Fa un matí rúfol, de núvols i vent. És el primer de novembre i fem la visita al fossar de Torredarques. Hi ha les tombes recents, amb els familiars que pateixen encara el dolor viu de la pèrdua. Hi ha també les tombes antigues, epitafis esborrats, retrats color sèpia de rostres remots i greus. Al cementiri també s’hi aprèn. Les filles són alliçonades amb els noms de la família materna: Adrian, Joaquina, Francisco (els dos), Trini… I, si ens remuntem un parell o tres de generacions, hi trobem un Josep i un Roc. Vet aquí com abans el normal era normal: que els noms propis fossin en la llengua de la vila.
Penso en els meus, de morts. I em sap greu no poder allargar-me avui a Queretes, a fer-los-hi una visita al Ramon i la Rosario. L’altre avi Ramon, el Terès, no el podré visitar mai. Les seues restes, per obra i gràcia del “Generalísimo”, fa anys que s’han convertit en terra en un indret incògnit de la Cerdanya. L’àvia Encarna, filla de Llert, reposa dignament al fossar d’Estopanyà. I el més important, mon pare, el tinc a Barcelona.
Hi ha també d’altres morts que ens han colpit recentment. Joan Solà o José Antonio Labordeta, insubornables exemples d’integritat i saviesa. És un tòpic dir-ho, però sense ells el món s’ha fet més petit i hostil.
L’any enfila el seu darrer tram; l’aire fred així ho subratlla. Els amics compartim taula i tertúlia, i és quan ens emmirallem els uns en els altres que veiem les traces que la vida ens ha dibuixat a la pell. D’altra banda hi ha els fills, que progressen cap a l’adultesa. Ells esborren qualsevol vel·leïtat jovenívola que ens pugui entelar l’ànim. És inevitable recordar els magnífics versos de Joan Vergés, musicats per Toti Soler:

Transparent de records
veles guarda el novembre
missatger de l’enyor
de l’absència i de l’ombra.

No em val haver viscut

Lo Consell Superior de les Llengües d’Aragó (CSLA) s’ha constituït, en 6 mesos de retard respecte el que exigix la Llei de Llengües. Entre els components del CSLA tenim cares ben conegudes del Matarranya: Alberto Moragrega, alcalde de Beseit, José Bada, exconseller del Govern d’Aragó nascut a Favara, Carme Alcover, tècnica de Patrimoni Lingüístic nascuda a Massalió, i Ignacio Micolau, bibliotecari d’Alcanyís i activista històric nascut a La Torre del Compte.
La composició final done unes notes d’esperança per les que cal felicitar a tots los actors implicats. Ni pareix que s’extengue el perill secessionista per al català, ni hi ha massa opositors declarats a un ús normal del català i l’aragonès. Los perfils triats s’aproximen a les posicions que han de traure el major suc d’una Llei de llengües de mínims, com l’aprovada.
Entre els membres trobem major representació de l’aragonès (7) que del català (5). Pel que fa a les posicions respecte la normativa del català, als qui se’ls coneix posició utilitzen varietats lligades en la normativa general del català i és ben possible que en el moment que sigue necessari reconeguen, encara que sigue implícitament, l’autoritat lingüística comuna que tenim los catalanoparlants. En tot cas, cal esperar pel tancament del treball en una bona Acadèmia Aragonesa del Català. Ja en lo seu moment algun dels membres del CSLA va manifestar que tindrie poques funcions a fer, havent com hi ha una normativa compartida.
Pel que fa a la normativa de l’aragonès, hi ha una composició diversa entre els qui volen una normativa històrica i els que la volen renovar, ja sigue en major o menor reconeixement de la diversitat o la unitat interna. Esperem que també sigue el moment de la gran unitat de l’aragonès, pel futur d’esta llengua.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 d’octubre del 2010)

