unas veces las considero como insensatas, otras como de mala fe, y otras más como pueriles. Si alguien se vería abocado a negociar sería España para intentar repartir la gran carga de su Deuda Pública y desplazas gastos de estructuras hacia Cataluña u obligaciones futuras del Estado, por ejemplo. ¿Aceptaría Cataluña participar en estos gastos y obligaciones ante un boicot de España en las instituciones europeas? ¿Lo aceptarían dichas instituciones? ¿Qué dirían los poderes financieros?

Si una cosa tengo muy clara es que, pase lo que pase, las cosas no van a seguir igual: un largo proceso de negociación va a tener lugar para bien de todos, con o sin Cataluña: la Constitución habrá de reformarse bajo el riesgo actual de una involución, algunas autonomías resultarán inviables y la capital de España habrá de devenir menos poderosa, menos influyente y con estructuras  de Estado muy recortadas, entre otras cosas. Todo ello será así, si se impone la razón, claro está.

Y acabo diciendo que “al pan, pan y al vino, vino” y una buena taza de chocolate negro y espeso al 70 ó 75 por ciento de cacao porque la feniletilamina que contiene protege el sistema cardiovascular y los flavonoides remedian el estrés.

pdf de l’article amb altres opinions

El Punt Avui – Notícia: Temor a una frontera més sòlida.

Temor a una frontera més sòlida

Els signants de la segona Declaració de Mequinensa, el juny passat. Foto: D.M.

1

Notícies relacionades

• La mirada més propera

A la Franja de Ponent el procés cap a l’autodeterminació de Catalunya ha coincidit amb un enduriment del secessionisme lingüístic, molt minoritari fa uns anys però que ara el govern del PP i el PAR ha convertit en llei amb la derogació de la tímida llei de Llengües que havien aprovat en la legislatura anterior el PSOE i Chunta Aragonesista, en què es reconeixia el català i l’aragonès tot i que sense dotar-les de caràcter oficial. El PP i el PAR, en canvi, han aprovat una nova llei que canvia el nom de català pel circumloqui Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (les sigles, LAPAO, van causar furor a la xarxa), igual que fa amb l’aragonès, ara anomenat Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca. Aquest escapçament del català coincideix amb l’accelerada del procés sobiranista a partir de la Diada del 2012, però no es pot concloure que sigui en resposta a la política catalana: la presidenta aragonesa, Luisa Fernanda Rudi, ja es va presentar a les eleccions el 2011 amb la voluntat de derogar la llei de Llengües socialista.

La llei del LAPAO, però, ha tingut l’efecte no buscat de reactivar els defensors del català a la Franja. Una vintena d’alcaldes i regidors de la Franja van signar l’1 de juny del 2013 la segona Declaració de Mequinensa, que, com la feta el 1984, mostra la determinació de la majoria dels municipis de la Franja de veure reconegut i promocionat el català com a llengua pròpia.

Però més enllà de la defensa dels llaços culturals i econòmics amb l’altre costat de la frontera, no hi ha a la Franja cap moviment polític que pugui acompanyar el Principat cap a la sobirania. Tan sols dos ajuntaments tenen representants catalanistes (Calaceit, un regidor d’ERC, i Pont de Montanya, on governa Convergència de la Franja). El sociòleg Natxo Sorolla va apuntar que el procés sobiranista pot tenir com a primer efecte un reforç del discurs anticatalà des dels mitjans i la política aragonesa, que farà en primer terme més sòlides les fronteres de la Franja amb el Principat. Tot i que no programat, la llei del LAPAO n’hauria estat un primer episodi.

Els signants de la segona Declaració de Mequinensa, el juny passat. Foto: D.M.

“El Bergantes no se toca” presenta su primer audiovisual en las redes.

Twitter / gatalan: Ja és a correus el ….

Josep M. Baró: “Les ratlles no han pogut esborrar esta comunió que ens uneix des de l’Edat Mitjana” | Comarques Nord.

Lleis tan retrogrades com efímeres | Lo finestró del Gràcia.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de novembre)

No s’entén la facilitat, la pressa i la gosadia amb les que legisla el Partit Popular, o potser sí, mitjançant decrets-lleis o lleis aprovades a les Corts amb la seua majoria absoluta. Són normes de tipus general o purament ideològiques que precisarien l’acord, encara que numèricament no el necessitin, d’altres forces polítiques, a fi i efecte d’evitar canvis dràstics quan arribi al poder un altre partit, o el PP perdi la majoria, la qual cosa és més que evident en aquets moments. No sé si és producte de la seua prepotència adduint els onze milions de persones que els van votar, o un sentiment d’ingenuïtat en pensar que tot allò que legislin restarà per sempre. Jo em decanto per la primera alternativa  d’intenció claríssimament involucionista.

Tot aquest afany legislatiu del PP podria tenir un sentit si les reformes tinguessin com a destí els canvis tan necessaris dels partits polítics i de gairebé totes les institucions de l’Estat —caduques i desprestigiades pel gruix de ciutadans— i el canvi de model social i econòmic, que algun dia s’haurà de fer, si volem que els ciutadans tornin a confiar en el seus dirigents i les seues institucions, en injectar un xic d’il·lusió a la societat i no malmetre més encara l’Estat del benestar.

