(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de novembre del 2009)

Cada vegada que hi surten nous casos de corrupció política, la societat munta en còlera contra tots els polítics en general i s’escolten frases com: aneu-vos-en al diable, tots sou iguals. Si voleu que us parli amb sinceritat us diré que a mi em succeeix tot el contrari. En primer lloc, me n’alegro de que la justícia hagi descobert un presumpte nou corrupte i que sigui jutjat i recaigui sobre ell tot el pes de la llei. També me n’alegro perquè la justícia hagi funcionat. I una altra cosa més encara, amb la nova descoberta, tal vegada algú que estava a punt de cometre algun delicte, es freni.
El fet cabdal que més ha contribuït a la corrupció ha estat la bombolla immobiliària sense cap mena de dubte. Quan, mitjançant un acte administratiu de requalificació d’un terreny per part d’un ajuntament, es pot multiplicar per “x” el seu valor, s’obre un ventall de possibilitats d’actuació, legals, quasi legals, aparentment legals, explícitament al marge de la llei —vull dir corruptes— de dimensió incalculable. El ball entre els constructors, els especuladors, els promotors, els regidors d’urbanisme i construcció, i els alcaldes, pot produir una mena, diguem-ne, de laxitud en la consciència d’algunes persones, albirant les grans corrents monetàries. Suposo que en aquests moments, quan la construcció està sota mínims, el risc de la corrupció haurà baixat a xifres infinitesimals. Una elevada fiscalitat sobre les plusvàlues reals, entre altres mesures, hagués estat un fre, tant de la corrupció com de l’increment incontrolat dels preus de l’habitatge.
Malgrat tot, tinc la convicció de que el nivell de corrupció de la classe política és similar al de la societat en general. El diner negre, l’economia submergida, les factures petites i grans sense IVA, la contractació d’emigrants sense papers, etc., etc, refermen la meua convicció. Però, ni tots els partits polítics són iguals, ni tots els ciutadans.
No vull deixar-me al tinter una aparent fortuïtat amb referència al descobriment dels casos de corrupció: fa uns anys eren el diaris els que posaven al descobert el casos de corrupció, ara és la justícia. Els diferents mitjans es dediquen a repetir les noticies i a personar-se a la porta dels jutjats amb les càmeres. Tot això em dóna que pensar. Què s’ha fet del periodisme d’investigació? Està la premsa massa vinculada al poder?

José Miguel Gràcia

Portem una bona temporada de destapament de corrupció als partits polítics: finançament immoral dels partits, emburxacament de diners, manteniment de la militància del partit a base de sous a empreses semipúbliques… Los partits són creats per ideòlegs. Gent que vol canviar el món sense rebre res a canvi. Però la pròpia idiosincràsia d’un partit per a estendre’s arreu del territori i de l’entramat social lo fa omplir de gent a qui interesse massa el poder, la notorietat, l’ego o els propis negocis… I la regla de tres és clara: a més poder i més anys amb càrrec, més s’embrute la situació.
Cada moviment busque el seu Obama. L’aragonesisme va trobar en Chunta Aragonesista una manera de fer arribar a la política los objectius dels moviments socials: trilingüisme, muntanya, esquerra forta… Anys més tard hi ha purgues d’aquella línia inicial i grapats de desencantats. L’Obama del catalanisme apareixie en Esquerra Republicana, verges de poder fins lo moment i esperança de regeneració després de 23 anys de pujolisme. Van tocar poder i el “mans netes” va quedar en eslògan.
Després va eixir un altre Obama amb Ciutadans, que volien regenerar la política catalana amb aires més espanyolistes. Poc temps després tenen més corrents al partit que diputats al Parlament. La UPyD de Rosa Díez també n’està aprenent molt, amb corrents que demanen més democràcia interna. I també passarà en lo catalanisme de Reagrupament, o les CUP de l’esquerra independentista.
Fins i tot Obama ha rebut ja només en 8 mesos de govern lo Nobel de la pau. Com és evident, Obama defraudarà. Hi ha partits millors que altres. Hi ha presidents millors que altres. Això segur. Però tampoc siguem més obamistes que Obama. Que el món que tenim no es canvie en quatre dies.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de novembre del 2009)

