(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de setembre del 2010)

Aquests dies, de retorn a casa, al Palatinat, repasso la biblioteca i hi trobo lectures de fa temps oblidades: El violí d’Auschwitz de n’Anglada, la Haggadah d’Offenbach, aquell llibre d’en Mercader. Catalunya i l’Imperi Napolènic que ens parla de quan tot Catalunya fou incorporada a França, i Aragó hi anava en camí. I sobretot una obra que traduïda fóra El món [alemany] jueu d’ahir. 1860-1938 on redescobreixo l’importantíssim paper que tingueren els jueus en la formació del poble alemany. Per als nazis era jueu qui tenia, si més no, un avi jueu i així classificaven els seus conciutadans segons les lleis racials de Nuremberg (Nürnberger Rassengesetze), concretament entre jueus de ple (Volljude), de meitat (Halbjuden) i quarterons (Vierteljuden). Seguint aqueixa classificació el llibre documenta una gran presència d’alemanys jueus tant en filosofia —Marx, Husserl, Wittgenstein, Bloch …—, com en ciències —Einstein, Loewi, von Baeyer, Berliner, els Freud, Adler …— i les arts — Liebermann, Mendelssohn, els Strauß, Offenbach, Mahler, Klemperer,Weill, Schönberg …— i ací molt especialment a la literatura: Heyse, el primer premi Nobel alemany, Heine, Kafka, els Zweig, Grillparzer, Benjamin, Rilke, Döblin, Buber, Schnitzler, Seghers, Toller, Joseph Roth, Brod, Werfel, Mühsam, Kraus, Hofmannsthal, Mehring, Canetti, Feuchtwanger, Wassermann, Tucholsky, Arendt, Lasker-Schüler, no els germans Mann —en Heinrich i en Thomas— però sí el nebot i fill Klaus Mann … . I si cerquem en altres camps no en manquen pas: —editors: Fischer, Schocken, Ullstein, .., polítics: Lassalle, Herzl, Luxemburg, Rathenau, Eisner, Landauer… —, i no diguem grans industrials i banquers —els Rothschild, Mendelsohn, Fürstenberg, Todesco, Wertheim, Ballin, Warburg, Tietz … . La pregunta es obligada: Què en va quedar del poble alemany l’any 1945 un cop desapareguda per assassinat o exili la seua part jueva? Doncs bàsicament alguns pocs exiliats que van tornar, i els també poc nombrosos gitanos, comunistes, gais, socialistes, criminals i capellans que sobrevisqueren de l’horror del camps de concentració nazis. Però el gruix foren els ex-funcionaris (SA, SS, etc.) i ex-membres del partit nazi que van sobreviure dels horrors de la guerra, al front i a la reraguarda. I els infants de tots plegats, és clar.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de juliol del 2010)

Al rader suplement literari Styli•locus (3) lo Dr. Artur Quintana parlava del teatre com lo “gènere més desatès” entre les lletres catalanes a Aragó, mancat d’infrastructura, però descrivia un panorama actual més esperançador. Sense anar més lluny, lo segon volum de la col•lecció “Lo trinquet”, de l’Instituto de Estudios Turolenses, és la peça teatral Fora de temps, fora de lloc de la Marta Momblant, companya d’esta columna, que Quintana menciona entre els nous dramaturgs franjolins; i al suplement citat s’extracta una escena de la Resposta a Cartes Impertinents, en què Momblant adapta al teatre l’epistolari de la Maria Aurèlia Capmany.
La lectura dels dos textos deixa endevinar entre les preferències temàtiques de l’escriptora —que cultiva altres gèneres— la reflexió sobre la condició femenina i la seua afectivitat, tractades en diferents registres. Si l’adaptació és un “Divertiment Autocrític” —diu lo subtítol—, l’obra original mos oferix una anàlisi reflexiva i serena de l’imprevisible món dels afectes, que s’obstina a seguir una lògica diferent a la que marca la societat. A poc a poc, escena a escena, van creixent quatre personatges de diferents edats que coincidixen en un mateix espai, una empresa barcelonina, tot i que tres d’ells hi han feit cap des de Beseit en diferents etapes. L’apropament és de dos en dos gràcies al diàleg i poca cosa més: la professional atractiva i el madur seductor; lo madur seductor i la jove estudiant; la jove estudiant i el jove executiu; lo jove executiu i la professional atractiva, tancant lo cercle. Los personatges parlen, sinten i manifesten les atraccions cap a l’altre, fascinats per una imatge mental que s’han creat. Però dones i hòmens prenen la iniciativa buscant l’afecte de qui pensen que volen i així troben nous afectes. Perquè teatre és paraula en escena, la màgia de l’intercanvi verbal que desfà prejudicis i fa avançar l’acció, la vida. L’autora domina l’art del diàleg, que és la carn que crea personatges, la fibra que teixix trames amb temes concrets i quotidians, és a dir, universals. Caldria trobar un “lloc” per a este nou “temps” teatral tan prometedor.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de juliol del 2010)

