Algunes veïnes baixaven lo caçol de la verdura del sopar o el topí del caldo de gallina si hi havie algun malalt, perquè havent-hi un foc encès a la porta de casa no calie gastar llenya a la llar.
Les fogueres del Pilar eren una celebració popular, en ben poca participació dels rics de la vila, molt lligada a les nostres costums; tan arrelada que encara se’n segueixen encenent algunes la vespra del 12 d’octubre, fent bones rostides de carn i llonganisses, rematats en begudes, cafè i dolços variats; perquè ara hi ha més quartos que en aquells temps de l’autarquia on tot estava escàs. Però abans les viles eren un belluguer d’animalets i bèsties de càrrega, de llenya i brutícia pels racons, canturiales de pollastres, bramits de rucs, gossos esgacilant, misses i rosaris a totes les hores en fum de l’incens i candiales cremant, tricornis dels civils quan menys ho esperaves… i aquella fortoreta amable i persistent a la nostra memòria, de les olors naturals de les feines que feie la gent i de les collites que es replegaven en cada moment. Olor que arribave a la categoria de farum insuportable quan els llauradors sacaven lo fem de la mitjalluna i el corral de les cavalleries.
La veritat és que entre el fum de les fogueres i la pobra il•luminació dels carrers, el rosari dels diumenges d’octubre a bocanit imponie: files d’homes i dones en vestimentes obscures cantant monòtones avemaries, escolanets en farols, les “esclaves de Maria” en lo seu escapulari al coll, i el capellà recordant al sofrit poble que davant de la omnipotència divina res millor que ser ben creguts i obeients a la santa mare Esglesia.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MesquíOrigen: Fogueres del Pilar (1960)
- Tomàs Bosque
Codonys, panolles tendres i pimentons recent collits per rostir a meitat vesprà. Pataques al caliu de la llenya d’olivera que, en pegar un bufit a la cendra que replegaven, obríem en les mans i posant un peciquet de sal, mo les menjàvem com si fore lo millor llamí.
UGT – Les notícies de llengua i treball – Octubre de 2015 – Pàgina 59
Ressenya Assaig polític
La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics
Joaquim Montclús i Esteban
Institut d’Estudis Catalans
Des de fa gairebé quaranta anys, l’historiador i periodista calaceità Joaquim Montclús s’ha ocupat –i preocupat– públicament de les terres –i dels seus habitants, pretèrits i presents– administrativament aragoneses de llengua catalana, i ho ha fet de tal manera que ha arribat a comptar amb una obra bibliogràfica prou extensa que comprèn innombrables col·laboracions a la premsa catalana i en diverses publicacions col·lectives, així com l’edició de diferents obres signades individualment. Una bibliografia que, en volum, s’inicià el 1983 –fa més de trenta anys!– amb la publicació de La Franja de Ponent avui, títol al qual han seguit Una vila medieval entre fronteres (1987), La catalanitat de la Franja de Ponent. Crònica de 20 anys (1999), Matarranya. Crònica de viatge (2012), i la miscel·lània obra que ara ens ocupa: La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics (2014). Doncs bé, en aquesta darrera obra en volum, Montclús vol projectar-hi un retrat històric, jurídic i –afegim–, sociològic i polític d’un territori que té, ara per ara, una difícil articulació i que mai ha constituït una unitat politicoadministrativa. En concret es tracta del conjunt de poblacions que conformen la coneguda Franja (Oriental, si qui se la mira ho fa des de l’Aragó interior; de Ponent, si la mirada es fa des de la franja de la Catalunya marítima; i d’Aragó si qui l’observa és una entitat acadèmica que aspira a l’objectivitat científica). I vet ací la primera sorpresa d’aquesta, en principi, prou desconcertant obra, ja que en el títol mateix s’obvia la denominació que l’entitat editora –Institut d’Estudis Catalans– ha emprat institucionalment i tradicional, tal com encara ara fan moltes altres institucions acadèmiques catalanes: La Franja d’Aragó. Cal dir que molt sovint –per evitar polèmiques nominalistes– es recorre a denominar simplement, per tal d’evitar complements denotatius, aquest territori com la Franja. Tot i deixant de banda la denominació del territori administrativament aragonès i lingüísticament català, trobem que aquesta obra és un vast conjunt impressionista de reflexions i descripcions de caràcter subjectiu i extensió desiguals. Així, al costat d’un intens i vast detallisme en la descripció d’unes comarques –Matarranya i, en menor mesura, la Ribagorça–, d’unes etapes històriques –l’Edat Mitjana– o de determinades institucions –gairebé nominals– i tímides accions reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes d’aqueix territori i dels seus habitants, trobem que s’hi fa una descripció massa prima d’unes altres comarques, fets històrics o iniciatives culturals i reivindicatives directament relacionades amb el territori i la