Comencem amb la transcripció d’algunes de les Sentències comentades del poeta, publicades el 1993 a la col·lecció ‘Lo Trull’.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MesquíTomàs Bosque: «Tots els que han cantat en català a la Franja han musicat Desideri Lombarte»
Estrenem «La meua pàtria menuda» un poema Desideri Lombarte musicat i cantat per Tomàs Bosque
Joaquim Vilarnau | 21/06/2024 a les 17:30h
Tomàs Bosque | JAP
Tomàs Bosque és un històric de la Nova Cançó: la primera veu en català que ens va arribar des de la Franja de Ponent. El 1977 va presentar Cuando los tiempos vienen mejores (Novola) un disc on hi havia dues peces en català i el 1978, Tomás Bosque (Novola), tot en castellà. Des d’aleshores només trobem cançons seuen gravades en directe al llibre-disc Primer Encuentro de la Música Popular de Aragón (Prames, 2019). Ara ha tornat a l’estudi i el resultat és l’excel·lent llibre disc Canta Desideri Lombarte (Ascuma), en què en musica vuit poemes i afegeix, al començament i al final del disc, dues cançons amb lletra pròpia. Amb 76 anys, el cantant de La Codonyera es mostra ben actiu i anuncia que té previstos més enregistraments.
Acabes de publicar un disc amb poemes de Desideri Lombarte. Abans que es pengin a les xarxes, estrenem “La meua pàtria menuda”. Parla’ns d’aquesta cançó.
“La meua pàtria menuda” és la segona cançó del disc. La primera té lletra meua i es diu “Muntanyes del Matarranya”, vol situar l’oient dins de la geografia de la llengua catalana i que el que escoltaran a partir d’aquí és el Matarranya de Lombarte. El poeta parla de la seva història d’amor i d’odi a la seva pàtria. Vaig imaginar una melodia i vaig posar-li un ritme que em pensava que serviria per a una part de la cançó. El que passa és que després, en fer els arranjaments, s’ha quedat a tota la cançó i sembla una mena de lletania. Al final, abans de la darrera estrofa hi ha una melodia que dona un altre caràcter a la resolució del poema, quan diu que vol morir-se aquí, que és la meva terra, la terra dels meus amics.
Per què ara, un disc de Desideri Lombarte?
Perquè jo ja he escrit moltes cançons, i amb Desideri Lombarte tenim una història quasi familiar. Amb l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma) som com una família i Desideri va ser-ne un dels fundadors. És el gran poeta de la Franja. Tots els que han cantat en català a la Franja han musicat Desideri Lombarte. Ara m’he jubilat i he pogut dedicar temps a aquest vell projecte. Sé que fer un disc en aquests moments és complicadíssim i que t’has de fer a la idea que no te’l comprarà quasi ningú. A més, l’hem fet amb orquestració i tot això val molts quartos… Ho he pogut fer perquè no tinc fills i perquè la meua dona em dona molt de suport.
Com has fet la tria dels poemes?
Conec una bona part de l’obra de Desideri, i he musicat poemes que m’interessen i que m’agraden. He intentat treballar amb altres poemes, però els he deixat perquè volia que la tria tingués un cert lligam: la pàtria, la mort, l’amor… I, si tinc temps, encara faré alguna cosa més de Desideri.
Tens més material a punt d’enregistrar?
Sí, ja tinc previst un altre disc en català, que es dirà El meu Aragó, on jo parlo de la meva experiència, i on també hi ha lletres d’altres autors. Hi poden anar alguna lletra de J.M. Gràcia, i dels poetes islàmics Abu Bakr al-Turtuxi (2059-1126) i Marj al-Kuhl d’Alzira (1159-1236), adaptats al català per Josep Piera. A més, també tinc un disc de cançons en castellà que m’espera…
Presentaràs el disc a Barcelona?
