Viles i Gents

15 September, 2009

L’edat i les cançons

Carles Terès Categoria: Article Viles i Gents

Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t’ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d’una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols.

Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d’aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m’evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l’adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D’aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s’encaterinarà d’algun estranger d’accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.

Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema,

«Elles viuran per mi

i els seus fills, si és que en tenen,

viuran per mi i per elles».

mitjançantViles i Gents :: L’edat i les cançons :: September :: 2009.

Viles i Gents

13 September, 2009

Els vestits del Sr. Camps

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de setembre del 209)

El Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va dir que ell pagava els seus vestits. Fins avui no ha presentat cap factura y totes les informacions semblen demostrar que ens va mentir. Però, no cal que es preocupi el lector que no vull parlar en aquest moment de la manca de responsabilitat, indignitat o culpabilitat del Sr. Camps. El meu comentari anirà pel camí de l’estètica o de la moda dels vestits que llueix generalment el president de la Generalitat. He vist escrites als diaris, lloances al bon gust del Sr. Camps, especialment pel seus vestits i camises. Què voleu que us digui? a mi em sembla gairebé tot el contrari, per la qual cosa passo a exposar-vos els motius.

Bàsicament parlaré de les jaquetes que mitjançant una primera repassada semblen escarransides. Mireu-li en primer lloc les mànigues, sempre curtes, curtíssimes, com si li haguessin crescut els braços després d’haver-se-les fet. Només que estiri un xic el braç se li queda fora tot el puny planxat de la camisa amb botons de puny. I què em digueu de l’estretor de les mànigues? Em prou feines deixen espai per als punys de la camisa. Si això és elegància! Tal vegada sí, però per a un noiet de pocs anys. Amb referència als botons de la jaqueta només cal dir que quan la moda era de portar-ne tres, ell en portava només dos i molt baixos i massa llargues i amples les solapes. Com a conseqüència una gran superfície de la camisa hi era a la vista, inclosa tota la corbata. Cordada la jaqueta —sempre la porta així— i malgrat que el Sr. Camps té una bona figura, sembla que camina inclinant massa el cos i com sentint-se oprimit, la qual cosa, estic segur no és certa. És el producte d’un sastre poc avesat en l’art de tallar un bon vestit.

Els pantalons, no sé, alguna cosa tenen que no donen el pes. Tal vegada la ratlla massa artificiosa? Tal vegada l’amplària? Sobre el coll de les camises, l’espai no em dóna per tot allò que podria escriure: només dic que en ser alts i rectes, no endevines si amb un coll llarg li volen fer un coll curt, o d’un coll curt, un coll llarg.

Ha fet bé el Sr. Camps en no pagar-li els vestits al sastre, jo, força indignat, se’ls hagués tornat. És més, sentint-me ara malgirbat en la meua figura, li demanaria danys i perjudicis.

José Miguel Gràcia

mitjançantViles i Gents :: Els vestits del Sr. Camps :: September :: 2009.

Viles i Gents

5 September, 2009

Tornar a escola

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Terue, el dissabte 5 de setembre del 2009)

Los xiquets d’Aragó estan a punt de tornar a escola: llibres amb olor a paper nou, plàstics per folrar-los, llibretes sense estrenar, carteres i motxilles plenes d’il•lusió o de perea… Després de l’època forta de festes majors i les vacances, setembre significa l’inici d’un nou curs i, al mateix temps, a la nostra zona matarranyenca és també l’etapa radera d’un important cicle agrícola amb la collida de molts fruits: la bresquilla, la vinya, les almeldes… Inici escolar i final natural s’ajunten així en un mes que molts se proposen com lo dels propòsits: anar al gimnàs, fer dieta, inscriure’s en algun curs, comprar fascicles de noves col•leccions que s’acaben d’eixir…