Enguany, el dia 3 d’octubre, s’han escaigut vint anys de la mort de Desideri Lombarte i Arrufat. I a Pena-roja, a l’Alt-Matarranya, ho han recordat caminant llargament per les serres, valls i masos del territori íntim lombartià, on el poeta havia passat la infantesa i la primera joventut, i on sempre que podia retornava. En dues ocasions, els dies 2 de maig i 11 d’octubre, els caminants guiats per Joaquín Sorolla, bon coneixedor de la contrada, han eixit de la vila pel camí de Coratxà cap al Masmut, la muntanya emblemàtica del microcosmos lombartià, primer indret on han llegit Les Roques del Masmut: Dura maça de pedra està clavada, pesada pena cab al cel creixent, … i camí avant, pujant per les vessants del riu dels Prats cap al Mas de Borla i d’allà a la Creu del llop, amb lectura del romanç del mateix nom. Enfront s’ataülla el Cingle de Sant Jaume i la frontera del Regne és a tocar. Baixada al maig al Mas d’Antolino, i ara a l’octubre al de Ginero, i desfent el cabdell dels camins escampats que ningú fa servir i estan mig esborrats, han travessat el Barranc d’en Ferri just per allà on fa el Toll Bugader, ja sabeu on les dones del masos propers passaven bugada, i han aplegat a les ruïnes del Mas del Molinar, lloc de naixença d’en Desideri. Abans han escoltat el romanç de Sant Jaume, i ací el d’El xiquet perdut al Molinar. I han vist també l’esparver d’ales fines que el poeta volia ser, i foc i flama als orons, als grèvols verd i brasa, i el card, lo panical, l’arç i la gavernera, la botja, l’espinal, lo gram i herba pucera, o han sentit el tord i el pinyarot, …, la garsa i el pigot. La caminada, entre deu o dotze quilòmetres, ha acabat a Sant Llambert de l’Escresola i al Mas d’Eixendri, on van dur a viure Lombarte quan tenia dos anys. I ací, alguns parant l’orella, hauran pogut sentir encara la serp encantada, …, que a les nits de lluna cante enamorada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de novembre del 2009)

Enguany, el dia 3 d’octubre, s’han escaigut vint anys de la mort de Desideri Lombarte i Arrufat. I a Pena-roja, a l’Alt-Matarranya, ho han recordat caminant llargament per les serres, valls i masos del territori íntim lombartià, on el poeta havia passat la infantesa i la primera joventut, i on sempre que podia retornava. En dues ocasions, els dies 2 de maig i 11 d’octubre, els caminants guiats per Joaquín Sorolla, bon coneixedor de la contrada, han eixit de la vila pel camí de Coratxà cap al Masmut, la muntanya emblemàtica del microcosmos lombartià, primer indret on han llegit Les Roques del Masmut: Dura maça de pedra està clavada, pesada pena cab al cel creixent, … i camí avant, pujant per les vessants del riu dels Prats cap al Mas de Borla i d’allà a la Creu del llop, amb lectura del romanç del mateix nom. Enfront s’ataülla el Cingle de Sant Jaume i la frontera del Regne és a tocar. Baixada al maig al Mas d’Antolino, i ara a l’octubre al de Ginero, i desfent el cabdell dels camins escampats que ningú fa servir i estan mig esborrats, han travessat el Barranc d’en Ferri just per allà on fa el Toll Bugader, ja sabeu on les dones del masos propers passaven bugada, i han aplegat a les ruïnes del Mas del Molinar, lloc de naixença d’en Desideri. Abans han escoltat el romanç de Sant Jaume, i ací el d’El xiquet perdut al Molinar. I han vist també l’esparver d’ales fines que el poeta volia ser, i foc i flama als orons, als grèvols verd i brasa, i el card, lo panical, l’arç i la gavernera, la botja, l’espinal, lo gram i herba pucera, o han sentit el tord i el pinyarot, …, la garsa i el pigot. La caminada, entre deu o dotze quilòmetres, ha acabat a Sant Llambert de l’Escresola i al Mas d’Eixendri, on van dur a viure Lombarte quan tenia dos anys. I ací, alguns parant l’orella, hauran pogut sentir encara la serp encantada, …, que a les nits de lluna cante enamorada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el disssabte 24 d’0ctubre del 2009)

