Algunes veïnes baixaven lo caçol de la verdura del sopar o el topí del caldo de gallina si hi havie algun malalt, perquè havent-hi un foc encès a la porta de casa no calie gastar llenya a la llar.
Les fogueres del Pilar eren una celebració popular, en ben poca participació dels rics de la vila, molt lligada a les nostres costums; tan arrelada que encara se’n segueixen encenent algunes la vespra del 12 d’octubre, fent bones rostides de carn i llonganisses, rematats en begudes, cafè i dolços variats; perquè ara hi ha més quartos que en aquells temps de l’autarquia on tot estava escàs. Però abans les viles eren un belluguer d’animalets i bèsties de càrrega, de llenya i brutícia pels racons, canturiales de pollastres, bramits de rucs, gossos esgacilant, misses i rosaris a totes les hores en fum de l’incens i candiales cremant, tricornis dels civils quan menys ho esperaves… i aquella fortoreta amable i persistent a la nostra memòria, de les olors naturals de les feines que feie la gent i de les collites que es replegaven en cada moment. Olor que arribave a la categoria de farum insuportable quan els llauradors sacaven lo fem de la mitjalluna i el corral de les cavalleries.
La veritat és que entre el fum de les fogueres i la pobra il•luminació dels carrers, el rosari dels diumenges d’octubre a bocanit imponie: files d’homes i dones en vestimentes obscures cantant monòtones avemaries, escolanets en farols, les “esclaves de Maria” en lo seu escapulari al coll, i el capellà recordant al sofrit poble que davant de la omnipotència divina res millor que ser ben creguts i obeients a la santa mare Esglesia.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MesquíA punto de cumplir sus bodas de Plata la Marcha Senderista del Mezquín visitó la población de La Cerollera donde casi mil senderistas se dieron cita en un domingo soleado y con temperaturas agradables. Como viene siendo habitual, fue un éxito de la organización por parte de casi 200 voluntarios que ya nos esperan el próximo año en Castelserás.
Origen: Fogueres del Pilar (1960)
- Tomàs Bosque
Codonys, panolles tendres i pimentons recent collits per rostir a meitat vesprà. Pataques al caliu de la llenya d’olivera que, en pegar un bufit a la cendra que replegaven, obríem en les mans i posant un peciquet de sal, mo les menjàvem com si fore lo millor llamí.
UGT – Les notícies de llengua i treball – Octubre de 2015 – Pàgina 59
Ressenya Assaig polític
La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics
Joaquim Montclús i Esteban
Institut d’Estudis Catalans
Des de fa gairebé quaranta anys, l’historiador i periodista calaceità Joaquim Montclús s’ha ocupat –i preocupat– públicament de les terres –i dels seus habitants, pretèrits i presents– administrativament aragoneses de llengua catalana, i ho ha fet de tal manera que ha arribat a comptar amb una obra bibliogràfica prou extensa que comprèn innombrables col·laboracions a la premsa catalana i en diverses publicacions col·lectives, així com l’edició de diferents obres signades individualment. Una bibliografia que, en volum, s’inicià el 1983 –fa més de trenta anys!– amb la publicació de La Franja de Ponent avui, títol al qual han seguit Una vila medieval entre fronteres (1987), La catalanitat de la Franja de Ponent. Crònica de 20 anys (1999), Matarranya. Crònica de viatge (2012), i la miscel·lània obra que ara ens ocupa: La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics (2014). Doncs bé, en aquesta darrera obra en volum, Montclús vol projectar-hi un retrat històric, jurídic i –afegim–, sociològic i polític d’un territori que té, ara per ara, una difícil articulació i que mai ha constituït una unitat politicoadministrativa. En concret es tracta del conjunt de poblacions que conformen la coneguda Franja (Oriental, si qui se la mira ho fa des de l’Aragó interior; de Ponent, si la mirada es fa des de la franja de la Catalunya marítima; i d’Aragó si qui l’observa és una entitat acadèmica que aspira a l’objectivitat científica). I vet ací la primera sorpresa d’aquesta, en principi, prou desconcertant obra, ja que en el títol mateix s’obvia la denominació que l’entitat editora –Institut d’Estudis Catalans– ha emprat institucionalment i tradicional, tal com encara ara fan moltes altres institucions acadèmiques catalanes: La Franja d’Aragó. Cal dir que molt sovint –per evitar polèmiques nominalistes– es recorre a denominar simplement, per tal d’evitar complements denotatius, aquest territori com la Franja. Tot i deixant de banda la denominació del territori administrativament aragonès i lingüísticament català, trobem que aquesta obra és un vast conjunt impressionista de reflexions i descripcions de caràcter subjectiu i extensió desiguals. Així, al costat d’un intens i vast detallisme en la descripció d’unes comarques –Matarranya i, en menor mesura, la Ribagorça–, d’unes etapes històriques –l’Edat Mitjana– o de determinades institucions –gairebé nominals– i tímides accions reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes d’aqueix territori i dels seus habitants, trobem