Lo sol encara calenta i reviscola l’ambient a finals de mes, per Sant Miquel, com una resistència de la Naturalesa a entrar dins de la fredor sense llum de l’hivern. Però los dies se van fen més curts i els aparadors de les tendes ja exposen la roba de la nova temporada anunciant la pròxima estació. A la tele apareixen anuncis de “La vuelta al cole en El Corte Inglés”, que en estos temps descreguts és qui fa oficial lo pas a una nova etapa, i no sé per què la depressió se mos apodera. Resulta un autèntic avanç l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, que és l’edat laboral mínima permesa, però en època de crisi això no vol dir edat laboral possible i en època de bonança significa imposició mal acceptada. En la ressaca d’esta molts adolescents inconscients han vingut reaccionant a l’escola gratuïta obligatòria amb absentisme i conflictivitat a l’aula, lo qual ha produït un índex de fracàs escolar que fa tremolar —d’un 25%, un dels més alts de la UE—; una de les seues múltiples causes és lo poc valor que es dona a l’estudi com a manera de progressar socialment. Per desgràcia, ham perdut la memòria de temps passats, en què l’educació era un privilegi, i mos queden molt lluny los països del Tercer Món, que viuen en la misèria perquè encara no han arribat a obtindre este dret fonamental.

María Dolores Gimeno

mitjançantViles i Gents :: Tornar a escola :: September :: 2009.

Viles i Gents

3 September, 2009

De pastoret

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Fa temps que algú, referint-se a les persones, va dir que “un és un i les seues circumstàncies”. I en algun lloc haig lligit que els humans no som cap altra cosa que “el resultat final d’una sèrie de coincidències”. Certament, les persones som lo que som perquè les circumstàncies de la vida —i un bon grapat de coincidències més o menys afortunades— mos han dut a estar a on estem. Jo mateix, sense haver-ho estriat, hauria pogut ser pastor. En este sentit, no sé qué deurie passar a les altres cases de Mont-roig, perqué no recordo que els meus amics i companys en feren cap comentari, però a casa nostra, per a fer-me reaccionar quan los resultats escolars eren inferiors als que, atenent la meua —suposada— capacitat, es consideraven desitjables, m’amenaçaven dient-me que m’enviarien a fer de pastoret al mas de Sorolla. Però ere una mesura coactiva que no acostumave a donar resultats. I és que, a mi, en aquella època, no em pareixie ser tan roïna la idea de dedicar-me al pastoreig. Perqué em fixava en los pastors de Mont-roig i no em pareixie que les passaren tan magres com es podie deduir de l’amenaça. Segurament que la meua deurie ser una visió absolutament idealitzada —per no dir bucòlica— de l’ocupació pastoril. Evidentment, amb los anys haig comprés que la vida dels pastors és molt sacrificada. Perquè a la proverbial soledat s’ha d’afegir que amb fred o amb calor, fage vent o estigue encalmat, en faener o en festiu, los bitxos no perdonen l’aliment i, o els dónes minjar al corral o els has de traure a pasturar. Tot i això reconec que, encara avui, em miro els pastors amb un puntet d’enveja. Primerament pels records que em porten, però, sobre tot, perquè continuo preguntant-me si haguera pogut ser feliç dedicant-me a la seua faena.

mitjançantViles i Gents :: De pastoret :: September :: 2009.