Mentre en ciutats com Terol, i amb gran esforç, s’aconsegueix mantenir obertes les sales de cinema, en altres ciutats, vegeu el recent cas de Tarragona, la població es queda sense poder assistir a les manifestacions artístiques del setè art.
Quina és la causa del tancament de les sales de cinema? Potser la pirateria? Potser la falta de guions atractius i originals? El tedi pels “remakes”? o, en alguna mesura, aquest desinterès sigui una conseqüència directa dels “missatgers de la mitjania”?
Al cinema el representen els actors i els directors, però massa sovint assistim a lamentables actuacions de pseudoactors sortits de programes de telebrossa o engendrats a manera de prínceps, com si bastés de pertànyer a un llinatge per ser un bon actor; com si fos prou tenir el suport d’un determinat sector de la societat per ser director…
Veiem sovint al cinema espanyol, i molt especialment en les sèries televisives, a actors i actrius professionals de gran talent interpretatiu torejant amb actorets que no fan més que dificultar la seva bona interpretació; convertint un mal guió en una pèssima història i empenyent a milions d’espectadors a desconfiar de successives entregues o, el pitjor de tot, habituant a molts d’ells a donar per bones les gasòfies, les històries banals i les pèssimes interpretacions; a valorar positivament la onada del cinema de la “segona repressió” en la que només val la comèdia picant, això sí, ara amb nus pre y postcoitals, i on els crits i els gestos exagerats són substituts d’una bona interpretació.
Aquí convertim en actors al jove delinqüent juvenil que va fer brodat, com no, un paper similar en una pel•lícula; al fill de papi o de mami que va sortir escollit “netament” en un càsting de 40.000 candidats; a l’hereu d’un cognom que va realitzar un curs de 4 setmanes allà en les amèriques i ens oblidem dels centenars d’actors i actrius que es preparen àrduament a les Escoles de Teatre; de la mateixa manera que arraconem els grans directors del cinema espanyol, o menyspreem als llicenciats en periodisme per substituir-los per tertulianes de grans morros i meninges desbocades, atorguem premis literaris a consorts d’oblidats llinatges, ens engürtelem amb males companyies o convertim en assessors als amics de l’ànima o al fill de la cosina Pascuala, sense importar-nos si la seva vàlua professional està a l’altura de l’amistat o la simpatia que els professem.
Encara sort que, de tant en tant, preval l’ètica i la visió de la realitat i algú decideix fer marxa enrere, decisió que dignifica, per exemple, al fill del president Sarcozy i que, d’estendre’s a altres esferes més artístiques, garantirà que almenys al nostre país veí, es continuï fent bon cinema i no tanquin més sales cinematogràfiques.

Silvestre Hernàndez

Fa una cinquantena d’anys, a l’hostal de mons iaios a Mont-roig hi havie un tràfec continu de comerciants i d’artesans. Però periòdicament també s’hi hospedaven professionals qualificats, entre els quals estave Don Alberto Moliner Belmonte, metge dentista, fill de Valljunquera, que tenie la consulta a Alcanyís i que els caps de setmana anave pels pobles de la Terra Baixa i del Matarranya atenent als pacients. Don Alberto és, per mèrits propis, una de les imatges destacades de la meua infància. La seua ere una forma d’entendre la medicina ben diferent a la d’avui, ja que en aquell temps ere tot molt més familiar. I em ve a la memòria que per aquella època es desplaçave al volant d’un Renault Dauphine, un vehicle molt inestable que ere conegut com “lo cotxe de les viudes”. Fidel a la cita mensual, quan arribave, Don Alberto s’instal·lave en una de les habitacions i ajudant-se d’un reposa-caps que s’ajustave a qualsevol seient anave atenent als pacients. A mi, de menut, m’aterroritzave el sol fet de pensar que algun dia haguera de passar per les seues mans. I és que jo veia que algunes persones entraven a la consulta dolent-se amargament i poc després eixien d’allí tapant-se la boca amb lo mocador i queixant-se encara més amargament. En un altre ordre de coses, em xocave molt que tot un “sinyor doctor” parlare com natres, ja que ere un fet absolutament excepcional. En tinc un bon record, de Don Alberto. I des de l’any 1975 no n’havia sabut res. Fa poc que vaig poder contactar amb ell. I haig de dir que ham parlat diverses vegades i que, tot i l’edat, continue tenint lo cap clar i l’esperit molt jove. Des d’ací li envio una forta abraçada i el meu agraïment per aquell preciós cadellet de setter que em va pujar en un dels seus viatges.

