(Publicat al Diario de Teruel, dissabte 8 de maig del 2010)

Un emocionat Marcelí Iglesias restava bocabadat al sentir les melodies entonades per 330 infants a l’acte institucional del dia de Sant Jordi. Immediatament cursava una improvisada invitació a tots els petits cantors per al dijous següent, amb audiència privada, entrega de regals i àpat suculent. Els nens cantors no eren de les Escolanies, dels Conservatoris o de l´Auditori. Eren xiquets de les escoles (majoritàriament públiques) i d’algun institut de la Comunitat Aragonesa. Quina sorpresa! Que emotiu resultà el final amb el menyspreat i desconegut Himne d’Aragó amb música d’Antón García Abril!. I els petits cantors, d’on havien eixit?
Doncs molt senzill: eren una selecció de dotze col•legis (s’inclou algun institut) inscrits al “Programa de Coros Escolares” que des de fa quatre anys i sense fer massa soroll desenvolupa el Govern d’Aragó. Aquest programa té com objectius la creació de cors escolars als centres d’Aragó que ho vulguin i l’ajuda a millorar i refermar els ja existents prèviament (no gaires). El primer any del Programa hi participaren 17 cors i uns 500 coralistes. Enguany és la quarta edició i hi han pres part 68 cors i uns 2300 coralistes. També s’ha pogut constatar la millora de la qualitat musical de la gran majoria dels cors del Programa.
Cal agrair l’esforç de tots els mestres-directors, així com del coordinador musical, l’expert director de cors escolars i pedagog Julio Galdámez i del seu equip, el Gabinet de Pedagogia Musical Cotolengo Abelardo Pi, amb el que he tingut l’honor de col.laborar.
Un deure pendent d´aquest Programa: el desenvolupament a la província d’Osca (8 cors) i sobre tot la de Terol (només 5 cors, que actuaran al Teatre d’Alcanyís el proper dia 15 de maig) En aquesta província no hi ha representació ni de Terol capital (que també hauria d’existir) ni de la meva estimada terra matarranyenca.
Doncs bé: aquests van ser els protagonistes de l’acte institucional de Sant Jordi a Saragossa (amb perdó del contundent i més que extens discurs de Felipe González). Noves veus es fan sentir a les escoles aragoneses, però només un col•legi de la Franja, d’Albelda (Osca). Perquè no del Matarranya, i a poder ser amb la nostra veu-llengua pròpia? Endavant.

Antoni Begochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de maig del 2010)

Aquests dies s’ha projectat als cinemes la pel·licula Krabat, en la línia de El senyor dels anells i més de Harry Potter, vist però amb ulls alemanys que, encara que això no corresponga al clixè que en tenim, són més dolços i tendres —Rússia i la seua melangia abans feien frontera amb Alemanya. Tracta d’un xicot, Krabat, que per mor de les guerres —l’acció se situa al segle XVII— va perdut per la Lusàcia, una regió alemanya repartida entre Brandenburg i Saxonia, a tocar ara de la frontera txeco-polonesa. Mig mort de fam i de fred Krabat arriba a un molí on li donen feina, un llit i un plat a taula. Allà són també una colla de joves que, perduts com ell, hi han trobat acollida i hi treballen com a mossos. Però el molí, no és realment tal, sinó una escola de màgia, i Krabat en serà deixeble. Màgia, amor i un final difícil marquen la pel•lícula, basada en la narració homònima de l’escriptor alemany Otfrid Preußler. El film manté molt bé la tensió entre misteri, drama i tendresa. Només hi ha un detall, que molts potser ni tan sols advertiran, però que m’ha sorprès: tot i que al text d’en Preußler es fa constar que en Krabat pertany a la minoria sòrab, l’única que a Alemanya parla una llengua eslava, i es remarca que al molí tothom s’hi expressa, aquest fet és silenciat al film, i això tant a la versió en castellà, com a l’original en alemany. I es una llàstima perquè era una excel·lent ocasió de presentar als alemanys, i al món en general, Krabat com el que és: la màxima figura literària en llengua sòrab. Les aventures d’en Krabat a la narració de Preußler no són pas les úniques: n’hi ha moltes més i el xicot acaba convertint-se en un gran mag que sap tornar als sòrabs la Glòria perduda per culpa de les moltes persecucions i discriminacions sofertes per part dels seus veïns de llengua alemanya. Només des de la derrota dels nazis tenen els sòrab una autonomia bastant pareguda a la dels occitans a Espanya.