No ho sé. No, no ho tinc previst. Tinc 76 anys i, si em dedico a anar fent concerts i a anar cap aquí i cap allà per presentar el disc, no podré donar vida a les cançons que tinc preparades i que vull enregistrar.
Tu vas ser el primer a gravar cançons en català a la Franja?
Penso que sí. Hi ha gent que ho ha investigat i m’ho ha dit. El català era la llengua habitual a casa meva i em sembla que soc dels primers que va escriure en català després de la guerra. Recordo molt bé que, quan era xiquet, també escrivia frases en català. Jo soc de la Codonyera i quan era un nen al poble tothom parlava en català. L’ambient era totalment en català, excepte a l’escola. La meua abuela no sabia parlar en castellà. El que passa és que és l’últim poble de parla catalana i al del costat ja parlen en castellà. Confesso que una de les primeres cançons que vaig fer me la vaig copiar una mica de “La jutgessa”, que cantava Guillermina Motta.
La Nova Cançó va ser una de les teves influències?
Sí, és clar. Jo he tingut moltes influències, també de les cançons d’església dels anys 50, és a dir preconciliars, i de la música antiga, el lied, i a partir del 1959, que vaig tenir la primera ràdio, de cançons que s’hi sentien, com “Guantanamera”.
Als anys 70 vas gravar dos discos. Al primer disc, del 1977, hi ha dues cançons en català —que són les que hem comentat que eren les primeres que es feien a la Franja—. El segon surt un any més tard i ja no tornes entrar a l’estudi fins ara. Per què un silenci tan llarg?
El 1978 va ser un bon any. Fins i tot va venir un equip de TVE Catalunya a gravar un reportatge a La Codonyera per al programa Temps de cançons. I vaig sortir a Aplauso, que es feia els dissabtes. Però l’any 79 va caure tota l’activitat dels cantautors, no només la meva, sinó també una de molt coneguda com és, per exemple, la d’Ovidi Montllor. Penso només hi van resistir els més famosos. I cadascú va tirar per la seva banda. Labordeta, per la televisió, i jo em vaig posar a estudiar música. Vaig estar 6 anys fent estudis de música fins que vaig tindre títol de professor per treballar. He treballat de professor de música i vaig muntar la meva acadèmia. He estat tots aquests anys molt centrat en el treball de l’escola i no necessitava cantar.
En aquestes línies aplicaré tan sols el sentit comú, perquè estic convençut que no calen altres coneixements per opinar sobre el comportament dels jutges, d’alguns jutges vull dir, sobre el tema de la Llei d’Amnistia per als implicats en el procés català. On s’ha vist que abans d’aprovar una llei pel Parlament, gran part dels magistrats que conformen el Consell del Poder Judicial, altres magistratures, associacions o a títol individual, s’oposin a la futura llei? Un Consell caducat fa cinc anys, que repugna per inconstitucional i per la seua unilateral politització, s’aixeca com a garant de la Constitució, marcant les línies d’actuació del poder legislatiu. Continuar llegint.. Terrorisme a la carta | Viles i Gents
Amb motiu dels 35 anys de la mort de Desideri Lombarte, els membres del col·lectiu Viles i gents li dedicaran les seues properes columnes
Continuar llegint… Sentències comentades de Desideri Lombarte
Source: ‘D’arbres i progressies’ de Josep M. Gràcia a la Codonyera | Lo Finestró
Publicat a Temps de Franja (23 d’abril de 2024)
// Arnau Timoneda
El llibre ‘D’arbres i progressies’ de Josep Miquel Gràcia Zapater es va presentar a la Codonyera dijous sant 28 de març a la Sala Cial i Tiarra a casa de l’escriptor i poeta. El volum és el número 8 de la col·lecció en català de ‘Lo Trinquet’ que publica l’Instituto de Estudios Turolenses que depèn de la Diputació Provincial de Teruel. A la presentació hi van assistir una cinquantena de persones que van omplir tot l’aforament del local. La Sala Cial i Tiarra és un lloc acollidor i molt especial que conté un museu de ferramentes tradicionals, sobretot de fusteria perquè anteriorment ho havia segut, un espai artístic amb algunes obres artístiques dels Finestrons del Gràcia, on combina la fusta, la fotografia i la poesia, i un auditori. Un lloc ben entranyable de la casa de l’escriptor on s’hi han organitzat presentacions de llibres, xerrades, reunions culturals i audicions musicals.