A la República de Bòsnia dins de l’antiga Iugoslàvia es parlava una única llengua real i oficial el nom de la qual era serbocroat. A l’actual estat de Bòsnia se segueix parlant una única llengua real idèntica a la que abans s’anomenava serbocroat i que tanmateix gràcies a l’ajut de la lingüística-ficció ara s’ha metamorfosejat en tres llengües oficials diferents: el bosni, el croat i el serbi. Les fronteres lingüístiques entre aquestes tres llengües de Bòsnia no són territorials, sinó religioses. Qui és catòlic de fe, o de tradició, anomena croat la seua llengua, qui és ortodox li diu serbi i qui es musulmà diu que parla bosni. Però, repeteixo, tots parlen una única, idèntica llengua. Cadascun d’aquests tres grups -no diré religions- mira de posar diferències allà on no n’hi ha, i així els croats fomenten els llatinismes, els serbis préstecs del vell eslau eclesiàstic i els bosnioparlants de l`àrab alcorànic, possiblement molt inferiors en nombre als anglicismes que els arriben a raig fet a tots per un igual. O insisteixen en alfabets diferents. I proliferen els diccionaris i gramàtiques de serbi, croat i bosni i altres fantasies per l’estil. A les comarques orientals de l’Aragó, a la Franja, passa una cosa en certa manera semblant, i dic en certa manera perquè hi ha una diferència fonamental que més endavant explicaré. Ací es parla català i gràcies a la lingüística-ficció una altra llengua anomenada xapurriau, cap de les quals és oficial. Les fronteres lingüístiques entre aquestes dues llengües no són territorials, sinó ideològiques: qui és anticatalà diu que parla xapurriau, qui no ho és diu que parla català. La diferència entre Bòsnia i l’Aragó es que mentre allà s’estableix l’oficialitat tant del bosni, com del croat o del serbi i se’ n fomenta la lectoescriptura i l’estudi, ací, a la Franja només els qui anomenen la seua llengua català n’exigeixen l’oficialitat, la lectoescriptura i l’estudi, mentre que no ho fan els qui anomenen xapurriau el català que parlen. És ben conegut el seu eslògan, exhibit quan els Fets de la Codonyera: ’Chapurriau parlat, escrit no”.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’octubre del 2010)

Un reconegut personatge de l’àmbit artístic aragonès em va dir una vegada al monestir de Veruela que l’òpera no li agradava gens ni mica, perquè la considerava antiquada, inversemblant i totalment fora de la realitat. També va afegir que de la música cantada l’interessaven les idees i els sentiments (sobre tot aquests), i no les exhibicions de puixança i destresa vocal. Mentre pontificava sobre això va afegir que ni n’havia vist mai cap, ni intenció que en tenia.
Les idees d’aquest catedràtic (semblava parlar ex cathedra) provenen de tres confusions que convé aclarir: voler lligar l’òpera amb la cançó i gens o molt poc amb el teatre; una incorrecta interpretació del terme líric o lírica, i confondre tot el gènere operístic amb un tipus o estil específic que n´anomenem Bel canto.
L’òpera és un invent italià. La paraula prové de l’expressió que deien els antics italians “opera in musica”, que vol dir obra (de teatre) amb música, i té el mateix significat que l’expressió “melodrama”. Les dos expressions, en origen sinònimes, volen dir drama (u obra de teatre) cantat amb musica (amb acompanyament instrumental). L’òpera és el primigeni d’aquests espectacles teatrals cantats com la sarsuela, l’opereta i, més actualment, el musical, etc. L’òpera és, doncs, teatre, un tipus de teatre diferent i complex, que de vegades també s’anomena teatre líric, que vol dir ni més ni menys teatre cantat, per diferenciar-lo de les peces teatrals que podíem dir normals.
La paraula lírica o gènere líric, com molt bé saben els estudiants de lletres, es relaciona amb la poesia, que antigament era cantada i anava unida a la cançó. Per això és incorrecte per redundant parlar de cant líric quan es fa referència a l’òpera. En realitat, quan s’esmenta l’adjectiu líric, es vol dir, com hem assenyalat més amunt, teatre líric, amb el sentit de teatre cantat. Si ens referim al cant, hauríem de dir amb dret i raó cant dramàtic (teatral) en oposició al cant o cant líric que seria tot tipus de cançó.
I la finalitat de l’òpera és en essència la mateixa del teatre i de la poesia: l’expressió de idees, sentiments i emocions. Del Bel Canto ja en parlarem.

Antoni Bengochea

La recent i inesperada mort del fotògraf Pablo Albesa ha deixat Vall-de-roures i la comarca sense un personatge singular i omnipresent de la vila del Matarranya. Des de 1965, com a fotògraf professional, va enregistrar ininterrompudament el batec quotidià de la població i les imatges dels personatges més populars. El 2008 va ser l’encarregat per part de l’ajuntament de fer el pregó de les festes majors. Pablo relatant les seues experiències personals i col•lectives va fer emocionar més d’un enyorant el temps passat. Era el reconeixement unànime de la població al seu treball i al seu esforç durant tants anys com a fotògraf, que en aquell moment ja s’havia jubilat. En el pregó ens anunciava que estava organitzant el seu ampli i estens arxiu fotogràfic. Aquell mateix any per al maig acabava d’inaugurar un petit museu en els baixos de casa, molt valorat per veïns i visitants. En aquesta atapeïda exposició permanent Pablo anava situant i organitzant amb criteri propi tot allò que havia col•leccionat amb gran dedicació i passió al llarg de la seua vida. Principalment tot allò que estava relacionat amb el món de la fotografia, ampolles curioses i altres objectes antics i sorprenents. La mort sobtada ha deixar orfe el museu i l’organització del seu arxiu fotogràfic. En el seu pregó, d’ara fa dos anys, ens deia que estava fent una selecció fotogràfica dels últims 46 anys de la història de la vila. Seria molt interessant publicar aquest recull d’imatges com a homenatge a la seua persona i del seu interès per la població. Pablo ha compartit amb Juan Garcia Benítez originari de Vall-de-roures, Elias Gil de Beseit i León Andia rector de la Vall del Tormo la passió per la fotografia en la comarca del Matarranya que compta amb una exposició permanent i un arxiu fotogràfic en el Centre de la Memòria Històrica a Valljunquera.