Artur Quintana

Fa 10 anys que els jóvens de Pena-roja organitzen lo desè Franja Rock. I este 2010 entre els noms del cartell criden l’atenció, per la importància dialectològica, un dels grups, los Xeic!, que són de Rasquera. “Xeic” és expressió usual a les Terres de l’Ebre. “Què passe, xeic!”, “sí, xeic, ja ho vaig veure”… Seria equivalent a expressions d’altres contrades, i que s’han fet prou famoses, com “nen!” o “co!“. Del Xeic! se coneixen varietats, com de Xec!, Eic!, Uic! i Ec!, i totes les correspondències en femení i plural.
Però el més sorprenent és l’origen. “Xeic” és un títol honorífic àrab que significa “venerable” o “mestre”. Usualment s’utilitza com a mostra de respecte en persones de molta edat i autoritat. Lo diccionari descriptiu (DCVB) diu que “xeic” significa “xic”. I el diccionari normatiu (DIEC) diferencia entre el “xeic”, que es restringiria al títol àrab, i el “xec”, que restringiria dialectalment a xic (a Tortosa, diu).
Però al Matarranya se coneixen expressions com “xics i xeics” o “xics i xacos“, que es referixen a “tota classe de gent”, “sense distincions”: “hi anaven xics i xacos“. Possiblement esta frase manté la distància entre “xeic” i “xic”, mentre que els diccionaris els consideren equivalents.
Però la part més multicultural és que, tal com explica la Wikipedia, “en molts llocs s’ha convertit en nom propi. A l’Àfrica Occidental són molt utilitzades en aquest sentit les derivacions afrancesades Cheïkh, Sékou o Cheikou”. I si seguiu lo futbol matarranyenc este nom no tos serà gens estrany.
En definitiva, tot això per a explicar-tos que els orígens i les cultures se donen de la mà per a Sant Jordi a Pena-roja. Divendres hi ha excursió a La Caixa i el dissabte lo Franja Rock en Xeic!, Agraviats, Skándalo Público, i trobada de gaiters. Mos hi veem, xeics!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’abril)

Arriba la Setmana Santa cada any amb la seua càrrega cultural i ritual característica. Les confraries s’han anat preparant durant mesos per lluir sants i peanyes, túniques i instruments, i els fidels (habituals o ocasionals) participen a les celebracions religioses. La dimensió sensual de la litúrgia catòlica se fa més evident que mai. És un festival de la vista en morat, negre, or i plata; dels impulsos auditius persistents a cop de tabal i bombo; i dels olors a encens i a cera que es fon dins de les austeres esglésies de la nostra terra. A alguna vila celebren teatralment la Passió, als oficis de Divendres Sant la llegixen sencera, als Via Crucis la recorden per les estacions dels monts del Calvari i els passos passegen les diverses escenes a les processons. La combinació de rituals, molt eficaç, perpetua dins del record col•lectiu dos mil anys més tard la vida i mort de Jesucrist de Natzaret, base de la religió fundada per ell i de la cultura que se’n deriva.
Als anys 50 i 60 lo nou art de Hollywood se va apuntar a la recreació de la vida de Crist i/o dels orígens del cristianisme, fascinat per qui va ser capaç de projectar les seues predicacions universalment i pels dies d’esplendor i caiguda de la Roma imperial. Del cine a la televisió, el calendari sant entra a la programació de les cadenes cada temporada amb títols com los d’enguany: Quo vadis? de Mervyn LeRoy, i Peter Ustinov fent de Neró; Las sandalias del pescador amb els actors Anthony Quinn i Laurence Olivier; i el Ben Hur de William Wyler, amb Gore Vidal entre els guionistes, la memorable carrera de quadrigues de Charlton Heston i els seus 11 òscars de premi. Per proximitat s’hi afegix algun exemple inoblidable del gènere peplum: l’Espartaco del versàtil Stanley Kubrick, basat en una novel•la homònima. Pel•lícules llargues, superproduccions amb decorats espectaculars i interminables llistes de figurants que li van ficar emoció a les grises setmanes santes de la infància i que seguim mirant meravellats.

María Dolores Gimeno

He donat moltes voltes per saber com escriure aquest article. D’una banda, volia fer una exposició de perquè i com m’estimo la (meua) llengua. De l’altra, tenia la necessitat de trobar una explicació als deplorables “fets de la Codonyera”, on un nombrós grup de veïns va boicotejar un acte que l’únic que volia era explicar una llei vigent. No puc entendre les motivacions racionals dels que enarboraven pancartes contra el coneixement i la ciència. Suposo que algunes persones de bona fe van ser manipulades per aquells que volen assolir els seus objectius (inconfessables?) passant pel damunt de tot, fins i tot de la filologia.
Respecto totes les opcions lingüístiques, també aquelles que són diametralment oposades al que jo crec. Però exigeixo sinceritat. I estimar una llengua és incompatible amb no voler que s’escrigui, que s’ensenyi a l’escola i que es transmeti als fills. I ho és també anomenar-la, encara que sigui per costum, amb un nom denigrant. Qualsevol que hi pensi una mica arribarà a la conclusió que mantenir aquestes posicions aboca la llengua a la desaparició. Aquest és l’objectiu real dels qui, sabent el dictamen de les autoritats filològiques, no els importa quedar en ridícul defensant la mentida del xapurriau.
Qui vulgui saber realment quin és l’idioma de les nostres comarques ho té molt fàcil. Pot llegir els autors franjolins que escriuen la seua obra en la llengua del territori. Tots ho fan en català, ja sigui en modalitats dialectals com en registre estàndard. Això ho corrobora el “Diccionario de Autores Contemporáneos Aragoneses”, recentment presentat. Pot assessorar-se també al “Departamento de Lingüística General e Hispánica” de la universitat de Saragossa. O per a més comoditat, consultar online la “Gran Enciclopedia Aragonesa”.
Per acabar, una anècdota. L’himne d’Equador es refereix a Espanya com a «monstruo sangriento». Però està escrit en un espanyol immaculat.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de març del 2010)

