Source: Qui s’acorde del Molí Siscar?
Qui s’acorde del Molí Siscar?
Tomás Bosque
En çagueries del segle passat es va promocionar lo Barranc Fondo, i colles de turistes anaven amunt i avall per l’estretor del Mesquí més salvatge de roques assolsides, i coves naturals aprofitades per çarrar bestiars d’ovelles i cabres. I descobrien que a la nostra Vall, tan pareguda en tot al Matarranya, n’hi havie llocs prou interessants per passar un dia bo als peus del tossal de Sant Josiap. Fent paradeta a migdia, al Refugio-restaurant del Daniel i la Carmen (ara tancat), per recuperar energies i emprendre la baixada cap on s’ajunte el riu en lo Moreral. Perque allí es trobe lo casalici mig assolsit del vell Molí Siscar, on encara es conserven les parts mecàniques fonamentals: lo carcabà en la roda tota rovellada, les moles de pedra i la bronça plenes d’enruna, lo gallipont de la çèquia que regave els camps fins al terme de la Torrocella, i la bassa en lo cup per on caïe l’aigua a la roda hidràulica.
Dels quatre molins de farina que va arribar a tindre el Mesquí, tres estaven al terme de Bellmunt: el Siscar, que ere el més potent; el de Pio Membrado que estave enfront del Refugio esmentat; i un altre més amunt del que no tenim dades. Del Molinet de la Codonyera, sol queden algunes pedres soltes on s’ajunten lo riu i la Vall del Lloc, I encara que d’aquella indústria només ens queda l’açut i la bassa, ara plena de freixers i maleça, lo seu nom perviurà llarg temps a la toponímia. Perquè lo Molinet, pels de la Codonyera, es tot lo que hi ha als voltants d’aquell molí de farina del que mon pare digueve que tenia una mola molt bona.
Tornant al Molí Siscar, afegirem que mai és tard per imaginar projectes a llocs tan excepcionals com el paratge on està situat; i el que representa per la gent de la Vall del Mesquí, especialment pels de la Codonyera i la Torre. Un paisatge sorprenent, en l’aigua justeta, però encara així es podria recuperar. El 50% és propietat dels antics regants, i l’altre 50% —diguen— de la família Molins de la Codonyera. A veure si s’animen los propietaris per fer alguna cosa.
Tomás Bosque. Viles i gents
Source: Corbates antiquadesLuismi Agud 31 07 2023
No cal dir quina és la noticia principal d’aquesta setmana. Les meravelloses eleccions, que fan una aparició estel·lar cada quatre anys —si hi ha sort— i ens recorden que vivim a un país lliure i democràtic… o no?
El sistema que coneixem va aparèixer a França, al segle divuit. Per a ells, era tota una innovació que tothom tingués lo dret a decidir qui els governaria, encara que fore cada quatre anys. Eixe sistema va anar passant, no amb massa facilitats, per la Europa i Amèrica del segle dinou, fins que podríem considerar-lo en crisi a principis del vint. Lo sorgiment de generals amb bigots curiosos, que alguns s’atreveixen a dividir en feixistes i comunismes no deixa de demostrar que el sistema electiu estava sofrint problemes severs.
Però diuen que la metralla canvia a les persones, i després de vore com la pólvora va deixar a seixanta milions de persones sense respirar, la classe política de mitja Europa s’ho va replantejar: potser era millor tornar al sistema d’abans, que almenys no feia que la gent es matés entre ells constantment. I així estem, després de tres segles, seguint amb un sistema vell i caducat que, per por o per vagància, no ens atrevim a millorar.
Si de veritat creus que el teu dret a la política es redueix a depositar un paperet cada quatre anys; si de veritat consideres que confiar amb eixos pinotxos amb camisa és participació activa a la política, asseu-te al sofà, posa’t l’aire condicionat, i no cal que t’aixeques fins les eleccions de 2027. I si de veritat formes part de l’esperit fart de tanta corbata i tan poca vergonya, ves amb cura, los llops orwellians de l’estat t’observen amb recel.
Luismi Agud – Viles i gents
Source: La campana que plore | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 19 de maig del 2023)
Les campanes parroquials, en tant que instruments musicals, també poden despertar les emocions de pena, alegria, festa, diversió… o fer plorar per les desgràcies. Un efecte, el del plany i la tristor que transmeten si sabem fer-les sonar com ho feien los sacristans d’abans dels anys seixanta, quan els de la meua generació fèiem d’escolanets i mos sabíem de memòria lo repertori en llatí, de misses, enterros, rosaris i oficis de difunts. Com també los diferents tocs de la campana Gorda, que han anat desapareixent així com s’han perdut los rituals i tradicions als que servien.
Però una cosa és que una campana gran se planygue per la gràcia del campaner, i un altra molt diferent que sempre sono malament tocant les hores en lo martell elèctric que li pegue des de fora. Lo que mos fa pensar que eixe martell o percutor de les hores, no està posat al millor punt, ni de la millor manera. I tot deu vindre d’una afinació final poc exigent. Perquè tenim constància que de la fàbrica on es va fondre, la campana nova va eixir molt ben acabada.
Estarie bé que després d’estos arguments en vespres d’eleccions municipals, los nous responsables de l’Ajuntament de la Codonyera se pararen a escoltar, encara que només fore un instant, la queixa inaudible (per ara) de tota la gent del poble i els que estan de pas, que a totes les hores del dia i de la nit han de suportar eixe: Taaannnynyny…!, Taaannynyny…!, Taaannynyny…!, que done mala gana d’escoltar. Quan en una campana nova ben afinada, les hores i altres tocs ocasionals, han de sonar de forma clara, llímpia i natural: Taaaaannn…! Taaaaannn…! Taaaaannn…!
I com no vull desentendre’m de col·laborar en la solució del problema, crec que lo primer que s’hauria de fer és visitar lo campanal d’Alloza, on tenen una associació de bandejadors i una campana més gran que la «Valera»; i també lo de Valldalgorfa, per la forma que han posat els martells elèctrics a la paret. Cal veure campanes que sonen molt bé, al costat de casa, i aplicar la mateixa solució al nostre campanal.
Tomàs Bosque
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.