societat –present i pretèrita– descrits. És clar, que en els «aspectes» del títol potser ja es vol manifestar la parcialitat que caracteritza l’obra. Sembla com si massa sovint s’haja pretès elevar anècdotes fugisseres a categories permanents; de magnificar fets de poca volada i d’escassa incidència en la societat del territori descrit. Això passa –per assenyalar només dues afirmacions prou controvertides–, quan s’apunta que la llengua catalana era parlada a Graus, Casp o a l’oest d’Alcanyís, però, això sí, sense aportar altra cosa que comentaris escadussers i opinions impressionistes (és a dir, no documentades) fetes fa cent o cent cinquanta anys en un context no gaire acadèmic. També pot resultar desconcertant (i en aquest cas molt més que controvertit) afirmar, per exemple, que a la que es denomina Franja de la Franja, és a dir a les poblacions de «Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Saünc, Sessué i Vilanova d’Éssera […] encara parlen una forma dialectal catalana –per més que algunes persones i, fins i tot, alguns filòlegs vulguin negar-ne l’evidència– que a poc a poc es va perdent». Evidentment, si es vol ser prou rigorós, hauria calgut apuntar que cap filòleg ni sociòleg/sociolingüista de formació (ni cap dels parlants nadius d’aquestes localitats) subscriurien la tesi que pretén sustentar les paraules citades. No es pot, repetim, intentar elevar anècdotes esmunyedisses a categories irrefutables. Només caldria haver llegit amb atenció i profit les anotacions de Joan Coromines –reconegut i rigorós científic de la llengua– quan escrivia el 1970 que: «En acabar observem que és totalment infundada (llevat potser d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc és segura, i en tot cas no se n’ha donat una demostració satisfactòria), l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca, i pel que fa a altres valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles». En definitiva, potser millor que ens deixem acomboiar un cop més pels clàssics –Amicus Plato, sed magis amica veritas– per afirmar que l’obra que ens ocupa ens presenta, en essència, una anàlisi controvertida, peregrina, feble, parcial i molt poc aprofundida. No es traca sinó d’un seguit d’anotacions impressionistes a propòsit de la societat de la Franja i de la seua història que serveixen per confeccionar un relat no sempre prou matisat, un discurs destinat fonamentalment a ciutadans lectors de l’àrea metropolitana de la franja marítima de Catalunya, intel·lectualment inquiets i força motivats en la (re) construcció de la nostra nació. Però encara que ja se sap que, com diuen per la part meridional de la Franja, tota brossa fa paret, potser que ens comencem a preguntar quina és la paret que volem bastir, quina és la nació que volem (re)fer. Amb tot, és d’agrair que el màxim organisme cultural del país haja volgut afavorir una aproximació a la societat catalana en general –ni que sia d’una manera poc convencional i potser amb una mirada un xic esbiaixada– d’un territori de difícil articulació, un territori –i els seus habitants– sovint desatès per totes bandes i de perenne discussió a propòsit de la seua identitat nacional i cultural, com és l’anomenada Franja (de Ponent/Oriental/d’Aragó: trieu el complement del nom que més us plaga, si és que us cal).
Esteve Betrià
Origen: “Patrimoni oblidat, memòria literària” | Lo Finestró
La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner han impulsat el projecte d’una exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant sobre patrimoni oblidat i la memòria literària. D’entre les institucions i persones que han col·laborat em complau fer esment a Carles Sancho i jo mateix, preparant cinc béns del patrimoni de la Franja –concretament del Matarranya i de la Vall del Mesquí–:
1) Santuari de la Mare de Déu de Gràcia. La Freixneda (J. M. Gràcia)
2) La Valera, la campana de la Codonyera (J. M. Gràcia)
3) Lo Molí Siscar de la Codonyera (J. M. Gràcia)
4) Lo Trinquet de la Codonyera (J. M. Gràcia i C. Sancho)
5) El Mas de Llaurador (C. Sancho)
Josep Santesmases i Ollé, President de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i Vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner, ha escrit un interessant article al diari El Punt Avui sobre el tema que tractem, el qual acaba així. (llegiu article:
“Són aquests exemples, en clau de mostra, del projecte Patrimoni oblidat, memòria literària que impulsen la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner de l’exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant, amb voluntat de fer un llarg recorregut en el temps i l’espai del país gran, que a primers d’any veurà la llum amb la col·laboració d’institucions, entitats de tota mena i moltes persones que treballant-hi faran possible lligar la feblesa del patrimoni oblidat amb el respecte, el suggeriment i la creativitat de la memòria literària.”