que s’hi fa una descripció massa prima d’unes altres comarques, fets històrics o iniciatives culturals i reivindicatives directament relacionades amb el territori i la societat –present i pretèrita– descrits. És clar, que en els «aspectes» del títol potser ja es vol manifestar la parcialitat que caracteritza l’obra. Sembla com si massa sovint s’haja pretès elevar anècdotes fugisseres a categories permanents; de magnificar fets de poca volada i d’escassa incidència en la societat del territori descrit. Això passa –per assenyalar només dues afirmacions prou controvertides–, quan s’apunta que la llengua catalana era parlada a Graus, Casp o a l’oest d’Alcanyís, però, això sí, sense aportar altra cosa que comentaris escadussers i opinions impressionistes (és a dir, no documentades) fetes fa cent o cent cinquanta anys en un context no gaire acadèmic. També pot resultar desconcertant (i en aquest cas molt més que controvertit) afirmar, per exemple, que a la que es denomina Franja de la Franja, és a dir a les poblacions de «Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Saünc, Sessué i Vilanova d’Éssera […] encara parlen una forma dialectal catalana –per més que algunes persones i, fins i tot, alguns filòlegs vulguin negar-ne l’evidència– que a poc a poc es va perdent». Evidentment, si es vol ser prou rigorós, hauria calgut apuntar que cap filòleg ni sociòleg/sociolingüista de formació (ni cap dels parlants nadius d’aquestes localitats) subscriurien la tesi que pretén sustentar les paraules citades. No es pot, repetim, intentar elevar anècdotes esmunyedisses a categories irrefutables. Només caldria haver llegit amb atenció i profit les anotacions de Joan Coromines –reconegut i rigorós científic de la llengua– quan escrivia el 1970 que: «En acabar observem que és totalment infundada (llevat potser d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc és segura, i en tot cas no se n’ha donat una demostració satisfactòria), l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca, i pel que fa a altres valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles». En definitiva, potser millor que ens deixem acomboiar un cop més pels clàssics –Amicus Plato, sed magis amica veritas– per afirmar que l’obra que ens ocupa ens presenta, en essència, una anàlisi controvertida, peregrina, feble, parcial i molt poc aprofundida. No es traca sinó d’un seguit d’anotacions impressionistes a propòsit de la societat de la Franja i de la seua història que serveixen per confeccionar un relat no sempre prou matisat, un discurs destinat fonamentalment a ciutadans lectors de l’àrea metropolitana de la franja marítima de Catalunya, intel·lectualment inquiets i força motivats en la (re) construcció de la nostra nació. Però encara que ja se sap que, com diuen per la part meridional de la Franja, tota brossa fa paret, potser que ens comencem a preguntar quina és la paret que volem bastir, quina és la nació que volem (re)fer. Amb tot, és d’agrair que el màxim organisme cultural del país haja volgut afavorir una aproximació a la societat catalana en general –ni que sia d’una manera poc convencional i potser amb una mirada un xic esbiaixada– d’un territori de difícil articulació, un territori –i els seus habitants– sovint desatès per totes bandes i de perenne discussió a propòsit de la seua identitat nacional i cultural, com és l’anomenada Franja (de Ponent/Oriental/d’Aragó: trieu el complement del nom que més us plaga, si és que us cal).
Esteve Betrià
Origen: “Patrimoni oblidat, memòria literària” | Lo Finestró
La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner han impulsat el projecte d’una exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant sobre patrimoni oblidat i la memòria literària. D’entre les institucions i persones que han col·laborat em complau fer esment a Carles Sancho i jo mateix, preparant cinc béns del patrimoni de la Franja –concretament del Matarranya i de la Vall del Mesquí–:
1) Santuari de la Mare de Déu de Gràcia. La Freixneda (J. M. Gràcia)
2) La Valera, la campana de la Codonyera (J. M. Gràcia)
3) Lo Molí Siscar de la Codonyera (J. M. Gràcia)
4) Lo Trinquet de la Codonyera (J. M. Gràcia i C. Sancho)
5) El Mas de Llaurador (C. Sancho)
Josep Santesmases i Ollé, President de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i Vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner, ha escrit un interessant article al diari El Punt Avui sobre el tema que tractem, el qual acaba així. (llegiu article:
“Són aquests exemples, en clau de mostra, del projecte Patrimoni oblidat, memòria literària que impulsen la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner de l’exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant, amb voluntat de fer un llarg recorregut en el temps i l’espai del país gran, que a primers d’any veurà la llum amb la col·laboració d’institucions, entitats de tota mena i moltes persones que treballant-hi faran possible lligar la feblesa del patrimoni oblidat amb el respecte, el suggeriment i la creativitat de la memòria literària.”