J. M. Gràcia llegeix vora el subdirector de l’IET, Santiago Martínez. / Sigrid Schmidt von der Twer
A la presentació hi van participar el nou vicedirector de l’IET l’alcanyissà Santiago Martínez i els tres membres del Consell Editor de la col·lecció: Artur Quintana -director-, Josep Miquel Gràcia i Carles Sancho. Inicià els parlaments Santiago Martínez que es presentà com a nou vicedirector de l’entitat, en el seu primer acte oficial com a tal, agraint al públic assistent a la convocatòria literària-musical i impressionat pel lloc tan especial on es va programar la presentació. Satisfet pel nou volum de la col·lecció ‘Lo Trinquet’ i es mostrà disposat a donar tot el seu recolzament al projecte literari per seguir continuant i impulsant l’edició de nous títols en la nostra llengua. Carles Sancho parlà de la col·lecció: com es va iniciar el 2009 a proposta de la directora de l’IET Montserrat Martínez, els títols que han aparegut i la programació de nous volums. I es lamentà de la paralització de la col·lecció en català de l’actual Govern d’Aragó. Artur Quintana parlà del llibre de Josep Miquel Gràcia que es presentava i de la seua trajectòria com a poeta. Argumentava que en el volum s’han publicat dos poemaris molt diferents. El primer s’anomena ‘D’arbres, flors, fruits i llavors…’ que transporta a Quintana al poemari ‘Els fruits saborosos’ d’en Josep Carner … «tendresa i amor n’hi ha en tots dos poetes [i de] melangia en trobareu a muntó». Al segon, ‘Progressies’, es força diferent, on hi «predomina … el recorrent de l’absurd de la nostra existència … la ironia, la burla i l’enjogassament … Ironitza i es burla d’uns i altres, i de sí mateix com a economista». Gràcia, a continuació, en llegí una selecció de textos dels dos poemaris publicats. Entre el públic assistent: Carles Terès dissenyador de la col·lecció i productor gràfic, el periodista i escriptor Ramon Mur, un altre escriptor José Ramon Molins, tots dos tenen programades la traducció en català d’obres seues que es publicaran a la col·lecció i el vicepresident de la Comarca del Bajo Aragón Alberto Carmona, veí de la Codonyera.
Artur Quintana durant la seua intervenció. / Sigrid Schmidt von der Twer
La segona part de l’acte va consistir en una presentació del llibre i disc ‘Tomàs Bosque canta Desideri Lombarte’ dedicat al poeta pena-rogí, de pròxima edició. El cantautor de la Codonyera va fer una referència de la seua relació amb l’escriptor matarranyenc i també a la seua etapa com a membre destacat de la Nova Cançó Aragonesa que recentment han commemorat els cinquanta anys de la seua irrupció. Bosque cantà ‘Les velles paraules’ a cappella, escoltàrem un parell de temes més del seu nou disc ja gravat, entre elles ‘La masovera’, i altres temes de la seua primera etapa com a cantautor en la dècada de finals del seixanta, setanta i primers dels vuitanta del segle passat. La bona sonoritat de la sala i l’excel·lent equip de reproducció van fer la vetllada a la Codonyera molt emotiva i difícil d’oblidar.
Acabàrem la convocatòria amb una llarga xerrada acompanyada d’uns bons cocs de recapte d’Alcanyís, carquinyolis del forn Llerda de Queretes i tot regat amb excel·lent cava Bayod-Borràs de la veïna vila de Fórnols.