La filosofia prové de l`ànsia de saber connatural a tot ésser humà. Per lògica aquesta ànsia de saber roman vedada als animals (als no humans). I l’ànsia de saber, segons ja deien els presocràtics, prové de la curiositat. Per què Déu ens va crear curiosos? Què no ho veia, Déu, que la curiositat ens duria al pecat i la filosofia natural entraria en contradicció amb la Teologia? No ens creà a la seva imatge i semblança? Clar que Déu era molt curiós i volia saber com se’n sortiria l’home de tot això (sí, l’home, genèric, com ho diu la Bíblia).
Segons diu el relat del Gènesi, l’home (genèric) era un animal especial, destinat al paradís. Déu ho compartia tot amb ell, menys un petit espai exclusiu de la AUCTORITAS: L’Arbre de la Ciència del Bè i del Mal. L’home (genèric) no podia conèixer les essències del saber i de l’ètica, ni podia governar ell sol el seu comportament, perquè no era lliure per fer-ho; depenia de la AUCTORITAS. Aquesta és, segons el Gènesi, la base teológica que manté l´equilibri de la relació entre el Creador i el seu Pigmalió. Però la DONA era massa curiosa i la seva curiositat va ser la primera esquerda d’aquesta relació que va acabar esquinçant tot l’edifici. En resum: va voler ser la primera filòsofa i ho va fer malbé tot. La malsana curiositat femenina va dur a l’home (genèric o no) al pecat més gran que podia cometre: l´INSUBORDINACIÓ. La resta la coneixeu: expulsió del paradís per a sempre, a més a més de parir amb dolor, treball obligatori, precarietat de la terra, etc.
I aquest és l’estigma de la humanitat, segons la Teologia: l’home (genèric) neix INSUBORDINAT. Si vol, pot netejar aquest estigma original o genèric amb el Bateig, i si torna a brotar, sempre té la Penitència; però si no vol curar la innata nafra de d’insubordinació, li esperen les calderes de Pere Botero.
A propòsit, la DONA, a causa de la maledicció de Déu quan la va foragitar del paradís, adquirí una segona subordinació, una nova AUCTORITAS: L´HOME (mascle). Gènesi, 3,16.

Antoni Bengochea

Dissabte 3 de juliol es va presentar a Calaceit la col·lecció de l’Instituto de Estudios Turolenses «Lo Trinquet», dedicada a «obres en català d’autors de Terol o que hi estan relacionats, així com també de temàtica terolenca de qualsevol autor». La importància de l’acte quedà subratllada per la màxima representació institucional: el president de la Diputació, Antonio Arrufat; la presidenta de l’IET, Montserrat Martínez i l’alcaldessa de Calaceit, Rosa Domènech. I també el president de l’Associació Cultural del Matarranya, el codonyerà José Miguel Gràcia i el vicepresident de l’IET, Rafael Lorenzo. La sala estava plena d’un públic desitjós de conèixer la col·lecció i les dues obres publicades. Les intervencions foren molt interessants. Artur Quintana, director de la col·lecció i antòleg del primer volum «Roda la mola» feu un interessant recorregut per la trajectòria de la creació en la nostra llengua a través dels segles. Per a il·lustrar l’antologia, diversos autors van recitar algun dels seus poemes. Val la pena remarcar la intervenció d’un altre codonyerà il·lustre, Tomàs Bosque, qui ens feu cantar a tots la bella tonada del poema que dóna títol al primer volum. Un altre moment brillant va ser la lectura dramatitzada d’una de les escenes de l’obra de teatre «Fora de temps, fora de lloc», de Marta Momblant. Els parlaments institucionals també van estar a l’alçada, i ens van deixar a tots la impressió d’estar assistint a un moment històric. Malauradament no n’he vist cap repercussió en els mitjans comarcals. Potser no interessa ni la DPT, ni l’IET ni la llengua que es parla a una part de la província?
Va ser especialment encoratjador veure com l’estrafolària teoria que la nostra llengua no s’escriu, enarborada en pancartes dels «fets de la Codonyera», quedava inhabilitada a les pàgines del «Roda la mola»: A la Codonyera hi ha constància que la llengua pròpia s’escriu des del segle XVI. I els grups de rock de la vila no tenen inconvenient d’usar-la a les lletres de les seues cançons.

