La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Mesquí
Origen: Situen en l’any 1.555 el primer aval del català a la Franja | Xarxes socials i llengües
Un recent article de l’historiador Guillermo Tomás situa el primer testimoni sobre el català a la Franja l’any 1.555 en lletra d’Hernando de Aragón, arquebisbe de Saragossa i virrei. La troballa se situa 2 anys abans de l’al·lusió que se’n fa a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Podeu revisar a lafranja.net altres múltiples testimonis sobre la llengua a la Franja i la concepció que en tenen propis i estranys al llarg dels segles:
Al final del fragmento el autor retomó la cuestión del catalán, en esta ocasión para negar el vínculo entre Tarragona y Aragón que había apreciado Antonio de Nebrija. El razonamiento del arzobispo era el siguiente: nadie en Cataluña hablaba aragonés, ergo era imposible que esa ciudad hubiese pertenecido a Aragón, ergo era inconcebible que un lugar hubiese tomado el nombre del otro. Para reforzar tan débil argumento recurrió de nuevo a un hecho lingüístico contrastable: frente a la ausencia de locutores de aragonés en Cataluña, el idioma catalán —también llamado lemosín— propio de Cataluña y Valencia había penetrado en una extensa zona de Aragón que se precisa: Monzón y su tierra, Fraga, Fabara, Maella, Torre del Conde, La Fresneda, Valderrobres, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Aguaviva y algunos pueblos turolenses colindantes con Valencia. El territorio catalanohablante que dibuja ese listado se ajusta prácticamente a la situación actual, salvo por algunos detalles: Monzón perdió su lengua autóctona a favor del castellano —tal vez en el transcurso de la guerra de Secesión del siglo XVII—; Ribagorza —en coherencia con lo que se había afirmado antes— se dejó fuera para incluirla íntegramente en el dominio aragonés; y en los pueblos fronterizos de la Comunidad de Teruel —que no se citan, lo cual es significativo— el idioma vecino debía de usarse para las constantes interacciones con Valencia, pero no era vehicular como en los otros lugares. Cabe destacar que se trata de la mención explícita conocida más antigua al uso popular del catalán en Aragón, que precede en dos años a la alusión que se hace en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.
Tomás Faci, G. (2016). Las lenguas de Aragón en el siglo XVI según el arzobispo Hernando. Alazet, (28). http://revistas.iea.es/index.php/ALZ
Origen: Motion and Space across Languages: Theory and applications – Google Books
Origen: Castellot | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Ja ben entrada la primavera passada vam pujar a Castellot, que feia un muntó d’anys que no hi havíem estat. Només eixir del túnel i aparcar a la plaça, vam enfilar dret costera amunt cap al Castell. El vam trobar prou restaurat dels mals de la darrera esparterada, i ben endreçat. El gran llenç de muralla que ja de lluny s’anuncia al visitant ha quedat molt ben renovat, només el drenatge no deu haver anat bé del tot perquè ja s’hi fan de mal veure unes grans taques d’humitat. I és llàstima gran que no hagen restaurat plenament el torreó, vull dir tancant-lo i posant-hi tellat. Tal com l’han deixat s’anirà esfondrant sense remei. No hauria costat pas tant de posar-n’hi. Des de dalt de la fortalesa Castellot recorda prou Morella: dues viles allargassades, contornejant a Morella i que no cal a Castellot, amb carreres paral·leles ajocades al peu del castell, i ambdues amb les corresponents grans esglésies i places de bous. Una diferència: quan es contempla la clotada, i en part atossalada, que aquestes viles tenen al davant – migjorn en el cas de Castellot- la quantitat de bancals en permanent i desolat guareit és molt més alta a Morella. Fins i tot gosaria dir que a Castellot he vist bancals treballats que quan hi vaig venir la darrera vegada, fa anys dic, eren del tot deixats de la mà de Déu. I això no passa a Morella, on l’activitat agrícola sembla haver-se abandonat completament, o poc se’n falta. Guaitant cap al nord, a baix del tot de l’espadat, al peu mateix de la cinglera a l’altre cantó del barranc, sorgeix l’ermitatge del Llovedor amb uns degotalls més aviat magres –la forta sequera d’enguany ens han dit uns joves de la vila que ens hem topat ja de camí de tornada. Abans l’Àuria Picuda ens havia acomiadat del Castell amb la cançó:
Jo en volia una parrina,
i ella no em volie a mi.
I de tant que la volia
penso que n’hai de morir.
Només he tingut temps d’escriure’n la lletra i guardar-ne la música en la memòria.