Per contra, el que tenim és la llei d’Educació de Wert que no la vol ningú amb l’excepció del PP; la reforma laboral en vigor i les modificacions que estan preparant i que buidaran de drets la legislació laboral existent; les reformes de la justícia de Ruiz-Gallardón amb tots els membres de la magistratura en contra; el projecte per a reformar la llei de l’avortament; la llei de Seguritat Ciutadana que s’està gestant, etc., etc. Tot el conjunt està pensat per anar cap enrere, en alguns aspectes retornar a la situació preconstitucional.

Se equivoca el PP si pensa que amb les seues lleis podrà barrar el canvi social. Tot se n’anirà en orris quan els ciutadans, de manera tan plausible com desitjada, mitjançant les seues paperetes a les urnes, empenyeran el PP cap a l’oposició. Si més no, és el gran desig que molts tenim. Només un dubte: tenim realment uns bons substituts?

                                                                                               José Miguel Gràcia

‘El Bergantes no se toca’ lleva su reivindicación a las Cortes.

L’anàlisi de la situació a la Franja, on la varietat-sostre —això és, de prestigi— és l’estàndard espanyol —en contraposició a la resta de comarques nord-occidentals— proporcionarà un nou exemple contrastat de l’impacte que aquesta situació produeix en les tendències evolutives de parlars tradicionalment contigus en el contínuum dialectal.

Direccionalitat, ritme, abast i naturalesa del canvi lingüístic en curs en català nord-occidental. De l’anàlisi dialectomètrica a la reflexió sociolingüística .

Artur Quintana: l’apòstol de la llengua a l’Aragó | Núvol.

Plataforma per la Llengua ha convocat el premi Martí Gasull, en memòria del fundador de la Plataforma, que va morir l’any passat a l’Himàlaia. Aquest premi ha de reconèixer la feina d’una persona o entitat que pel seu activisme hagi promogut la llengua com a eina de cohesió social. El guardó es troba en la fase de nominacions i esteu convidats a nominar el vostre candidat al web de Plataforma per la Llengua fins al 30 de novembre. Avui des de Núvol Carles Terès nomina el filòleg Artur Quintana, amb una glossa molt personal. Podeu enviar-nos la vostra glossa si heu nominat algú a info@nuvol.com i en valorarem la publicació.

Artur Quintana.

Parlar d’Artur Quintana és parlar del català a la Franja. També de l’aragonès, i de tants d’altres idiomes que sobreviuen, com a joiells irrepetibles, en les franges i illots on la història els ha confinat.

Com ha escrit Hèctor Moret, sense Artur Quintana i Font, la situació de la llengua catalana a Aragó seria tota una altra. Molt més precària i marginal del que ara és. Va ser l’estiu de 1967, que els veïns de la Codonyera —i, per extensió, tot els aragonesos— van tenir la fortuna que el filòleg comencés la seua tesi doctoral sobre llur parla.

Aragó és una terra on, de fa unes quantes generacions, les dues llengües patrimonials són fortament estigmatitzades. L’aragonès per la seua debilitat, el català, entre d’altres coses, perquè és català. Des del principi, l’Artur Quintana va tenir clar que calia dur la nostra llengua a la lletra impresa, treure-la de la pura oralitat a què l’havien relegada, crear un corpus literari que fes evident, als ulls dels propis parlants, el seu valor. Per això, entre d’altres coses, va començar a treballar per a cohesionar les poques veus literàries que ja existien i a fomentar que n’apareguessin de noves.

A la introducció de l’antologia de poesia del Baix Aragó de llengua catalana Roda la mola (Instituto de Estudios Turolenses, 2009) en Quintana cita Espriu: «Comú a molts d’aquests autors és el decidit afany de salvar-nos els mots, i no solament la paraula catalana en general […], sinó més encara els mots específics de la seua vila natal, […]».

L’Artur hauria pogut posar el seu talent i erudició al servei de causes més visibles, cosa que, ben segur, li hauria reportat més ressò mediàtic i reconeixement institucional. Tanmateix, aquesta fal·lera que té pels extrems de la llengua (com molt bé va dir Joan-Carles Martí Casanova aquí a Núvol), l’ha dut a treballar fora dels centres d’opinió i decisió. El resultat és altament satisfactori: només cal revisar la gran quantitat d’obra publicada d’aleshores ençà, en molta de la qual ell, directament o indirecta, hi ha estat implicat. Tot plegat li ha dut també garrotades. Per exemple, la querella criminal que li va interposar la FACAO per dir obvietats (vegeu vídeo). O, pitjor encara, les conseqüències que li han dut, a ell i la seua esposa Sigrid, els «Fets de la Codonyera» (vegeu l’article d’Andalán o del codonyerà J. M. Gràcia). Des d’aleshores, una part dels seus veïns, atiada pels de sempre, els ha mostrat una actitud que res té a veure amb la cordialitat que han compartit durant més de quatre dècades.

Per sort o per desgràcia encara hi ha moltes persones que són dignes d’aquest reconeixement per defensar la nostra llengua, però el cas de l’Artur Quintana penso que té un punt d’èpic (ell, tan respectuós i tranquil) que li’n fa especialment mereixedor.