(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de febrer del 2010)

Hi va haver divisió d’opinions, però molts es sentiren agredits.
Només baixar el teló i…quina cridòria, quins ahucs, quin desori!! El director musical va eixir a saludar i, en aquell moment, d’allà a dalt del galliner, una solitària veu s’esgargamellava:
-Joputa, joputa (o quelcom semblant).
Enmig del desgavell, un senyor molt ben vestit que tenia al costat comentava esgarrifat:
-Estas óperas tan polémicas no deberían estrenarse en el Real.
Sí, érem a Madrid, al temple de l’òpera i càtedra de l’educació i el bon gust, al damunt mateix de la Llotja Reial. S’acabava de representar El Viaje a Simorgh, del jove compositor d’Algeciras José Mª Sánchez Verdú, basada en la novela de Juan Goytisolo Las vitudes del Pájaro Solitario.
Quins eren els ingredients d’aquesta òpera que provocaren aquella reacció? Doncs principalment aquests tres:
-Música contemporània (rabiosament contemporània, diria jo). Un crític musical parlava de xerrics, udols, genocidi melòdic i violinistes que semblaven tocar amb el prepuci. Acabava la crítica dient que havia fugit emprenyat abans del final perquè estava fins als “simorghs” d’allò. (Quina pena que es perquès l’ùltima escena amb els giravolts còsmics dels dervitxos).
-Barreja cultural i lingüística. L’argument es basava en la filosofia sufí (musulmana) i barrejava textos de San Juan de la Cruz, del Cantar de los Cantares, de Ramon Llull i d’alguns filòsofs musulmans, emprant les seves llengües originals castellà, àrab i català. També llatí. Aliança de Civilitzacions? Inadmissible.
-Sexe (i homo-sexe) Com sempre el perniciós innominable. Res a comentar.
Aquella mena d’escudella i carn d’olla resultà un recapte massa indigest per a una bona part del públic madrileny. Érem al Cor d’Espanya i un sector de l’alta societat espanyola es sentia agredida per aquells tres maleïts ingredients. Déu meu, on anirem a parar? Genocidi melòdic barrejat amb moros i catalans i l’innominable i…fins i tot feien mofa d’un Inquisidor. S’havien de defensar. Ja n’estaven farts de tanta modernitat. Perquè aquella nova loció anti-caspa… no seria un atac en tota regla dels enemics de l’ànima…espanyola?

Antoni Bengochea

L’adolescència és una etapa de la vida que tots ham volgut superar ràpidament. Per tal causa, amb l’ànsia d’arribar a grans, els adolescents ham tractat sempre d’imitar en tot als adults. A mi també m’agradave fer-me l’home fumant-me un cigarret i intentant empassar-me el fum. Los meus primers contactes amb lo tabac van ser en la protectora soledat dels corrals de casa, primerament amb algun Celtas furtat sigil•losament del paquet de mon pare i després amb lo Rex, que ja ere emboquillat. Més endavant, en una ocasió, vaig poder gustar un cigarret ros de la marca Bisonte i allò em va parèixer el súmmum del plaer. Però es coneix que algú em deurie vigilar perqué, un dia, a l’edat de dotze anys, en una sobretaula, ma mare em va preguntar obertament si m’agradave fumar. Sense esperar resposta va continuar dient que em tenie guardat un gran cigarro i que, si me’l volia fumar, me’l donarie per a les festes majors. I només em va ficar una condició: que me l’hauria de fumar d’una sola tirada. Ignorant de mí, ho vaig acceptar sense pensar-m’ho. I el dia de la Mare de Déu d’Agost, després de dinar, amb tota la família reunida a la taula i expectant, ma mare, complint la promesa, me’l va donar. I fins i tot em va ajudar a encendre’l. De primer em va parèixer molt bo i, content com un gínjol, vaig començar a fer grans piparrades. Fins que, en un determinat moment, després d’estar-me una bona estona xuplant, tot em va començar a donar voltes i em van vindre uns retortillons de panxa molt forts que van desembocar en un mal de cap horrorós i en una gran vomitera. Em van pujar a una sala del pis de dalt i allí em vaig estar totes les festes gitat sobre un matalap i dormint la borratxera entre suors, al•lucinacions, tremolors i vòmits. Segur que els meus pares van estar molt preocupats pensant que potser n’havien fet una mica massa, però el cert és que la medicina que em van subministrar va ser molt efectiva.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de febrer del 2010)

