(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2023)
Na Isabel Rodríguez, ministra de Política Territorial, publica a la pàgina 11, número 50.670, del 29-9-2022 de LaVanguardia “Les llengües, un patrimoni irrenunciable” on tracta, entre altres temes, de l’article 3. 1. i 2. constitucional –3.1.El castellà és la llengua oficial de l’Estat que tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret de fer-la servir. 3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb llurs estatuts. Al 3.1. la Constitució, a més de declarar que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, defineix què significa ser llengua oficial: que tothom té el dret de parlar-la i l’obligació de saber-la. Al 3.2. es declara l’oficialitat de les altres llengües espanyoles a les comunitats autònomes on es parlen. La Constitució no diu quines són. Per a saber-ho hem d’anar a la lingüística internacional, que diu que a l’Estat es parla aragonès, asturià, basc, català, gallec i occità. Totes aquestes llengües han de ser oficials a les comunitats autònomes on es parlen. Si no ho són, els estatuts de les comunitats autònomes on això passa no són constitucionals. En aquesta situació es troba l’Aragó per la no oficialitat de l’aragonès i del català, Navarra per la del basc i Astúries per la de l’asturià i el gallec, si més no. Continuar llegint… Ministra i Constitució | Viles i Gents
Carles Terès M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig. Continuar llegint: De rates i llufes
Estela Rius L’altre dia passava per la plaça Nova. Ere de nit i vaig veure una il·luminació una mica diferent de l’habitual i això em va cridar l’atenció. Vaig tirar la vista cap amunt i… sorpresa! Havien canviat les faroles.
Resulte que esta plaça se va construir per urbanitzar uns terrenos que havien set unes eres, però que en aquell moment ja estaven en desús. La plaça es va inaugurar l’any 1999 i no se li va ficar cap nom concret. La gent va començar a dir-li «la plaça Nova» i així s’ha quedat. Però al principi de tot, també ere coneguda com «la plaça del Chupa-Chups». Per què? La morfologia d’esta plaça és molt senzilla. De fet, l’únic element que té (o que tenie hasta fa poc) eren unes faroles que el «globo» que protegix la llum ere rodó. I gràcies a n’esta característica és com la gent li va començar a dir «la plaça del Chupa-Chups». Continuar llegint: La plaça del Chupa-Chups
Lluís Rajadell El professor de la Universitat de València Lluís del Romero va acabar l’any 2020 un extens inventari dels molins d’oli i de farina, de les fàbriques de llum, dels batans i d’altres indústries abandonades de la província de Terol que va publicar en el llibre En busca de la Ferté. És, a més, un investigador de llarga trajectòria del problema del despoblament dels pobles de Terol. Mitjançant l’associació Recartografías, ha posat en marxa al Mas Blanco, que pertany al municipi de San Agustín, un centre d’investigació i divulgació al voltant de l’emigració i l’abandonament del món rural. Continuar llegint: Una novel la amb fonament
Luismi Agud L’any 1770, Louis-Sébastian Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit. Continuar llegint: La fi de la utopia
Allà pels anys cinquanta quan es van gelar les oliveres, encara es mantenie, als pobles nostres, la institució del ‘Tassador’ de camps, normalment finques no gaire grans d’oliveres, terra campa per sembrar blat i altres cereals, i algun hortet o freginal Continuar llegint: L’agüelo ere ‘tassador’
L’any 1770, Louis-Sébastien Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit. Continuar llegint: La fi de la utopia* » Temps de Franja
Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.
«Tachan los nombres de los pueblos en catalán de las señales entre Torrevelilla y La Cañada de Verich», «Las señalesrecuperan los nombres en catalán». I aixina poden continuar les batalletes. A algú li molestave anar per una carretera nova i que li indicon, com a segona opció, que pot anar a «Bellmunt de Mesquí» i a «La Canyada de Beric». Los noms oficials per la Llei de comarcalització de 2002. I en 5€ es va convertir en artista urbà. Com no va tocar el nom castellanitzat dels pobles, no és clar si li molestave la grafia de Bellmunt, o simplement li molestave que no diguem Belmonte només. ¡Cojones!Sí que és bastant clar que és favorable a l’afegitó modern de «San José» (1980).
Però és que per més que vulgam ocultar noms de poble com Bellmunt, scripta manent. Javier Giralt, investigador de la Universitat de Saragossa, recupere escrits històrics a on la Bertolina de Fondespatla, dona de Guiamó Ferrer, fee un afegitó al seu testament l’any 1412, per a indicar que a la neta, «na Bertholomeua […] muller d’en Ramon Servera de Bellmunt», li donave una pallissa vella roja. Atenció, la neta es va casar a «Bellmunt», i el notari donave fe de l’herència en català. Dos fets que alguns artistes encara no poden admetre el segle XXI.
