La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MesquíSource: Onomàstica i literatura popular | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.
Artur Quintana i Font
La setmana passada van tenir lloc les IV Jornades “La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana” (2018). És fantàstic que els sociolingüistes es trobon cada dos anys i s’explicon los seus projectes en píndoles molt curtes. Però també els moments de cafè on un s’interessa per la recerca de l’altre, un tercer demana un article per a una revista, altres posen les bases per a futurs projectes, o fins i tot els grups d’investigadors aprofiten per a fer reunions menudes de treball. El que actualment es coneix com networking ;)
Us deixo aquí els enllaços als moments dels vídeos on vaig intervenir:
- «L’efecte xarxa en les llengües minoritzades», on explico com estic desenvolupant la tècnica de l’ERGM en anàlisi de xarxes sociolingüístiques per a analitzar quins factors personals i/o relacionals estan implicats en la tria d’una llengua per a interactuar amb una altra persona. La presentació veu tant de les recerques que faig a partir de la tesi com del projecte que hem desenvolupat amb Anchel Reyes sobre l’aragonès a Echo ( (visiteu el seu bloc Sociolochia, perquè és una joia per a la sociolingüística i la sociologia rural)). Si esteu interessats en l’anàlisi de xarxes en sociolingüística teniu una conferència molt més àmplia aquí.
- A «L’estudi de la transmissió familiar de la llengua al Cens i l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Franja 2014» recopilava successius estudis que hem fet amb el Seminari Aragonès de Sociolingüística i que en síntesi el que ens mostren és que, si bé les enquestes d’usos lingüístics a la Franja no mostren en termes generals que la transmissió intergeneracional del català estiga patint un trencament, la innovació que hem fet en l’anàlisi del Cens 2011 a Aragó ens ha permès observar que territorialment la transmissió s’està trencant tant a l’extrem nord (Ribagorça) com a l’extrem sud (Mesquí), i molt possiblement, hi ha fluxos contraposats a la Llitera.
- A «L’ús del català als diferents territoris de llengua catalana. Evolució en la dècada 2003/13» explicava el projecte que desenvoluparem amb altres investigadors, on aplicarem una anàlisi per sintetitzar els usos lingüístics a tots els territoris de llengua catalana. Aquesta tècnica, com ja hem explicat de forma sintètica aquí, ens ha fet possible a Xavier Vila i a mi mostrar que l’ús del català ha decrescut a Catalunya, però concentrat entre els anys 2003 i 2008, i especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona i entre generacions grans de castellanoparlants inicials que possiblement ixen del mercat laboral.
Podeu veure la resta de vídeos en els enllaços que venen a continuació. Per temàtica en l’aplicació de l’anàlisi de xarxes en dades massives us recomano els dos estudis que presentava Jordi Morales. En la temàtica de la Franja us recomano la presentació d’Esteve Valls, perquè detecta certs paral·lelismes entre la castellanització del català a la Franja i les zones més sensibles de substitució. I també us recomano la presentació d’Avel·lí Flors, especialment perquè en el seu estudi sobre els comportaments sociolingüístics dels jóvens de Castelló aplica el concepte de rol sociolingüístic en un pla més qualitatiu, i m’ha ajudat molt també a repensar el concepte (més vídeos):
- 14/6/18 matí: IV Jornades «La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana»
- 14/6/18 tarda: IV Jornades «La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana»
- 15/6/18 matí: IV Jornades «La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana»
- 15/6/18 tarda: IV Jornades «La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana»
Source: El català del Matarranya al segle XIV | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
El febrer d‘enguany ha aparegut El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista. Es tracta d’una important contribució al magne projecte de publicar tots els textos en català de l’Aragó des dels origens fins al 1707, quan amb l’abolició dels furs Felip V prohibí el català. Són 50 pergamins en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, amb exclusió dels septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els redactors eren els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents, i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català. Els textos són en general contractes de compravenda de terres, préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori. Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb toponomàstica inclosa. Tant prologuista com autors insisteixen en el fet que els manuscrits ens demostren que aleshores [segle XIV] al Matarranya ja es parlava català. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.
Artur Quintana
UNIZAR publica un libro sobre el catalán de los archivos notariales del siglo XIV en el Matarraña
abr. 13Font: NOTICIES DEL MATARRANYA 128
El estudio concluye que no hay diferencias significativas entre el catalán escrito durante esa época en el Matarraña y el encontrado en textos del mismo siglo en otros territorios catalanohablantes
MARC MARTÍ
La Universidad de Zaragoza (UNIZAR), a través de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza y dentro de la Colección Estudios, acaba de publicar el libro ‘Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)’. Es un estudio, desarrollado por Javier Giralt, doctor en Filosolfia y Letras (Filología Hispánica) y profesor titular de filología catalana en la Universidad de Zaragoza, y María Teresa Moret, doctora en Filología Hispánica por la misma universidad, que supone un análisis del catalán que se encuentra escrito en una serie de documentos notariales del siglo XIV encontrados en varios municipios del territorio que concluye que “el catalán que se encuentra en los documentos del siglo XIV en el Matarraña presenta una casi total uniformidad respecto a textos de la misma época escritos en Valencia, Cataluña o las Islas Baleares”.