El Club dels Novel•listes, la mítica editorial que dirigia en Joan Sales en els anys més ominosos, i que ara porta endavant la seua néta Maria Bohigas dins d’Edicions de 1984, acaba de publicar en traducció catalana l’obra major de la novel•lística occitana: Catoia l’enfarinat d’en Joan Bodon. En aquesta obra, situada en els anys d’entreguerres, es descriu la infantesa i adolescència d’Amans Codomièr, membre d’una ben poc coneguda secta catòlica, la “Petita Església”, que no reconeix l’Església de Roma, d’ençà que el Papa va pactar amb Napoleó un segle abans. El nen Catoia, dit “l’enfarinat” pel costum d’empolvorar-se els cabells com al segle XVIII, és el darrer descendent d’una família de refractaris. La seua infantesa hauria pogut ser la de qualsevol xiquet de la ruralia occitana, si no fos pel seu avi, que el prepara perquè siga un digne continuador dels ideals de la secta. La narració bodoniana, sempre en primera persona i en boca d’en Catoia, és tanmateix situativa, o sia que encara que qui parla és l’Amans gran, ja un home fet i dret, que ha sofert la darrera guerra mundial i els camps de treball a Alemanya, la descripció és donada sempre segons la perspectiva que Amans tenia quan passaven les coses que conta, des de la perspectiva de l’infant o de l’adolescent. Això permet d’assistir al procés de socialització repressiva des de dintre, mai com a reflexió o moralització per part de l’autor. La distanciació hi és sempre present. A la novel•la s’hi pot veure una acurada descripció de les comunitats que agonitzen en la marginació voluntària i en el fanatisme religiós, i llegir-hi l’esplèndida metàfora de la mort forcada dels occitans, de la seus llengua i cultura, ambdues també presents a Espanya com és ben sabut —recordem que l’occità, malgrat que només és parlat a la Vall d’Aran, és llengua oficial a tot Catalunya. Edicions de 1984 anuncia per a ben aviat la publicació també en versió catalana d’una altra obra bodoniana: Los contes dels Balssas on es descriuen els origens occitans d’Honoré de Balzac, parent llunyà per part materna d’en Joan Bodon.
Artur Quintana

La Comarca 5-2-2010

Música Tradicional del Matarranya és el títol del CD enregistrat per l’agrupació musical Corals del Matarranya. En la recopilació de temes apareixen catorze cançons populars i dos composicions que, a través dels recitals de les corals, ja formen part del repertori matarranyenc, són dos poemes musicats de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte: “Riu, riu la perdiu” i “Elles”. Les cançons han estat interpretades per totes les agrupacions que formen part del col•lectiu Corals del Matarranya: Coral Thymiaterion i Grupo Kinessis de Calaceit, Cor de Cambra de Beseit, Coral Francisco Turull de Queretes, Coral San Miguel de Valljunquera, Coral de Massalió i Coral de la Freixneda. Els temes interpretats la major part han estat harmonitzades per grans compositors que ha rebut la Menció Honorífica Miguel de Aguilar que precisament es concedeix anualment en la celebració de les trobades musicals de l’agrupació: Tomás Aragüés, Agustí Cohí, Baltasar Babiloni, J. Mª Muneta, Conrad Setó i Manel Oltra. En altres temes l’harmonització ha anat a càrrec de les mateixes directores de les corals: Margarita Celma i Beatriz Barceló. Escoltar les cançons que sempre havíem sentit ara interpretats per un conjunt de veus tan ben complementades i dirigides és un goig que eleva la nostra música tradicional i popular a una categoria artística extraordinària. El recull és molt heterogeni. Cançons de bres com ‘Ai, noneta, vine’, de ronda ‘Baixeu les casquetes’, de festa ‘Aubades del Matarranya’, de jota ‘A la vora del riu mare’, de joc ‘Si la barqueta xunga’, de ball ‘Lo moixó de Monpeller’… Esperem que les Corals del Matarranya segueixen per molts anys interpretant la nostra música arreu del territori i ens represente dignament fora de la comarca. I que aquest cançoner tradicional tingue noves aportacions i s’amplie amb nous temes, amb l’enregistrament de nous CD, per a continuar recuperant i divulgant una part molt important del nostre patrimoni cultural.

Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de febrer del 2010)

Ionesco, un dels grans obeliscs de l’escena europea del període d’entre guerres mundials, aportà a la llengua francesa un magnífic corpus dramàtic en la vesant del Teatre de l’Absurd. Per exemple, a la famosa obra La Cantant calba (La Cantatrice chouve, 1950) els personatges barregen les seves identitats malgrat ells mateixos i no s’acaben dient res més que incongruències. L’essència del tall dramàtic de l’absurd és la denuncia de la vida quotidiana de l’home mitjà, del que està ofegat per la banalitat, del que només se sent inquietat per la necessitat personal, d’aquell que, en definitiva, ha quedat mutilat per la manca d’imaginació. Es descomponen la lògica formal del comportament il•lustrat per quedar enlluernats únicament amb els components irracionals, portant-nos a l’absència de raó de ser, surant en l’absurd intrínsec… com anar avui a El Corte Inglés de Barcelona, rebre el comprovant del tiquet de compra imprès en català i la persona que l’ha despatxat agraint i acomiadant-se en castellà, al mateix temps que pels pobles de la Franja, pots acudir a un acte institucional, per exemple, al lliurament de premis d’un certamen de dibuixos infantils, on l’acte es desenvoluparà amb la naturalitat del català i l’auditori bandint a la mà l’eina per la qual se’ls ha convocat, una carta oficial, en castellà.
Ens ha tocat viure en la veritable escena humana de l’absurd.
A una banda del nostre territori lingüístic, l’oficialitat de la llengua, amb llàgrimes i suor, ha aconseguit imposar la seva normalització just quan cada cop és més difícil trobar un catalanoparlant pels carrers de la Ciutat Comtal, on ja no es pot anar ni a la Boquería a demanar “Posi’m una dotzena d’ous, si us plau”, perquè no t’entendran, enorgullits a l’hora d’escriure literatura catalana que aviat ningú no copsarà, mentre que a la Franja, on pots expressar-te amb els teus veïns amb la llengua mare comuna, has d’anar demanant “por favor” a les escoles que ensenyin una mica als nens, a llegir els contes en la llengua que dicta el cor de les seves àvies.
Tot plegat si que és absurd. Al menys, a La Cantant Calba, la inconnexió dels seus personatges i les incongruències que es diuen son totes en la seva mateixa llengua.

Marta Momblant

(Publicat a La Comarca de 22/01/10)

La Televisió digital ha millorat les possibilitats d’este mitjà de comunicació omnipresent. Més canals i millor senyal. Abans teníem nou cadenes, de les quals dos eren cadenes autonòmiques en català (TV3 i C9) i una autonòmica aragonesa (monolingüe en castellà), dos públiques estatals (TV1 i La2) i 4 cadenes privades estatals (T5, A3, Cuatro i Sexta). D’un total de 9 cadenes, un terç ere de proximitat autonòmica i les cadenes en català superaven lo vint per cent.

Inaugurant les facilitats de la nova tecnologia, allò pròxim mos ha desaparegut. Lo Matarranya té hasta vint-i-tres canals en obert. Però dels nou que en teníem n’han desaparegut dos: TV3 i Canal 9. Per tant, la proporció de canals en català ja ha baixat del vint-i-dos per cent al zero absolut. I del terç de televisions autonòmiques que teníem, ara són lo 4,3% (AragónTV). A canvi, han entrat hasta 3 canals de televenda, emissions en directe de Gran Hermano i canals de la caverna.

La nova Llei de llengües d’Aragó diu “Artículo 4.—Derechos lingüísticos. d) Recibir, en las lenguas propias de Aragón, publicaciones y programaciones de radio, televisión y otros medios de comunicación social.”. Les lleis estan per a saltar-se-les, i han desaparegut los Ventdelplà, les Alqueries Blanques i el temps de la catalana. Alguna negociació hi ha entre Aragó i Catalunya. Però ni de lluny pareix que es plantejo seguir l’esperit de la llei: sumar el 33 (segon canal català), IB3 (Balears), Punt2 (segon canal valencià), lo 3/24 (notícies), Super3 (xiquets) o el 300 (sèries). La Llei també té una via aragonesa de resolució: promover la emisión en las radios y televisiones públicas de programas en las lenguas propias de Aragón de manera regular. AragónTV emetent en català…

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de gener del 2010)

