El premi “Lo Grifonet” té caràcter honorífic i consisteix en una peça artística al·legòrica.

El premi “Lo Grifonet” s’atorga a una persona que per la seua trajectòria cultural o científica i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel·lectual, social o humana, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural, social o científica de les Terres de l’Ebre, i no hagi rebut fins a l’actualitat el merescut reconeixement.

La nostra enhorabona a Artur Quintana.

L’entrega es farà el 28 de novembre a Arnes

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.

José Miguel Gràcia

En dos posts anteriors ens hem referit a dos actes importants de la Trobada Cultural del Matarranya i del Bergantes del passat diumenge 4 d’octubre, el lliurament del “Premi Franja” i la presentació de la reedició del llibre Bernat Corremón; ara bé, el programa va ser molt més ample, i per això ara ens volem referir a la resta dels actes. Puntualment va comença la jornada amb la benvinguda de l’alcalde, un jove eixerit, preocupat per la cultura i la llengua dels seu poble, i la presentació d’Ascuma per part del president, Joan Lluís Camps. Com no podria ser d’una altra manera, vam dedicar uns minuts a recordar Teresa Maria Ballester de Mont-roig, professora, activista de la nostra llengua i sòcia d’Ascuma, traspassada recentment.

L’amplia xerrada sobre micologia que va fer Víctor Vidal, substituint Agustí Amela per infermetat, suscità molt d’interès entre els assistents, que van participar i gaudir de debò. Xocs tradicionals i la preparació d’un bolet gegant van tenir entretinguts els xiquets.

Amb un bon vi de Queretes i un bon recapte de la vila a la Plaça vam arribar a dos quarts de tres de la tarda. Després el dinar de germanor.

A les 18 hores i com a cloenda començà l’actuació del duo Rakel que omplí de música pop, boleros i música d’autor una hora i escaig per a delectança dels assistents. Una molt bona Trobada i força concorreguda.

Aiguaivans, salveu el riu i la llengua!

Veieu aleatòriament totes les fotos de la Trobada:

 

 (Publicat al Diario de Teruel del dissabte 19 de setembre del 2015)

El capítol més encertat de la Llei de Llengües 2009 és anomenar, com correspon a veritat, llengües pròpies i històriques l’aragonès i el català, i fer-ho pel nom que els pertany. El segon encert és al Preàmbul on es declara que a l’Aragó junt amb el castellà … es parlen en determinades zones unes altres llengües, l’aragonès i el català, les tres amb llurs modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó (El subratllat és meu). Per primera vegada, i després de segles de mixtificacions, el castellà deixava de ser una llengua monolíticament unitària a tot arreu on es parla, des de Villanueva de Gallego a Ushuaia, i passava a ser, conforme a veritat, allò que sempre ha estat: una llengua amb variacions a cada poble i barri del seu domini, exactament igual com el francès, l’anglès, el buruixasqui, …, i —és clar— l’aragonès i el català. Resumint, el text del Preàmbul permet de desenvolupar un seguit de mesures per a protegir aquest patrimoni tan íntimament aragonés que és el castellà d’Aragó, tant en fonètica —destabulitzant la inexistencia d’esdrúixols, que, per cert, es troba també a l’occità i al francès—, com en morfologia —con yo—, en sintaxi —estamos a Calanda— i més encara en el lèxic —batalera, tremoncillo, güega, zabazaica, latonero, enchegar … . Els mestres a l’escola no cal que discriminen tot allò del castellà dels alumnes que no coincideix amb l’estándard, sinó fer-los evidents els diferents estils: tremoncillo=castellà d’Aragó/tomillo=castellà estàndard. Perden així el complex d’inferioritat: castellà ben dit=castellà estàndard ; castellà mal dit=castellà d’Aragó, i fent servir llur castellà sense tabús mantindran el que els és propi, i l’enriquiran tant com l’estàndard. Els correctors de textos tampoc cal que estigmatitzen els mots del castellà d’Aragó que fan servir els escriptors, com m’ha passat per usar tremoncillo i altres paraules, per molt esplèndidament castellanes que siguen. Però tot això, que teníem ben a l’abast, ha esdevingut impossible perquè el primer que ha fet la Llei de Llengües 2013 ha estat fer desaparèixer la referència a les modalitats lingüístiques del castellà d’Aragó. Un acte que no correspon a veritat.

Artur Quintana