Encara que alguns desentesos no ho sàpiguen, o no ho vulguen saber, Alcanyís és una de les poblacions aragoneses on viu i tragina més gent que parle català. Centenars de famílies que a més del castellà parlen i viuen emprant la seua llengua pròpia: gent del Matarranya, Mesquí i Bergantes, als que hauríem d’afegir el grup important dels originaris de la part de Morella i pobles de les comarques catalanes veïnes.
Perquè la situació d’Alcanyís respecte el que diu la nova Llei de Llengües sobre les zones de transició-recepció d’aragonesos en llengua pròpia, és tan antiga com la formació de la pròpia ciutat al segle XII. I ha estat sempre tan normal i intens el tràfec i contacte entre els que sols parlaven castellà i els que arribaven de per amunt, que mai hi ha hagut problemes derivats de parlar diferent. Les dos columnes en català que porte des de fa anys La Comarca és una bona prova d’eixa integració als temps actuals, per lo que el setmanari ha resultat ser pioner i un model per tota la premsa escrita aragonesa que, a no tardar, acabarà tenint seccions fixes en català i aragonès.
Per això i moltes altres raons, resulta patètic i vergonyós l’escàndol que han muntat PP i PAR, i el sainet tragicòmic de les Corts dels raders dies, protagonitzat per dos diputats del Baix Aragó que no parlen ni entenen la nostra llengua, ni coneixen la situació i la rica diversitat cultural que tenim. Fa quaranta anys que recorrem els pobles rescatant les contalles, refranys i paraules perdudes, anotant toponímia, escrivint cançonetes tradicionals. Fent escrits preservant les formes de cada poble… i ara venen els tramposos i crispadors de la política i mos acusen de voler matar les modalitats locals de la nostra llengua. S’han passat de rosca. Què fort!
Bons Nadals i Any Nou // Felices Navidades y Año Nuevo

Enguany les Corals del Matarranya han celebrat la X Trobada a l’església parroquial de Santa Maria la Major de Pena-roja, deu anys fent pedagogia musical pel territori i demostrant a través dels concerts que el cant coral està ben viu a la nostra comarca. Com cada any han guardonat amb la Menció Honorífica Miguel de Aguilar un músic de reconeguda trajectòria; enguany el saragossà Víctor Rebullida que ha composat per a l’ocasió el tema ‘Matarranya’ una obra interpretada per orquestra, gaita, tabal i cor. En aquesta convocatòria les cinc ja veteranes corals del territori representant les viles de Beseit, Calaceit, Queretes, Valljunquera i Massalió van estar acompanyades pels Gaiters de la Pelagosa de la Terra Alta i l’orquestra Moma de Vinaròs. Com cada any primer començà el concert amb una interpretació de cada coral per separat i, finalment, les corals unides, agrupant un total de 73 veus masculines i femenines, interpretaren un repertori essencialment del cançoner popular matarranyenc. La presidenta de les Corals del Matarranya, Margarita Celma, va anunciar que ja ha eixit al carrer el primer enregistrament en CD interpretat per les agrupacions musicals, un projecte que feia molt de temps que es treballava amb molta il·lusió i que, per fi, ha arribat a fer-se realitat. Treball on es recopila una part important de la música tradicional del nostre territori interpretada en català, amb arranjaments de musicòlegs de reconeguda vàlua.
La gent que omplia el recinte religiós va eixir molt satisfeta de l’excel·lent esdeveniment cultural. Una setmana més tard a Lledó la música continuaria tenint tot el protagonisme en el territori a través de la IV Trobada de Bandes del Matarranya on hi van participar l’agrupació Francisco Turull de Queretes, la Peñarbés de Pena-roja-Herbers i la Comarcal de San Antón.

(Publicat al Diario de Teruel, el 2 de gener del 2010)