Origen: Exigen la N-232 como nexo lógico Mediterráneo-Cantábrico
- Escrito por La Comarca / B. Severino
Los presidentes de Aragón y Valencia critican las políticas que «fomentan el centralismo». Este lunes se reunieron en el Pignatelli para hablar de las relaciones entre ambos territorios.
Las relaciones entre Aragón y Comunidad Valenciana siguen estrechándose y ayer fueron los presidentes de ambas Comunidades Autónomas los que acordaron reivindicar de forma conjunta las infraestructuras que afectan a ambos territorios.
Se abordó el desdoblamiento de la N-232, una situación calificada por el presidente valenciano de «escándalo». Ambos pidieron un compromiso al Gobierno Central con las relaciones entre los dos territorios y recriminaron las políticas que apuestan por la centralización de los servicios. «La N-232 se adjudicó en 1993 y estamos igual porque en estos años se ha invertido en servicios que fomentan el refuerzo del centro de la Península pero no fomentan la lógica», dijo el presidente valenciano Ximo Puig. Se refirió a la N-232 como el camino más recto en el eje Mediterráneo-Cantábrico. «Además de que es la lógica, este corredor será bueno para Aragón, para Valencia pero también para España», dijo.
El presidente de Aragón, Javier Lambán, aseguró que el gobierno no renunciará a luchar por cualquier forma de conexión con los puertos marítimos tanto a través de ferrocarril mejorando la línea Sagunto-Zaragoza, como de carretera. «Renunciar a estas posibilidades sería ponerle puertas al monte si no podemos apostar por la Travesía Central del Pirineo como proyecto estratégico de primera magnitud», aseguró. Insistieron en que la N-232 es la vía de acceso a los hospitales de referencia como el de Alcañiz y Vinaròs y a otros servicios básicos, así como la vía de comunicación de la industria y el comercio de la zona y del sector del turismo.
Colaborar en todas las áreas
El encuentro fue la continuación al que mantuvieron los consejeros de Obras Públicas de ambos territorios hace unas semanas en Valencia. De hecho, la nueva etapa abierta se verá plasmada en una sistematizada red de relaciones entre departamentos de ambos ejecutivos en materias como la sanidad, el turismo, la cultura y la juventud. «Es muy importante que se establezcan relaciones de gobierno de manera sistemática en todos los departamentos para buscar posibilidades de colaboración», concluyó Lambán.
Origen: Premi d’Actuació Cívica de la Fundación Carulla 2015 a Artur Quintana | Lo Finestró
Un altre premi per a Artur Quintana. Ens ha arribat la notícia de la concessió del Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla 2015 a Artur Quintana. El Premi serà lliurat a Barcelona el dia 24 de novembre a les 19 hores a l’Auditori del Disseny Hub Barcelona, a la Plaça de les Glòries Catalanes.
Novament la nostra enhorabona a Artur Quintana.
Entre tots els premiats d’anys precedents es troben tres persones de la Franja: Maria Zapater (Fraga), Josep Galan (Fraga) i Joaquim Monclús (Calaceit).
Fundació Carulla
Creada l’any 1973, la Fundació Carulla treballa per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana, amb la voluntat d’enfortir el sentit de pertinença.
La Fundació Carulla (abans, Fundació Jaume I) va néixer a partir de la iniciativa emprenedora de Lluís Carulla i Canals, mentre la repressió franquista imposava un gran silenci públic a la llengua i la cultura catalanes. Calia defensar-les i promoure’n l’ús per mantenir viva la identitat nacional catalana.
La Fundació Carulla ha dut a terme una labor cultural i educativa important i continuada, que ha tingut una repercussió social positiva i que ha rebut destacats reconeixements institucionals i socials. Tot això queda ben reflectit, per exemple, en els volums publicats per l’Editorial Barcino, les nostres Nadales o les successives edicions dels Premis Baldiri Reixac, els Premis d’Honor Lluís Carulla i els Premis d’Actuació Cívica.
Origen: Premi “Lo Grifonet” per al Dr. Artur Quintana | Lo Finestró
Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre atorga anualment i des de l’any 2011 el premi “Lo Grifonet”. El grifonet, brot de la renaixent olivera, dóna nom al premi com a símbol de renovació i esperança, cíclicament repetides, de l’arbre més emblemàtic i representatiu de la mediterrània en general i de les Terres de l’Ebre en particular.El premi “Lo Grifonet” té caràcter honorífic i consisteix en una peça artística al·legòrica.