Durant segles, la masturbació ha segut considerada com un acte immoral. Los nostres avantpassats creïen que el perniciós “vici solitari” ere l’origen de l’acné i de la caiguda del cabell, o, el que ere encara pitjor, de malalties que podien desembocar en greus problemes respiratoris, que et podien dixar tísic, o en la dissolució lenta però progressiva de la massa cerebral. Los representants de la Iglésia posaven especial èmfasi en alliçonar-mos en esta matèria, presentant l’àmplia gama de perjudicis morals, però també físics, que podie comportar l’exercici de l’onanisme. Ells, contra el pecat de la peresa pregonaven constantment la virtut de la diligencia. Però jo penso que allò ere solament una excusa per a fer-mos saltar del llit just al moment de despertar-mos, com a forma ideal d’evitar els mals pensaments i els tocaments impurs que esdevindrien inevitables si mos hi quedàvem fent la pereola. Recordo amb afecte aquella vesprada quan mon pare es va decidir a parlar-me’n. Ere el rader dia de les vacacions, precisament aquell en què havia de tornar a Morella a l’inici d’un nou curs. Deuria tindre onze anys. I avui em puc posar en la situació dels meus progenitors: durant setmanes li haurien donat voltes i més voltes a la qüestió sense trobar ni el moment ni les paraules adequades per a explicar-m’ho. I ho va fer en l’últim instant, quan ja no li quedave més remei, mentre passejàvem per les Vendes esperant lo cotxe de línia. Certament, mon pare hi va posar la millor voluntat. Lo seu posat transcendental donave a entendre que allò que em volie explicar devie ser una cosa important. Però el cert és que va emprar tantes paràboles i tantes metàfores que em vaig quedar “in albis”. Va ser al cap de poc temps que ho vaig comprendre tot. Concretament quan un amic em va explicar qué volie dir exactament allò de pelar-se-la, cascar-se-la o fer-se una palla de lo que tant parlaven, entre escoltetes, los grans d’escola.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de juliol del 2010)

Nosaltres aragonesos defensem amb dents i ungles, si cal, el nostre patrimoni material –pensem només en aigües ebrenques i retaules franjatins-, en això son ferms i decidits, però si el patrimoni es immaterial no som sempre igual de conseqüents. Seguim, això sí, fent anar dents i ungles, amb tota fermesa, però no per defensar una part tant important del nostre patrimoni immaterial, com són les nostres llengües aragonesa i catalana, sinó prou sovint tot el contrari. Ací a força d’autodiscriminar-nos des de fa segles, infamant-nos amb mots com hablar de canalizo, palabras feas, hablar mal, soltar charrazos, o a tot estirar hablas/romances pirenaicos, en comptes de dir aragonès, hem aconseguit de malmetre gairebé del tot aquest patrimoni tan esplèndid que és la llengua aragonesa, creant en els que “encara”el parlem un ferm complex d’inferioritat que ara, amb una llei mínimament positiva per al nostre patrimoni lingüístic, costarà molt d’eradicar, o potser ja no serà possible. I el mateix seguim fent, en tot cas molts de nosaltres, amb aquest altre patrimoni immaterial aragonès que és la llengua catalana, que som molts els aragonesos que no dubtem en qualificar-la de xapurriau, polaco, parlar mal o molt mal i altres galindaines per l’estil, que tot és bo mentre no siga català. I per a mostrar-vos fins a quin extrem pot arribar l’autoodi us contaré una anècdota que vaig viure aquests dies passejant per Vall-de-roures quan la fira en companyia de l’escriptor bellmuntà Ramon Mur. Vam trobar un matrimoni codonyerà, d’origen magrebí, que passejava també amb les seues filles de dos i quatre anys. Entràrem en conversa i l’amic Ramon va preguntar a la xiqueta més gran com li anava l’escola i si hi aprenia també català. La resposta de la xiqueta va ser ferma, decidida i tallant: Catalán. Nooo!!!!!, Ignoro si són els mestres qui li han ensenyat tan bé aquest afany de destruir el nostre patrimoni, vull creure que no, i que de segur que han estat alguns altres, i tanmateix els mestres han fet ben poc per a ensenyar a la xiqueta a estimar el nostre i ja seu patrimoni.
Artur Quintana