La commedia dell’arte, la forma teatral popular per excel·lència a les primeries de la Itàlia renaixentista i que ràpidament s’escampà per tota Europa, es caracteritzava entre d’altres pautes per estar formada per un seguit de personatges emblemàtics amb entitat definitòria. Darrera de les seves màscares de cuir, aquests personatges eren de dimensió plana, per tant, arquetips dels comportaments humans; n’hi havia per a tots —l’espectre era al complert—: la golafreria, la concupiscència, la gelosia, la pusil·lanimitat, la desconfiança, l’ambició…
A l’escena es trobaven en joc les grans trifurques bufes de la natura humana: fer creure, aconseguir d’enganyar, aprofitar-se de tot! Els desitjos eren urgents, els personatges estaven en un constant i angoixant estat de supervivència. El tema bàsic, l’argument dels canovacci, era posar un parany, sense que importés quina havia de ser la raó: be fos aconseguir a la noia, els diners, el menjar, el poder o dominar el rovell del malentès… I amb molta rapidesa, els personatges, portats per la seva neciesa, es trobaven enxampats dins les pròpies intrigues.
La comèdia d’embolics i tripijocs era un territori molt cruel…
Estem parlant del remot segle XV…?
Durant més de dos segles aquests arguments es solidificaren i aquells personatges que s’heretaven de pares a fills consolidava la casta dels comediants composta per generacions d’Arlequinos, de Pantalones i de Capitanos prefigurant respectivament la trapelleria, la usura i el poder militar que sostenien així les seves màscares, rere les quals els actors envellien, sí, sense immutar però, els seus trets emblemàtics.
I no és fins el segle XVII que a aquests personatges se’ls hi aniran caient les màscares i esdevindran en mans de dramaturgs moderns, grans personatges, representatius d’individus, enriquits per una nova dimensió més universal. Així ha anat a l’escena.
Però a l’abast de La Comèdia Humana del nostre dia a dia, al creixent segle XXI, sembla que no ha anat pel mateix camí i en el decurs dels esdeveniments que més ens preocupen a la nostra escena pública, la de l’àgora, aquells desgavells d’antany hi segueixen ben enquistats. Així que per aquesta nova dècada que encetem, desitjaríem que els arquetips iniciïn el procés de fondre’s per emprendre la nova dimensió, més humana, més universal.
Feliç entrada d’any.

Marta Momblant

Publicat al Diari de Teruel, el dissate 19 de decemble del2009

La notícia de l’aprovació de Llei de Llengües d’Aragó desprès d’un llarg camí de desavinences polítiques ha generat un considerable debat social a la comunitat autònoma. En ell sorprèn sobretot l’oposició dels polítics dretans del PP i PAR —alguns amb títol universitari, diuen— i de bastants ciutadans corrents a les conclusions de la Universitat aragonesa, una institució respectable sempre allunyada de la batalla pública, la qual mai ha mostrat discrepàncies en les qüestions lingüístiques de la seua competència, tampoc en lo nom de les llengües. Los uns han arreplegat firmes contràries o promogut esmenes de constitucionalitat i rigor científic dubtosos; los altres han escrit als fòrums periodístics digitals, animats abans per votacions sobre la denominació de la llengua de l’Est d’Aragó; la del Nord, per sort, no calia.
Enmig d’algunes veus sensates han predominat los “arguments” peculiars. Uns eren econòmics: lo català donarà treballs furtant-los als aragonesos; oposar-se al català és defensar lo pa dels fills. Uns altres han entrat en terreny “macarra” o delictiu: atacs al president Iglesias, “catalanista” perillós; refranys racistes (“Catalán y gorrión: tozolón y al saco”); convocatòria d’una cassolada lo 17-D a les Corts durant la votació de la llei; crida als implicats a prendre decisions unilaterals… Una plataforma ca-caòtica ha aclamat la diversitat en nom del lliterà o fragatí, llengües sense família; o ha defensat les modalitats de l’Aragó Oriental, “sostenibles” amb l’acció de la Providència sense lleis. I, en esta línia, un sector important que qüestionava la Lingüística com a ciència s’ha llançat a la filologia amateur: a Aragó només se parla “español”; los professors no senten càtedra; citar als estudis dades de parlants contraris al terme “català” equival a la conclusió acadèmica de que no ho és; i “¡A mí me va a decir la Universidad lo que hablo, quio!”. Ademés de l’anticatalanisme visceral, resulta preocupant en tot això l’odi a la intel•ligència, com va notar Unamuno, catedràtic de Grec, l’any 1936 a la Universitat de Salamanca en un famós episodi. Des de que hi ha hòmens al món la ignorància ha feit la guerra a la ciència.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de desembre del 2009)