El premi “Lo Grifonet” s’atorga a una persona que per la seua trajectòria cultural o científica i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel·lectual, social o humana, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural, social o científica de les Terres de l’Ebre, i no hagi rebut fins a l’actualitat el merescut reconeixement.
La nostra enhorabona a Artur Quintana.
L’entrega es farà el 28 de novembre a Arnes
Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt
Lliurament del 8è Premi Franja a Javier Giral
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2015)
El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.
José Miguel Gràcia
Origen: Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.
José Miguel Gràcia
Origen: La resta d’actes de la Trobada Cultural del Matarranya a Aiguaïva | Lo Finestró
En dos posts anteriors ens hem referit a dos actes importants de la Trobada Cultural del Matarranya i del Bergantes del passat diumenge 4 d’octubre, el lliurament del “Premi Franja” i la presentació de la reedició del llibre Bernat Corremón; ara bé, el programa va ser molt més ample, i per això ara ens volem referir a la resta dels actes. Puntualment va comença la jornada amb la benvinguda de l’alcalde, un jove eixerit, preocupat per la cultura i la llengua dels seu poble, i la presentació d’Ascuma per part del president, Joan Lluís Camps. Com no podria ser d’una altra manera, vam dedicar uns minuts a recordar Teresa Maria Ballester de Mont-roig, professora, activista de la nostra llengua i sòcia d’Ascuma, traspassada recentment.
L’amplia xerrada sobre micologia que va fer Víctor Vidal, substituint Agustí Amela per infermetat, suscità molt d’interès entre els assistents, que van participar i gaudir de debò. Xocs tradicionals i la preparació d’un bolet gegant van tenir entretinguts els xiquets.
Amb un bon vi de Queretes i un bon recapte de la vila a la Plaça vam arribar a dos quarts de tres de la tarda. Després el dinar de germanor.
A les 18 hores i com a cloenda començà l’actuació del duo Rakel que omplí de música pop, boleros i música d’autor una hora i escaig per a delectança dels assistents. Una molt bona Trobada i força concorreguda.
Aiguaivans, salveu el riu i la llengua!
Veieu aleatòriament totes les fotos de la Trobada:
Origen: Trobada Cultural d’Ascuma a Aiguaviva | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’octubre del 2015)
Demà, diumenge 4 d’octubre, l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma) celebra la seua XXV Trobada Cultural a Aiguaviva de Bergantes. L’associació, que precisament va ser fundada l’any 1989 durant la II Trobada Cultural a la Freixneda, les anat repetint anualment, així que la de demà constituís les seues bodes de plata. Amb estes celebracions se pretenen dos objectius: per un costat, reunir los seus socis dispersos en un entorn lúdic, i per l’altre, fer difusió del patrimoni lingüístic i cultural de la seua zona d’actuació, obrint-se a la societat de la comarca del Matarranya i les poblacions catalanoparlants del Baix Aragó a la zona del Mesquí i Bergantes. Al cartell d’enguany lo lema “en defensa del patrimoni cultural d’Aragó” figura sobre una bella imatge del riu Bergantes, davall d’un pont entre unes penes imponents molt característiques, símbol d’una altra lluita, la salvar lo patrimoni natural davant polítiques hidràuliques agressives.
Segons costum, hi haurà un programa variat, que s’iniciarà amb la benvinguda de l’alcalde de la vila i del president d’Ascuma. En l’apartat cultural l’expert boletaire Agustí Amela farà una xerrada sobre la recollida dels pebrassos, en plena campanya; a continuació se presentarà la reedició del còmic Bernat Corremón pel Matarranya, del dibuixant Nèstor Macià Fontanilles.
Mentrestant, l’associació de pares “Clarió” guiarà un programa paral·lel pels xiquets: al matí una gimcana de jocs tradicionals i l’elaboració del mural “Paraules boniques”, i a la tarde un taller de construcció d’un bolet pebràs gegant.
Com a acte central destaca lo lliurament del VIII Premi Franja i Territori —concedit per Iniciativa Cultural de la Franja, de la qual forma part Ascuma— al Dr. Javier Giralt, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa, en reconeixement als seus estudis dels dialectes del català a l’Aragó i a la seua defensa del patrimoni lingüístic autòcton des de l’àmbit acadèmic.
Un vi d’honor oferit als habitants de Aiguaviva, un dinar de germanor i la cloenda amb l’actuació de la cantant Rakel completaran una intensa i il·lusionant jornada.
María Dolores Gimeno