Part del públic assistent. / Sigrid Schmidt von der Twer
Està més que comprovat que a la majoria de la gent, des de jóvens, els agradaria tindre un bon ritme, cantar bé i tocar algun instrument
Està més que comprovat que a la majoria de la gent, des de jóvens, els agradaria tindre un bon ritme, cantar bé i tocar algun instrument. Però després cal tindre algunes aptituds musicals, que en lo meu cas crec he pogut heretar de la bisagüela Cecilia Cases, que devie ser molt entonar; i especialment de les tradicions de la Codonyera, un poble menut on abans de la Guierra de 1936, n’hi havie piano a cinc cases, dos orgues a les iglésies, tocadors de rondalla, i cantors vocacionals que interpretaven, a les misses i oficis, los repertoris en llatí de ressonàncies gregorianes i de la música culta. Però no n’hi havia prou en los bons antecedents i tindre un oïdo fi; si no haguérem tingut moltes ganes i necessitat de perseguir fins al final, lo somni de la música.
Continuar llegint… Pujar a l’escenari als 75 anys (lo somni de la música)
Source: 13,3 millones para la sostenibilidad turística de seis zonas del Bajo Aragón Histórico
el Matarraña con casi dos millones y el Maestrazgo con 1,5 para lanzar nuevos productos turísticos. De los dos ayuntamientos, a Aguaviva llegarán 1,5 millones y para Beceite, casi 1,6,
Source: Manifest en defensa del català a la Franja » Temps de Franja
Lo 40è aniversari de la Declaració de Mequinensa convoca centenars de franjolins de Nord a Sud
// M. D. Gimeno Puyol
L’1 de febrer de 1984, un moment històric es va gestar al Castell de Mequinensa. 17 alcaldes de la Franja van estampar les seues signatures en una declaració que avui perdura com a símbol de la lluita pels drets lingüístics dels catalanoparlants aragonesos. Eren moments d’eufòria democràtica i d’empatia autonòmica en les diferències. Quatre dècades després, este 24 de febrer de 2024, l’Ajuntament de Mequinensa ha marcat l’aniversari en una jornada reivindicativa que també commemorava el Dia Internacional de la Llengua Materna.
Representants de diverses associacions culturals van debatre el text del manifest, coordinats pels regidors Darío Vidallet i Raquel Caballé. La sol·licitud de cooficialitat del català va ser una de les principals demandes, destacant-ne el paper com a llengua materna, pròpia i històrica a l’Aragó trilingüe; i es va consensuar la supressió del complement a la denominació “català d’Aragó”, considerat superflu i sense paral·lel en altres llengües. Una vintena d’associacions de la zona catalanoparlant hi van participar, entre les quals l’Associació Cultural del Matarranya, el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, Iniciativa Cultural de la Franja, Fem Memòria, Gent del Matarranya, Clarió-Associació de Famílies en Defensa del Català, CSA l’Argilaga i “La Nit en Blanc” de Massalió, Associació Cultural i Gastronòmica La Barraca 2.0, Amics de Nonasp… Entre els activistes de l’aragonès hi havia Rolde de Estudios Aragoneses.