L’any 2007 s’ha publicat a Barcelona un magnum opus sobre les cartes portolanes medievals, conegudes també com cartes de navegar. És el llibre de Ramon J. Pujades i Ballester: Les cartes portolanes. La representació medieval d’una mar solcada on aquest arxiver i medievalista n’ha fet un acurat estudi basant-se, tant en l’observació directa de les aproximadament 180 cartes medievals conservades, com en la lectura de moltíssim material d’arxiu, especialment de tipus notarial, de mariners i cartògrafs sobretot. Això li permet de donar notícies de més de 400 cartes de navegar, de com les feien servir els mariners i de com les fabricaven -i venien- els cartògrafs. Molts d’aquests mapes, impresos o en DVD, es reprodueixen al llibre. Acompanya l’original català una traducció anglesa i així gràcies a la versió original el llibre és accessible a tots els parlants romànics -castellà, francès, italià … -, i per l’anglès a molts parlants d’altres famílies lingüístiques. A les cartes de navegar els cartògrafs aconsegueixen de representar a escala, i de manera realista, la línia de costa de la Mar Mediterrània i la Negra, així com també sovint les costes atlàntiques fins a la desembocadura del Rhin, i les marroquines del Nord d’Àfrica. I ho fan per primera vegada en la història de la cartografia. L’originalitat d’aquests cartògrafs medievals és d’haver sabut passar a la representació gràfica del mapa les informacions geogràfiques, orals o escrites, que els arribaven dels navegants. Tot porta a creure que les primeres cartes de navegar degueren sorgir a finals del segle XIII en ambients genovesos, i d’ací passaren ràpidament a Venècia i a la Corona d’Aragó. Dels 47 cartògrafs que registra Pujades 18 eren súbdits de la Corona, majoritàriament de Ciutat de Mallorca. Aquests primers mapes moderns oferien la informació escrita en les llengües dels cartògrafs, tant les “vulgars” -català i italià- com la “culta” -el llatí-, i es feien servir per tot Europa, i també al Nord d’Àfrica entre els musulmans. Eren temps de meravella, quan el Mare Nostrum era realment la nostra mar, i els peixos duien pintades a les escates les barres d’Aragó.

Artur Quintana

L’hostal de la Placeta i casa Sastron són los dos escenaris de l’univers mont-rogí que més records m’aporten i també, possiblement per això, los que més m’estimo. Sovint em situo mentalment a l’interior dels edificis i repasso una a una les estances. A l’hostal, sense comptar el trinquet, n’hi havie una trentena, i a casa Sastron, si no compto el ras, me n’ixen quaranta-tres. De manera que tant l’una com l’altra oferien espai de sobra per a poder-hi encabir les nostres fantasies. Em ve a la memòria que a les falses dels dos casalicis hi havie unes enormes caixes de fusta plenes de roba vella. I a una de les de casa Sastron s’hi guardave l’uniforme d’un militar amb la seua espasa. Tot i que em parave molt gran, aquella roba me la vaig posar infinites vegades imaginant-me ser el general d’un gran exèrcit. I a dins també hi havie una bandera d’Espanya que utilitzàvem com a estovalla per a celebrar magnífiques misses cantades juntament amb ma germana Pili que fee d’escolanet. Però els hiverns eren extremadament freds en aquells casalots ja que ni les portes ni les finestres ajustaven bé i els corrents d’aire produïen uns efectes devastadors sobre la nostra salut. A més, la distribució de casa Sastron ere tan anàrquica que els dormitoris estaven a un extrem i els excusats a l’altre, i per a anar-hi s’havie de passar necessàriament pels perxis. Per això per a orinar a les nits tots teníem lo nostre bací. En canvi, amb tals circumstàncies, el fer de ventre es transformave en una odissea. Sobre tot quan patíem descomposició. I així va passar que, al ser tantes les portes que s’interposaven entre les habitacions i la comuna, una gèlida nit d’hivern a mon pare les urgències no el van dixar arribar ni al perxi i no li va quedar altre remei que desocupar els budells al darrer passadís. Les set portes que va haver d’obrir i tancar en van tindre la culpa.

Com el debat de la llei de llengües a les Corts d’Aragó s’apropa, els partits polítics, els col·lectius socials i els mitjans de comunicació esmolen els seus arguments a favor i en contra del projecte legislatiu del PSOE. La proposta socialista no preveu, com caldria, la cooficialitat del català i l’aragonès, però al menys reconeix legalment la seua existència i fixa uns mínims legals per a la seua conservació i promoció. Amb tot i això a PP i PAR els pareix massa concessió. Des de la seua perspectiva, reconèixer que a una part d’Aragó es parla català és obrir les portes a l’expansionisme de Catalunya. Per dir-ho clar i català: prepara el terreny per a l’invasió. Però el més sorprenent son les veus, que des d’una òptica suposadament progressista –i, com no, també des dels prejudicis més rancis i conservadors–, s’aixequen per a esgrimir el cost econòmic com a motiu incontestable per a posposar indefinidament l’equiparació dels drets de castellanoparlants i catalanoparlants. Segons este plantejament, farcit de demagògia i populisme, en temps de crisi el Govern d’Aragó no hauria de gastar-se els calers en protegir llengües minoritàries. Però no ens hem d’enganyar, encara que vestit d’economicisme barat, es tracta del mateix argument de sempre: “Als catalans –o als catalanoparlants-, ni aigua”.