Encara que diuen que una imatge val més que mil paraules, l’expressió verbal és la forma més perfecta que té l’ésser humà de comunicar les seues idees, voluntats i sentiments. És també la nostra principal diferència amb los animals i va vinculada al progrés de l’espècie humana. Los mots mos prenen i els convertim en expressió, passió i confrontació —ho demostra lo llarg debat legal de l’Aragó trilingüe— o en matèria literària i d’estudi. I és que les llengües evolucionen incorporant a les seues paraules la memòria dels orígens, remota i indesxifrable, que molts estudiosos de la filologia intenten descobrir davall de les etimologies, los topònims i els antropònims. Així han anat apareixent diccionaris, recopilacions o estudis, entre les quals vull recordar los treballs de Desideri Lombarte sobre la seua Pena-roja natal. Perquè los noms diuen qui som i d’a on venim, qüestions que mos importen ja que mos vinculen a la família i al món inexplicable.
Segons l’època han anat les modes i les normes, i si en passats temps predemocràtics només hi havia una possible denominació toponímica —i del “nom de pila”—, ara prevaleix la de la llengua originària a la zona. Hi ha també una tradició feita norma lingüística de traduir los noms de ciutats importants a la llengua del discurs, cosa que unida al costum i obligació d’utilitzar les denominacions castellanes, ha creat prudents adaptacions gràfiques a viles franjolines com Arenys de Lledó-Arens de Lledó, la Codonyera-La Codoñera; o curioses traduccions com Fontdespatla-Fuentespalda, Massalió-Mazaleón, la Sorollera-La Cerollera, la Torre de Vilella-Torrevelilla. S’han configurat així falses etimologies amb associacions conceptuals simples o imaginatives. Una Ordre Ministerial de 1840 obligant tots los ajuntaments espanyols a adoptar un escut propi va provocar en molts d’aquells que no en tenien produccions heràldiques dignes d’un Walt Disney o un Harry Potter cassolà, com alguns topònims traduïts. La Llei de Llengües d’Aragó del passat desembre establix que els topònims seguiran únicament la denominació tradicional amb la restricció “d’allò establert per les comarques i municipis” (art. 33), lo que promet continuar amb la toponímia literària.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de gener del 2010)

No ho acabava de comprendre, allò: el Món, el Dimoni i la Carn…els enemics de l’ànima. Bé, el cas del Dimoni era bastant clar, però el Món i la Carn…per què?
A mi la carn m’agradava molt, i allò del Món…en aquell temps jo no sabia què era el Món (i ara no gaire). Si m’ho preguntaven a la Doctrina, la resposta era fàcil:
—El Mundo, el Demonio y la Carne (en castellà, és clar)— Ho recitaves de carrera i el Senyor Rector content. Però…què volia dir?
Al remat em vaig descarar i li vaig esclafir:
—Serà un enemic de l ànima, però a mi la carn m’agrada.
—Com que t’agrada la Carn? Això no pot ser!
—Doncs què li plau a l’ànima?: El peix? La verdura?
—No home, no, què dius? No és d’aquest tipus de carn. No és per menjar. És la Carn, amb majúscules. És la LASCÍVIA, la CONCUPISCÈNCIA.

Redéu, quines paraulotes, no m’estranyà gens ni mica que allò no li agradés a l`ànima; a mi tampoc.
Més endavant vaig saber que el verd era el color del sexe, i que començava als Pirineus, i que els acudits verds eren pecaminosos. Definitivament a l’ànima no, no li plauria la verdura. I el peix? Originalment un símbol cristià, però després l’eliminaren: massa fàl·lic. L’ànima romandrà impenetrable al peix. Fora, descartat.
La pista bona eren les paraulotes. Quan per fi vaig desxifrar aquells maleïts mots, vaig comprendre que els enemics de l`ànima eren l’antítesi de la Santíssima Trinitat: si el Pare, el Fill i l’Esperit Sant (que no era ni home ni dona) eren les emanacions diferents d’un únic Déu vertader, així el Món, el Dimoni i la Carn eren les emanacions diferents del vertader enemic de l`ànima: l’innominable (el Sexe). Perquè els plaers del Món i les temptacions més punyents del Dimoni eren sobre tot el desordre i la disbauxa sexual, que duen a la mol·lície, al preservatiu i, a l’homosexualitat i, fins i tot, a l’avortament. La mateixa procreació era conseqüència del pecat.
Amb un mecanisme normal, neutre, sense plaer, hagués estat molt senzill…Deu meu, perquè ho vas fer?… perquè vas crear… l’innominable?

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de gener del 2010)