I mentres lo Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular discutim sobre estes coses, ningú s’està preocupant per quants xiquets de Bellmunt, de la Canyada, o de la Ginebrosa saben parlar la nostra llengua. I la pregunta, en totes les seues ramificacions, no és innocent. Com dirie aquell, hi ha gent a qui no li agrade que s’escrigue en català. Es la mateixa que no li agrade que s’escrigue. Scripta manent. I esprais ignoren.
Fa trenta-cinc anys que funciona este periòdic, i en fa gairebé trenta que jo hi tinc relació. De fet, l’encàrrec que em va fer el director d’allavons, Juan Carlos Álvarez, de dissenyar i maquetar un anuari del Baix Aragó de 1992, va ser un dels motius que em va permetre tornar a esta terra a exercir-hi la meua professió. En aquell projecte colossal (penseu que en aquells temps no hi havia internet i els ordinadors eren lo que eren) vaig conèixer al que avui és lo president del Grup La Comarca, Raimundo Cubeles, que és qui va sistematitzar l’obtenció de continguts i es va recórrer totes les viles del que ara en diuen lo Baix Aragó històric. Ja apuntava maneres.
En acabar el projecte, després de suar sang en aquell primer estudi del carrer Palomar d’Alcanyís, vaig seguir la meua trajectòria professional per estes terres. Molts estius anava a la redacció del periòdic a substituir el maquetador, Jesús Lasala, un magnífic professional de poques paraules i molta efectivitat. Encara m’enduc una alegria quan me’l trobo pel carrer.
Però anem al tema principal d’este escrit, la columneta nostra de cada setmana, lo ‘Viles i gents’. Lo projecte es va iniciar l’abril de 1995 i va ser un intent d’un altre dels directors que ha tingut La Comarca, lo bellmuntà Ramon Mur, que va voler que hi hagués un espai en la llengua que parlem uns quants milers de lectors d’este Baix Aragó històric. La parlem però pocs la llegim i menys encara l’escrivim. Este fet, encara que no en siguem conscients, és una anomalia, tal i com m’ho va fer veure un bon amic britànic amb qui vaig compartir pis a Barcelona. Impartia classes d’anglès bàsic als treballadors d’una empresa del Penedès. Havia après lo català tan bon punt va veure que era la llengua que parlava la gent del lloc, i en eixe idioma es dirigia als seus alumnes. Un dia em va explicar, estranyat de veres: «els dic per exemple que ‘taula’ en anglès és ‘table’, i ells escriuen ‘mesa’ al seu quadern. Tu ho entens?». I ja em veus a mi explicant-li les vicissituds històriques de la nostra dissortada llengua. Doncs això mateix, aplicat a Aragó, ho podem elevar a l’enèsima potència. Per això eixa iniciativa de publicar una columneta en un periòdic en castellà, en un territori on la diglòssia forma part del nostre ADN, va ser una revolució. Una revolució de paraules, de bones, boniques i polides paraules.
Al llarg dels 27 anys de vida del ‘Viles i gents’ hem tocat molts temes. És cert que hem parlant sovint (uns més que d’altres) de la paradoxa lingüística que vivim, però de fet, lo que intentem demostrar és que el nostre parlar val per a tot, igual que la resta de llengües del món. Quan parlem a casa o amb los amics, usem lo registre domèstic; si ho fem a la faena, lo professional, i si l’escrivim, fem anar el registre literari, més o menys culte depenent de la temàtica. Com ho fan los nostres conciutadans de llengua castellana amb total normalitat. Perquè tots tenim los mateixos drets, no?
Per la columna hem desfilat unes quantes persones; algunes seguim, d’altres han fet un pas al costat o han encetat noves aventures. L’equip original eren Tomàs Bosque, José Antonio Carrégalo, Lluís Rajadell i Carles Sancho. Jo m’hi vaig afegir al cap de poc, igual que en Miquel Blanc. Posteriorment i de manera temporal, van escriure-hi Juli Micolau i Josep Puche. També ho van fer l’Artur Quintana i José Miguel Gràcia, que ben prest van iniciar, amb d’altres companys, la columna en català ‘Lo Cresol’ al Diario de Teruel. Natxo Sorolla s’hi va incorporar cap al 2005 i, finalment, la saba nova ha vingut de Nonasp amb l’Estela Rius i de Mont-roig amb Luismi Agud. Lo cop més fort lo vam rebre l’any passat, quan vam patir la pèrdua de José Antonio Carrégalo, que mos va dixar orfes dels seus escrits i la seua companyia.