La Comarca, 1 d’octubre del 2010

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de setembre del 2010)

Es senten frustrats, marginats, inadaptats al ritme normal de la classe. Les seves armes: molestar permanentment, fer comentaris impertinents, amagar-se dins de l’anonimat que dona la massa. Objectiu: afermar la seva personalitat a qualsevol preu i debilitar l’autoritat del professor, que pot acabar perdent els nervis i el control. És el moment de les bromes, les riotes o els esvalots. Quan fa falta són arrogants, mal educats i desvergonyits. Són els alumnes bandarres o gamberros; els coneixem, som professors de secundària. De vegades els hem de comprendre; és l’ensenyament obligatori.
Vet aquí que aquest edificant comportament és propi també d’alguns senyors diputats, polítics professionals, presumptivament ben educats. Ho fan molt sovint, però vull recordar un dels moments més coneguts, el que va patir l’ex-professor Sr. José Antonio Labordeta(a l’institut no li passava), que va perdre els nervis (però no el control de la classe) i va enviar a la merda a aquests inadaptats al sistema parlamentari. Curiosament aquests personatges (que no venen obligats, com els nostres adolescents) són alguns dels que d’una manera obsessiva afirmen que la LOGSE es va carregar l’ensenyament per voler democratitzar-lo i demanen més jerarquia i una autoritat gairebé policial per al professor.
Als instituts l’insistència en aquestes actituds és motiu d’expulsió (temporal, tot s’ha de dir). Si el professor (ara vull dir el President del Congrés) tingués la autoritat que ells demanen a l’escola, els responsables serien expulsats contínuament i el Parlament restaria més tranquil i més ben educat (malgrat que més buit).
Algunes altres perletes del Sr. Labordeta: Quan ell va fer esment de “los que fuimos silenciados y torturados por la dictadura”, va escoltar coses com “tu si que nos torturas con tus canciones”. Al acabar la seva intervenció al debat sobre els matrimonis homosexuals, va sentir com algú li engegà: “Maricón”, o com una diputada vasca d’un partit absolutament democràtic va ser tractada d´“Asesina”.
Aquests comportaments, que van més enllà del gamberrisme i que a un institut són intolerables si es coneix el responsable, semblen ser habituals al Congrés.
Cap on ens voler dur? I més ara, que malauradament ja no hi és el Sr. Labordeta (la veu del poble) per defensar-nos.

Antoni Bengochea

Som humans. I necessitem humanitzar el nostre temps. És necessari racionalitzar les 24h del dia per a tindre agendes humanes.
No podem passar de l’aire. Necessitem una faena que mos sostingue. Fer coses que algú altre considero útils i a final de mes tinguem un sou. Si a més eixa faena mos agrade i tenim un somriure a la cara durant totes eixes hores que passarem allà, molt millor.
També som gregaris. Som un animal que viu en comunitat. Som amic, som parella, som fill, som pare, som nebot… Sense això no viuríem moments inoblidables de pizza i got de vi. Moments de cafè i terrassa. Moments de gelat passejant. De donar sentit a la vida en una cerveseta en plegar de treballar. De conèixer i mantindre les persones mes importants de la nostra vida.
En tercer lloc som territori. Som Matarranya. I no tenim més opcions. En un espai deprimit econòmicament i a la reraguarda del país, no mos quede més remei que ser l’avantguarda civil, buscar opcions per a mantindre el territori, treballar des de l’activisme, los amics o l’empresa per a inventar el futur. Gran part del nostre temps lo dedicarem a traure opcions des d’on ningú té interès.
També som aprenents. No deixem d’aprendre en tota la vida. Idiomes. Cosir. Enviar correus electrònics. Arreglar un cotxe. Restaurar una tauleta de nit. Tantes coses que aprenem a fer, sigue en un professor, en les instruccions d’un bon amic o sols davant lo problema.
Estos són quatre principis ben importants: laboral, social, activista i aprenentatge. Hi haurà modulacions, i cada un pot tindre’n de diferents. Però la columna vertebral humana va per aquí. Lo lema pot ser el més cavernari possible, com al títol: “treball, família, pàtria i escola”. O el més happyflowers de tots: “crea, estima, desenvolupa, coneix”. Però en lo fons, és lo que mos fa humans.