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 19 de juny del 2010)

Acabo de corregir un grapat d’exàmens de “Lengua castellana y literatura” de les recents Proves d’Accés a la Universitat a un tribunal tarragoní. Enguany la matèria tenia una estructura nova; no obstant, com en edicions anteriors, mirava de ser exhaustiva i calibrar la comprensió lectora, l’expressió escrita i els coneiximents lingüístics dels aspirants universitaris. A pesar de la por que suscita l’exercici, l’extens temari (des del lèxic i la gramàtica a la tipologia textual, més una minipart literària amb dos lectures) i les dos hores raquítiques en què ha quedat a Catalunya la docència de l’assignatura –igual que el Catalଗ del raquític Batxillerat espanyol, m’ha aprovat la gran majoria: 148 de 160! I tot això després d’afusellar amb boli roi les respostes de dalt a baix i restar les faltes, amb la mitjania del 6 al 7 com a notes predominants. O tinc la mànega ampla o l’examen era fàcil o són llestos, los han preparat molt bé i han estudiat bastant.
Certament, los dotze subapartats de la prova permeten anar puntuant i, encara amb faltes, no resulta complicat arribar a l’aprovat i una mica més. L’alumne pot inclús desconèixer los matisos dels textos que analitza, com l’intel•ligent article d’opinió de Juan Goytisolo, “Especialista en todo” (El País, 22-XI-2009), d’una de les opcions. L’escriptor hi comparava el periodisme tradicional de qui escriu reflexivament i només d’allò que coneix amb l’escriptura ràpida dels blocs a Internet, sense saber del tema i sense documentació rigorosa. En este cas s’havia de captar l’omnipresent ironia que, amb hipèrboles i la recreació d’una entrevista entre l’autor i un “bloguero”, criticava sense pietat els periodistes superficials, falsos però orgullosos especialistes en tot. Ni un dels anònims estudiants ha llegit un doble sentit que els correctors veiem tan evident. Han acabat convertint el crític Goytisolo en criticat: un antiu que redacta a mà los seus articles i els corregix! Recordo un ex-alumne de fa temps que se’m va enfadar per una apreciació subtil meua: “Es que usted es…, es…”, la paraula no l’eixia, “¡irónica!”. La ironia és la millor crítica però sol funciona amb receptors intel•ligents.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de juny del 2010)

“La millor temporada de l´Auditori ”—afirmava eufòric un aficionat, després de gaudir del sorprenent concert amb el que ens va delectar la London Symphony.
“I això en època de crisi” —postil•lava un altre.
Entre altres perletes de la clàssica, han passat per Saragossa a més de la esmentada, la Royal Concertgebow de Amsterdam, la Nacional de Rússia, la Filharmònica Txeca, la de Berlín i la de Nova York, o la Simfònica de Bamberg, esplèndida orquestra d’una ciutat que no arriba als cent mil habitants. I tot a molt bon preu. L’organització, complaguda, presumeix de gestió i de conèixer bé els gustos d’aquest públic satisfet.
Perquè al públic no li agrada la música de cambra (l’auditori gairebé no en programa), i encara menys la contemporània, i per això liquidaren el Festival de Música Contemporània dels primers anys; compositors del segle XX o actuals, quin perill! El públic vol música, no soroll de cassoles. Els clàssics, morts, i ben antics. Però al públic tampoc li agrada el Ballet: no troba a faltar la millor Companyia de Ballet Municipal espanyola, la de Saragossa, que es desmantellà no fa molts anys. Clar que es poden veure els Ballets de fora (amb plantilles reduïdes, perquè no hi caben a l’escenari). Perquè al públic tampoc li agrada l’òpera, ja que és l’única ciutat gran que ni té temporada operística, ni teatre, ni ganes de construir-lo. Fa poc s’interpretà Les Noces de Fígaro d’en Mozart (sense escenificar, es clar) amb un elenc de nivell mundial i al final només hi arribarem la meitat. I al públic tampoc li plau que la joventut s’interessi per la clàssica (el Cicle d´Introducció és erràtic i compta amb la concurrència més envellida de totes; antigament es regalaven entrades als instituts de secundària). I per suposat, a Saragossa tampoc interessa una Orquestra Simfònica pròpia, essent l’única ciutat espanyola de més de 200.000 habitants que no en té.
Però tot això no té importància. Amb tot el que tenim, i amb la garantia de ser forà, millor no canviar res. No és temps d’experiments. S’ha de triar i això funciona; no es pot tindre tot.

