Continuar llegint… Repoblació: ruralitat fluïda i gènere (III) | Viles i Gents

Continuar llegint… Població: estils de vida, relacions socials i poder (II) | Viles i Gents

Continuar llegint… Masovers al cementiri

Continuar llegint… 1973, el final del Tortosí

Continuar llegint…Dengue

Continuar llegint… Peixos

Continuar llegint…Olors

Continuar llegint… L’únic guanyador és el que no peleja

Source: Qui s’acorde del Molí Siscar?

Qui s’acorde del Molí Siscar?

Tomás Bosque

En çagueries del segle passat es va promocionar lo Barranc Fondo, i colles de turistes anaven amunt i avall per l’estretor del Mesquí més salvatge de roques assolsides, i coves naturals aprofitades per çarrar bestiars d’ovelles i cabres. I descobrien que a la nostra Vall, tan pareguda en tot al Matarranya, n’hi havie llocs prou interessants per passar un dia bo als peus del tossal de Sant Josiap. Fent paradeta a migdia, al Refugio-restaurant del Daniel i la Carmen (ara tancat), per recuperar energies i emprendre la baixada cap on s’ajunte el riu en lo Moreral. Perque allí es trobe lo casalici mig assolsit del vell Molí Siscar, on encara es conserven les parts mecàniques fonamentals: lo carcabà en la roda tota rovellada, les moles de pedra i la bronça plenes d’enruna, lo gallipont de la çèquia que regave els camps fins al terme de la Torrocella, i la bassa en lo cup per on caïe l’aigua a la roda hidràulica.

Dels quatre molins de farina que va arribar a tindre el Mesquí, tres estaven al terme de Bellmunt: el Siscar, que ere el més potent; el de Pio Membrado que estave enfront del Refugio esmentat; i un altre més amunt del que no tenim dades. Del Molinet de la Codonyera, sol queden algunes pedres soltes on s’ajunten lo riu i la Vall del Lloc, I encara que d’aquella indústria només ens queda l’açut i la bassa, ara plena de freixers i maleça, lo seu nom perviurà llarg temps a la toponímia. Perquè lo Molinet, pels de la Codonyera, es tot lo que hi ha als voltants d’aquell molí de farina del que mon pare digueve que tenia una mola molt bona.

Tornant al Molí Siscar, afegirem que mai és tard per imaginar projectes a llocs tan excepcionals com el paratge on està situat; i el que representa per la gent de la Vall del Mesquí, especialment pels de la Codonyera i la Torre. Un paisatge sorprenent, en l’aigua justeta, però encara així es podria recuperar. El 50% és propietat dels antics regants, i l’altre 50% —diguen— de la família Molins de la Codonyera. A veure si s’animen los propietaris per fer alguna cosa.

Tomás Bosque. Viles i gents

Source: Corbates antiquadesLuismi Agud 31 07 2023

No cal dir quina és la noticia principal d’aquesta setmana. Les meravelloses eleccions, que fan una aparició estel·lar cada quatre anys —si hi ha sort— i ens recorden que vivim a un país lliure i democràtic… o no?

El sistema que coneixem va aparèixer a França, al segle divuit. Per a ells, era tota una innovació que tothom tingués lo dret a decidir qui els governaria, encara que fore cada quatre anys. Eixe sistema va anar passant, no amb massa facilitats, per la Europa i Amèrica del segle dinou, fins que podríem considerar-lo en crisi a principis del vint. Lo sorgiment de generals amb bigots curiosos, que alguns s’atreveixen a dividir en feixistes i comunismes no deixa de demostrar que el sistema electiu estava sofrint problemes severs.

Però diuen que la metralla canvia a les persones, i després de vore com la pólvora va deixar a seixanta milions de persones sense respirar, la classe política de mitja Europa s’ho va replantejar: potser era millor tornar al sistema d’abans, que almenys no feia que la gent es matés entre ells constantment. I així estem, després de tres segles, seguint amb un sistema vell i caducat que, per por o per vagància, no ens atrevim a millorar.

Si de veritat creus que el teu dret a la política es redueix a depositar un paperet cada quatre anys; si de veritat consideres que confiar amb eixos pinotxos amb camisa és participació activa a la política, asseu-te al sofà, posa’t l’aire condicionat, i no cal que t’aixeques fins les eleccions de 2027. I si de veritat formes part de l’esperit fart de tanta corbata i tan poca vergonya, ves amb cura, los llops orwellians de l’estat t’observen amb recel.

Luismi Agud – Viles i gents

Source: Lo museu de Nonasp

Este mes d’agost, al Museu Etnològic de Nonasp, estam celebrant lo 25 aniversari de la seua creació. Un dels nostres objectius
Lo museu de Nonasp

Estela Rius14 08 2023

5

Independiente

Este mes d’agost, al Museu Etnològic de Nonasp, estam celebrant lo 25 aniversari de la seua creació. Un dels nostres objectius —entre altres— és crear noves sinergies en altres entitats i aubrir-mos a nous horitzons. És per això que al llarg d’este mes d’agost tenim la sort de comptar amb tres estudiants universitàries en pràctiques.

Dos d’elles venen de la Universitat de Torí (Itàlia). Una és graduada en Comunicació Intercultural i estudiant d’Antropologia i Etnografia, i l’altra és graduada en Llengües Estrangeres i estudiant del grau en Traducció. La tercera d’elles ve de la Universitat de Saragossa i és estudiant de Física.