El moviment de la Cançó d’Autor, a saguers dels seixanta va prendre com una teda pels quatre costats de l’Estat, començant per Catalunya que ere la part més avançada i on més prompte collaven les novetats culturals que arribaven des d’Europa i Nord-Amèrica. I els pioners de la Cançó Popular Aragonesa, en un primer moment, no fèiem altra cosa que copiar els estils i formes que veiem en los autors més coneguts: Pete Seeger, Dylan, Brassens, Paco Ibáñez, Joaquín Díaz… i Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Pau Riba, Serrat… de la Nova Cançó. Estils i formes que prompte es van decantar a continguts clarament aragonesistes, que en el cas de José Antonio ha resultat ser un model de una força i repercussió extraordinàries.
El protagonisme dels cantautors en la Transició ere tan gran que les discogràfiques volien tindre algun representant de cada regió; i a mi em van cridar els de ZAFIRO-novola- companyia espanyola important, de la que ere accionista destacat l’empresari de Saragossa Agustín Félez.
Labordeta, des del Primer Encuentro de la Cançó Aragonesa, de novembre del setanta-i-tres, va ser el líder indiscutible. Ens portave dotze o quinze anys, tenie una carrera i una posició social i econòmica prou consolidada; i ja ere el més destacat del grup d’intel·lectuals progressistes d’on van sortir ANDALAN i altres iniciatives polítiques que, anant el temps, han tingut molta influència en la conformació de l’aragonesisme actual d’esquerres, enfrontat a eixe altre aragonesisme carca i bieldelasroces que, en los fets importants, sempre va del bracet en eixa dreta mal educada que s’enfotie del polític-cantautor quan prenie la paraula a la tribuna del Congrés dels Diputats.
La consolidació democràtica va restar protagonisme als cantautors i només van aguantar els que ja eren famosos al final de la Dictadura. Lo que per alguns va ser una llarga travessia del desert o simplement la retirada. Peró a Labordeta, el bon seny, les seues capacitats, coherència política i moltes ganes de completar lo seu projecte personal, van portar-lo primer a la TV, on s’hi va fer tan conegut i després a la política aragonesa i estatal. En lo bon resultat que tots els aragonesos i la majoria dels espanyols ja coneixen. Per això ens ha dolgut tant perdre a l’amic i company J.A. Labordeta.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de setembre del 2010)

Es senten frustrats, marginats, inadaptats al ritme normal de la classe. Les seves armes: molestar permanentment, fer comentaris impertinents, amagar-se dins de l’anonimat que dona la massa. Objectiu: afermar la seva personalitat a qualsevol preu i debilitar l’autoritat del professor, que pot acabar perdent els nervis i el control. És el moment de les bromes, les riotes o els esvalots. Quan fa falta són arrogants, mal educats i desvergonyits. Són els alumnes bandarres o gamberros; els coneixem, som professors de secundària. De vegades els hem de comprendre; és l’ensenyament obligatori.
Vet aquí que aquest edificant comportament és propi també d’alguns senyors diputats, polítics professionals, presumptivament ben educats. Ho fan molt sovint, però vull recordar un dels moments més coneguts, el que va patir l’ex-professor Sr. José Antonio Labordeta(a l’institut no li passava), que va perdre els nervis (però no el control de la classe) i va enviar a la merda a aquests inadaptats al sistema parlamentari. Curiosament aquests personatges (que no venen obligats, com els nostres adolescents) són alguns dels que d’una manera obsessiva afirmen que la LOGSE es va carregar l’ensenyament per voler democratitzar-lo i demanen més jerarquia i una autoritat gairebé policial per al professor.
Als instituts l’insistència en aquestes actituds és motiu d’expulsió (temporal, tot s’ha de dir). Si el professor (ara vull dir el President del Congrés) tingués la autoritat que ells demanen a l’escola, els responsables serien expulsats contínuament i el Parlament restaria més tranquil i més ben educat (malgrat que més buit).
Algunes altres perletes del Sr. Labordeta: Quan ell va fer esment de “los que fuimos silenciados y torturados por la dictadura”, va escoltar coses com “tu si que nos torturas con tus canciones”. Al acabar la seva intervenció al debat sobre els matrimonis homosexuals, va sentir com algú li engegà: “Maricón”, o com una diputada vasca d’un partit absolutament democràtic va ser tractada d´“Asesina”.
Aquests comportaments, que van més enllà del gamberrisme i que a un institut són intolerables si es coneix el responsable, semblen ser habituals al Congrés.
Cap on ens voler dur? I més ara, que malauradament ja no hi és el Sr. Labordeta (la veu del poble) per defensar-nos.

Antoni Bengochea