Si el PAR hagués llogat als seus elements més viscerals, per intentar aturar el Projecte de Llei de Llengües, no s’hagueren esmarrat massa del que hi va fer la diputada Herrero. Perquè la de Calanda és una estraleta de mà espargint odi a grapats contra els veïns catalans i el nom de la nostra llengua. I desprès de tanta vehemencia i contradiccions, l’abstenció del seu grup, que deixa tocats de l’ala als companys de viatge més extremats, entre ells, als que hi van pel Matarranya demanant que la gent firmo contra la seua llengua pròpia. Abstenció que es podrie tornar a repetir a l’hora de votar definitivament la Llei.
Ja vorem quin frofit treu el PAR en eixa guerra bruta que han muntat contra el sentit comú i la decència política, si tenim en compte que a moltes viles on ells tenen amanta presència, no paren de fer-se activitats en català. I als pobles governats per PAR i PP s’ensenye des de fa anys a les escoles.
Sembla que els promotors d’esta campanya d’esgaciladors sinse mida ni sentit, arriben tard, massa tard. Perquè ja és de tot punt impossible que puguen aturar l’apocada llei presentada a les Corts, i molt menys l’ample moviment cultural que s’estén, com taca d’oli, per tot l’Aragó on tenim llengua pròpia. I del que lo mateix Sr. Biel ha dit fa uns dies: «es un asunto del que a veces se habla “muy visceralmente” y del que a veces no se sabe cosas que se vienen haciendo desde hace 25 años sin queja».
Efectivament, vint-i-cinc anys d’ensenyament a les escoles, dotzenes d’escriptors premiats dintre i fora d’Aragó, centenars d’estudis i llibres publicats, suport institucional creixent, recuperació de l’autoestima en una part de la joventut, presència continuada i en augment als mitjans de comunicació… I la diputada, completament in albis, sinse entendre ni poc ni mica com sem la gent d’una part ben grossa del Baix Aragó.

Enguany fa deu anys del traspàs de la ceramista i escriptora calaceitana Teresa Jassà. Us proposo una ruta per a seguir les petjades d’aquesta artista que tenim escampades per tota la nostra geografia. A la seua vila, on va ser regidora de l’ajuntament, podíem iniciar l’itinerari, on hi podeu visitar, a la plaça de la Bassa, la casa i taller de l’artista des de 1960 on va viure fins la seua mort, l’antic Molí de la Vila. Un plafó informatiu a la paret ens en dóna notícia. La seua obra ceràmica està distribuïda arreu de la població: a l’escola, en els indicadors d’entrada de la vila, en les plaques de la senyalització dels carrers i en el mural de la Mare de Déu amb el Nen. Al museu Joan Cabré podeu visitar durant les pròximes setmanes l’exposició temporal de l’artista: ‘Barajando temas de Goya’. Fora de Calaceit, a la comarca del Matarranya, tenim el frontal de l’altar de l’església de Lledó, la creu mural de l’altar en l’església de Sant Cosme i Sant Damià a la Portellada, el via crucis ceràmic en els jardins del Calvari de Vall-de-roures, al costat del restaurat temple parroquial, a Pena-roja el mural dedicat a Desideri Lombarte i Maties Pallarès a la casa del carrer del Rosari i a la Vall del Tormo, a l’exterior de l’antic ajuntament, l’escut de la vila. Fora de la comarca, a Alcanyís, tenim el faristol i el frontal de l’excolegiata Santa Maria i el mural exterior de l’oficina principal de la Caja Rural de Teruel i a Gandesa el mural exterior de l’empresa Grup Borràs i el frontal de l’altar de l’ermita de la Fontcalda. Els seus coloms interpretats de mil maneres diferents, símbol de la pau i de la llibertat, i el roig intens, símbol del foc i de la sang, són presents en quasi totes les composicions. Un interessant itinerari cultural per a conèixer millor l’obra de l’amiga ceramista en commemorar-se el desè aniversari de la seua mort.