Fa poc, el 2008, el professor de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de lectura absolutament recomanable per a la salut lingüística de la nostra ciutadania, contínuament assetjada per la lingüística-ficció de tants mitjans, partits i grups d’opinió. En aquest llibre el professor Moreno presenta detalladament la ideologia del nacionalisme lingüístic castellà, on es troben implicats filòlegs castellans de gran anomenada, com Menéndez Pidal, Amado Alonso, Gregorio Salvador o Manuel Alvar, entre molts altres, tots els quals, amb abús d’autoritat, porten a la pràctica la ideología del nacionalismo lingüístico que se fundamenta en presentar fenómenos lingüísticos determinados extralingüísticamente como determinados intralingüísticamente (p. 33). Se trata, pues, de llevar la supremacía o superioridad política, demográfica, militar o económica al terreno lingüístico, haciendo que la lengua española adquiera una cualidad superior (supracastellano, suprasistema) de carácter intrínsicamente lingüístico .., lo cual sirve para ocultar o disimular el carácter étnico y nacionalista de la lengua común (p. 90). Tot i que la lingüística sap que ninguna comunidad lingüística no abandona su lengua si no es forzada a hacerlo de una forma u otra (p, 114) el citat nacionalisme lingüístic, com tothom ha tingut ocasió d’escoltar, afirma que “el castellà mai no va ser llengua d’imposició”. El triomf del castellà sobre les llengües indígenes americanes o sobre les d’Espanya es deuria, segons l’esmentat nacionalisme, més que res a valors intrínsecs d’aqueixa llengua. Així el castellà —per citar només un exemple— s’imposà degut a la sencillez, claridad y firmeza de nuestro sistema vocálico (p. 79), on és evident que s’aplica l’argumentació abans esmentada de presentar fenòmens lingüístics determinats extralingüísticament com determinats intralingüísticament. En tot cas hi ha llengües amb complicats sistemes vocàlics que tenen molts més parlants que el castellà, i d’altres amb sistemes idèntics o encara més senzills, clars i ferms que el castellà que tenen ben pocs parlants. La manipulació i la fal·làcia és a l’ordre del dia en el nacionalisme lingüístic castellà. I el professor Moreno sap exposar-les en el seu llibre amb tota senzillesa, claretat i fermesa.

Artur Quintana

Sent encara molt jovens, a les criatures de la nostra generació —i no diguem de les anteriors— ja se mos incitave a col·laborar en les faenes familiars. Sense anar més lluny a casa nostra els grans havien d’atendre simultàniament lo café, la tenda i la panaderia. A més, ma mare s’havie d’ocupar de la casa i de la família, i mon pare, amb diversos treballs afegits (l’Electra, la Caixa, etc.), venie a ser la màxima expressió del clàssic “home de molts oficis, poc benefici”. Per això, cada dos per tres, comptant a penes amb vuit anys, ja em tocave d’estar moltes voltes sol a la tenda. I en eixe context va passar que, un dia, farts del problema de les botelles buides, mons pares van decidir que no se’n vendrie cap més a qui no portare la forra. I es va donar el cas que el primer moment que em vaig quedar solet va baixar a comprar la tia Eduvigis i em va demanar una botella de lleixiu. Li vaig preguntar per la buida i em va dir que no la portave. I no la hi vaig vendre. Així de clar. Ella no s’ho va creure que jo em limitava a seguir al peu de la lletra les instruccions paternes. I es va enfadar moltíssim argüint que “para qüenta tu a on anirem a parar” i “ja voràs tu ta mare”. I jo em vaig espantar assàbel quant perqué entre les nostres famílies hi havie molt bona relació. I la tia Eduvigis va parlar amb ma mare. I ma mare, que en aquell moment no hi pensave en la qüestió dels envasos, em va preguntar que com ere que no li havia venut la lleixiu. I jo li vaig respondre que perquè havia seguit les seues ordres. Aleshores ella va concloure “a la tia Eduvigis no, fillet, que a n’ella si que la hi havies d’haver venut”. I m’ho va dir amb un to dolç, comprensiu i amorós, però a mi em va dixar estupefacte. Precisament aquell va ser el dia en que vaig començar a adonar-me que totes les normes tenen la seua excepció.

Em vaig emocionar. Ho he de reconèixer. Al conèixer que les Corts aragoneses acabaven d’aprovar la llei de llengües, em vaig alegrar. Per fi la llei tantes vegades anunciada i tantes vegades aparcada per conveniències polítiques eixia per avant. Amb l’oposició tacada d’incoherències del PAR i el rebuig visceral i irracional del PP, però eixia per avant. Amb un dèficit de fons: no reconèixer l’oficialitat del català i l’aragonès és una flamant discriminació per a les dues llengües minoritàries vers la majoritària, el castellà. Però reconèixer la mateixa existència del català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó és un pas endavant que les trau de la situació de semi-clandestinitat en la que malviuen i desapareixen poc a poc. De la campanya demagògica del PP contra la llei no cal no parlar-ne. Ja s’ha dit tot. Igual que posen en dubte que a la Franja es parla català poden qüestionar que la Terra és redona o que és el nostre planeta el que gira al voltant del sol i no al contrari. De tot es pot parlar, tot es pot qüestionar. Però posar en dubte algunes qüestions només demostra ignorància o mala fe. Més val deixar-ho córrer, que havia començat esta columna de molt bon toc.