Skip to content

Archive

Category: Mesquí

CHA reclama el desdoblamiento de la N-232 desde el Burgo hasta el Mediterráneo.

Identitats? | L’ esmolet.

Identitats?

El 24 de setembre, vaig participar en una taula rodona anomenada “Identidad nacional”. Formava part de les jornades “Demandas de indentidad”, organitzades per la revista Crisis i el grup de la UNIZAR Riff Raff. Els dies anteriors s’havia parlat d’Identitat i multiculturalisme i de l’Europa de les identitats. Naturalment la qüestió, tot i ser enfocada des d’una perspectiva amplia, tenia com a rerefons la situació a Catalunya. Els meus companys de taula, David Pérez Chico, Bernardo Bayona Aznar [llegir ponència] y Juan Manuel Aragüés, són professors de filosofia a la Universitat de Saragossa, i tenen un profund coneixement del tema. El moderador, Fernando Morlanes, director de Crisis, va fer-ne broma en presentar-me: “Carles no es filósofo” (tots vam riure). De fet, la meua assistència era deguda, suposo, a la meua condició de franjolí més o menys “activista”. Aquesta circumstància fronterera, sumada al fet que vaig créixer en un suburbi barceloní castellanoparlant dels 60, em va fer començar la meua intervenció amb una confessió: quant més vell em faig, menys entenc el que vol dir “nació” i tots els seus derivats. I amb aquesta premissa, vaig preguntar-me: els habitants de la Franja, què som? Què hem de ser? Què s’espera que siguem? La resposta, si la mirem sense prejudicis, seria: aragonesos de llengua catalana. Però aquest fet tant normal ens l’han convertit en un problema identitari. Aquests darrers anys he tingut la sort d’anar coneixent uns quants aragonesos no franjolins que tenen clar el valor de la llengua catalana com a patrimoni cultural propi, la senten seua i la defensen. (Per desgràcia no apareixen gaire als mitjans que omplen el nostre espai mediàtic.) Està bé protegir la natura i el patrimoni arquitectònic, jo també ho faig, però no podem descuidar aquest element essencial que és obra dels nostres avantpassats, i que dóna nom a muntanyes, plantes, sentiments… I que (mai no em canso de repetir-ho) serveix per a tot: per a estimar, per a aprendre matemàtiques o per a parlar del temps que fa. O per a escriure aquest article.

La Comarca, columna «Viles i gents», 3 d’octubre de 2014

Un moment de la taula rodona (foto ANDALÁN)

1ª Jornada Llengua i Escola al Matarranya | Lo Finestró.

1 Jornada Llengua i Escola al Matarranya

1a JORNADA LLENGUA I ESCOLA AL MATARRANYA. Pena-roja, 4 d’octubre de 2014

 MATÍ, al Centre Cultural
09:45 h Recepció dels participants i entrega de documentació
10:00 h Benvinguda per part de les autoritats. Presentació del dossier: “Benvinguts profess@rs del Matarranya!”
10:20 h Conferència inaugural: “El model d’immersió de la Bressola”. A càrrec de Joan Pere Le Bihan, responsable de la Bressola del 1981 al 2012. (Escoles laiques catalanes a la zona francesa de parla catalana)
11:15 h Presentació i pràctica de tallers didàctics de cultura popular:
• Projecte d’innovació i investigació educativa: “Cantem Junts”. A càrrec de Margarita Celma, coordinadora del projecte.
• Desideri Lombarte en l’exposició “Ataüllar el món des del Molinar”. A càrrec de Pepa Nogués, autora de l’exposició.
12:00 h Pausa-cafè
12:30 h Taula rodona: “Experiències al voltant de 30 anys d’Ensenyança del Català a Aragó”. Amb la participació de professorat, alumnat i pares.
11 a 13 h Activitats per als menuts en paral·lel a la jornada, a l’escola. Taller infantil: Mural Party Desideri Lombarte.

VESPRADA
Activitats de les entitats de Pena-roja com a cloenda de l’Any Desideri Lombarte
16:00 h Visita al Museu Etnològic Lo Masmut i al Parc Aragonès de la Vivenda. Itinerari poètic Desideri Lombarte.
16:30 h MURAL PARTY (Escola): Desideri Lombarte (pintura, musiqueta, begudes…)
20:00 h Celebració cloenda Any Desideri Lombarte. Lectura de totes les activitats realitzades, a càrrec de l’Associació Cultural del Matarranya. En finalitzar, s’oferirà un pica-pica.