“Teruelinos”. Així anomenen a la comarca de la Llitera a les nombroses famílies que, procedents de l’alt Matarranya, van emigrar en la dècada dels cinquanta del segle XX cap a les terres regades per les aigües revifadores del canal d’Aragó i Catalunya. Els nous regadius es van convertir en una terra prometuda per a molts llauradors del secans de Montroig, Pena-roja, Fondespatla o Vall-de-roures. Van vendre les seues garrotxes plantades d’oliveres o dedicades a la sembradura i les cases familiars per a invertir els diners obtinguts en jornals d’horta. Cambiaven una terra polsosa acobardada per la sequera i amb els cultius sempre exposats al caprici del temps per les collites asegurades amb l’aigua dels nous canals alimentants pel cabalós riu Cinca. Van replegar les seues poques pertenències i se les van emportar cap a Tamarit i els seus voltants amb l’esperança de començar una vida millor. Enrera deixaven, en la major part dels casos, una existència miserable. Comptaven, això si, amb un avantatge per a integrar-se a la terra d’acollida: parlaven la mateixa llengua que els seus nous veins. La seua tan denostada llengua materna va ser llavors un valuós bagatge cultural. Qui els ho havia de dir! Després de haver sentit dir tantes vegades que paralaven un barreja informe de llengües sense cap utilitat més enllà del seu poble.

El company de Viles i Gents Carrègalo contave fa unes setmanes que gràcies a les bones notes que sacave quan ere estudiant no va acabar de pastor al mas de Sorolla. Però ara resulte que és un investigador ja reconegut de la vida als masos, dels oficis i costums del seu poble, Mont-roig, en les èpoques passades quan los pastors i els masovers eren els protagonistes de la vida per tot lo Tastavins i el Matarranya.
El recurs del camp i del poble, el retorn als territoris on vam passar bona part de la joventut, és cura i remei del mals de l’edat i l’atrontollada forma de viure actual per molta gent no necessàriament ni sempre d’oficis intel·lectuals:
Miquel Blanc, químic i escriptor de Calaceit, ha contat moltes voltes com és això de fer els plegadors a les oliveres, abatollar les ametlles i replegar raïms o figues al setembre. I entre una cosa i altra estudie i dibuixe els animalets que viuen pels camps i les herbes del ribàs i del tossal. Quin gust llegir i estudiar els seus llibres!
A Floreal Torguet que és un treballador i sindicalista de la construcció ja jubilat, de família d’exiliats radicats a Toulouse, me’l vaig trobar fa uns dies a l´autobús tot content perquè per la tarde havien de fer la verema al terreny que volte lo seu xalet dels afores de Saragossa.
També podríem parlar de Gregorio Paricio, mestre director del CRA del Mesquí, historiador destacat del Baix Aragó, que és una estraleta de mà recuperant horts erms i collint de tot lo que es pot collir a les vores del Guadalop; i encara li sobre temps per pujar a Bellmunt a llegir poemes a l’escriptori de la Casa Membrado.
Oficis de sempre que ens fan recordar els treballs i penalitats dels nostres pares i avis. I sentir, com ells sentien, lo goig i satisfacció de portar a casa la fruita o les hortalisses que em plantat i collit en les nostres mans.