Actualment som sis los vilers que seguim publicant, fent lo que podem per a mantindre oberta esta minúscula porta en la nostra baquetejada, però (potser per això) estimadíssima llengua. Malgrat que mos vulguen fer creure que la xapurregem, la parlem. I l’escrivim i l’escriurem mentre tinguem salut i força. I si pot ser a este periòdic, magnífic.
Per molts anys a La Comarca en el seu 35è aniversari!
1r ‘Viles i gents’, a ‘La Comarca’ del 7 al 20 d’abril de 1995
En los dos anteriors Viles apuntàvem que la primera denominació que ha tingut la llengua del Matarranya, fins los nostres dies, és la de «català», i que en lo declivi també va aparèixer, sense tant èxit, la de «llemosí». Però en tant recorregut, des del s. XVI fins l’inici del XX, encara no trobem la primera menció al «chapurriau».
Los primers registres escrits que trobem són acadèmics, i són a partir de la Guerra Civil: l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) registre, entre 1935 i 1947, combinacions de les dos denominacions, com «català xapurriat» a Valljunquera, «xapurriat» a Maella i «valencià xapurriau» a Aiguaviva. L’any 1949 Sanchis Guarner, aprofundint sobre el parlar d’Aiguaviva, diu que «Los aguavivanos o aiguavivans parecen tener conciencia del valencianismo de su dialecto, y si bien le llaman chapurreado». I uns anys més tard l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), a partir de 1964, arrepleguen de manera ja molt més abundant lo terme xapurriau. Estes denominacions també es registren a altres comarques. Per tant, és probable que s’escrigueren en textos locals abans. Però segurament que a partir del segle XX.
Perquè, de fet, no és fins 1972 que hem pogut recopilar en premsa general la primera menció escrita al xapurriau. I precisament és per a criticar-lo:«la gente dice a los viajeros que su “chapurreado” se parece al valenciano, al tortosino, al catalán o al aragonés» (La Vanguardia, 4/8/1972). I un any més tard, la revista carlista Esfuerzo Común ressenya a «Tomás Bosque, cantante en ‘chapurriau’» (1/4/1973). Per tant, les dos referències populars més antigues que coneixem al «chapurriau» són de l’últim terç del segle XX, i les acadèmiques, després de la Guerra Civil.
En una altra dimensió diferent d’estos primers registres recents del «chapurriau» apareix la història que ja coneixem. La ròniga del «siempre he oído que a mi lengua materna le llamaban chapurriau» y el «yo no recuerdo que nadie de nuestra tierra lo denominase catalán». Un invent massa recent com per a dir que «sempre ha sigut aixina». Però sovint la història també hi ha qui no l’investiga, la reescriu.
Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:
De menut ere molt clar que parlava xapurriau. De fet, que parlàvem «xapurriau», i «no català», se va convertir en una acció de fe. Però els professors de llengües de l’Institut de Vall-de-roures mos van fer veure que sense tant fonamentalisme, i posant una visió més àmplia i crítica, entendríem millor allò que parlàvem, li diguérem com li diguérem. Anys més tard m’ha continuat interessant saber a on naix això del «xapurriau». Quina és la primera vegada que s’escriu la paraula «chapurriau» per a la nostra llengua? I l’evident és que dir-li xapurriau és molt recent en la història, encara que de menuts mos hi agarrarem com a un ferro roent. Però avui no podrem donar la resposta, encara. Anem a pams.
L’única definició de diccionari de chapurrear la trobem a la RAE: «hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores». Ja ho sabem tots que la llengua que parlem no només és preciosa, si no que també és excel·lent. Una llengua que l’any 1555 Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó defineix aixina: «todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia […] todos hablan los aragoneses catalán». I Cristòfor Despuig diu l’any 1557 que «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera». De fet, ja abans, al s. XIV, lo parlar devie ser prou diferent per estes terres, perquè aquí els models de llengua que preníem per a escriure-la coincidien en los del català, i no en los de l’aragonès, com passave a la resta del Regne d’Aragó. De fet, un segle més tard les autoritats d’Arenys de Lledó encara declaren que «moltes persones de dit poble […] no entenen enterament la llengua castellana […] per lo que judica que serà més convenient i del servei de Déu que es predique en català». I és que mai va haver radera vegada per al català, perquè al llarg de tots los segles és una denominació habitual per a la llengua d’estos pobles del Matarranya, el Mesquí i el Bergantes.