NOTES

  • L’assistència als actes és gratuïta.
  • Al llarg de tot el matí hi haurà projecció d’audiovisuals, taula informativa i venta de llibres.
  • S’oferirà certificat d’assistència.
  • Les conclusions de la taula rodona es publicaran en format digital.

Més info: clariomatarranya.blogspot.com.es clariomatarranya@gmail.com Tel. 676308021

ORGANITZA: CLARIÓ Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català
COL·LABOREN:

  • Comarca del Matarraña/Matarranya
  • Ajuntament de Pena-roja
  • Associació Cultural Tastavins
  • Associació de Jóvens de Pena-roja
  • Associació Cultural del Matarranya
  • Diputación de Teruel
  • Caja Rural de Teruel

El futuro del Bergantes se debatirá en Madrid.

Aguaviva y Artieda, unidas bajo la amenaza de una presa.

Premiados por ‘Hacer el Agosto en el Mezquín’.

Aguaviva defiende hoy el Bergantes en Madrid.

Rock in Río Bergantes.

Rock in Río Bergantes

  • Escrito por  Eva Bielsa

El grupo bajoaragonés de rock Azero grabó el domingo en el río Bergantes el videoclip de su próximo single ‘Made in Teruel’. Los Azero animaron a los vecinos, mediante las redes sociales, a que participaran en el rodaje. Acudieron alrededor de 40 personas que se embadurnaron de barro para protestar ante el olvido de los pequeños pueblos de Teruel.

Existen diferentes formas de llamar la atención y denunciar así la situación que viven muchas personas en el medio rural. Una de las más originales es invitar a todo un territorio a bañarse en barro para participar en la grabación de un video clip reivindicativo. Así fue la grabación de ‘Made in Teruel’, el próximo single del grupo bajoaragonés Azero. 

La banda de música hizo un llamamiento en las redes sociales hace unos días por el que invitaban a vecinos y visitantes a participar de extras en la grabación. Para no contrariar al verso del single «estamos los que estamos, para mal o para bien», los bajoaragoneses estuvieron allí. Muchos fueron los vecinos de las localidades anexas al río Bergantes que estuvieron presentes el domingo por la tarde. También turistas, que pasaban por ahí y se quedaron para participar en el rodaje.

El barro, el protagonista
A los chicos de Azero se les ocurrió realizar un videoclip embadurnados de barro en el propio río a raíz de las fotografías tomadas para promocionar su séptimo álbum. «La idea se nos ocurrió un poco de broma y pensábamos que no iba a venir nadie», afirma Jorge Pérez, miembro del grupo. En cambio, aparecieron alrededor de 80 curiosos entre turistas, vecinos e, incluso, bañistas, de los que 40 se atrevieron a embarrarse en el Bergantes. «Vino mucha gente de Aguaviva porque los miembros de la plataforma ‘El Bergantes no se toca’ se implicaron muchísimo. Nos ayudaron a organizarlo, montaron un chiringuito con bebida fresca y nos ayudaron a instalar los aparatos», explica.

‘Made in Teruel’ es una canción reivindicativa que protesta por la falta de ayudas que reciben los vecinos turolenses. «El significado de la canción es que en Teruel, como estamos poca gente, no nos tienen en cuenta y se pone en relación con el Bergantes. Así apoyamos la causa», argumenta Jorge.

La diversión fue la protagonista de una tarde veraniega pasada por agua y tierra en la que, además de denunciar una situación, se consiguió unir a muchos vecinos bajoaragoneses bajo una misma causa.

 

Los Azero – Fotos de la publicació de Los Azero.

Pisadas sobre serrín.

Tres escriptors aragonesos | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca l’1 d’agost del 2014)

Començaré la meua aportació a “l’Any Desideri Lombarte” fent-me, en veu alta, algunes preguntes. Com serie la realitat cultural del nostre país si encara visqueren els escriptors Jesús Moncada, Josep Galan i Desideri Lombarte?