Viles i Gents

3 September, 2009

Mentides i veritats

L. Rajadell Categoria: Article Viles i Gents

En el darrer ple de la Diputació Provincial de Terol, el PP va presentar una proposta contra la llei de llengües dins de la guerra que li ha declarat a la prudentíssima iniciativa legislativa del PSOE al respecte. En l’argumentació, a l’aragonés li retrau ser “resultado de una elaboración artificial”, encara que no diu que és el mateix cas que pot aplicar-se a qualsevol altra llengua normativitzada. Llàstima que a l’aragonés no li hagi arribat el torn fins avui, quan es troba a les portes de la desaparició. Pel que fa al català, argumenten els populars que “no existe acuerdo entre los expertos en cuanto a que sea la lengua que se habla en las comarcas orientales de Aragón”. Quins son els “experts” que neguen que la llengua de la Franja és català? Per posar un exemple poc sospitós de pancatalanisme, la Universitat de Saragossa n’està convençuda. Després afegeix que la llengua catalana “no admite ni dialectos ni modalidades”, en contra de la realitat d’una llengua més flexible respecte de les variants que el castellà, per exemple. Remata pronunciant-se en contra de la “imposición” de l’aragonés, que “no se habla”, i del català, que “nunca ha sido propio de Aragón” –no diu que no es parle–. Una vegada despatxades les excuses pseudolingüístiques, conclou que l’implantació del català “fragmentará” la societat aragonesa i propiciarà “veleidades pancatalanistas”. I aquí trobem les claus de la beligerancia popular: la intolerància de bona part de la societat aragonesa respecte del català i la por a la invasió dels veins de l’est. Una afirmació verdadera, lamentablement, i l’altra falsa, però les dues igualment útils per eixamplir l’electorat.

mitjançantViles i Gents :: Mentides i veritats :: September :: 2009.

El concert de granotes d’Ana Soriano

T. Bosque Categoria: Article Viles i Gents

“Tenia un concert de granotes i totes les nits de maig davall de les seves notes me les passava en blanc”. Així comença el poema-cançó que va escriure Ana Soriano, de Vall-de-roures, al setanta-i-quatre del segle passat quan tots érem més jòvens, especialment ella que encara feie el segon curs de Filosofia i Lletres a Saragossa on ens vam conèixer de la mà del poeta Anchel Conte amb qui mantenia, des de feia temps, una relació molt estreta, degut precisament a la seva afició a escriure, pos a penes tenie uns dotze anys ja va quedar finalista a un concurs de redacció a nivell estatal promogut per la Coca-Cola.

Lo del concert de les granotes que cantaven de nit per les vores del Matarranya, tocant a les cases, als que seguien versos i laments propis de l’època tèrbola en que vivíem, ere suggerent i no vaig tardar gaire en trobar una música apropiada, encara que la cançó, com moltes atres, dorm a la carpeta de les obres inèdites, que ja se li trenquen les gometes de tantes lletres i partitures com hi he anat capuçant.

Però la veritat és que mai és tard per recuperar una cançó o recuperar, si cal, una afició tant especial, dolça i agraïda com la de la creació literària. Que és el que haurie de fer més prompte que tard Ana Soriano, si no vol que tots natros mos perguem la seva veu, i la seva delicada capacitat per la narrativa i el conte.

Les granotes del Matarranya segueixen fent cada nit lo seu concert. I el vent renta la cara de la gent quan trepitja les lloses antigues del pont, mentres la corrent murmura callades històries de somnis i records.

mitjançantViles i Gents :: El concert de granotes d’Ana Soriano :: September :: 2009.

Setembre 3, 2009

Millenium i els crítics « L’esmolet.

Diada de lectura a Bellmunt

mitjançantViles i Gents :: Diada de lectura a Bellmunt :: September :: 2009.

Diada de lectura a Bellmunt

Diada de lectura a Bellmunt « Lo finestró del Gràcia.

Viles i Gents

28 August, 2009

Bones festes la Vall!

Viles i Gents :: Bones festes la Vall! :: August :: 2009.

les barbes del teu veí

Viles i Gents :: les barbes del teu veí :: August :: 2009.

Viles i Gents

Viles i Gents :: Carta a l’alcalde d’Ejulve :: August :: 2009.

mitjançantDivagacions d’estiu « L’esmolet.