‘La Fresneda museo vivo’ és un llibre que ha editat recentment l’Ajuntament de la vila i escrit per l’escriptor caspolí Miguel Caballú. L’obra recull, en la seua part central, molt àmplia, una important mostra de fotografies, algunes de ben antigues d’un valor etnològic destacable. Un gran esforç el recopilar tot aquest gran arxiu d’imatges. La resta del llibre, a través d’un esquema general, ens presenta la població i els monuments i aspectes més destacats de la vila. El turisme, la immigració rumana, l’economia, la toponímia, la llengua, l’olivar, la gastronomia… I també es fa referència a persones destacades de la població. Però res hi trobareu sobre el poeta i escriptor Juli Micolau Burgués. Caldria i seria tot un detall fer-li un afegitó al llibre per posar remei a tal desconsideració. Quins són els seus mèrits per aparèixer a les seues pàgines? Molts. Haver publicat tres poemaris i tots guardonats: ‘Manoll’, Premi Guillem Nicolau 1997 atorgat pel Govern d’Aragó al millor treball literari en llengua catalana, ‘Esfera. Traspunt en la serena’, Premi Pedro Saputo de les Lletres Aragoneses en llengua catalana 2002 i ‘D’un sol esclop’, Premi Guillem Nicolau 2008. Va ser articulista en aquesta mateixa columna i ho és actualment a la revista ‘Temps de Franja’. Apareixen els seus versos en diferents antologies poètiques i en un munt de revistes on hi col•labora. Ha participat en diferents trobades literàries i culturals a l’Aragó i fora. Ha estat membre de la junta de l’Associació Cultural del Matarranya. La seua vinculació a la Freixneda és molt important. Cada llibre que publica té la il•lusió de presentar-lo a la seua vila, l’últim aquest mateix estiu on vaig tindre el goig d’acompanyar-lo, omplint com sempre la sala de plens de l’Ajuntament. Va estudiar a l’escola de la població i hi va viure fins fa pocs anys portant l’explotació agropecuària familiar. Cal alguna cosa més per ser considerat veí rellevant per a ser inclòs en la recent publicació municipal? Realment una llàstima aquest oblit, pensem que involuntari.

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 3 d’0ctubre del 2008)

Com dèiem a l’article passat, la PARLA és un fet individual. L’individu ha de triar en cada moment quina parla vol emprar; es a dir, quina manera de parlar. Però el triar s’ha de fer lliurement. L’individu ha de dominar les circumstàncies, que no han de triar per ell. Jo, per exemple, no sóc lliure de triar comprar-me un iot o viure a un pis de 120 metres quadrats al barri de Salamanca de Madrid (el liberalisme radical diria que sí). Com tampoc ho van ser els meus iaios quan van triar (parla barcelonina ell, calaceitana ella). El no conèixer la NORMA ens limita totalment perquè ens prohibeix l’accés al nivell culte de la LLENGUA. La NORMA no sols et permet superar l’analfabetisme, també et dona una major autoestima lingüística i la possibilitat de canviar el nivell de la PARLA amb molta més llibertat, segons com siguin les circumstàncies. Amb facilitat puc utilitzar català de Barcelona popular o familiar en converses normals; puc emprar un nivell de català acadèmic més culte al parlar en públic o en ambients més acadèmics; però també puc parlar com a Calaceit quan jo decideixi (i no sols al Matarranya). També he pogut observar que alguns matarranyencs que viuen a Barcelona i no coneixen la NORMA, acaben parlant una mena de barreja poc nítida i no sempre controlada de català de Barcelona i matarranyenc.
En resum, i no perdrem les nostres varietats locals? Doncs dependrà de la decisió lliure de la majoria dels parlants futurs. De totes maneres la llengua està en un canvi continuat. Al Matarranya hi ha molts més castellanismes ara que fa cinquanta anys. Però tampoc a Binéfar o Alcanyís, on els ciutadans tenen un coneixement bàsic de la NORMA, es parla igual ara que en èpoques pretèrites i el castellà estàndard està guanyant terreny. Els preocupa això? Tant fins al punt de voler tornar a ser analfabets i rebutjar les classes (obligatòries) de Lengua Española per a conservar les seues varietats? Per què no demanen classes exclusivament de binefarenc o d´alcanyissà? Doncs nosaltres per què hem de ser diferents?

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de setembre del 2009)