Documentos
El libro publicado contiene dos grandes partes diferenciadas. Una primera parte donde se encuentra la transcripción de los documentos estudiados. Y una segunda, en la que se desarrolla el análisis técnico de la lengua de los textos. “Hemos seguido la estructura clásica de este tipo de estudios. Así, en primer lugar, se exponen las transcripciones de los 50 textos que forman el corpus documental del estudio”, explicó Giralt, que concretó que “nos centramos únicamente en pergaminos, es decir textos escritos en un soporte de piel, del siglo XIV que son los más antiguos que hemos encontrado escritos en catalán”. Estos documentos proceden en su gran mayoría de los archivos municipales de Fuentespalda, La Fresneda, Calaceite y Mazaleón. En este sentido, se debe destacar que la localización de los objetos de estudio se basó en investigaciones realizadas anteriormente por María Rosa Fort.
Respecto al fondo documental de ese período en el Matarraña, Giralt quiso señalar que “los textos de ese período histórico se encuentran escritos básicamente en las tres lenguas que utilizaba la Corona de Aragón. Es decir, en latín, catalán y aragonés. Y, en el caso del Matarraña, la gran mayoría están escritos en catalán”.
Análisis lingüístico
Como se ha citado anteriormente, el análisis lingüístico de los pergaminos muestra una clara uniformidad con los documentos de la misma época que se encuentran en diferentes puntos de los territorios de lengua catalana. “Estos documentos demuestran que se escribía catalán en el Matarraña. Y no sólo eso, sino que se escribía un catalán muy uniforme y casi totalmente similar al de
Uno de los pergaminos de La Fresneda analizados en el libro. NDM
otros territorios vecinos. Para que nos entendamos, estos pergaminos están escritos en la misma lengua que ‘El Llibre dels fets del rei En Jaume’ y las obras de Ramon Llull”, apuntó el doctor en Filosofía y Letras.
A pesar esta uniformidad, Giralt destacó que si que hay algunas características, casi anecdóticas, ligadas al territorio como son el uso del subjuntivo acabado en -o-, que también se da en otros documentos del área noroccidental del dominio lingüístico del catalán, y algunas palabras concretas que también se encuentran en otros textos ubicados en el área de Tortosa o en algunos puntos de Valencia.
Toponimia y antroponimia
Un aspecto que el estudio ha dejado de lado es la toponimia (estudio de los nombres propios de un lugar) y la antroponimia (parte de la onomástica que estudia los nombres de las personas) que se encuentra reflejada en los pergaminos transcritos. “La verdad es que es un punto en el que nosotros no nos hemos centrado. Pero los documentos son muy interesantes en este sentido, y pensamos que sería muy importante que alguien pudiera utilizar este trabajo para estudiar la toponimia y la antroponimia del Matarraña”, afirmó Giralt.
Denominación
La denominación de la lengua hablada en el Matarraña, y por consecuencia, en todas comarcas de la franja oriental de Aragón, siempre suscita polémica. Si bien, desde el ámbito científico no existe lugar a dudas, lo que se habla en estos territorios es catalán. “La gente puede inventarse o pensar lo que quiera, pero científicamente la lengua hablada en el Matarraña es catalán. Los filólogos y lingüistas lo llevamos diciendo desde hace años, y lo seguiremos defendiendo porque las pruebas empíricas, entre ellas este estudio, así lo demuestran”, defendió el doctor en filosofía y letras de la Universidad de Zaragoza.
Valorar el patrimonio
Más allá del estudio lingüístico, Giralt también destacó el libro pretende dar a conocer el rico patrimonio documental que existe en la comarca del Matarraña. “Aunque la segunda parte del libro es más técnica, la transcripción de los 50 pergaminos que se encuentra en la publicación puede resultar muy interesante para cualquier vecino del Matarraña. Además, pensamos que puede ayudar a conocer y dar valor a la gran riqueza documental que existe en los archivos de los municipios de la zona”, cerró Giralt.
Source: Aguaviva, 80 años del bombardeo – La Comarca
En la mañana del 13 de marzo de 1938, más de setenta bombas cayeron sobre Aguaviva
Sucedió a las 10.28 y desde 4.700 metros de altura, la aviación italiana a las órdenes del bando sublevado soltó 72 bombas de 50 kilos sobre Aguaviva.
Así lo relata el Ayuntamiento en la mención que realizó sobre el acontecimiento en sus redes sociales. “Nos gustaría organizar algún tipo de jornada o actividades más adelante”, dijo el alcalde, Aitor Clemente.
Según recuerdan, fue la formación de bombarderos que había despegado desde Logroño la que fotografió el pueblo antes y después de la masacre. Las fotografías fueron rescatadas por los alcorisanos David Alloza, Roberto Alquézar y Pedro Mata del archivo del ejército del aire italiano en Roma, dónde habían estado guardadas durante más de setenta años.
“Estas fotos las recuperaron para una exposición que se realizó en Alcorisa y las teníamos guardadas y ahora, sobre todo, con el movimiento que ha habido con la conmemoración del bombardeo de Alcañiz quisimos recordarlo al menos en redes sociales y pensando en trabajar en alguna acción de divulgación”, añadió Clemente.