Aquest podria ser el títol de l’exposició del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) en la que es commemora els 75 anys d’història del Museu. Però no: tot arreu es planteja com Mil anys d’art català. I què vol dir mil anys d’art català? Doncs 74 obres seleccionades de tota l’historia de l’art “català”. La primera un exemplar del Beatus de Liébana (Cantabria); l’ultima el Gran Profeta de Pau (Pablo) Gargallo (Aragó), el “picaferro” de Maella (així l’anomenaven a la seva vila natal). Entre mig l’expressionista Devot Crist gòtic de la Catedral de Perpinyà; els rossellonesos (francesos) Rigaud i Maillol, el murcià Pedro Fernàndez o el manierista austríac Joan de Burgunya; el valencià Damià Forment (actiu a Poblet, però també a Saragossa o Sto.Domingo de la Calzada, on va morir), d’uruguaià Torres Garcia o el gran Picasso, que va dir allò de “tot el que sé ho he après a Horta”, per això se´l pot considerar més que català. També artistes andorrans, aranesos medievals (Occitània de nom basc) o naturals de Catalunya que desenvoluparen el seu talent de maduresa a fora, com Carles Salas (a Saragossa), Francesc Ribalta (a València) o Juli Gonzàlez (a França)
No us asusteu, també hi ha catalans-catalans: El solemne Crist Majestat de Beget, que ens transmet tota la “auctoritas” de l’església medieval; d’exquisida Anunciació de Martorell; el neoclàssic Damià Capmeny; el virtuosisme de Tapiró o Fortuny, l’expressivitat de Nonell o la genialitat de Joaquim Mir. I per suposat, els inefables Gaudí o Miró. I Dalí, que era català a la carta (segons convenia o segons fossi l’ocasió)
En resum: una exposició extraordinària on es representen i es contrasten tots els estils artístics, i es dona una visió ampla, jo diria ecumènica, però força integradora (que no integrista) de l’art “català”. Una visió difícil de comprendre a un país com el nostre, l’Aragó, on persones que hi hem nascut i viscut sempre ens veiem obligats a demostrar-ho cada dia si afirmem que la nostra llengua és el català.
Si us agrada l’art i aneu a Barcelona, no dubteu en visitar l’exposició. Els Convidats d’honor sereu vosaltres. Bon Profit.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de març del 2010)

Vaig desenvolupar la idea de fer un espectacle teatral a partir de Cartes Impertinents de la Maria Aurèlia Capmany l’any 2004. La Mª Aurèlia veié publicat el seu llibre en la seva primera edició –introbable– sota el títol: Cartes Impertinents de dona a dona per primera vegada l’any 1971. L’obra conté un total de vint-i-vuit cartes escrites per dones a altres dones. Totes les dones que hi apareixen gaudeixen d’un magistral dibuix a cavall entre la indivídua i l’arquetip. De la concreció d’aquesta dicotomia que la Mª Aurèlia ens llega a través d’un bon traç, refinat i contundent, ens arriba la cara i la creu del desvetllament del feminisme i en acabat, en sura l’anàlisi social, cultural i psicològic d’homes i dones en la seva vessant més humana al llarg de tots els temps.
Aquest epistolari tan ben escrit, àgil, poètic, senzill, profund i molt divertit, amb molt, molt d’humor, em va fiblar. Em va provocar la necessitat de contestar-lo, de parlar-ne. Vaig pensar que tenia dret a sortir a l’aire i que corregués, que l’epístola pugés a l’escenari, prengués vida tangible i efímera i fos esbandida al públic. He cregut que ens sanejaria a tots plegats fer una reflexió sobre el significat del feminisme des dels temps de la Mª Aurèlia i les seves lluites, fins al desembocant dels nostres dies. Així que finalment al 2008 vaig escriure el text teatral Resposta a Cartes Impertinents on heEe combinat les seves paraules amb les meves pròpies, les seves dones amb les meves, compendi de tot de dones d’avui, algunes, encara no existien aleshores, amb els problemes de la nostra realitat: dones-professionlas-mares-empressaries-dones-de-sa-casa-subordinades-intel•lectuals-treballadores-alliberades-divorciades-reajuntades-soles-acompanyades-deprimides-frustrades-triunfadores-maltrectades, i he fet el traç d’un pont històric que va des de la posició de la dona en la que va intentar deixar-nos ella, pugnant pels drets d’igualtat moral, social i laboral, fins a la realitat d’anar a peu en que vivim les dones avui.
Perquè, quaranta anys després, com ha quedat “realment” la situació per la dona treballadora, de la posició que se’ns reclamava i se’ns pretenia, a la que veritablement ens ha quedat i se’ns ha convertit…?

Marta Momblant