Del 7 a l’11 de setembre s’ha celebrat a Lleida el XV Col•loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). Aquesta associació, que compta amb mes de 1300 afiliats arreu del món, celebra un col•loqui cada tres anys, alternativament en terres de llengua catalana i en altres que no ho són. Al col•loqui d’enguany hi han assistit dos centenars llargs de catalanistes, és a dir, perquè ningú no s’espanti —que tot podria ser—, persones que es dediquen a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, com hispanistes són els que ho fan a la castellana, o anglistes a l’anglesa etc., procedents tant de les Balears. Catalunya i el País Valencià com d’Hongria, Amèrica del Nord, Alemanya, Polònia, França, … . A més de dues taules rodones, dedicada una als escriptors i la llengua, i l’altra al cinema, hi ha hagut 112 comunicacions, de les quals 10 tractaven del català d’Aragó, sovint relacionant-lo amb l’aragonès. Cinc d’aquestes comunicacions foren pronunciades per catalanistes de la Universitat de Saragossa: Rosa Fort exposà el contacte de llengües —un dels temes del col•loqui— en documentació medieval al Matarranya, Maite Moret ho féu sobre el mateix tema a la Ribagorça, Javier Giralt dissertà sobre la toponímia lliterana i del Baix Cinca, Ricardo Viruete parlà del lèxic de Tolba i Juan Antonio Saura presentà el del benasquès. Les altres cinc comunicacions eren de catalanistes aragonesos no vinculats a Saragossa, o que procedien d’altres països, i parlaren de l’obra de Jesús Moncada, de l’actual contacte de llengües al Matarranya, de la frontera lingüística catalano-aragonesa, de la toponímia ribagorçana o del contrast gramatical aragonès/català. Entre les activitats culturals hi hagué una exposició de l’obra plàstica de Jesús Moncada i un muntatge teatral sobre textos d’aquest mateix autor. Si a tot això hi afegim que tant la conferència inaugural com la de clausura, foren fetes la primera per un ciutadà de Camporrells, Ramon Sistac, i la segona per un d’Albelda, Eliseu Trenc, haurem de concloure que aquest XV Col•loqui de l’AILLC ha estat també una esplèndida mostra de la catalanística aragonesa.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de setembre del 2009)

Com li dius a un científic ancià que ha malgastat el seu temps i que ha d’assumir noves idees?
Com l’hi ho planteges a un experimentat mestre a qui pensen obligar-lo a canviar la seva forma d’ensenyar?
Com li comuniques a un feinater que la seva forma de treballar és obsoleta i que precisa un canvi radical?
Com li contes a uns pares que el seu fill mai no serà res en la vida o que fins i tot és carn de canó?
Espero sincerament que no pronunciïs mai per mai paraules com aquestes i menys encara que mai sentis frases similars dirigides cap a tu o envers algun dels teus amics o familiars.
I en canvi potser t’atreveixis a dir-li a uns pobres ancians, tal vegada els teus avis, als teus amics, als teus votants, potser fins i tot als teus fills, que no saben parlar, que simplement xipollegen, que enxampurren les paraules, com si la història no importés, com si el passat, la cultura de milers d’aragonesos hagués d’arraconar-se per una simple qüestió de denominació. Saps perfectament que ja ningú envaeix a ningú en les cultures democràtiques, que un animador del Barça, de l’Atlhetic o del Reial Madrid no deixa de ser aragonès o murcià, o de qualsevol altra part, pel simple fet de simpatitzar amb un nom.
Suposo que al científic ancià el lloaràs la seva perseverança i reconeixeràs que gràcies a persones com ell, el món avança. Li diràs al mestre, que ha educat a generacions senceres i que encara pot ajudar; calmaràs l’ansietat d’aquests pares explicant-los que el seu fill o filla encara pot millorar i intentaràs que aquest treballador s’adapti gradualment als canvis que precisa l’empresa.
De manera que, ¿per què no acceptes almenys que alguns aragonesos desitgen recuperar les arrels de l’aragonès i que d’altres, potser tu mateix, parleu d’una manera que s’assembla a la dels catalans, els mallorquins, els valencians i, a més a més, per a enveja de molts, posseeixes dues llengües maternes a més de les que els teus fills aprenen a l’escola y que ningú qüestiona: anglès, francès, rus, japonès…
Potser no respectes la memòria dels teus avantpassats? No ho crec. Et sembla desgavellada, fins i tot perillosa, la demanda dels teus conveïns aragonesos que no desitgen oblidar una part de les seves arrels culturals? M’estranya. Potser és una simple paraula la que us separa, o aquest mot és l’excusa per no continuar avançant tot i sense saber exactament el perquè?
De què tens por? Segur que d’’ltres coses, però d’un simple nom no. Potser d’una paraula dimonitzada o d’estranys fantasmes interiors? Ho dubto, doncs la majoria d’adults vam deixar de creure en fantasmes temps endarrere i només les ments insegures temen misteriosos complots.
Sens dubte, la millor manera de sentir-te apreciat i integrat en la teva Comunitat, és veure com els teus amics, els teus veïns, els teus polítics… respecten les teves inquietuds i el teu passat, assenyaladament quan això implica enriquir la Cultura Aragonesa integrant totes les diferències culturals que tenen cabuda en ella per engrandir-la.

Silvestre Hernàndez