Antoni Bengochea

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 5 de juny del 2010)

Aquest hivern, venint de Cal Ganso, una masia de Lleger al Penedés, vam decidir que havíem de pujar a Selma a la serralada del Montmell, ja tirant cap a Santes Creus, i no us deixeu torbar per la grafia, perquè en els més antics documents, i ja n’hi ha del segle X, se cita més amb C que no amb S, ja siga Ceume de l’any 978, i tot un seguit de Celma i Zelma per tota l’Alta Edat Mitjana. I per què Celma us preguntareu? Doncs perquè és el nom de companys i amics de la Codonyera, i sempre m’ha interessat de saber d’on venien els seus avantpassats i els de moltes altres persones del lloc, i en general de la comarca —és ben possible que a Vall-de-roures, per esmentar una altra vila on tinc també companys i amics d’aquest nom, els qui el tenen com a cognom poden passar del centenar. Es tracta d’un nom propi d’origen àrab derivat de l’arrel slm, molt productiva, i que té el sentit de “salvar” —la coneguda salutació musulmana As-salam ’alaikum hi està relacionada. Per anar a Selma cal deixar la carretera al Pla de Manlleu i seguir una pista que, quan nosaltres hi vam ser, amb la pluja suau però persistent, era quasi intransitable, feta un fanguissar, i de poc si no ens hi quedem atrapats. Vam decidir seguir a peu els tres o quatre quilòmetres que faltaven. Mullats i enfredorits descobrírem finalment entre la boirassa el tossal on es troba la vila de Selma, abandonada des de fa uns cinquanta a setanta anys, i això que havia estat un important castell des dels temps de la conquesta, centre d’una comanda dels templers, que en ser destruït aquest orde passà als hospitalers. Tot era una ruïna, carrers intransitables, parets caigudes, portals esventrats, i el fred i la mullena que ens aclaparaven en aquest llogarret en dissort, que escriu l’únic poeta que se n’ha sabut inspirar, en Francesc Pàmies i Mateu, i afegeix:

Església tota enrunada
cementiri profanat;
què vas fer, Selma oblidada?

Artur Quintana i Font

Qualificant-la de castellanisme, el Diccionari català-valencià-balear done a la veu “tonto” el significat de “beneitot, curt d’enteniment, estúpid”, i afegïx que es tracte d’un mot de formació expressiva que indique la condició d’estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé. Certament, en eixa línia, abans la paraula “tonto” s’utilitzave per a referir-se a les persones d’escassa intel•ligència, sense que el seu ús comportare cap càrrega morbosa. Per contra, els raders decennis esta expressió ha adquirit molt mala premsa ja que ha acabat sent emprada, de manera gairebé exclusiva, com a insult. A casa nostra l’expressió “tonto” estave prohibida. Ere una paraula tabú degut a que la nostra germana gran, l’Elena, havie quedat greument incapacitada de per vida a causa d’un vessament cerebral conseqüència d’un lamentable accident que va patir en el moment de nàixer. Per tal causa, de ben menuts se mos van ensenyar que aquella ere una paraula horrible, grollera i impròpia de persones educades. Ara bé, lamentablement, les criatures d’aquell temps —com les d’ara— teníem la paraula “tonto” a la llengua contínuament. I jo, a pesar dels advertiments paterns i de les circumstàncies familiars, fora de casa no em quedava curt. I és que, per a la canalla, llevat d’un mateix, i de quatre escollits, tots los demés eren tontos. Però, pel que a mi respecta, tot allò va acabar un dia, als dotze anys d’edat, quan una persona major, al preguntar-me per ma germana Elenita em va dir, literalment, amb tota naturalitat —i estic convençut que sense cap mala fe—, estes paraules: I la Tonteta com està? Que la teniu ací a casa, la Tonteta? Allò per a mi va ser com una gerra d’aigua freda, com una forta sacsada. Allò em va arribar molt a dins i em va obrir els ulls, ja que va ser a partir d’aquella feta que me’n vaig adonar, amb molta tristor, de les negatives connotacions que podie comportar l’ús inadequat de determinades paraules.