Ortells és una vila de l’Alt Bergantes d’on per ventura baixaren a Sueca, en temps remots, els seus avantpassats materns. Aquests i els paterns venien tots de la pagesia suecana. Son pare era imatger d’ofici, i carlí. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) estudià d’advocat a València i visqué sempre a Sueca amb només breus i, això sí, sovintejats desplaçaments a València i Barcelona. Fins als 61 anys, quan entrà de professor -més tard catedràtic- de catalanística a la Universitat de València, va viure dels seus escrits. S’inicià en la poesia –tres poemaris del 1949 al 1953–, que mai no abandonà, però aviat –el primer treball publicat és dels 22 anys– va centrar-se en una ampla temàtica assagística, que va des de la crítica de les lletres catalanes de tots els temps, a la de les altres llengües dels encontorns, a l’art i a la política més actual, a la filosofia, a la quotidianitat, a les sempre aspres i difícils relacions Espanya/Països Catalans, a l’aprofundida recerca en l’identitari dels valencians –penseu que venia d’un País Valencià on regien els tòpics de Levante feliz/Valencia jardín de flores/Para ofrendar nuevas glorias a España …– un tema aquest al qual el 1962 dedicà dos llibres fonamentals: Nosaltres els valencians i El País Valenciano–, a la reflexió sobre els tan tabuïtzats Països Catalans, …, i el tot impregnat d’un profund, incisiu humanisme. Afegiu-hi un bon puial de llibres d’història catalana i valenciana, de literatura catalana amb l’estimulant Literatura catalana contemporània (1972). I sobretot no us deixeu perdre els capítols sobre els moriscos inclosos al llibre Poetes, moriscos i capellans (1962) on Fuster descriu el diàfan paral·lelisme entre la persecució de l’algaravia al XVI i l’actual del català. Si d’Ortega s’ha dit que fou Magister Hispaniae, d’en Fuster es pot dir ben bé que fou i segueix sent, el maître à penser dels que enraonem català. Vist el que escrivia no ens ha de sorprendre gens que patís dos atemptats amb bomba, dels que per atzar en va sortir físicament il·lès, i que, com solia i sol passar en casos pareguts, han quedat impunes.
No s’entén per què la UE no va començar a prendre mesures contra la inflació als primers símptomes. D’això ja fa força temps. Tal vegada, tant el Banc Central Europeu com la Unió Europea, obnubilats pel creixement econòmic i pel record de la seva mala praxis en l’anterior crisi del 2008, van menysprear les fatals conseqüències de la inflació que ha arribat gairebé als dos dígits en general a la UE. Ara som on som i s’imposa el realisme, massa tard, esclar. La lluita contra els augments de preus serà dura, molt dura. Cada dia que passa sense prendre mesures dràstiques, farà més difícil i dolorós el control dels preus desbocats. Qui més perd en els períodes inflacionaris són els més dèbils econòmicament: pensionistes i treballadors menys qualificats, perquè pugen i pugen els preus, però mai al mateix ritme els sous i les pensions. El BCE ha començat a augmentar els interessos, la qual cosa farà menys atractiu l’endeutament al encarir-se les hipoteques i els préstecs concretament. Menys compres d’habitatge i menys compres de productes, perquè la gent disposarà de menys diners, faran baixar les vendes de les empreses, i algunes malauradament hauran de reduir plantilles i altres possiblement hauran de tancar. La conseqüència serà la contracció del mercat i més atur, però els preus s’aniran moderant. No manquen populistes que demanen baixades d’impostos –IVA general, patrimoni, IRPF i societats– com a fre de la inflació. Quanta irresponsabilitat, si més no ignorància o demagògia! En tot cas les reduccions d’impostos, ajudes i subvencions, sempre necessàries per els més dèbils de la societat, s’hauran de compensar, per altra banda, amb impostos o taxes als més puixants: persones o empreses. Si més no, com s’han de pagar els interessos creixents del Deute Públic? No trobareu, ara ni mai, cap país que hagi crescut econòmicament mantenint una inflació elevada. Ben al contrari, les escalades inflacionistes condueixen a la desigualtat social i a l’empobriment general d’un país. I no entro en la crisi energètica, perquè això m’ocuparia l’espai d’una altra columna, tot i que és un factor també protagonista.