Viles i Gents

26 July, 2009

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de juliol)

No es pot parlar d’aquests temes lingüístics sense tindre en compte la diferència entre els conceptes de LLENGUA, NORMA i PARLA.
LLENGUA: És el codi general que tots els parlants reconeixen al emprar un idioma. Un codi de signes comú amb el que som conscients de parlar una llengua i no un altra. Notem el canvi de codi quan parlem en castellà o en català (o en una altra llengua si la coneixem). A un calaceità no li cal canviar de codi quan parla amb un català de Girona (malgrat les diferències).
NORMA: És el codi ideal d’una llengua. La norma no és natural com la llengua. És un artifici, una convenció elaborada pels experts. La norma dicta com s’ha d’escriure una llengua i com ha d’assolir un nivell ideal de qualitat. No es desenvolupa de manera natural com la llengua: s’ha d’estudiar.
Totes les llengües cultes tenen una norma. A mi i a molts ens han obligat a conèixer la del castellà, i ens han rebutjat totalment la de la nostra llengua (el castellà es troba a Catalunya en una situació molt més ventatjosa). Una frase com “la nostra llengua no té gramàtica” no vol dir altra cosa que als parlants ens han amagat la norma.
PARLA: És l’ús individual que fa cada parlant de la seva llengua en cada moment. Al contrari dels conceptes anteriors, la parla depèn de les decisions individuals de cada parlant, que pot emprar diversos registres: més col•loquial, més dialectal (de Barcelona, de Tortosa, de Jerez o d’Albacete), fins i tot més estàndard o més vulgar, però no més culte si no coneix la norma. Malgrat tot, la parla està molt condicionada per les circumstàncies socials i culturals. Un exemple: els meus iaios van viure quasi tota la seva vida a Barcelona. Mentre ell parlava català de Barcelona, ella optà pel calaceità. Va ser una decisió individual, però no lliure. Cap dels dos coneixia la norma i van decidir segons les circumstàncies socioculturals en que es van desenvolupar. El iaio es va moure en ambients més polítics i culturals (fins i tot llegia el català). La iaia no. Les circumstàncies decidiren.

Antoni Bengochea

I no perdreu les vostres varietats locals? (2)

EL TEMPS 25 anys

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de juliol del 20099

De vegades les coses, quan menys ho esperes, ixen bé. I aquest és el cas amb la revista EL TEMPS, setmanari d’informació general dirigit a tot el territori de la llengua, publicat a València des del maig del 1984 i que enguany ha complert vint-i-cinc anys. Quan va sortir el primer número, ningú no en donava un duro, i en Joan Fuster, el gran maître à penser del valencianisme, ni això: conta la llegenda que només hi va arriscar una pesseta. Tothom deia: “Un setmanari des de València i en català no pot durar”, “Serà flor d’estiu, o ni tan sols hi arribarà”, “No trigaran ni un mes a plegar”, “Faran figa!”. Certament l’editor, n’Eliseu Climent, se la jugava perquè gairebé no hi havia infraestructura quan va començar, ni les enquestes de mercat no eren necessàriament favorables, a més s’havia de crear no només la seu a València, sinó també delegacions a Palma i a Barcelona, i corresponsals a altres indrets. I tot això quasi del no-res, amb pocs periodistes que dominessin l’ofici —en català. Però la revista va seguir i segueix endavant, i enfila ara cap als cinquanta anys, i això que ha hagut d’haure-se-les no només contra les inevitables dificultats inicials, ans també, i sobretot, contra l’assetjament permanent a què és troba sotmesa la llengua i la cultura catalanes tant a Espanya com a França per part de molts governs i organismes d’estat —en la lluita contra aquest patrimoni espanyol que és la llengua catalana s’emporta la palma la Generalitat Valenciana. En aqueixes circumstàncies portar endavant els 1302 números dels darrers vint-i-cinc anys de la revista no ha estat gens fàcil, i potser sí que, si Sant Vicent ho pogués veure, s’exclamaria: “Vejats miracle!”. I potser que també ho diria d’aquest fillol d’EL TEMPS que és la revista mensual TEMPS DE FRANJA, subtitulada “Revista de les Comarques Catalanoparlants de l’Aragó”, que, també amb moltíssimes i paregudes dificultats, ja fa deu anys que es publica i s’acosta als cent números. Certament de vegades, contra tots els malaveranys, les coses ixen bé. Vejats miracle!

Artur Quintana i Font

mitjançantViles i Gents :: EL TEMPS 25 anys :: July :: 2009.