Perquè ja és mala sort, que tres personatges tan destacats en la normalització de l’Aragó ric i divers de les tres llengües, haiguen desparegut sense arribar a vells i quan més fecunda ere la seva obra.
Segurament la posició política de la casta de “parranda baturra” i les entitats casposes que els ballen l’aigua, estarie tant poca-solta com ho està ara. Segurament dirien les mateixes mentides i tonteries de LAPAO I LAPAPYP. Però serien capaços de menysprear en públic o privat al Moncada escriptor traduït a tantes llengües estrangeres? Li negarien la fe de baptisme aragonès per arribar a ser tant conegut escrivint en català, la llengua aragonesa que la nefasta coalició s’ha obstinat en destrossar?
Què ferien els ximples de la negació de llengües en l’articulista i filòleg Josep Galan, que a més de les seues aportacions a la recuperació del folklore i tradicions aragoneses, ere martell de destalentats de l’extrema dreta de la Franja? Perquè estem segurs que vivint ell no s’hagueren atrevit a posar falses denúncies i querelles, ni a promoure operacions de desprestigi contra coneguts investigadors.
Fa vint-i-cinc anys de la mort del pena-rogí Desideri Lombarte, poeta, escriptor i actiu defensor de la recuperació del català d’Aragó; autor de biografia extraordinària que sols desperta emocions i sentiments positius als qui s’apropen a la seua magnífica obra, cada dia més valorada i coneguda. Cóm serien avui les seves relacions, en tant que escriptor destacat, en la Sra. Consellera de Cultura del Govern d’Aragó? Se’l traurien de davant en les tisores de retallar en Educació? Li penjarien també a les espatlles les mateixes infàmies que ens han penjat a tots els altres, per estudiar i escriure correctament la nostra estimada llengua?
Esperarem les respostes en les pròximes eleccions.

Tomàs Bosque

La frontera | Viles i Gents.

La frontera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 d’agost del 2012)

L’establiment exacte de la frontera lingüística entre el castellà i el català a l’antiga comarca del Matarranya pareix que havia de ser faena fàcil, ja que ací, contràriament al que passa a la Ribagorça, no hi ha parlars de transició. N’hi hauria hagut prou de fer com recomanava Josep Pla: deia que allà on quan dius “Bon dia!” et contesten també amb un “Bon dia!”, ja saps que parlen català. Semblava, doncs, que aquesta faena havia de ser bufar i fer ampolles, però va costar Déu i ajuda arribar a saber si, posem, la frontera passava entre Bellmunt i Fórnols, o si anava entre unes altres viles. No va ser fins al 1949 amb la publicació de Noticia del habla de Aguaviva de Aragón pel filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner que es començà a divulgar el traçat exacte de la frontera. No hi havia ajudat gens que per part dels nostres filòlegs se seguís la doctrina monevista, precedent directe de l’actual facaisme governamental, segons la qual tot el que es parla a l’Aragó es aragonès, i en conseqüència: si a l’Aragó només es parla una llengua, no és possible establir-hi fronteres lingüístiques. Una doctrina de lingüística-ficció que no compartien els filòlegs d’altres països: alemanys, catalans, francesos. Tot plegat va provocar que en la primera meitat del segle passat la frontera tingués uns límits prou erronis. El més gruixut venia de la confusió entre la Canyada de Beric i la de Benatanduz com a localitat fronterera de llengua catalana. Quan aquest error es corregí, se seguí deixant del costat castellà no solament la de Beric, ans també Bellmunt i la Torre de Vilella. I així fins a Sanchis Guarner. Però encara Badia i Margarit deixava el 1950 fora del domini català aquestes tres localitats. És llàstima que la lletra adreçada el 1918 per Maties Pallarès a en Francesc Martorell de l’Institut d’Estudis Catalans no transcendís, i encara, fins al 2010. L’autor hi declarava que feia molts anys que estava persiguint saber quins pobles parlaven català i quins no, i descrivia exactament la frontera. Ens hauríem estalviat moltes marrades.

 Artur Quintana

¿De qué tienes miedo Aragón?

El pasado jueves desde Clarió-Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català organizamos la 2ª Alifara Clarió en Beceite. Fue una jornada festiva infantil y familiar que bajo el lema “Amamos nuestra lengua” contó con diversas actividades populares para conocer el patrimonio natural y cultural, actuación de magia incluída, y que finalizó con un gran mural mosaico dedicado a la lengua.