Més de tres-centes persones, entre les quals es trobaven càrrecs electes municipals i provincials, es van concentrar a continuació a la plaça de l’Ajuntament al voltant d’una pancarta trilingüe que proclamava: “Soy de Aragón, hablo castellano / Soc d’Aragó i parlo català / Soi d’Aragón, charro aragonés”. Esta afirmació era la resposta a les restriccions polítiques en matèria lingüística del nou Govern d’Aragó, que ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística i les subvencions a les associacions culturals de les llengües minoritàries i que qüestiona la seua denominació científica. A la benvinguda de Antonio Sanjuán, l’alcalde de Mequinensa, va seguir la lectura del manifest: Teresa Ladrero, alcaldessa d’Ejea de los Caballeros i vicepresidenta de la Diputació Provincial de Saragossa, ho va fer en castellà; Raquel Caballé, filla de l’alcalde que va ser l’amfitrió mequinensà l’any 1984, en català; i José Manuel Latorre, diputat provincial i alcalde de La Almunia de Doña Godina, en aragonès. S’havia avisat tots els ajuntaments catalanoparlants, en un esforç organitzatiu notable; cal comentar que algunes corporacions conservadores van ignorar la invitació i no la van cursar als representants de l’oposició. Un grapat de vocables de Saidí (mullarero, calçotí, torretes…) exhibits en forma de minipancartes, les fotos espontànies dels manifestants davant del faristol oficial i les converses en vells amics dels pobles veïns van crear un ambient festiu en lo riu davant i un sol esplendorós, testimonis vibrants de la diversitat cultural i lingüística de la Franja. Molts dels assistents venien de la comarca del Baix Cinca, la presència de ribagorçans era nombrosa —i més, proporcionalment—, alguns van acudir del sud llunyà a l’Alt Matarranya i el Mesquí, però es va trobar a faltar la Llitera.
L’acte central commemoratiu, a les 12 h, va desbordar l’aforament de la Sala Goya. S’hi van llegir poemes de Desideri Lombarte i relats de Jesús Moncada per part de membres del grup de teatre La Garbinada, posant en valor la rica tradició literària de la regió. La projecció del documental “En el corazón de las lenguas de Aragón: los hablantes” va oferir testimonis emocionants de parlants de català i aragonès sobre la importància de protegir la seva llengua materna. La veu del professorat la van representar la mequinensana Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, qui va recordar les evidències documentals i històriques que avalen l’existència de tres llengües a Aragó. I Mariví Basallo, cap del departament de Català de l’IES Baix Cinca, reivindicant lo dret dels alumnes a parlar i escriure la seua llengua pròpia.
Un col·loqui moderat per Míriam Riau —periodista de TV3 que conduïa l’acte, també mequinensana— va reunir tres dels alcaldes firmants de la declaració de 1984: Marcelino Iglesias, de Bonansa, José Albiac, de Nonasp, i Joaquín Pallarés, d’Areny. Les seues paraules tenien més de reflexió sobre la celebració històrica que sobre l’actualitat, perquè si en aquell moment van aconseguir incloure l’assignatura en català a l’ensenyament, ara continua sent d’elecció optativa i sense reconeixement al currículum, anomalia que ha ocasionat problemes enguany a l’Institut de Vall-de-roures. Iglesias, expresident d’Aragó —que va enllestir la Llei de Llengües tard i sense reconèixer l’oficialitat de les minoritàries—, va recordar oportunament que el govern conservador de Santiago Lanzuela va reconèixer el català i l’aragonès a la Llei del Patrimoni i a l’Estatut d’Aragó com llengües de la comunitat autònoma, en uns moments en què el PP pactava amb la CiU del president veí Jordi Pujol; però, amb dades de fa 40 anys, va afirmar que la Franja és la zona a on lo català està més viu, sense tenir en compte les greus circumstàncies actuals: trencament de la transmissió familiar de la llengua, efectes letals de la despoblació i la no integració lingüística dels immigrants.
L’esperit de la jornada, en definitiva, anava en sentit d’afirmació pròpia i de reclamació política, tal com va remarcar un emotiu discurs final de l’alcalde Antonio Sanjuán, recolzat a l’escenari pels representants de les associacions que van subscriure el manifest. Una excepcional actuació de la fragatina Júlia Cruz, acompanyada al teclat per Carla Azanuy, interpretant cançons pròpies i d’altres cantautors —Serrat, Llach, la Sílvia Cruz…—, va concloure en bellesa i sensibilitat un dia feliç d’una Franja que aspira a preservar la llengua i cultura heretades. Caldrà fer una nova Declaració de Mequinensa?