Origen: Exigen la N-232 como nexo lógico Mediterráneo-Cantábrico
- Escrito por La Comarca / B. Severino
Los presidentes de Aragón y Valencia critican las políticas que «fomentan el centralismo». Este lunes se reunieron en el Pignatelli para hablar de las relaciones entre ambos territorios.
Las relaciones entre Aragón y Comunidad Valenciana siguen estrechándose y ayer fueron los presidentes de ambas Comunidades Autónomas los que acordaron reivindicar de forma conjunta las infraestructuras que afectan a ambos territorios.
Se abordó el desdoblamiento de la N-232, una situación calificada por el presidente valenciano de «escándalo». Ambos pidieron un compromiso al Gobierno Central con las relaciones entre los dos territorios y recriminaron las políticas que apuestan por la centralización de los servicios. «La N-232 se adjudicó en 1993 y estamos igual porque en estos años se ha invertido en servicios que fomentan el refuerzo del centro de la Península pero no fomentan la lógica», dijo el presidente valenciano Ximo Puig. Se refirió a la N-232 como el camino más recto en el eje Mediterráneo-Cantábrico. «Además de que es la lógica, este corredor será bueno para Aragón, para Valencia pero también para España», dijo.
El presidente de Aragón, Javier Lambán, aseguró que el gobierno no renunciará a luchar por cualquier forma de conexión con los puertos marítimos tanto a través de ferrocarril mejorando la línea Sagunto-Zaragoza, como de carretera. «Renunciar a estas posibilidades sería ponerle puertas al monte si no podemos apostar por la Travesía Central del Pirineo como proyecto estratégico de primera magnitud», aseguró. Insistieron en que la N-232 es la vía de acceso a los hospitales de referencia como el de Alcañiz y Vinaròs y a otros servicios básicos, así como la vía de comunicación de la industria y el comercio de la zona y del sector del turismo.
Colaborar en todas las áreas
El encuentro fue la continuación al que mantuvieron los consejeros de Obras Públicas de ambos territorios hace unas semanas en Valencia. De hecho, la nueva etapa abierta se verá plasmada en una sistematizada red de relaciones entre departamentos de ambos ejecutivos en materias como la sanidad, el turismo, la cultura y la juventud. «Es muy importante que se establezcan relaciones de gobierno de manera sistemática en todos los departamentos para buscar posibilidades de colaboración», concluyó Lambán.
Origen: Premi d’Actuació Cívica de la Fundación Carulla 2015 a Artur Quintana | Lo Finestró
Un altre premi per a Artur Quintana. Ens ha arribat la notícia de la concessió del Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla 2015 a Artur Quintana. El Premi serà lliurat a Barcelona el dia 24 de novembre a les 19 hores a l’Auditori del Disseny Hub Barcelona, a la Plaça de les Glòries Catalanes.
Novament la nostra enhorabona a Artur Quintana.
Entre tots els premiats d’anys precedents es troben tres persones de la Franja: Maria Zapater (Fraga), Josep Galan (Fraga) i Joaquim Monclús (Calaceit).
Fundació Carulla
Creada l’any 1973, la Fundació Carulla treballa per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana, amb la voluntat d’enfortir el sentit de pertinença.
La Fundació Carulla (abans, Fundació Jaume I) va néixer a partir de la iniciativa emprenedora de Lluís Carulla i Canals, mentre la repressió franquista imposava un gran silenci públic a la llengua i la cultura catalanes. Calia defensar-les i promoure’n l’ús per mantenir viva la identitat nacional catalana.
La Fundació Carulla ha dut a terme una labor cultural i educativa important i continuada, que ha tingut una repercussió social positiva i que ha rebut destacats reconeixements institucionals i socials. Tot això queda ben reflectit, per exemple, en els volums publicats per l’Editorial Barcino, les nostres Nadales o les successives edicions dels Premis Baldiri Reixac, els Premis d’Honor Lluís Carulla i els Premis d’Actuació Cívica.