Clarió somos un grupo de familias de la comarca del Matarranya preocupadas por la supervivencia de nuestra lengua. Nos hemos dado cuenta que nuestros hijos empiezan a no utilizar su lengua materna a nivel informal, para hablar entre ellos. Aún más, cuando hablan en catalán incorporan muchas palabras frecuentes en castellano (como los días de la semana, los colores o los números) y todas las palabras nuevas si no son anglicismos las dicen en castellano (todas las del entorno de las TIC e informática, por ejemplo). Las cosas han cambiado de cuando éramos pequeños. Nosotros vivíamos una situación de clara diglosia, teníamos una lengua formal que era el castellano y otra informal que era el catalán, pero aunque dentro del cole hablábamos en castellano, en el patio y fuera utilizábamos nuestra lengua materna. Y así, a pesar de utilizar muchos castellanismos, hemos mantenido la lengua materna.

Pero esta transmisión ya no está garantizada para las futuras generaciones porque ese modelo basado en la familia y en la oralidad se ha quedado insuficiente. La escolarización más temprana (primero a los 3 y ahora a los 0 años) y el aumento de servicios para la infancia en el mundo rural (estraescolares, escuelas de verano…) siendo que tienen por costumbre utilizar el castellano como lengua habitual han ido estrechando las posibilidades de contacto de los pequeños con su lengua materna y augmentando el tiempo de relación con su grupo de pares en castellano. Además, el hecho de que el lenguaje escrito fuera antes sólo en castellano no tenía mayor trascendencia dado que su uso era ocasional en la sociedad tradicional, pero ahora es una constante en nuestras relaciones, incluso entre amigos con el whatsapp. Son alarmas que denotan un claro peligro de substitución lingüística.

En Aragón se habla catalán como lengua materna desde hace más de 850 años en 50 poblaciones situadas en la zona oriental, unas 45.0000 personas. Del árabe pasamos al catalán porque era la lengua de nuestros repobladores cristianos. En 1707 nos prohibieron escribirlo y durante el período de la dictadura incluso hablarlo. Con la restauración de la democracia y la Constitución Española de 1978 cada comunidad autónoma tiene la obligación de velar por las otras lenguas utilizadas en su territorio además del castellano y garantizar su conservación. Así se recoge en el Estatuto de Autonomía de Aragón de 1982. En el ámbito internacional, existen al menos 4 tratados que también obligan a los gobiernos a proteger las lenguas minoritarias: El Pacto Internacional de los Derechos Civiles y Políticos, (1966); La Convención sobre los Derechos del Niño (1989); La Convención relativa a las Discriminaciones en la Esfera de la Enseñanza(1960) (estos tres de Naciones Unidas); y La Carta Europea de las Lenguas Regionales y Minoritarias (1992), del Consejo de Europa.

Pero a pesar de la obligación, después de más de 3 décadas el gobierno de Aragón sigue sin tener los instrumentos y acciones necesarios y la mayoría de nuestros estudiantes acaban su educación secundaria obligatoria analfabetos en su propia lengua. En cambio, el resto de comunidades del estado que hablan catalán sí han normalizado su situación lingüística: en Cataluña, Baleares y Valencia. También otras comunidades con lengua propia lo han hecho, como Galicia y el País Vasco.

En Aragón, la lengua materna catalana en el sistema educativo sigue igual que cuando se implantó en 1984: Una hora a la semana en las escuelas del Matarranya de primaria como asignatura optativa es insuficiente para garantizar sus competencias lingüísticas en la lengua materna y, con ello, la continuidad de la lengua. Cuando mi hija empezó a hablar a los 2 años y lo hizo en castellano me lloró el alma. No porque no me gustara el castellano, no se trata de eso, sino porque sé que ello es consecuencia del no desarrollo de la democracia y puede tener las graves consecuencias de la desaparición de una lengua y con ella de una cultura.

No negaré la complejidad de tratar las lenguas y las identidades, pero si el resto de comunidades lo han conseguido por qué Aragón no. Es una comunidad pionera en muchos aspectos de cultura, ecología y educación. No es un problema de incapacidad. Tampoco de consenso social, entre el 75 y el 100% de los padres del Matarranya inscriben a sus hijos en la asignatura de catalán en primaria, aún siendo no obligatoria. Entonces, ¿por qué después de más de 3 décadas los gobernantes de Aragón han sido incapaces de solucionar el tema? Los demás lo han hecho.

Llegados a este punto puede que alguién aún se pregunte por qué en el 2014 se hace necesaria una asociación de padres dedicada a velar por la supervivencia de una lengua. Yo también me lo pregunto. ¿De qué tienes miedo Aragón?

Pepa Nogués

Antropóloga y madre. Miembro de Clarió-Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català

La Portellada, 25 de agosto de 2014

Dos médicos para seis municipios.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.