Les estudiants italianes venen a través del programa de mobilitat universitària UNITA, en què participe la Universitat de Saragossa, junt a unes altres dotze universitats europees entre les que es trobe la de Torí. La estudiant de Saragossa, participe de la modalitat de l’Erasmus Rural que té establert la Diputació de Saragossa amb la UNIZAR per afavorir la realització de pràctiques als municipis de la província.

La seua estada al Museu Etnològic de Nonasp s’emmarque a dins del programa «prácticas en el entorno rural de la Universidad de Zaragoza». D’esta manera, totes les estudiants tenen una beca de la Universitat de Saragossa que els cobrís tots los «gastos» d’allotjament, manutenció i una petita contraprestació econòmica.

Al Museu Etnològic de Nonasp realitzaran diferents faenes, com donar atenció als visitants, oferir visites en altres llengües (italià, anglès i francès), catalogar les peces del Museu, fer petites restauracions, posar lo Museu en relació amb la ciència (aprofitant que està inclòs a la ruta científica que organitze la DPZ a la província), traduir documents a altres idiomes, etc.

En definitiva, es tracte d’una acció més per seguir sumant i seguir creixent com a entitat i com a Museu. I tu, ja has visitat lo Museu Etnològic de Nonasp?

Estela Rius – Viles i gents

Source: Un Burger King a la plaça Major

L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes)
Un Burger King a la plaça Major

Carles Terès21 08 2023

Comentar

Independiente

L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes), però em van donar l’oportunitat de fer una petita declaració per a il·lustrar la notícia i més avant ja en parlaríem amb temps.

Recordo que em van preguntar per quin motiu havíem fet esta faenada que mos havia ocupat tants anys —i que encara està en procés, ja que mai no s’acaba—. Jo, mentre mirava de no entropessar amb los altres vianants de l’Avenida, vaig soltar la cançoneta de sempre: que la toponímia és un patrimoni immaterial que si es perd, mai més no podrem recuperar, ni tan sols enviant las fuerzas y cuerpos de matinada a cals veïns. Lo nom que els habitants han donat des d’antic a cada indret del territori, ens n’explica la història, les persones que hi van viure, es usos que tenien, la forma o mil detalls més. I és una mostra fefaent de la llengua que s’hi parla des dels segles medievals.

Em vaig doldre que esta riquesa, en no poder-se tocar, comprar ni vendre, no s’aprecia. Per això cal que tots los pobles recopilen la toponímia ben de pressa, perquè cada volta queden més pocs que la coneguen. I després venen los cosmopolites de pa sucat amb oli i ens rebategen los llocs amb paraules sense cap arrelament al territori (i en castellà, como dios manda i para que todos nos entendamos). Així la Costa esdevé «la Serpiente» i les Viles de Finestres (lo poblet de la Ribagorça on mon pare va fer de pastoret) «la Muralla China». Esta destrucció, vaig manifestar, és com si enderrocaren l’església de Sant Bernat per fer-hi un Burger King.

Arribats an este punt, la persona que m’havia telefonat em va agrair les paraules i vam quedar que ja em faria l’entrevista tan bon punt hagués enllestit la gestió que m’ocupava. Encara m’espero (suposo que l’actualitat mana). I és que les paraules, si no s’escriuen, se les endú el vent. Com la toponímia.

Carles Terès. Viles i gents

Source: Clots i tapiats | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de maig del 2023)

Els clans, pobles, nacions i imperis quan s’apoderen d’uns altres solen sotmetre’ls a genocidi: esclavitzant-los, i quan això no és viable, s’esforcen en destruir-los la llengua i la cultura que aquella conforma,  o també, per fer més via, els forcen a desterrament, a l’exili o els assassinen. Els exemples, com tothom sap -o hauria de saber-, són legió, i les excepcions comptades. Els vençuts fugen, si en tenen ocasió, i com que no sempre es poden endur els béns, miren d’amagar-los: les joies i monedes en clots, i els llibres i papers, tan valuosos i fràgils, tapiant-los a les parets de les cases, tot confiant en un possible retorn. De gerres enclotades amb joies i monedes n’hi ha exemples a muntó des d’antic, però no sovintegen els llibres i patracols entapiats. Us en parlaré de dos exemples que em toquen de molt a prop, i que entenc que no us haurien de deixar indiferents. El primer entapiat es de Calanda, a tocar de ca meua a la Codonyera, l’any 1988 quan en fer obres en una casa on ara hi ha un espai a les carreres de Jesús i Nueva aparegué entapiat un sac amb textos alcorànics, de litúrgia i dret musulmà en àrab i en ‘aljamia’. La casa havia estat dels Moferaig, rica família de mercaders documentats des del XV, i  que el 10 de juliol del 1610 foren deportats il·legalment per l’Estat. De la família Moferaig se’n perden les noticies després de la deportació. L’altre entapiat va ser a Barcelona al 21 de la carrer de Sant Pau, al Raval, també no gaire lluny de casa a Gràcia. Allà de 1901 a 2021 hi havia hagut l’Editorial i Llibreria Millà, especialitzada en teatre català. Quan al gener del 1939 era imminent l’ocupació de Barcelona pels sediciosos, els Millà temeren, amb raó, vist com aquells procedien, que els destruirien el ric fons de textos teatrals catalans, i seguint l’exemple dels Moferaig, els entapiaren. Tingueren més sort que els calandrins: el 1945 els van anar traient de l’entapiat i venent-los d’amagat a qui tenien confiança.

Artur Quintana